Calculation of constants used in the overland flow model

Hegel situava també en Goethe, com ja hem esmentat anteriorment, el punt d’inflexió en l’actitud enfront del gòtic, que ell seguint la tradició de Schlegel anomenava arquitectura romàntica. “La arquitectura gótica, que aquí constituye el núcleo característico del espíritu romántico ha sido considerado como algo tosco y bárbaro. En la actualidad ha sido Goethe, con el vigor juvenil de su intuición natural y artística, opuesta a los franceses y a sus principios, el primero que le ha devuelto su lugar honorífico. Desde entonces se ha generalizado el esfuerzo por aprender a apreciar en estas magníficas obras su interna adecuación al culto cristiano, la concordancia de su configuración arquitectónica con el espíritu del cristianismo269.” Així, doncs, Goethe pogué comprendre el gòtic gràcies al “vigor juvenil de la seva intuïció natural”, paraules que evidentment totes cauen dins del paradigme del romàntic, força joventut, intuïció i naturalesa. Goethe, que fou romàntic en la seva joventut, reconegué l’arquitectura romàntica en el gòtic. L’element més romàntic d’aquest estil precisament era allò que havia fet que durant tres cents anys hagués estat considerat tosc i bàrbar. Aquesta darrera paraula resultava clau per comprendre la seva categoria de romàntic, com a estrany, desconegut, oposat a la idea clàssica d’art. D’altra banda el gòtic s’adequaria al cristianisme, seria, de fet, l’arquitectura cristiana. Per tant Hegel compartia en aquest aspecte totalment els pressupostos dels Schlegel i els romàntics. Tanmateix el seu plantejament era radicalment diferent, doncs aquesta adequació no era altra cosa que el pas que permetia superar l’època clàssica, l’art mateix com a forma de

269

manifestació de l’esperit. En el gòtic allò important ja no era l’artístic, sinó que “el elemento religioso es lo más destacable270.” El gòtic ja no va a la recerca de la bellesa ni de l’equilibri que caracteritzaren l’art clàssic. Ben el contrari aquesta arquitectura es fonamentarà en el desequilibri i en la desproporció i tampoc no rebutjarà la forma bàrbara o tosca. D’altra banda la mateixa arquitectura en si, presa com a finalitat constructiva, és a dir el fet de bastir un edifici capaç d’acollir unes activitats determinades, tampoc no és la finalitat de l’arquitectura sinó que aquesta s’alça, com a finalitat en si mateixa. El religiós es manifesta d’aquesta manera com a objecte, la mateixa teologia del cristianisme s’encarna en l’art gòtic. “La mera funcionalidad es superada de forma que el edificio se eleva libremente para sí. Así estas casas de Dios muestran ser adecuadas para el culto y otras actividades religiosas, pero su característica principal reside precisamente en que superan toda finalidad determinada y existen como un todo completo en y para sí271.” Perquè l’arquitectura gòtica ja no és pròpiament arquitectura, sinó més aviat religió, expressió religiosa, en quant que l’esperit es manifesta de tal forma . Els problemes funcionals, mecànics són secundaris. Una visió ben diferent d’aquella que avui acostumem a tenir del gòtic sota la influència de la interpretació positivista que en féu Viollet-le-Duc. “La funcionalidad si es que existe desaparece y eso da al todo la apariencia de una existencia independiente.272” El pretès funcionalisme gòtic desapareix i només en resta el misticisme medieval. “…Se eleva (…) por encima de lo meramente funcional hacia la infinitud.273” I tot això es realitza en l’espai tancat que és l’església. Mitjançant una utilització d’un llenguatge que és bàsicament espai. El gòtic jugaria amb la unitat i diversitat de l’espai que facilitaria la creació d’àmbits distints. Aquest espai que crea l’arquitectura gòtica, una arquitectura que és interior contràriament a l’arquitectura clàssica que era exterior i que per tant presentava imatges i no espais, és ell mateix el seu llenguatge.“Todo lo que el hombre necesita aquí no procede de la naturaleza exterior, sino que es un mundo hecho a su medida, por él y para él, en orden a su devoción íntima y a la ocupación del espíritu consigo mismo274.” El símbol de l’espai interior és la transcendència. La dimensió humana ja no és externa i corporal sinó espiritual i religiosa. L’església gòtica com espai tancat és símbol del mateix esperit,

