CHAPTER 5: METHODOLOGY
2. Catherine
8.1.1. Model pedagògic i metodologia
Algunes de les característiques d’aquest projecte és que amb la serva realització es pretén fomentar interacció, entesa com a unaacció que es desenvolupa entre dos o més organismes. En aquest cas, es dóna entre els membres i els objectes d’aquesta comunitat d'aprenentatge:
entre estudiants, entre estudiants i guies, entre estudiants i continguts, etc. Pel que fa a la interacció entre estudiants, per a il·lustrar-ho amb un exemple, es vol fomentar dos tipus de treball, el treball cooperatiu i el treball col·laboratiu. Pel que fa al primer, talment com diuen Dillenbourg (1996) i Gros (2000), citats per Zañartu (s/d) és quan els membres d’un grup es divideixen la feina i la posen en comú. Un dels seus beneficis és que es poden multiplicar esforços i fer un bon treball de cerca d’informació; pel que fa al segon, el treball es realitza de forma conjunta (tothom s’enriqueix de totes les aportacions, entre tots els membres de l’equip). Un dels avantatges és que es pot arribar millor a un coneixement i aprenentatge global a partir del brainstorming, el diàleg, etc. si tots els membres del grup hi prenen un paper actiu.
Tot això, promogut dins un PLE (entorn personal d’aprenentatge), idea que posa de manifest les connexions que s'estableixen entre les persones. Els PLE redefineixen els actors: l'estudiant (que passa a ser un creador de continguts actiu), el context (ve mediat per la comunitat i la implicació social), permet la individualització i desenvolupa la organització personal, crea núvols
de continguts ampliables, etc. Tot això constitueix la xarxa personal d'aprenentatge o personal learning network (PLN).
Focalitzant l’atenció en la gestió d’aquests ambients, cal tenir en compte el rol del tutor de la formació. A mode general, el tutor ha de ser un guia i mediador de l’aprenentatge, i ha de desenvolupar diferents tipus de funcions (pedagògica, tècnica, organitzativa, orientadora, psicoafectiva, social, de disseny i de nexe amb la institució) mentre acompanya els seus alumnes en els processos d'ensenyament-aprenentatge. Un bon tutor en metodologies e- learning, segons Pagano (2008), ha de tenir una sèrie d’habilitats personals i professionals com per exemple: empatia, proacció, mestratge comunicatiu, sòlida formació acadèmica i expertise didàctica, bon maneig d’eines TRIC, entre d’altres. El tutor, a més a més, ja no és l’actor que té tot el coneixement per transmetre, sinó que també desenvolupa un rol d’aprenent.
Amb tot el dit fins ara, es pot afirmar que aquest projecte s’emmarca dins la teoria constructivista, que admet un aprenentatge auto-regulat, la cognició situada, l’aprenentatge cognitiu, l’aprenentatge basat en la resolució de problemàtiques, etc. Aquesta, s’enfoca en la construcció de coneixement a través de les activitats basades en experiències riques en context, que els mateixos aprenents intenten comprendre. Seguint a Hernández (2008), s’arriba a la conclusió que amb l’arribada d’algunes eines tecnològiques (com les xarxes socials, els blogs, les wikis...), els discents tenen al seu abast informació il·limitada de forma instantània, sinó que també se’ls ofereix la possibilitat de controlar la direcció del seu propi aprenentatge. Des d’aquest prisma constructivista, l’aprenentatge és visualitzat com a un procés actiu, real, autèntic i complet.
Per això, es pot afirmar que l’altre model pedagògic subjacent en el projecte és el
connectivisme, que presenta un model d'aprenentatge que reconeix els moviments canviants en una societat on l'assoliment del coneixement ha deixat de ser una activitat interna i individual. Aquesta teoria, proposada per Siemens i Downes, citats per Area (2014), defensa que l’aprenentatge pot residir en dispositius no humans, alhora que està enfocat en
connectar fonts o nodes d’informació especialitzada, realçant els processos que permeten un aprenentatge continuat (a partir de l’establiment de connexions) i la presa de decisions dels implicats.
Per tant, de tot el dit fins ara, es desprèn que el discent en entorns virtuals, ha de tenir una sèrie de característiques i habilitats personals i d’estudi. Segons Borges (2007), citant a Bautista et al. (2006): resolució de problemes, actitud proactiva i constructiva, autonomia,
motivació i responsabilitat, entre d’altres. Des d’aquest prisma, l’estudiant és vist com l’agent responsable del seu propi aprenentatge.
