Experimental Procedures:

Cambó és convidat a fer el salt cap al republicanisme per Marcel·lí Domingo, cosa que Romanones veu amb preocupació des de la pista, vestit de clown.

L’Esquella de la Torratxa

que havia representat el districte de Terrassa durant vint­i­cinc anys en onze legislatures i que parlava en nom de tres diputats més per Catalunya —Kindelan, Nicolau i el comte de Fígols—, va treure valor al plebiscit municipal dient que els ajuntaments catalans havien ac­ tuat sota la pressió de les diputacions i la Man­ comunitat, que repartien i recaptaven el con­ tingent provincial entre els municipis, i proposà que primer es donés l’autonomia a aquests i, un cop fet això, se’ls consultés sobre l’autono­ mia que les Corts estaven disposades a donar a Catalunya, tot demanant als diputats cata­ lans que renunciessin a imposar l’Estatut de la Mancomunitat a les Corts espanyoles, actitud que considerava antiparlamentària.

A petició d’Alcalá Zamora, president de la comissió dictaminadora, Sala retirà el seu vot particular, que no feia més que embolicar la troca. La posició de Sala reflectia la del sector dinàstic català, que estava formant la Unión Monárquica Nacional i que començava per po­ sicionar­se contra l’estatut de la Mancomuni­ tat, malgrat que aquest havia estat aprovat pels portaveus dinàstics catalans a l’Assemblea de la Mancomunitat dels dies 24 i 25 de gener.

El 14 de febrer l’Ajuntament de Terrassa felicità per unanimitat el seu batlle, el naciona­ lista republicà Emili Soler, per haver desauto­ ritzat l’actuació del diputat del districte Alfons Sala. No obstant això, amb els vots de diversos pobles del districte, Sala tornaria a guanyar les eleccions següents en contra de la majoria ad­ versa de l’electorat de la ciutat de Terrassa.

Cambó, el 7 de febrer, combaté el projec­ te del Govern i aclarí que no hi havia lloc per al regateig: «Porque nuestro Estatuto es un mínimum, porque para redactarlo tuvimos en cuenta que no nos asistía derecho para plan­ tear un pleito de regateo, que en lo que podría transigirse debíamos transigir, y no teníamos que pedir nada más que lo que fuera absolu­ tamente indispensable para que la autonomía

de Cataluña fuese una realidad, no una ficci­ ón.» Demostrà la moderació del projecte i les concessions fetes en el text de la Mancomu­ nitat. Posà de relleu la hipocresia d’uns partits dinàstics que ara manifestaven la preocupació per l’autonomia municipal quan l’havien con­ culcada constantment des del poder i no la dotaven de base financera en el projecte del Govern, una proposta estèril perquè estava inspirada pel recel, que havia rebaixat enca­ ra més el sostre inicial del primer esborrany presentat a la comissió extraparlamentària. Va remarcar que el dret d’iniciativa atribuït al Parlament català seria un estímul per al poder legislatiu espanyol. Va fer ressaltar tot allò que atorgava al poder central una posició eminent: la comissió mixta de traspassos, el governador general i la capacitat de les Corts espanyoles per a dirimir conflictes i reformar l’Estatut.

Plantejà com a indispensable que l’ense­ nyament i la cultura fossin traspassats plena­ ment. Posà l’exemple de la competició fecun­ da entre la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas i l’Institut d’Estudis Catalans.

Al dia següent d’una hipotètica i indesit­ jable separació, s’imposaria la unitat que Ca­ talunya forma amb Espanya. No es tractava d’un problema administratiu com volia la solu­ ció aportada pel projecte del Govern sinó d’un problema de nacionalitat, i per això desvetllava passions que no podien ser apaivagades amb el projecte del Govern. Cambó havia entès que Romanones volia trobar una solució de con­ còrdia, però després, per a perllongar el seu mandat, havia cedit davant les altres minories dinàstiques. «Su señoría, como Fausto, para prolongar la vida ministerial ha vendido su al­ ma. (Rumores.). El señor presidente del Con-

sejo de Ministros: ¡Habría hecho un buen ne­

gocio! (Risas).»

