Introduction to general purpose GPU programming
1.2. Signal processing algorithms on GPU archi tectures
Una de les característiques del conjunt poètic a Gileta que mereix un anàlisi detallat és la connexió evident entre alguns dels poemes. Algunes de les composicions són molt pròximes entre sí, fins i tot utilitzen expressions o estructures exactes o molt similars. De fet, en algunes de les imitacions de les giletes l’autor anònim sembla seguir el mateix patró per crear els poemes fontanellistes, consegüentment, és possible que aquest fet fos percebut com una característica intrínseca del conjunt. Les variacions són característiques del barroc i no només en literatura, sinó també en música. En trobem vàries a la poesia a Gileta. He classificat les variacions en dos grups segons els punts que els poemes comparteixen: el primer grup són pròpiament variacions, i el segon, poemes amb coincidències expressives.
Primerament, cal precisar el significat de variacions respecte de les giletes. Considero variacions dos poemes que comparteixen el mateix primer vers. Però no només això, sinó que els punts que relacionen les dues composicions van més enllà: també comparteixen un lèxic o un conjunt d’expressions que organitzen una estructura i un missatge similar. Aquestes composicions solen anar seguides al ms. R, tot i que hi ha excepcions, com es pot constatar per la numeració dels exemples que exposaré a continuació.
Seguint l’ordre del manuscrit R, les primeres variacions són els poemes núm. 10 («Si jo t’adoro, Gileta, /què hi faràs i què hi faré?») i 12 («Si jo t’adoro, Gileta, / vols que calle, vols que diga?»). Els dos textos són pròxims en els manuscrits R i L4, que també són els únics que els transmeten. Com a diferències més evidents cal destacar que el poema 12 és més breu, ja que només té setze versos, mentre que el 10 arriba fins a vint-i-vuit versos; i que tampoc comparteixen la mateixa rima assonant. El que connecta ambdós textos, més enllà dels primers versos, és que contenen moltes oracions condicionals (10: v. 1-2, 13-14 i 27-28 i 12: v. 1-2, 5 i 7-8), així com paral·lelismes (10: v. 2, 11-12, 15-16, 23-24 i 27-28 i 12: v. 2, 3-4, 5, 7-8, 15-16), oracions juxtaposades, coordinades i disjuntives (10: v. 2, 3-4, 7-8, 11-12, 23-24 i 27- 28 i 12: v. 2, 3-4, 5, 7-8, 9, 15-16) i preguntes retòriques (10: v. 1-4, 5-8, 9-12, 13-16, 17-20, 21-24 i 12: v. 1-2). Notem, per exemple, la quantitat d’antítesis dels primers versos d’ambdós poemes:
10 12
4
Si jo t’adoro, Gileta, què hi faràs i què hi faré quan jo no puc fer-hi menos ni tu sabràs fer-hi més?
Si jo t’adoro, Gileta, vols que calle, vols que diga?
Parlaré sens esperança, callaré sens alegria.
En els dos poemes, Gilet, des de la primera persona, es rendeix davant dels encants de Gileta i no pot fer altra cosa sinó adorar-la. Hi predomina el lèxic sobre, d’una banda, la veu i el silenci; i de l’altra, el càstig, la culpa i la pena. Mentre que en el
48
primer, Gilet li demana que el disculpi o bé que correspongui al seu amor, en el segon, es lamenta del seu desdeny.
El següent cas que vull examinar és el dels poemes núm. 44 («Viviu, gallarda Gileta / no importa que jo no visca») i núm. 45 («Viviu, gallarda Gileta / que jo muira poc importa»). Els dos primers versos, per bé que capgirats, transmeten el mateix significat: és indiferent que Gilet mori, mentre visqui Gileta. A diferència de l’exemple anterior aquests dos poemes van seguits sempre en tots els testimonis, de manera que la seva connexió és innegable. De fet, el vincle és molt més estret que el dels dos poemes anteriors i es fa evident quan llegim els dos poemes de costat:
44 45 4 8 12 16 20
Viviu, gallarda Gileta,
no importa que jo no visca si ab una mort venturosa per vós, en vós tindré vida.
Viviu i gosau les gràcies
que la virtut eternisa; igual fermesa acompanya
mon amor i vostra ditxa. Viviu, i lo temps suspenga
parca dels mortals antiga: la dalla, per vostres roses, les ales, per vostres dies.
