APPENDIX B INTERVIEW GUIDE

L'anàlisi de discurs és un conjunt bastant heterogeni de mètodes i procediments basats en la semiòtica i en l’estructuralisme. Enfront de la Grounded Theory i els seus antecessors (inducció analítica) que són d'origen anglosaxó, l'anàlisi del discurs té l'origen i desenvolupament fonamentalment a França i Itàlia. Tracta un conjunt de metodologies orientades a l'estudi de la producció, circulació i interpretació del sentit en contextos enunciatius determinats (Abril, 1994: 429).

10 _{El mostreig teòric (així ho anomena la Grounded Theory) implica decidir a mesura que va fent-se} l’anàlisi i emergint la teoria, per on s’ha de recollir la informació necessària per a establir noves comparacions (Valles, 1997:356)

Una altra definició d'anàlisi de discurs és la de Manguineau (1999:37) que ho observa com una «certa manera de percebre el llenguatge: no com una estructura arbitrària, sinó com l'activitat de subjectes inscripts en contextos determinats» o també com l'associació d'un «text i el seu context».

L'anàlisi de discurs parteix d'una concepció de la realitat social com allò que ha construït en gran mesura el llenguatge. Els seus orígens estan en la inspiració que l'obra de Saussure va tenir en l'antropologia de Levi-Strauss. No obstant això, convé fer constar les diferències entre la lingüística i l'anàlisi de discurs, és a dir, la utilització que fan altres disciplines, com la sociologia, de la terminologia, els conceptes i els pressupostos de la lingüística.

1) L'anàlisi del discurs no es limita a les estructures de llenguatge. Les estructures de llenguatge necessàriament expressen o assenyalen diversos significats «subjacents», opinions o ideologies. A fi de reconèixer, reconstruir, aquestes unitats de significació que constitueixen el sentit, en l'anàlisi del discurs és imprescindible efectuar l'anàlisi del text en relació amb el context cognitiu, social, polític i cultural.

2) L'anàlisi del discurs desborda el del llenguatge. Tots els òrgans serveixen per a crear un llenguatge: la mímica, les llàgrimes són una forma discursiva. Donen informació, i a través de l'observació es pot reconstruir l'estructura, el sistema de signes.

3) L'anàlisi de discurs utilitza el llenguatge per a definir tots els altres materials d'anàlisis. L'anàlisi de discurs utilitza els instruments conceptuals de la lingüística perquè el llenguatge apareix com l'equivalent general dels intercanvis de significants. A la manera de sistema i lògica de les significacions; tots els significants expressen el seu valor en el llenguatge.

4) En l'anàlisi de discurs, la comunicació no té per què implicar intencionalitat. Es poden produir discursos no desitjats (en una entrevista pot aparèixer un discurs no desitjat per l'entrevistat). D'altra banda, pot no ser generat per a la comunicació, per exemple, el discurs de la censura és produït sobre allò que no es desitja que es comunique.

Pizarro (citat per Valles, 1997) parla de les relacions entre lingüística i ciències socials. Per a la lingüística el llenguatge és l'objecte d'investigació, es val del sentit per a entendre les regles del discurs. No obstant això, per a les ciències socials el llenguatge és l'instrument per a accedir a l'objecte (el sentit), i es val del discurs per a accedir-hi. Valles (1997:370) selecciona tres de les consideracions finals en què Pizarro destaca tres preocupacions de l'anàlisi del discurs no arreplegades en la lingüística: a) aquesta no s'ha preocupat de la performance, en termes de Saussure de la «parla» dels subjectes; b) la posició dels diferents individus en les xarxes socials determinen el significat dels missatges; i c) que tota producció, inclosa la de la parla, és una relació social.

Per altra banda, el discurs es defineix pel seu caràcter social en la producció de signes, i així queden exclosos els no socials: la comunicació dels dofins no és un discurs; el que els científics diuen sobre això, sí. Una muntanya no és un text, però la pedrera, sí: parla de la relació entre home i el medi natural.

Tot sistema de signes dóna informació sobre relacions socials, normes, comportaments, etc. L'anàlisi de discurs intenta descodificar aquest sistema

(aquesta llengua) sobre els productes socials entesos com a pràctiques significants, i extraure’n el sentit. Per això, és important el concepte d’«estructura». Una estructura pot definir-se com la totalitat d'elements constitutius d'un objecte, que estan relacionats amb unes lleis de composició, transformació i autorregulació que caracteritzen aquest objecte com un sistema de relacions. La modificació d'un dels elements canviaria les relacions que té amb els altres i amb el tot. Es pot aplicar aquest concepte a altres camps del saber diferents de la lingüística com ja indicava Saussure (1987: 32) perquè la llengua és un sistema de signes que expressen idees, i per això és comparable a l'escriptura, a l'alfabet dels sordmuts, als ritus simbòlics, a les formes de cortesia, als senyals militars, etc.

Des d'aquesta perspectiva estructuralista, l'anàlisi de discurs també es podria veure com el descobriment de la forma d'articular els significants pròpia d'una societat (o un determinat grup) sobre un determinat tòpic. Aquesta articulació serveix als membres d'aquesta societat per a armar i desenvolupar tot el que en aquesta societat és «pot dir» sobre el tema.

Una bona anàlisi ha d'orientar-se al descobriment dels codis i de l'estructura del discurs social referent a la qüestió estudiada. La generalització dels resultats de l'anàlisi ve determinada pel fet que la societat parla per boca dels individus. El gran avantatge del sistema de la llengua és que els signes són vehicles de sentiments i emocions, d'objectes i desitjos. Però l'anàlisi de discurs no s'ha d'entendre com a anàlisi morfològica o estilística, «sinó que ha d'entendre el discurs com una activitat, un procés que expressa en un pla significant, mitjançant un sistema de signes i de regles de composició d'aquests signes, l'articulació d'un sentit —és a dir, una actitud i una finalitat humanes— a una referència o realitat extralingüística desingnada» (Alonso, 1998:208). L'anàlisi del discurs es pregunta el que fa i cerca la gent quan utilitza el llenguatge; investiga regularitats socials i no «lleis» formals.

L'anàlisi de discurs té, si considerem els tres tipus de relacions existents en els signes, sobre tot una dimensió pragmàtica. L'estudi dels signes es pot dur a terme a partir de tres tipus de relacions que indica Pierce: les relacions que s'estableixen entre uns signes amb altres (la sintaxi), les relacions entre els signes i el referent expressat per ells (la semàntica), i la relació entre els signes amb el subjecte que els utilitza (pragmàtica). És per això que «l'analista del discurs tracta el seu corpus com el registre (text) d'un procés dinàmic en el qual el parlant/escriptor utilitza el llenguatge com a instrument de comunicació en un context per a expressar significats i fer efectives les seues intencions (discurs). Treballant amb aquestes dades, l'analista intenta descriure les regularitats oposades en les realitzacions lingüístiques que empra la gent per a comunicar aquests significats i intencions» (Brown i Yule en Alonso, 1998: 209). Es tracta d'una anàlisi pragmàtica del text i de la situació social —macro i micro— que l’ha generat.

Abundant en aquesta dimensió pragmàtica, Martín Criado (1991: 209) assenyala alguns passos que s'han de dur a terme per a dur a terme una anàlisi de discurs:

1) Descripció i anàlisi dels jocs de llenguatge produïts en el discurs, amb el propòsit d'identificar «els marcs mitjançant els quals s'ha construït el sentit, la referència»: un exemple pot ser el del quadrat semiòtic o les oposicions binàries (vegeu l’apartat sobre exposició de la teoria).

2) Relació del discurs amb les seues condicions de producció: en la situació concreta (per exemple, en el grup de discussió), en la posició en l'espai social dels enunciadors (classe social, edat, gènere, professió) i amb la seua posició en l'espai ideològic del tema objecte d'anàlisi (amb les lluites que els diversos grups socials mantenen entorn del tema d'investigació).