Cambó es va considerar obligat a explicar el canvi de tàctica que el seu partit havia adop­

tat, en deixar de banda el gradualisme que ha­ via cregut possible anar de la descentralització a l’autonomia. Cambó justificava el canvi per la decepció experimentada l’estiu del 1918 dins el govern Maura en la qüestió de la delegació d’obres públiques a la Mancomunitat. Ni for­ mant part del Govern espanyol això havia estat possible. La conclusió era que calia anar a la solució integral. L’explicació no era del tot con­ vincent, però resulta interessant comprovar que Cambó havia de reconèixer que la Lliga havia trencat en aquell moment la línia que ha­ via portat a la Mancomunitat, i aquest gir res­ tava credibilitat a les possibilitats del marc en què aquesta es movia.

Cambó advertí que la separació de Cata­ lunya era indesitjable i inviable, però advertia que, si allò que demanaven era vist pel Congrés com un camí vers la separació, això equivalia a dir «que estamos ya separados espiritualmente y que la unión se mantiene por la fuerza».

A continuació, Alcalá Zamora, en nom de la comissió, cregué necessari combatre el projec­ te de la Mancomunitat, tot i que la voluntat del Govern i del Congrés era considerar únicament el projecte de la comissió extraparlamentària. Volia justificar que no es podia substituir l’un per l’altre. Per a explicar la intransigència de la majoria dinàstica parlamentària, Alcalá Zamora acusà d’intransigent la minoria catalana. Reco­ negué que es tractava d’un problema de per­ sonalitat col·lectiva, però de personalitat regio­ nal, no de personalitat nacional, com declarava Cambó. Posà de relleu que si els regionalistes reconeixien que les Corts espanyoles eren l’or­ ganisme que concedia l’estatut català, que te­ nia potestat per a corregir les extralimitacions i que podia, en el futur, introduir­hi modificaci­ ons, aleshores els catalanistes no podien exigir, per començar, que el Parlament espanyol ac­ ceptés en bloc l’estatut de la Mancomunitat.

Qualificà la tasca de la Mancomunitat i el plebiscit municipal de «deliberación ilegal de

una asamblea irregularmente constituida […] ante la cual no tenemos que claudicar». Fins i tot acceptant la unanimitat catalana, Catalunya no tenia dret a fixar unilateralment les seves relacions amb l’Estat. Alcalá Zamora es nega­ va a valorar les concessions palpables fetes en el text de la Mancomunitat en comparació amb les bases de novembre. Denuncià el cen­ tralisme barceloní que, segons ell, era previsi­ ble en la composició de les cambres catalanes i, sobretot, criticà el fet que no es concretés prèviament el tipus d’autonomia municipal que obtindrien els ajuntaments catalans.

Però la qüestió encara era més profunda, ja que Alcalá Zamora considerava que l’Estat no podia cedir a una Catalunya autònoma ni la legislació municipal, ni l’ensenyament, ni els tributs directes, i també veia inacceptable que els espanyols a Catalunya estiguessin sotme­ sos al dret civil català. No s’adonava que l’ar­ ticle 15 del Codi civil havia establert feia molt de temps que el dret civil català era aplicable als espanyols que feia deu anys que residien a Catalunya, de la mateixa manera que el dret comú espanyol regia per als catalans residents a la resta d’Espanya després d’un període si­ milar. El discurs d’Alcalá Zamora estava inspi­ rat en el parlamentarisme centralista i unitari del liberalisme espanyol de sempre.

Romanones anuncià que es farien alhora el debat sobre el pressupost de l’Estat i el debat sobre el projecte d’autonomia municipal i regio­ nal adoptat pel Govern. Advertí que únicament es discutiria el projecte del Govern i no el de la Mancomunitat, però demanà als regionalistes que presentessin esmenes a l’articulat en el transcurs de la discussió.

Cambó advertí que no era possible anar empeltant punts del projecte català dins l’es­ panyol.

S’havia arribat a un punt mort, i va ser ales­ hores quan, el 18 de febrer, es va presentar al Congrés una proposició incidental de referèn­

dum individual a Catalunya sobre l’Estatut d’au­ tonomia. La subscrivien tres diputats repu bli­ cans —August Pi i Sunyer, Julià Nougués i Joan Moles—, tres regionalistes —Francesc Cambó, Joan Ventosa i Calvell i Felip Rodés— i el jaumí Bartomeu Trias. No figurava cap dipu­ tat dinàstic per Catalunya entre els signants de la proposició. Es feien ja perceptibles la influèn­ cia del Govern sobre els dinàstics catalans i la presència de la Unión Monárquica Nacional.

