La visió de la identitat com una narrativa és compartida per molts investigadors i estudiosos de la qüestió de diverses orientacions, amb variacions relatives a la concepció específica del constructe. Per això, en aquest apartat s’aprofundeix en les diverses aportacions que s’han esdevingut en la literatura sobre la identitat com a narració, que és l’aproximació d’aquesta recerca. Com ja s’ha explicat en el capítol anterior, els sentits i el llenguatge esdevenen instruments per a la construcció de significats.
McAdams (1985) va ser el primer en plantejar un model teòric complet de identitat narrativa per a psicòlegs investigadors, centrat principalment en el contingut i les dimensions estructurals de les històries de vida, arribant a l’avaluació d’aquestes a partir de característiques com la coherència i la complexitat. Des de llavors, aquest concepte ha anat evolucionant en múltiples direccions i orientacions psicològiques i actualment es considera un component central de les teories de la personalitat multi-
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
categorials (p.e., McAdams i Pals, 2006; Singer, 2005) i de les noves teories integratives de la individualitat humana al llarg del cicle vital (McAdam i Cox, 2010). El sí mateix es configura, segons McAdams (2011), en una narrativa interna (o mite personal) que l’individu inicia a finals de l’adolescència i que construeix al llarg de la vida, per tal de garantir un sentit de continuïtat de la identitat en el temps i en l’espai, a través de la integració de les seves experiències. Aquestes narratives permeten reconstruir el passat i anticipar-se al futur.
Les persones desenvolupen teories sobre elles mateixes a través de narratives. Aquestes inclouen la pròpia vida, les circumstàncies i els altres rellevants per a elles. Expliquen les trajectòries de les vides dels autors que les narren, com han esdevingut les persones que són i suggereixen les preferències que es tenen per possibles futurs (Martin, 1994). Taylor (1989) afegeix un aspecte moral a la perspectiva socio-cultural del desenvolupament del sí mateix, argumentant que la persona es descriu emprant stàndards ètics amb els que s’identifica.
Com diuen Botella (1997) i Botella et al. (2004), desenvolupar el sí mateix és elaborar narratives construïdes de manera relacional i contextualitzades socialment i cultural. Aquestes narratives donen lloc a les teories personals, les quals són el resultat de la construcció sobre el sí mateix. Les narratives són un aspecte central en la psicoteràpia i les seves concepcions poden esdevenir un punt de trobada per diverses orientacions (Angus i McLeod, 2004). Polkinghorne (2004) defineix una narrativa com la manera d’exposar l’experiència vital més enllà d’una successió temporal.
Per Linares (1996), la identitat es composa d’unes capes més superficials i unes de més profundes. I, la narrativa és quelcom que es genera al voltant del nucli de característiques menys fixades i més fluctuants. Així, segons l’autor, es desitjable que la identitat esdevingui una narrativa extensa, variada i flexible, que té com a base el nucli (capes més profundes).
Les narratives de identitat són construïdes en un context social concret i en funció de les característiques específiques de la situació i de les convencions discursives (Bamberg, de Fina i Schiffrin, 2011; Shotter i Gergen, 1989). McAdams i Pals (2006) conceven les narratives de identitat com el tercer dels nivells o capes de que es composa la personalitat: una primera formada per trets i característiques d’aquesta, una segona composada per valors, objectius, defenses, projectes personals i d’altres relatius al context social i motivacional de l’individu. I, el tercer propi de la narrativa (McAdams, 2011). Recentment, aquest autor ha conceptualitzat la narrativa de
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
identitat dins un marc integrador basat en la percepció de William James (1892/1963) (veure McAdams i Cox, 2010; i McAdams, 2011 per a una actualització).
Una altra visió narrativa i integradora del sí mateix és la de Chen, Boucher i Kraus, (2011), basada en la teoria cognitivo-social i en les investigacions de les representacions i ús del coneixement (p.e. Higgins, 1996a), segons la qual, es proposa la identitat com a relacional des d’una perspectiva transferencial (Andersen i Chen, 2002). Des d’aquesta conceptualització s’entén el sí mateix relacional com (Chen et al., 2011; Chen, Boucher i Tapias, 2006):
- Composat per coneixements que hom té de sí mateix en relació amb els altres significatius, els quals están vinculats amb informacions d’aquests altres emmagatzemades en la memòria (p.e. “Qui sóc jo en relació amb el meu pare” està vinculat amb el coneixement que tinc del meu pare).