Viviu i, en esta ribera que vostres mèrits admira, si mor per mi lo contento,
viurà per vós l’alegria.
Viviu i viuré, Gileta,
que, en esta ausència enemiga,
si la voluntat me mata, una memòria m’anima.
Viviu, gallarda Gileta,
que jo muira poc importa si vostra vida és ma vida i, més mia, quant més vostra.
Viviu i gosau les gràcies
que tanta virtut adornen; eternisats competesquen
mon amor i vostra glòria. Viviu, i lo temps suspenga
ja la dalla, ja les plomes: les plomes, per ma fermesa; la dalla, per vostres roses.
Viviu i, per esta plaja que vostres mèrits adora,
renasca ab vós l’alegria,
si mor ab mi la congoixa. Viviu i viuré, Gileta,
que, en esta ausència penosa,
si la voluntat m’acaba, m’animarà la memòria.
De nou, canvia la rima assonant dels dos poemes, però en aquest cas els dos textos són molt pròxims. En cursiva he marcat les expressions calcades (o amb petites variants) entre els dos poemes. Noteu també com algunes de les paraules que no he marcat són pràcticament sinònims, com en esta ribera o bé en esta plaja del vers 13, així com la menció a la mort i al temps dels versos 10-12. Aquest és doncs l’exemple perfecte d’una variació. Repeteix les mateixes expressions, estructura i missatge, però en canvia la redacció en una rima diferent.
Un altre exemple encara més complex és la triple redacció dels poemes núm. 39 («Te’n vas, amada Gileta, / resta Gilet afligit»); núm. 46 («Te’n vas, amada Gileta: /qual ton Gilet restarà») i núm. 47 («Te’n vas, amada Gileta: /qual resta lo teu Gilet»). Aquests tres poemes comparteixen el primer vers i també el mateix argument: Gileta se’n va i Gilet resta enyorat; però es distingeixen per la rima: el primer rima en i, el segon en ia i el tercer en e.
39 46 47 4 8 12 16 20 24 28
Te’n vas, amada Gileta, resta Gilet afligit.
Ai, que morirà sens queixa, com sens esperança viu. Com t’adoraran les ones per reina de sos safirs! Ai, que Gilet les augmenta ab dos llagrimosos rius. Manses espumes coronen a la barqueta feliç.
Ai, que per Gilet se guarda naufragi més que perill. Des de les penyes, mes penes formen eco repetit.
Ai, que llàstimes i veus viuen i moren en mi. Alada vela me roba del món lo tresor més ric. Ai, que més veloç s’aparta ab l’aire de mos sospirs. Seguirà l’Amor, Gileta, el nord de tos ulls divins. Ai, no temerà lo mar amor que del Cel és fill.
Te’n vas, amada Gileta:
qual ton Gilet restarà? Sensible roca afligida en combat de terra i mar.
La mar li robà la glòria
de tos ullets adorats,
mentres los seus augmentaven ab llàgrimes los cristalls. Ja les roques pirinees
anticiparen lo maig per tributar a tes plantes plantes belles i fragants.
Entre florides riberes
correrà lo Tec ufà quan de ta amorosa cara serà verdader mirall. Reverdirà per ta vista
lo Canigó congelat i a la decrèpita calba donarà clavells suaus.
Tot s’alegrarà, Gileta, i sols Gilet desditxat
noves de sos ulls fontetes
al mar d’amar donarà.
Te’n vas, amada Gileta:
qual resta lo teu Gilet? Gilet restarà sens vida a no viure d’ésser teu.
Lo mar li robà la glòria
de tos hermosos ullets, però vui junta la terra, a la tormenta, turment. Les venturoses muntanyes
anticiparan lo temps per coronar ta bellesa de roses i de clavells;
per més florides riberes
ufà correrà lo Tec quan de ta amorosa cara serà mirall verdader;
del riu Ferrer la campanya te saludarà també:
primavera per les plantes, aurora per los aucells;
reverdirà Canigó
i a sos elevats extrems menos lo Sol que ta vista farà derritir la neu.
Tot s’alegrarà, Gileta, i sols lo pobre Gilet donarà al mar de l’amar
tot lo tribut d’un ausent.
Tot i que el 39 i el 46 comparteixen la llargada, quan comparem les estructures i expressions comunes es fa evident que els poemes 46 i 47 estan molt més vinculats entre ells que amb el primer. Aquest fet podria explicar perquè són precisament aquests dos els que s’han mantingut units en la transmissió manuscrita. La correlació d’imatges entre els dos últims poemes es correspon vers per vers. Fontanella sol utilitzar sinònims: per tributar / per coronar (v. 11), plantes belles i fragants / de roses i de
clavells (v. 12), i sols Gilet desditxat (v. 22) / i sols lo pobre Gilet (v. 26); o bé canvis
d’ordre amb les mateixes paraules: correrà lo Tec ufà / ufà correrà lo Tec (v. 14), serà
verdader mirall / serà mirall verdader (v. 16), al mar d’amar donarà (v. 24) / donarà al mar de l’amar (v. 27); encara que de vegades els versos són idèntics (a part de l’inici del
poema): quan de ta amorosa cara (v. 14); Tot s’alegrarà, Gileta (v. 21 i 25 respectivament). En canvi, la relació d’aquests dos amb el poema 39 no és tan estreta. Comparteixen un lèxic comú o equivalent a força versos, especialment els poemes 39 i 46, (resta,
resterà, resta (v. 2); les ones, la mar, lo mar (v. 5); augmenta, augmentaven (v. 7); i llagrimosos, llàgrimes (v. 8), però no segueixen exactament la mateixa estructura. D’una banda, en
el poema 39 el paisatge del Rosselló no és tan explícit i, de l’altra, no es posa el focus en com reaccionarà la natura per rebre Gileta, sinó en el patiment de Gilet per la seva absència.
Podríem apuntar la possibilitat que el poema 39 estigués motivat per una partida diferent dels altres dos. Tant en el poema 46 com en el 47 és molt clar que Gileta
50
marxa cap al Rosselló, que es prepara per rebre-la, però en el poema 39 el destí i l’origen del viatge no són explícits. Per tant, els tres poemes podrien fer referència a dos viatges, un primer del que no en coneixem pràcticament res, i un segon, que és posterior, amb port al Rosselló. L’únic que tenen en comú i podria explicar el primer vers que els vincula és que, efectivament, en ambdós casos Gileta s’allunya per mar. Un cas semblant, però més interessant, perquè inclou un pas de rosca més, és el dels poemes núm. 28 («Passà lo turment, Gileta, / i la tormenta passà») i núm. 29 («Passà lo turment, Gileta, / no la tormenta passà»). Aquestes dues giletes van seguides en quasi tots els testimonis i estan construïdes l’una com a antítesi de l’altra. En la primera, Gilet abraça el desengany amorós, però en la segona reflexiona i l’encadena deixant-lo pres i inactiu. Les dues composicions s’han de llegir en paral·lel, perquè capgiren el missatge vers per vers mantenint la mateixa estructura.
28 29 4 8 12 16 20 24 28
Passà lo turment, Gileta,
i la tormenta passà;
és l’arc de l’Amor sens fletxa iris de serena pau.
Si em feia veure esteles
la nit de ma ceguedat, ja del desengany lo dia
és, com més amic, més clar. Llaços antes invincibles
i, per dorats, adorats, deixaren d’ésser cadenes en deixar d’ésser enganys. Evitant ab presta fuga la presó com lo tirà, la llibertat més segura és voler la llibertat.
Llàgrimes mal empleades
corren de l’olvit al mar o guarde-les la memòria per plorar l’haver plorat.
Borre l’olvit les idees,
enganyosament suaus, ab què no olvide la causa que m’ha obligat a olvidar;
gràcies a la bella ingrata
que mos ardors maltractà, si he pogut ésser mudable sens poder ésser ingrat.
Passà lo turment, Gileta,
no la tormenta passà,
que no és turment la tormenta, si tot lo mar és amar.
Si em feia veure esteles
lo sentiment irritat, és un sol ab dos aurores:
quant més enemic, més clar. Llaços antes invencibles
que el desengany forcejà tornaren a ser cadenes per lligar al desengany. Mensprea inútil la fuga qui porta en si lo tirà, que l’esclavitud amada és la major llibertat.
Llàgrimes ben empleades,
centelles del cor suaus, intèrpretes de l’afecte, són de la causa miralls.
Borre l’olvit les idees
que lo furor alterà i ocupada la memòria olvide sols l’olvidar.
Gràcies a tos ulls, Gileta,
que ton Gilet no serà o per la ingrata mudable o per la mudable ingrat.
En el primer poema, el desengany s’equipara al dia que porta llum damunt de la passió amorosa descobrint-ne els paranys. Els llaços de l’amor que subjectaven Gilet són vistos sota aquesta nova llum com unes cadenes. En canvi, en el segon poema, la claror de l’amor desemmascara el desencant, que deixa de ser un amic per convertir-se en l’enemic. Finalment, els llaços de l’enamorament que tenien fermat el
desencís en un punt anterior al primer poema, tornen a lligar-lo i es converteixen en cadenes.
Els dos poemes estan construïts a partir d’expressions i estructures equivalents, però amb petits canvis que n’inverteixen completament el sentit. Per exemple, els dos primers versos són pràcticament iguals, només canvia i / no (v. 2), però és una modificació significativa. La tormenta s’equipara al sentiment amorós i, per aquest motiu, és necessari concretar si es dóna o no per finalitzada.
Així doncs, la contraposició entre els dos poemes es construeix a partir de dos recursos retòrics: l’antítesi i el canvi de perspectiva. Alguns dels exemples d’antítesis són els següents: el desengany amic que es converteix en el segon text en enemic (v. 8); la recerca de la llibertat que es bescanvia per l’esclavitud amada (v. 15); les llàgrimes que passen de ser mal a ben empleades (v. 17) i l’oblit amorós que se substituirà per la
memòria de la relació (v. 23-24).
Quant al canvi de perspectiva, aquest es dóna en alguns conceptes que semblen correspondre’s però que no són equivalents perquè el referent és diferent en els dos poemes, encara que s’utilitzi una expressió similar. Per exemple, l’amor en els dos poemes es presenta com un tirà, però mentre en el primer s’intenta la fuga, en el segon aquesta no té sentit perquè és un destí volgut igualment (v. 13-14). Aquest no és l’únic cas: en el primer poema el desengany s’equipara al dia, mentre que en el segon és la mirada de Gileta qui porta la llum (v. 7); també la persecució de l’oblit es transforma i Gilet solament pretén oblidar el desig de desfer-se dels records amorosos; i, finalment, la mutabilitat de Gilet en el poema 28, en el següent, canvia i s’aplica a Gileta (v. 27-28). Es qualifica a Gileta d’ingrata i alhora mudable, mentre que Gilet afirma que ell no serà cap de les dues coses, si bé en el primer text havia estat
mudable.
Potser es podria relacionar el relat d’aquests poemes amb el de la peça dramàtica Lo
desengany, també de Francesc Fontanella, en què el màgic Mauro proporciona el
remei definitiu contra l’amor: el desengany, la superació de l’encegament amorós, a través d’una representació dels amors entre Mart i Venus. Ara bé, en el cas d’aquests poemes, mentre que el primer, corresponent a «Passà lo turment, Gileta, / i la tormenta passà», sí comparteix el mateix missatge de la peça teatral, el segon, pertanyent a «Passà lo turment, Gileta, / no la tormenta passà», presenta un capgirament respecte del precedent, perquè el guanyador final no és el desencís, sinó l’amor.
A continuació, voldria analitzar una altra característica de l’elaboració de les giletes molt lligada a les variacions. Al llarg de l’edició crítica de la poesia a Gileta vaig detectar un seguit de poemes que, si bé no compartien el primer vers (com en les variacions), sí que presentaven un vincle més estret entre ells que la resta del conjunt. Els he denominat poemes amb coincidències expressives, perquè, tot i que són autònoms i, per tant, funcionen com a textos independents, que fins i tot no van seguits en la majoria de manuscrits, és innegable que estableixen uns punts de
52
connexió concrets entre ells. Ara bé, aquesta relació no és equiparable a l’existent entre les variacions.
