En aquest apartat fem un pas més per afinar i centrar-nos pròpiament en aquelles relacions interpersonals significatives que poden suposar la reconversió de la figura en tutor de resiliència. L’objectiu que ens proposem és analitzar la figura del tutor de resiliència per tal de copsar com es concreta el suport que pot oferir i entendre de quina manera pot promocionar la resiliència en els infants.
143
En primer lloc, cal tenir present la necessitat de l’existència del context social i el suport i les relacions significatives amb altres persones de la xarxa social per desenvolupar el procés resilient. És des d’aquesta perspectiva que es defensa que la resiliència es construeix mitjançant la tasca de teixir, en un joc d’interaccions on s’entrellaça el subjecte i el seu entorn social (Costa et al., 2014; Cyrulnik, 2001; Martínez & Vásquez, 2006; Melillo, 2007), essent “[...] una obra tejedora que enhebra la seda de las capacidades personales con la seda afectiva y social en un proceso inacabado” (Forés & Grané, 2008, p. 32). Cyrulnik (2003, p. 17) és un dels màxims defensors d’aquesta tesi, manifestant-ho explícitament amb afirmacions com: “[…] un niño solo no tiene ninguna oportunidad de desarrollarse, un niño herido y solo no tiene ninguna oportunidad de convertirse en resiliente”.
Atorgant aquesta importància al context social, el terme tutor de resiliència va néixer del pensament de Cyrulnik (2005) amb un sentit ampli, entenent-lo amb la idea de fusió amb la vida, com quelcom capaç d’enllaçar a la persona amb una altra persona, instància, grup, lloc o esdeveniment. La idea essencial era que aquest tutor de resiliència provocava un renaixement en el desenvolupament psicològic després del trauma, essent el punt de partida per reprendre un desenvolupament diferent.
El tutor de resiliència és per tant, un element que funciona en un determinat moment com a nexe entre la persona (una vida particular) i la vida (en sentit més ampli), vinculant-lo de manera positiva amb aquesta (Vanistendael, 2004, 2005). En aquest sentit, ha tingut cabuda des d’allò més efímer i modest -com per exemple un paissatge- fins allò estable i amb entitat pròpia -com per exemple, una altra persona-. Així doncs, s’han proposat altres elements del context social, amb la característica comuna de que tots ells poden servir de vincle per l’enfortiment i l’arrelament amb la vida i proporcionar sentit (Burguet & Forés, 2012), afavorint la resiliència (Masten, 2015; Vanistendael, 2004, 2013).
El concepte de tutor de resiliència ha anat madurant i prenent força, i el mateix Cyrulnik (2005) ha atorgat una especial importància a les figures significatives com a tutors de resiliència, exposant que és en el context afectiu i social on pot produir-se aquesta trobada que ofereixi a l’infant sentir-se estimat incondicionalment, créixer i sobreposar-se. Aquesta relació implicaria el que Gilligan (2000a, 2000b, 2000c)
144
anomena connectar de manera positiva amb algú i Rojas Marcos (2010) ha descrit com la connexió afectiva amb l’altre, podent suposar un primer pas per posar en moviment l’espiral de desenvolupament resilient de l’infant. Aquesta figura, per la relació íntima que s’estableix entre l’infant i ella (Vanistendael, 2013), té la singularitat de poder connectar i ser especialment significativa per l’infant, promocionant el seu benestar emocional i jugant per tant, un paper clau en el benestar emocional i la resiliència. Per tant, la nomenclatura de tutor de resiliència generalment fa referència a una persona que possibilita el procés resilient d’una altra persona (Costa et al., 2014; Puig & Rubio, 2011; Rubio & Puig, 2015), havent estat una figura significativa i clau en aquest procés. A aquesta <<altra persona>> que ajuda a l’infant a esdevenir resilient, se l’ha anomenat de manera diferent, donant-li des d’una nomenclatura general com a persona o figura significativa –entre d’altres (Ajuntament de Barcelona, 2007; Krauskopf, 2007; Melillo, 2007; Morelato, 2011)-, persona significativa en resiliència (Silas-Casillas, 2008), tutor de vida (Martínez & Vásquez, 2006) o mentor –entre d’altres (Beltman & MacCallum, 2006; Gilligan, 2009; Lemon & Hines, 2006; Masten, 2015; Munson & McMillen, 2009; Rhodes & Ryan, 2008; R. Spencer et al., 2010)-. Hi ha autors que utilitzen indistintament qualsevol d’aquests noms per referir-se a ella. També com hem apuntat, es concep la figura del tutor de desenvolupament (Barudy & Dantagnan, 2005, 2011) o guia de desenvolupament (Cyrulnik, 2002) des d’un punt de vista amb matisos diferents però amb el mateix objectiu de promocionar la resiliència en els infants.