- Que existeix a diversos nivells d’especificitat (p.e. relacions específiques, generalitzades, globals), com també ho entén el constructivisme relacional. - S’activa a través del context o del temps gràcies a la memòria. Aquesta idea
està basada en la noció de working self-concept de Markus i Kunda, (1986), segons la qual, no totes les auto-representacions de que es composa la identitat són accessibles en totes les situacions o moments. Sinó que l’auto- coneixement és una gamma canviant, contínuament activa i per tant, s’accedeix a aquella vinculada a la situació i al moment específic.
- Es composa d’autoconceptes i d’una varietat d’aspectes del sí mateix que el caracteritzen composats per atributs i rols, i associats a afectes, motivacions, estratègies d’auto-regulació i respostes comportamentals.
Des d’una perspectiva dialògica, els significats s’empren i alhora es construeixen en els diàlegs o converses que hom pot tenir amb sí mateix, amb els altres significatius i en discussions socials i culturals (Martin, 1994). Aquests diàlegs s’esdevenen entre els aconteixements rellevants de la vida de la persona. Segons Hermans i Hermans-Jansen (1995), la narració d’històries és un fenomen d’interacció dinàmica entre narrador i oient que esdevé en diàleg. Per Bakhtin (1929/1973), existeixen dues formes bàsiques de diàleg: le preguntes i respostes, i l’acord i el desacord. En la Teoria del Sí mateix Dialògic (Hermans i Kempen, 1993), la comunicació entre dues o més persones es pot aplicar en les diverses posicions o veus del sí mateix. Així, les preguntes i les respostes i l’acord i el desacord es donen entre les posicions del sí mateix quan la persona es comunica amb ella mateixa: en el
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
procés de pensar. Per això es considera que les converses són el mitjà a partir del qual la persona construeix el sentit del sí mateix, en la percepció i consciència de ser un ésser corporal i emocional diferent a la resta i en relació amb la resta (Pacheco, 2006). En la mateixa línia, Linares (1996) argumenta que identitat i narrativa són el resultat de la relació entre l’individu i la societat al llarg de les etapes del cicle vital (Erikson, 1968), però a diferència del constructivisme relacional, aquesta visió sistèmica entén que la identitat precedeix a la narrativa.
La teoria del Sí mateix dialògic (Hermans i Kempen, 1993) entén la identitat des de la metàfora bàsica del contextualisme (Sarbin, 1986), que en psicologia es pot trobar en les obres de James, Mead i Freud (Hermans i Hermans-Jansen, 1995). Aquestes tenen en comú l’interès en la distinció entre el I i el Me.
- El I és el sí mateix com a coneixedor, el que organitza i interpreta constantment les experiències de manera subjectiva (Hermans i Kempen, 1993). Aquest es caracteritza per tres aspectes: la continuïtat, és a dir, un sentit de identitat personal en el temps. La diferenciació, que inclou tenir una identitat pròpia i una existència separada dels altres. I la volició, el sentit d’una voluntat personal que s’expressa en una constant apropiació i rebuig de pensaments, a partir del qual el I es manifesta com un processador actiu de les experiències. És en l’experiència d’aquests tres aspectes del I que es troba implícit la consciència de l’auto-reflexió que és essencial pel sí mateix com a coneixedor. Per tant, el I o Jo, des d’aquesta perspectiva és una font original de pensaments i idees.
- El Me és el sí mateix empíric, i es pot descriure com tot allò que la persona anomena com a “seu”. Aquí hi són inclosos els aspectes materials (cos, roba, propietats,...), les característiques espirituals (pensaments, consciència, ...) i les socials (relacions, rols, fama, ...). Aquesta última inclou una novetat respecte altres plantejaments i és la idea de poder incorporar al sí mateix, la perspectiva de l’altre (Hermans i Kempen, 1993).
L’aspecte material del sí mateix inclou el cos, la qual cosa suposa que no es pot separar el Jo del cos, com en altres plantejaments filosòfics (veure p.e. Descartes). Per tant, des d’aquesta concepció, el I i el Me estan intrínsecament relacionats (Hermans i Hermans-Jansen, 1995).
Mancuso i Sarbin (1983) varen fer una aportació valuosa a la psicologia del sí mateix, anomenant amb conceptes narratius la distinció I- Me: Autor per al I i Actor
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
per al Me. És a dir, el I o Jo construeix la història de la que el Me n’és el protagonista (Hermans i Kempen, 1993). Per tant, el sí mateix és l’espai en el que el I observa el
Me i narra els moviments del Me com a parts d’una construcció narrativa. Per tant, la
conceptualització del sí mateix dialògic emergeix, com diu Hermans i Dimaggio (2004), de la reformulació de la idea relacional del sí mateix de James (dividit en un I i un Me) conceptualitzat a través de la novel·la polifònica de Bakhtin.