Els primers poemes amb coincidències expressives de les giletes són dues de les descripcions de Gileta que encapçalen el recull. Es tracta de dos poemes que, seguint els tòpics de la descriptio puellae, lloen la bellesa de Gileta, un en castellà (3 «Quisiera yo retratarte») i un en català (4 «Si vol Amor que retrate»). Evidentment, des del punt en què comparteixen la mateixa temàtica, i més en el tema de la descripció de la dama que estava molt estructurat per la tradició, seran dos textos que tindran força punts en comú.
En aquests dos textos, més enllà de les imatges o la construcció utilitzada, que responen a la moda imperant, podem veure certa correspondència en l’inici i el final dels poemes. 3 4 4 24 Quisiera yo retratarte, si lo quisieras Gileta, o que te hallara divina si humana te permitieras. (...)
Callo, niña, lo que ignoro, callara aunque lo supiera, que la vista más dichosa fuera también la más ciega
4
40
Si vol Amor que retrate
l’hermosura de Gileta, de ses ales són les plomes quan dóna mon cor la tela. (...)
Retrate Amor lo demés, deixant algun temps la bena, si a tan excels impossible no és impossible la idea.
Ambdós comencen amb la voluntat de fer un retrat de Gileta, si bé en el primer aquesta idea sorgeix de Gilet mateix, en canvi, en el segon és un encàrrec diví del déu Amor.27 I finalment, aquest punt de contacte es reprèn en els versos finals, en
els quals la vista hi juga un paper important. Fins als versos finals, Fontanella ha descrit el rostre de Gileta, però en el moment en què hauria de seguir la descripció del cos s’acaba el poema; és un tòpic habitual des d’Ovidi que Fontanella també utilitza en Lo Desengany. En el primer text calla per decència i també menciona que tanta bellesa pot encegar Gilet, fent al·lusió en certa manera a la ceguesa de Cupido. En el segon, arribats a aquest punt, Gilet passa el pinzell a Amor perquè segueixi el retrat de bellesa impossible, si bé li recomana deixar-se en algun moment la bena per pudícia. Així doncs, encara que no és exactament el mateix discurs, podem veure que un connecta amb l’altre.
El mateix succeeix en els poemes núm. 26 («Guardau la porta, Gileta») i núm. 32 («Guardau, gallarda Gileta»), comparteixen coincidències expressives. En ambdós poemes s’adverteix Gileta en contra de l’amor apassionat.
26 32
Guardau la porta, Gileta, Guardau, gallarda Gileta,
4
8
12
16
20
guardau la porta per on,
entre amor i agraïment, entrada cerca l’error. (...)
De les flors en lo apacible no culpeu més lo enganyós, pus que d’àspid vos avisa, fugiu Gileta les flors.
aquel jardí generós, on mal encobert respira
un àspid en cada flor.
Ditxoses flors que veneren entre dos albes un sol; desditxades esperances que no seran més que flors.
Guardau florides memòries
de l’ardor més animós, que, idòlatra de la vida, per fruit espera la mort, mentres d’esta flama pura lo llamp admiro ditxós, que anima flors en la cendra i torna cendra los cors.
Els dos poemes comencen amb l’expressió Guardau (que es repeteix en el vers 2 del poema 26 i en el vers 9 del poema 32) que en el primer poema es refereix a la porta (per on entra l’error) i en el segon al jardí que simbolitza els nobles sentiments de Gileta. A més a més, la comparació amb les flors que guarneix tot el poema 32, és la mateixa que trobem en els versos 16-20 del poema 26. La menció a la serp amagada entre les flors que apareix en els dos textos prové de Virgili: «latet anguis in herba» (Buc, 3, 93) i va tenir una gran repercussió en la poesia barroca.
Els dos poemes comparteixen el mateix tema. Segurament el relat s’ha de relacionar amb el pretendent de Gileta que apareix en el poema núm. 20 («Gileta que, parda penya»). Així doncs, tot i que no hi podem identificar tants punts en comú com en les variacions, per a una lectura contextualitzada hem de posar els dos poemes en comú.
L’últim cas de poemes amb coincidències expressives dins de les giletes que analitzaré correspon als poemes núm. 57 («Mal les brases dissimulo») i núm. 72 («Mal encoberts los incendis»). En ambdues composicions es compara la passió amorosa al foc i aquesta s’intenta encobrir inútilment per obeir la voluntat de Gileta.