El dia 21 de febrer Cambó deia al Congrés: «Yo he usado algunas veces una palabra, que como he visto que ha molestado a alguien, no volveré a usar, y es la palabra incomprensión, que la usé sin propósito alguno de ofensa pa­ ra nadie, y no diré incomprensión, sino incon-

gruen cia. Hay una incongruencia absoluta en­

tre lo que nosotros pedimos y lo que se nos concede, entre el problema que planteamos y la solución enteramente distinta, para un pro­ blema totalmente diverso, que se nos plantea, hasta el punto que eso me recuerda algo que se atribuye, evidentemente sin motivo, a un eminente arquitecto de Barcelona, que habi­ éndole encargado una señora la construcción de una casa y que pusiese especial cuidado en dotarla de una sala, en que debía instalarse un órgano, construyó la casa, arregló el salón de música, y ya construido vio que no se po­ día instalar el órgano porque no había espacio para él, y al quejarse al arquitecto, el arquitec­ to, después de larga meditación dijo: “Señora eso se arregla tocando usted el violín”. Y eso es, en substancia, lo que contestáis a nuestras reivindicaciones. Por eso, señor Rojas Marcos, no sería solución que, entrando, a discutir un proyecto, que nosotros sabemos que no se discutirá, por medio de enmiendas, procurá­ semos nosotros contrastar, injertar afirmacio­ nes del estatuto redactado por la Mancomuni­ dad a las bases del proyecto del Gobierno que se refieren a la autonomía de Cataluña. Perde­ ríamos el tiempo.»

I Cambó no eludia el nus del conflicte: «En cuanto a la naturaleza del problema, hemos afirmado nosotros cien veces que es un pro­ blema nacionalista; si molesta la palabra nacio-

nalista, que subsista el concepto; es un pro­

blema de personalidad y de libertad colectiva; y como me he convencido que discutiendo conceptos e interpretando palabras no se llega a una coincidencia, y presentando hechos es más posible que esta coincidencia se produz­ ca, yo le diré a S.S. y a todos los señores di­ putados que nuestro problema es el siguiente: un pueblo, el pueblo catalán, durante siglos ha vivido constituido en Estado independiente y ha producido una lengua, un derecho civil, un derecho político y un sentimiento general que ha caracterizado la expresión de su vida. Y este pueblo se unió primero a la Corona de España, luego la incorporación fue total con el estado, y en siglos de convivencia se han creado intere­ ses comunes, se han creado trabazones espiri­ tuales que establecen una fórmula de patriotis­ mo común que sería insensato querer destruir; pero a la vez, esta personalidad que había teni­ do una vida propia, independiente, subsiste, y no ha desaparecido; han persistido la lengua, el derecho, el sentido jurídico y el espíritu público propio, y todo eso, que era un hecho biológico mientras no había un fenómeno de voluntad que le convirtiese en un hecho político. Esta voluntad, ¿qué dice, qué expresa, qué quiere? Quiere que para todo lo que sea vida propia in­ terior de Cataluña, Cataluña tenga plenitud de soberanía para regirse, y que en todo lo que afecte a lo que mira más allá de sus fronteras, no haya más que una unidad que sea España.»

A part de la minoria catalana, només esta­ ven disposats a votar la proposició catalana de referèndum els reformistes, representats per Manuel Pedregal; els socialistes, representats per Indalecio Prieto, i els republicans per boca de Roberto Castrovido. Però cap dels tres no creia possible que l’autonomia catalana pogués

sortir d’aquelles Corts, com volien els regiona­ listes. I tots tres consideraven que calia una re­ forma constitucional perquè prevalgués. D’altra banda, tot i que donaven suport al referèndum, no renunciaven a discutir i modificar després el contingut concret de l’estatut de la Mancomu­ nitat, un cop feta la consulta popular, amb la qual cosa li treien la virtualitat d’un acte d’auto­ determinació. Era una mena d’avançament d’allò que passaria dotze anys més tard, entre el 1931 i el 1932.

Romanones anuncià que el Govern no ac­ ceptava el referèndum i que ell reconeixia la voluntat dels catalans de tenir un estatut d’au­ tonomia, però no precisament i exclusivament aquell que havia elaborat la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans.

En definitiva, la lògica autodeterminista im­ plícita del referèndum era rebutjada pel Con­ grés espanyol fins i tot pels qui estaven dispo­ sats a votar que es fes. Era segur que el vot de la cambra seria negatiu. Sense aquest expedi­ ent per a allargar una campanya autonomista que agonitzava i perdia interès popular a Cata­ lunya, els regionalistes es veien abocats a por­ tar a terme la seva vaga amenaça de moviment de desobediència civil. Cal preguntar­se si exis­ tia l’ambient que l’havia d’envoltar, perquè la campanya autonomista havia estat ofegada al carrer abans que ensopegués amb el previsible mur del Congrés espanyol.