A banda, es pot dir que el projecte es vol emmarcar, de forma general, en els quatre pilars
proposats per Delors (1996), referents a l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser.
Aquest projecte és una proposta que s’emmarca en una modalitat d’aprenentatge e-learning, basada en l’ús de mitjans electrònics i també de les TRIC (tecnologies de la relació, la informació i la comunicació), que permeten un aprenentatge flexible i canviant, a a partir de diferents dimensions diferenciades (tècniques, pedagògiques, comunicatives i una sèrie de paradigmes educatius que hi són relacionats). Sangrà et. al (2012), el defineixen com a “un enfocament de l'ensenyament i l'aprenentatge, en representació de la totalitat o part del model educatiu aplicat, que es basa en la utilització de mitjans i dispositius electrònics com a eines per millorar l'accés a la formació, la comunicació i la interacció entre tots els agents actius, i que facilita l'adopció de noves formes d'entendre i desenvolupar l'aprenentatge”.
Un escenari e-learning ha de considerar vuit aspectes: disseny institucional, pedagògic, tecnològic, de la interfície, avaluació, gerència, suport i ètica d’ús (segons Boneu (2007), citant a Khan (2001)). D’aquesta forma, l’e-learning no es tracta només d’oferir una formació online per a la conciliació de l’estudiant amb altres àrees de la seva vida, sinó que, segons el mateix autor, es tracta d’una combinació de recursos, interactivitat, recolzament i activitats d’aprenentatge estructurades.
Tenint en compte la quadrícula de paradigmes pedagògics de l’e-learning dissenyada per Coomey i Stephenson (2001), citats per Stephenson i Sangrà (s/d), s’observa que aquest projecte s’emmarca en el quadrant sud-oest:
Dit això, es decideix enfocar la proposta de treball formatiu en les cinc etapes d’e- moderació proposades per Salmon (2000), citada per Silva (2011):
a) Accés i motivació (etapa 1), en aquesta etapa es presenten el pla docent, les activitats, etc. i es dóna la benvinguda als participants, tot explicitant les normes d’interacció. També és quan s’ofereix ajuda via e-mail i/o fòrums de discussió habilitats amb aquesta funció.
b) Socialització (etapa 2), en la qual els participants estableixen les seves identitats en línies i comencen a interactuar, sota la mirada i l’ajuda de l’e-moderador; segons Silva,(2011), es pot dir que s’estableix una comunitat d’aprenentatge que els permet treballar junts en tasques comunes..
c) Compartició d’informació (etapa 3), en la qual s’han de perfilar estratègies de gestió der la quantitat elevada i excessiva d’informació que es pot produir (hi pot haver nivells d'infoxicació); aquí, una de les tasques de l’e-moderador és la reconducció de les interaccions i la informació obtinguda.
d) Construcció de coneixement (etapa 4), en la qual el grup que atén la formació ja es relaciona a través de discussions grupals de compartició d’idees, per tal de construir coneixement conjunt.
e) Desenvolupament (etapa 5), en la qual els participants de la formació reflexionen sobre el coneixement adquirit a partir de les interaccions que han esdevingut del curs. Aquí hi ha presència del pensament crític i reflexiu en relació a les interaccions amb maquinari, iguals i e- moderador, de forma que l’estudiant pot assolir nous coneixements personals.
Tenint en compte que l’e-learning permet un aprenentatge de caire personalitzat, s’ha vist necessari tenir en compte els diferents estils i estratègies d’aprenentatge anomenats anteriorment que poden usar els diferents estudiants per a l’assoliment del curs. Per això s’han de plantejar diferent tipus d’activitats (que segons Jonassen (1994) han de ser contextualitzades, múltiples i autèntiques): treball individual, per parelles, en petit grup, en gran grup...; discussions d’aula, autoavaluacions, coavaluacions, etc. Alhora, es fa palès l’adquisició d’habilitats que ajudin als estudiants a tractar amb la informació (cercar-la, discernir-la, contrastar-la, aplicar-la, modificar-la, etc.), per tal que els seus coneixements esdevinguin sòlids (sempre establint relacions amb els coneixements previs). Per això, l’e-moderador ha de comunicar, als alumnes, estratègies per a la validació de fonts trobades online (triangulació, rastreig, comparació amb fonts impreses, etc.).