L’aproximació narrativa que neix de mans de Bruner (1986) i Sarbin (1986), proposa una base a partir de la qual els psicoterapeutes narratius es plantegen la manera en que les persones construeixen i reorganitzen les narratives de identitat al llarg del temps (Angus i McLeod, 2004), (p.e. narratives progressives, regressives o estables). Segons Hermans i Dimaggio (2004), les narratives no només s’organitzen al llarg del temps, sinó també en l’espai. Aquests autors entenen aquest espai com el va definir Jaymes (1976), un “espai mental”: una analogia espaial del món on les accions mentals són anàlogues al cos. Així, la persona que narra la història es situa en una posició en aquestes variables de temps i espai. No obstant, aquesta posició involucra sempre una altra, ja sigui de l’entorn (p.e., la visió d’un altre significatiu) o del propi sí mateix. I, és que aquests autors defineixen al sí mateix com una “societat de la ment” (p. 2), és a dir, com una multiplicitat de veus (polifonia) que es relacionen entre sí, a més de les relacions que té el subjecte amb altres individus. El sí mateix doncs, es construeix sobre la base d’aquestes posicions múltiples, que responen a la multiplicitat de mons en la que viu cada individu. El procés dialògic té lloc entre diverses d’aquestes posicions o veus, les quals funcionen de manera independent, generant records, pensaments i històries pròpies. Cada una d’aquestes veus pot prendre el control de les accions de la persona en un moment determinat en el temps, erigint-se en el protagonista de la seva ment. Així, des d’aquesta perspectiva no hi ha un Jo que dirigeixi les múltiples veus en el sí mateix, sinó a l’inversa: l’alternància en les posicions té lloc com a part de la naturalesa del sí mateix, amb el Jo com a protagonista (Hermans i Dimaggio, 2004).
Com diuen White i Epston (1993), l’estructura d’una narració necessita d’un procés de selecció en el que es desestimen aquelles experiències que no encaixen amb la narrativa dominant del sí mateix. Per tant, les narratives d’adopció no seran les mateixes en l’etapa infantil, en la de l’adolescència o en l’adulta, i inclòs podran variar en funció del moment del procés de co-construcció del sí mateix de la persona. Per això, la teoria del sí mateix dialògic, així com el constructivisme relacional, entén
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
que les narratives no són només un producte final, sinó un procés que es va elaborant i re-elaborant constantment.
Les posicions de la teoria del sí mateix dialògic, poden tenir visions diferents o contraposades i dialogar entre elles (mostrant acord o desacord, preguntant o responent), guiant l’emergència d’un nou significat (Hermans i Kempen, 1993). Polkinghorne (1988) argumenta que el significat d’un succés particular és el fruit d la interacció entre l’esdeveniment i la trama, entenent aquesta última com la que organitza en una totalitat, la llista d’esdeveniments cronològics. Per tant, aquestes posicions esdevenen narradors i oients alhora, que interaccionen de forma dinàmica generant un diàleg que dóna lloc a la narració. Aquest diàleg és una xarxa de tensions entre les posicions, en la que les històries organitzades en el temps són sotmeses constantment a discussió per interlocutors amb posicions espaials oposades. En aquest procés la narrativa varia vers altres vies o bé, es co-construeix una història nova o alternativa que emergeix a partir d’aquestes posicions o polifonia de la ment (Hermans i Dimaggio, 2004).
Hi ha dues formes de diàleg que estructuren les experiències quotidianes: els diàlegs imaginaris i els reals (Hermans i Hermans-Jansen, 1995). Ambdues formes organitzen conjuntament el procés d’intercanvi entre les persones.
La influència que suposen les normes i expectatives socials i institucionals, no només conforma el diàleg entre les persones, sinó també entre les veus del sí mateix. Com diuen Hermans i Dimaggio (2004), sempre existeix una asimetria o dominància relativa entre les veus. Per tant, les influències socio-culturals decantaran l’asimetria en el diàleg polifònic. Per això, en la comprensió d’una narrativa cal contemplar el context social i cultural de l’individu així com el tipus de relacions que té i la vivència de les mateixes. I és que, com diuen White i Epston (1993, p. 29): “Si acceptem que les persones organitzen la seva experiència i li donen sentit a través del relat, i que en la construcció d’aquests relats expressen aspectes escollits de l’experiència viscuda, es dedueix que aquests relats són constitutius: modelen les vides i les relacions.”