No resulta clar què era allò que es preveia fer. L’amenaça de Cambó pronunciada davant l’Assemblea de Municipis del 26 de gener ha­ via estat molt inconcreta. El segon volum de

Per l’autonomia de Catalunya, publicat per la

Mancomunitat el 1921, no en diu res. Només fa constar la formació d’un comitè executiu —constituït per Cambó, Lerroux i Junyent— «investit de facultats plenes», de manera que aparentment tothom estava disposat a obeir les ordres que dictés. La història oficial de la Lliga Regionalista diria el 1933: «Els directors

del moviment proautonomia, entre els quals fi­ guraven significats regionalistes, havien previst per al cas de fracassar l’acció parlamentària, la possibilitat d’haver de provocar un moviment de desobediència civil en forma de dimissió col·lectiva de tots els Ajuntaments de Catalu­ nya. Per a dirigir la campanya, i especialment per a organitzar la dimissió col·lectiva d’Ajunta­ ments, es nomenà una comissió amb plenitud de poders, formada per en Cambó, en Junyent i en Lerroux.» Josep Pla, en la seva biografia de Cambó, publicada el 1930 i escrita d’acord amb el biografiat, augmentava les proporci­ ons de l’acció projectada: «[…] la dimissió en massa de tota la diputació catalana a Corts, de les quatre diputacions catalanes, de tots els ajuntaments de Catalunya i l’organització d’una campanya de desobediència civil que hauria paralitzat la vida pública d’aquest país i hauria interessat directament el cobrament dels im­ postos.» En les seves memòries, Cambó no­ més parla dels ajuntaments i més aviat indica una vaga de braços caiguts, que sens dubte hauria provocat la destitució dels consistoris. I es pregunta: «S’atreviria el Govern a destituir tots els Ajuntaments de Catalunya? Com podria substituir­los? Qui realitzaria les tasques recap­ tatòries i l’allistament militar, que els ajunta­ ments tenien confiades?»

En tot cas, la desobediència massiva dels municipis no hauria afectat únicament el poder central, sinó també les diputacions i la matei­ xa Mancomunitat, que s’haurien trobat sense recursos. I un cop els ajuntaments —i, segons Pla, també les diputacions— haguessin estat en mans de delegats governatius, probable­ ment militars i sota l’estat de guerra, hauria es­ tat difícil de justificar la permanència del Con­ sell de la Mancomunitat davant un Ajuntament de Barcelona objecte de la resposta repressiva de l’Estat. I si també hagués estat destituït el Consell de la Mancomunitat, cal preguntar­se què hauria passat amb la seva obra.

Notícia de la desfilada del Sometent a Barcelona el 12 de gener de 1919.

El Día Gráfico

Aquestes preguntes, com les que es feia Cambó en les seves memòries, restaran per sempre sense resposta, perquè es produí la suspensió de les sessions de les Corts el 27 de febrer a causa de la vaga de La Canadenca; aleshores, el comitè Cambó­Junyent­Lerroux declarà acabada immediatament la campa­ nya autonomista i ningú no va tornar a parlar d’aquell pla.

És difícil d’imaginar com es podia compa­ ginar el fet que els regionalistes i els dinàstics estiguessin organitzant el Sometent a Barcelo­ na des del novembre del 1918 en previsió de l’esclat d’una vaga general amb el projecte de desobediència civil i el boicot municipal al Go­ vern. Els municipis agregats a Barcelona a final del segle XIX havien conservat, pel seu origen rural, el Sometent, però el Sometent mai no ha­ via existit a la ciutat. El 12 de gener de 1919, desfilaren per la Diagonal 1.817 sometenistes davant el capità general, del qual depenien en darrera instància. El 22 de gener, Pedro Cavan­ na, comandant general de sometents, els dona­ va per constituïts al territori de l’antic municipi de Barcelona. El Sometent era una milícia civil voluntària de caràcter rural i no urbà. No havia estat pensada com a cos antirevolucionari.

D’altra banda, un moviment de resistència civil com l’imaginat no es podia declarar d’un dia per a l’endemà. Calia preparar els ànims de centenars d’alcaldes i regidors i de tota la població. La premsa, sotmesa a censura, no en donà cap notícia durant el mes de febrer. