La doctrina manifesta que les dificultats de delimitar jurídicament el sector són, fonamentalment, tres: degut al caràcter horitzontal del comerç; l’absència d’un text legal bàsic per al comerç interior; i degut a la minsa normativa existent, obstaculitzant la categorització del règim jurídic administratiu del comerç. Així, aquesta doctrina clàssica considerava que el comerç interior “abarca el conjunto de operaciones de compra y venta, mayorista o minorista, que se desarrollan en el seno de un país, cuya función esencial es permitir un proceso de adición de valor mediante el acercamiento de bienes y servicios a sus consumidores”. Però, veient el vigent marc jurídic només es dóna la primera de les causes senyales, és a dir, en la imprecisió de la delimitació jurídica del terme comerç interior.
CALONGE VELÁZQUEZ ha elaborat una definició de comerç interior a partir dels següents requisits que configuren l’activitat comercial: a) intermediació entre productors i consumidors; b) circulació de béns o productes; i c) ànim de lucre en la intermediació28.
Malgrat aquests pronunciaments doctrinals, és la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’Ordenació del Comerç Minorista (d’ara endavant LOCM), donant resposta al mandat constitucional de l’art. 51.3, qui elabora la següent definició de comerç interior: “aquella actividad desarrollada profesionalmente con ánimo de lucro consistente en ofertar la venta de cualquier clase de artículos a los destinatarios finales de los mismos, utilizando o no un establecimiento”29.
Si analitzem aquesta definició, ens adonem que es redueix considerablement l’àmbit d’aplicació de la LOCM perquè només fa referència a l’activitat comercial minorista. A més, aquesta definició legal només parla d’oferta i quan es refereix als comercials els identifica com a professionals que exerceixen la seva activitat amb ànim de lucre. No podem oblidar que parla del lloc on es duu a terme l’activitat, donant lloc així a les diferents formes de venda, com podria ser la venda ambulant.
28 CALONGE VELÁZQUEZ, A., Autonomía política y unidad de mercado en la Constitución
española de 1978, Universidad de Valladolid-Caja de Ahorros y M.P. de Salamanca, Valladolid, 1988,
p. 150.
És important aquesta definició perquè d’acord amb la Disposició final única de la Llei, aquest precepte té el caràcter de bàsic, i com a conseqüència, la seva aplicació és general.
Malgrat aquestes definicions legals, no hem d’oblidar que l’activitat comercial és una manifestació general de tota l’activitat econòmica d’un Estat30 i com expressa el professor MARTÍNEZ LÓPEZ-MUÑIZ: “lo esencial del comercio, la compra y venta de bienes y servicios, el intercambio económico, es algo común, en suma, a toda actividad económica y precisamente el núcleo de toda economía de mercado”31. Altres autors com BERMEJO ZOFIO inclouen el comerç dins d’un concepte més global com és el d’economia de mercat, tant des de l’òptica de l’activitat de distribució com de la producció32.
En la matèria que aquí estudiem, resulta necessari i imprescindible fer una anàlisi de la STC 208/1999, d’11 de novembre, la qual resolt uns recursos d’inconstituciolitat interposats pel Govern del País Basc i el Govern de la Generalitat de Catalunya, contra la Llei 16/1989, de 17 de juliol, de Defensa de la Competència.
Als fonaments jurídics 5è i 6è de la sentència citada, el Tribunal Constitucional declara que la matèria “defensa de la competencia puede quedar, al menos en parte, incluida en la de comercio interior”. Així, el Tribunal es posiciona al costat de les Comunitats Autònomes recurrents, considerant que la matèria de defensa de la competència “se halla incardinada en el comercio interior y que, en consecuencia, puesto que los respectivos Estatutos de Autonomía han reservado al Estado la “legislación” sobre defensa de la competencia, la “ejecución” queda, sin más, atribuida a las Comunidades Autónomas”. És important destacar d’aquesta sentència que el Tribunal caracteritza la defensa de la competència com “un aspecto de la ordenación del mercado”, i, sostenint aquesta premissa com a pilar fonamental de la seva construcció teòrica, acaba concloent: “(...) Siendo el comercio un elemento
30 Vid. VILLAREJO GALENDE, H., Equipamientos Comerciales…, op. cit. p. 236.
31 MARTÍNEZ LÓPEZ-MUÑIZ, J.L., “Poderes de ordenación económica del Principado de Asturias”,
Estudios sobre el Proyecto de Estatuto de Autonomía para Asturias, Caja de Ahorros de Oviedo, 1982.
32 BERMEJO ZOFIO, J. F., Ley de Comercio Interior, Cuadernos de Documentación, Presidencia del
esencial e ineludible de mercado, parece claro que una competencia de ordenación del mercado habrá de constituir, al menos parcialmente, un modo de intervención pública en el comercio y ser, sólo en esa medida, conceptualmente comercio”.
TORNOS MAS mostra la seva conformitat amb la doctrina que es desprèn del fallo de la sentència citada33, malgrat això, altres autors com BELANDO GARÍN34 o VILLAREJO GALENDE35 han estat molt crítics amb la interpretació del TC sobre la defensa de la competència i el comerç interior36. Aquesta part de la doctrina considera que si un Estatut d’autonomia no preveu explícitament una competència, aquesta correspon a l’Estat en virtut de la clàusula residual de l’art. 149.1 CE, motiu pel qual, si els Estatuts no han atribuït a les Comunitats Autònomes competències executives en matèria de defensa de la competència, aquesta correspondria a l’Estat a través de la clàusula residual de l’art. 149.3 CE. A propòsit d’això, és necessari afegir que aquesta matèria no es troba inclosa a l’art 149.1 CE i així, no admeten que forma part interna de la de comerç interior, al·legant que posseeix una substantivitat pròpia. Acaben concloent que, d’acord amb la clàusula residual de l’art. 149.3 CE, correspon a l’Estat tant la competència legislativa com l’executiva en matèria de defensa de la competència.
Per tant, la defensa de la competència és una matèria compartida, és a dir, l’Estat té la competència de legislar i les Comunitats Autònomes d’executar aquesta legislació. Aquest és el criteri que manté el TC, tal com hem exposat anteriorment, i el continua mantenint, ja que a la Sentència 124/2003, de 19 de juny, és on resolt el recurs d’inconstitucionalitat interposat per la Comunitat Foral de Navarra contra determinats articles de la LOCM, reitera el seu posicionament.
33 TORNOS MAS, J., “Comentario a la Sentencia del Tribunal Constitucional 208/1999, sobre la Ley
de Defensa de la Competencia 16/1989”, Anuario de la Competencia 1999, Fundación ICO-Marcial Pons, Madrid, 2000, p. 97 i s.
34 Vid. BELANDO GARÍN, B., “Defensa de la competencia y comercio interior”, Revista Española de
Derecho Administrativo. Núm. 106, abril-juny, 2000, p. 271 i s.
35 Vid. VILLAREJO GALENDE, H., Equipamientos Comerciales…, op. cit. p. 237.
36 Altres autors també han comentat aquesta sentència com por exemple: MUÑOZ MACHADO, S.,
“Las modulaciones de las competencias de las Comunidades Autónomas por las regulaciones del mercado y las nuevas tecnologías”, RAP. Núm. 153, setembre-desembre 2000, p. 200-201.; DE LA VEGA GARCÍA, F. L., La actividad comercial minorista ante la Ley 16/1989, de Defensa de la