Des de la nostra recerca ens centrarem i entendrem al tutor de resiliència en qualitat d’aquesta <<altra persona>> que adopta un rol clau en el desenvolupament del procés resilient, constituint el suport simbòlic que possibilita l’esdeveniment resilient de l’infant (Costa et al., 2014; Rubio & Puig, 2015; Tousignant & Ehrensaft, 2004). El tutor de resiliència és concebut com una persona significativa de la xarxa social que ajuda a l’infant a elaborar les experiències de maltractament i promocionar la seva resiliència. Per tant, aquesta figura constitueix un punt d’inflexió pels infants en la seva trajectòria, essent una persona significativa d’entre el conjunt de figures que configuren la xarxa social. Tot i que a vegades s’ha igualat el concepte de persona significativa amb el de tutor de resiliència, les preguntes claus són les següents:
145
1. Totes les relacions significatives són relacions positives i potenciadores de resiliència?
2. Totes les persones significatives són automàticament tutors de resiliència? D’acord amb la literatura, la significativitat de la relació serà un dels factors claus en el seu procés de desenvolupament (Castellana, 2003), la promoció del procés resilient de l’infant i del seu benestar socioemocional, però no sempre serà suficient. D’aquesta manera observem que hi ha un salt qualitatiu entre aquestes dues figures, on la figura significativa serà algú important per l’infant que podrà o no, promoure el seu procés resilient. Per tant, plantegem que per esdevenir tutor de resiliència farà falta quelcom més que una relació rellevant. Precisament, l’objectiu d’explorar en la figura del tutor de resiliència i en la relació potenciadora de resiliència neix de la voluntat de descobrir què és allò que marca la diferència entre unes figures i unes altres i unes relacions i unes altres, que tot i ser ambdues importants pels infants, unes ajuden en el procés resilient i les altres no. Les preguntes bàsiques que es desprenen d’aquestes reflexions són:
1. Quins són els elements constituents de les relacions amb el tutor de resiliència?
2. Quin és el rol i les competències diferencials del tutor de resiliència?
Analitzarem aquesta qüestió al següent capítol, on l’encaix amb l’acció socioeducativa ens donarà respostes als interrogants plantejats.
A mode de resum
Com a punt de partida, s’ha vist imprescindible plantejar la nostra concepció sobre la resiliència i identificar alguns elements claus que ens ajuden en l’exercici d’entendre i plantejar possibles dissenys d’intervenció socioeducativa.
Els infants del sistema de protecció han viscut situacions d’adversitat que comprometen d’alguna manera el seu desenvolupament. A aquesta dificultat, cal sumar l’impacte negatiu que suposa la separació de la família biològica i l’adaptació al recurs del centre residencial. L’infant queda aïllat del seu context natural i desproveït
146
de les figures que complien el rol de cuidadors, quedant malmès el seu vincle afectiu. Amb aquestes circumstàncies, els infants es troben en situacions de vulnerabilitat, pel que la manera d’abordar aquestes situacions té un impacte en la seva vida.
És en aquest punt on pensem que pren força l’oxímoron comú que s’atribueix a la resiliència, confrontant els conceptes d’esperança i realisme: parlem d’esperança perquè hi ha possibilitat de canvi i transformació resilient; parlem de realisme perquè a través de múltiples accions socioeducatives podem facilitar-ho. D’aquesta manera, la resiliència possibilita nous horitzons i amplia l’enfoc de protecció dels infants i adolescents, proporcionant una millor perspectiva de futur i una nova mirada de les intervencions socioeducatives.
Tenint en compte la multidimensionalitat del concepte i entenent la permeabilitat de les seves dimensions, veiem que podem promoure la resiliència des d’un gran ventall d’estratègies. Com s’ha vist, la dimensió social és clara i imprescindible pel desenvolupament de la resiliència en tant que es construeix en el context social. D’una banda, podem parlar de manera més general de la importància del suport social i les relacions interpersonals que provenen de les persones que en formen part, tant de la xarxa formal com de la informal. D’altra banda, podem concretar i afinar aquest suport amb l’existència d’una relació interpersonal significativa, aquest <<tutor de resiliència>> com element que es troba incondicionalment i es considera essencial en el procés resilient.
La infància i adolescència són etapes evolutives òptimes per la promoció de la resiliència, essent fonamental en casos on aquests han patit situacions d’alt risc. La presència d’una persona que acompanyi a l’infant en aquest procés serà essencial en la conquista de la resiliència i en l’assoliment d’un major benestar durant aquest període, tenint efectes en el present però també al llarg del cicle vital. És per aquest motiu que volem aprofundir en les persones que poden constituir-se com a tutors de resiliència, per tal d’oferir espais de vinculació amb els infants i afavorir el seu procés resilient.
147