L’organització del repertori de posicions dóna informació de l’ordre d’aquestes i de la dominància entre elles (Hermans i Dimaggio, 2004). Segons aquests autors, és la manera en la que s’organitzen aquestes posicions la que indica la possible presència de patologia. Segons Lysaker i Lysaker (2002), hi ha 3 formes d’organització disfuncional:
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
a. Forma buida; un nombre exageradament limitat de posicions inflexibles amb poques oportunitats de dialogar. Doncs les veus o posicions no entren en un procés dialògic de forma automàtica. Una posició es pot mantenir en la base del sistema de posicions durant temps, o emergir sense contacte amb les altres posicions, en especial quan es tracta d’aspectes emocionals. I és en el procés dialògic d’intercanvi entre posicions, que la posició emergent pot iniciar la seva relació amb les altres (Hermans i Dimaggio, 2004).
b. Cacofonia interna; la persona canvia entre un gran nombre de posicions desorganitzades, mancades de jerarquia i que redueix de manera dràstica l’accessibilitat al repertori i a les històries que hi són implicades. Doncs, cal tenir present que com diuen Hermans i Dimaggio (2004), no totes les posicions del sí mateix dialògic són accessibles.
c. Forma rígida; un repertori de posicions dominat per una única posició monològica. Malgrat existeix una certa consistència interna, aquesta forma és tan rígida que impedeix l’evolució de qualsevol narrativa.
Per entendre la visió de la identitat d’aquesta teoria, cal tenir en compte els següents conceptes clau (Hermans i Dimaggio, 2004):
- Existeix una certa organització jeràrquica de les posicions, de manera que és possible la integració d’aquestes.
- L’accessibilitat a les posicions, en aquelles situacions en les que la persona ho necessita, permet l’adaptació al context de la mateixa.
- La flexibilitat com a característica rellevant que permet passar d’una posició a una altra, d’acord amb el moment en el temps i en la situació (Stiles, 1999). - La varietat afectiva de posicions és important en el repertori de la persona per
al seu benestar psicològic. Per això, en una situació terapèutica, quan aquest repertori només conté posicions positives o bé, només posicions negatives, segons Angus, Levitt, i Hardtke (1999), cal promoure l’exploració de posicions oposades.
- Hi ha un nombre limitat de posicions amb els que s’identifica la persona. - Molts dels diàlegs interns no són conscients, sinó rudimentaris o incomplerts. Aquestes característiques permeten una lectura de les accions i un comportament eficient, malgrat la capacitat d’innovació és reduïda per la tendència a tornar de forma automàtica a un nombre de posicions familiars limitat (Bertau, 2004). Vinculat a
L’aferrament adult en dones adoptades: relació amb la construcció de la identitat.
aquesta visió del canvi, existeix el concepte d’“Expecting dialogues” (veure Lewis, 2002, per a una revisió).
Alguns investigadors (p.e., Dimaggio, Salvatore, Azzara, i Catania, 2003; Georgaca, 2001; Hermans, 2003; Leiman, 2002; Watkins, 1999) han argumentat la importància de desenvolupar una meta-posició o posició d’observador que pot ser útil en el procés terapèutic i/o reflexiu per a reorganitzar el sí mateix. Aquesta meta- posició no és una posició general que organitza la resta i garanteix la integració i la coherència, sinó que és una posició vinculada a una o més posicions internes i/o externes que s’actualitza en funció del moment i de la situació. Per tant, és un fenomen dialògic i com a tal, poden emergir diverses meta-posicions en funció de la situació i el temps.
Per això, en aquesta tesi es va proposar el Jo Actual com a meta-posició que permetés accedir a una visió general de les posicions que eren objecte d’estudi de la recerca (Jo com a parella, Jo com a mare, Jo com a Filla amb la mare adoptiva i Jo com a Filla amb el pare adoptiu).
Fins al moment s’ha exposat una visió de la identitat conformada per les teories narratives de diverses orientacions, per la teoria del sí mateix dialògic i per la teoria del constructivisme relacional. Aquestes dues últimes conformen la base conceptual del constructe de la identitat de la recerca.
Donat que com s’ha exposat en l’anterior paràgraf, un dels posicionaments estudiats fa referència a la maternitat, i donat que la resta de posicionaments són abordats en els apartats successius (4.3, 4.4, 4.5 i 4.6), a continuació s’exposarà una breu visió actual d’aquest posicionament, per tal de conformar un marc de referència a partir del qual poder interpretar els resultats relatius al posicionament com a mare, que es desprenguin de l’anàlisi de la recerca.