270

HEGEL, op. cit., p. 243

271 _{Ibid., p. 243} 272 _{Ibid., p. 243} 273 _{Ibid., p. 244} 274

que de tal manera s’objectiva, no pas com art, forma externa, sinó com a religió, forma interna. L’objecte de l’art gòtic és la representació de l’infinit i tal representació no es realitza a través del material sinó de l’immaterial que és l’espai.“El arte arquitectónico se ve impulsado a expresar mediante formas espaciales la elevación al infinito y el infinito mismo queda incluido en la significación que es independiente de la mera funcionalidad.275” L’edifici ja no fa cap referència al món exterior, no té cap model per a imitar. Tampoc ha de ser contemplat des de l’exterior, com si fos una escultura, sinó que ha de ser viscut des de l’interior. Alhora la seva vida interior es reflecteix a l’exterior. El temple grec era opac, una pantalla on es reflectia l’esperit com símbol a través de l’art. El temple grec es construeix de cara a l’exterior, però amaga l’interior. El temple gòtic es construeix per l’interior, però mostra la seva estructura interna. El temple cristià, és tancat des de dins, però transparent des de fora276. L’esperit ha de trobar en l’espai gòtic la possibilitat de representar-se a si mateix de forma espiritual i de transcendir. L’espai creat per l’arquitectura li propiciava la intuïció del sublim. I tal com havia fet en un primer estadi de la història l’art simbòlic, aquesta impressió li permetia superar la limitació de l’enteniment, per copsar l’espiritual i l’infinit. L’arquitectura grega, per les seves pròpies limitacions, mai no havia pogut generar tal sentiment. El cristianisme havia aportat la dimensió religiosa. La nova arquitectura cristiana no era art sinó religió. “El edificio (a diferència del grec) ha de producir, por una parte, la impresión de paz en el espíritu, que desasido del mundo y la naturaleza exterior, se recoge en sí mismo y por otra parte la impresión de una sublimidad festiva que pugna por elevarse sobre la limitación del entendimiento. Por eso si las construcciones clásicas se extienden a lo ancho, las iglesias cristianas brotan des del suelo y ascienden a las alturas.”

L’anàlisi que Hegel fa de l’arquitectura gòtica no és evidentment la que faria un arquitecte. El filòsof creia que la volta descansava sobre els pilars i no esmentava les arcbotants ni els contraforts com a elements fonamentals277. El seu judici depenia de criteris estètics no constructius, tanmateix la seva idea era ben ajustada, de manera que veurem que arquitectes posteriors, com Elies Rogent, depengueren de la concepció hegeliana del gòtic. A Hegel li importava, en primer lloc, establir una clara diferència entre arquitectura clàssica i arquitectura gòtica com dos moments ben diferenciats de la

275 _{Ibid., p. 244} 276 _{Ibid., p. 246 i 250} 277

història de la manifestació de l’esperit. Hegel contraposava els elements característics dels dos estils i els donava un valor simbòlic. Així l’arquitectura clàssica es basava en el suport (la columna) i en l’angle recte. “En la arquitectura romántica, en cambio el soporte y el ángulo recto ya no proporcionan el modelo básico, sino que son superados por las terminaciones del edificio que se disparan hacia arriba y sin distinción firme y expresa entre peso y soporte, (part sustentant i part sostinguda) se reúnen en una punta. Este impulso libre hacia lo alto y la tendencia a culminar en mutua unión es la determinación principal mediante la cual se constituyen los triángulos apuntados con una base más menos ancha y arcos ojivales, que son el rasgo característico más llamativo de la arquitectura gótica.278” El primer que senyalava Hegel en la seva anàlisi de l’estructura constructiva del gòtic era el desplaçament vers l’espai del centre d’atenció de l’edifici, de la part sustentant a la part sostinguda. La columna perdia els seu protagonisme com a element sustentant i es confonia amb l’arc, l’element sostingut i ambdós, columna i arc, llançaven l’atenció vers la volta, que era la principal estructura de l’edifici, la que, com remarcarà Elies Rogent més endavant, determinava l’estructura de l’edifici. De manera que es produïa una inversió amb respecte a l’arquitectura tradicional, en quant al paper de la planta. Això tenia una significació tècnica, però també en tenia una de teològica, tanmateix. La forma de l’església circular, quadrada, oblonga, no eren apropiades, no podien simbolitzar el moviment, la diferència, la mediació de l’esperit en elevació des del terrenal a l’infinit. La funcionalitat de les parts de l’edifici es perd en la funcionalitat del tot. “Se pierde la diferencia entre peso y soporte (...) desaparece la forma rectangular, ya inútil y se regresa a la forma natural análoga (…). Al pisar el interior de una catedral, se piensa menos en la solidez y la funcionalidad mecánica de los pilares sustentantes y de la bóveda que descansa sobre ellos, que en las formas abovedadas de un bosque cuyas hileras de árboles inclinan sus ramas unas hacia otras y se cierra sobre sí.279” D’altra banda, també contràriament al clàssic, l’edifici gòtic formava una unitat on tots els elements es subordinaven al tot. El pilar substituïa la columna i ja no es mostrava per a si, sinó que actuava merament en funció de la seva necessitat en la construcció de l’edifici. Per això els elements constructius ja no apareixien detallats sinó que és produïa una unificació que els subordinava a l’espai que creaven. “Pilares y bóvedas aparecen en contraposición a la

278 _{Ibid., p. 246} 279

columna y el travesaño como una sola y única figura, aunque los arcos descansan en los capiteles a partir de los cuales se elevan280”

Certament el gòtic presentava unes novetats estructurals molt importants, però no pretenia pas fer-ne gala. Ans al contrari, allò que intentava suggerir el gòtic era precisament una no percepció de les formes materials, una desmaterialització. Hegel retornava a la vella imatge dels Schlegel, la volta era com el fullam d’un bosc, sostingut lleugerament per les branques, encara que conegués perfectament la feina de les estructures constructives, aquest fet mancava d’importància, perquè allò que es manifestava era precisament la lleugeresa de la construcció. L’esperit es manifestava en l’espai, no pas en els elements constructius, que la volta definia. “La determinación de soportar la bóveda no está destacada expresamente y puesta para sí, aunque esta de hecho descansa en los pilares. Parece como si estos nada soportaran, al igual que en el árbol las ramas, por su forma, no parecen sostenidas por el tronco, sino como una continuación suya que, junto con las ramas de otros árboles, construye un techo de follaje. La catedral presenta, pues, como rasgo principal esta bóveda, este elemento sobrecogedor que invita a la contemplación, por cuanto las paredes y el bosque de pilares que ellas encierran se reúnen libremente en la cumbre. Pero con ello no esta dicho que la arquitectura gótica haya tomado los árboles y los bosques como modelo real de sus formas.281” La volta, doncs, constitueix l’element material que defineix l’espai que permet la contemplació religiosa. D’altra banda, l’alçada dels pilars supera l’amplada en una proporció que ja no pot ser calculada a simple vista, la qual cosa genera un sentit de desproporció. Aquesta desproporció és la característica bàsica del gòtic, i es produeix també en la relació entre les naus laterals i la nau central, un altre aspecte que Rogent recollirà a la seva teoria arquitectònica. El pilar s’eleva vola fins descansar en la volta, és dir el suport li ve de dalt i no de baix, i això Hegel ho compara amb l’ànim inquiet que se eleva y reposa en Déu.

L’aspecte determinant doncs de l’arquitectura gòtica és la desmaterialització del temple. Un primer pas el constitueix la seva interiorització. Per una banda el temple cristià serveix per congregar el poble282. La seva contemplació és de dins i alhora és transparent, és a dir el dins és mostrat a fora. Però, d’altra banda, en l’església gòtica el religiós està per sobre del funcional. Aquests temples estan destinats a la devoció

280 _{Ibid., p. 247} 281 _{Ibid., p. 247} 282

subjectiva de l’esperit que s’endinsa en la més profunda particularitat, en la seva elevació sobre tot el particular i finit283.

Així doncs l’arquitectura gòtica és l’arquitectura de l’espai, un arquitectura immaterial on la nova situació religiosa de l’home causada pel cristianisme es manifesta com a objecte. Per això el gòtic tot i bastir algunes de les més grans construccions de la història ha de defugir el simbolisme del material i evitar que les grans masses matèriques esdevinguin simbòliques i que es converteixin en objectes que aportin manifestacions que retornarien l’arquitectura religiosa a l’estadi de l’arquitectura simbòlica. D’aquí vindria l’ornamentació i fragmentació que apareix en el gòtic. “Por un lado lo romántico se basa en el principio de la interioridad, de la vuelta de lo ideal sobre sí, por otro lado lo interior ha de reflejarse en lo exterior y des de ahí retornar a sí. En la arquitectura es la masa espacial, sensible y material, el lugar en el que lo más interior es visibilizado tanto como sea posible. Por ello se trata de impedir que lo material y masivo (el simbòlic) aparezca en su materialidad, y desmenuzarlo, distribuirlo, despojarlo de su aparente cohesión inmediata y de su autonomía. Bajo este aspecto los adornos, especialmente en el exterior (que no tiene que mostrar el delimitar como tal), ostentan el carácter de una segmentación total y de ruptura con las superficies planas; no hay otro tipo de arquitectura en la que, a pesar de las inmensas masas pétreas, pesadas y en cohesión firme, se conserve totalmente la ligereza y lo ornamental.284”

Així doncs la parcel·lació de l’espai que es produeix en el gòtic, aquesta voluntat de fugir de les grans parets planes, seria segons Hegel, un intent de fugir del sublim material, produït precisament pel caràcter impressionant de la massa. Això significaria un retorn a l’arquitectura simbòlica, la primera i mes primitiva fase de l’art i de la història, quan l’esperit encara no podia determinar-se a si mateix i ho havia de fer a través del material, per constituir-se en símbol. El símbol, però, per la seva condició material fugia dels límits del definible, restava en ell sempre un costat fosc, impenetrable, noumènic. Per això al gòtic li cal defugir el sublim material, evitar allò que pugui provocar un retorn a la primitiva idolatria. El natural en el gòtic, que és un dels elements fonamentals, no és confon mai amb el salvatge, sinó que la natura s’hi presenta com fragment, segons Hegel, com a element prèviament definit. El que el gòtic determina no és la matèria sinó l’espai, per això es produeix la crítica de Hegel a

283 _{Ibid., p. 250} 284

l’arquitectura protestant, tendent al classicisme. Què millor que la immaterialitat de l’espai podria representar l’esperit?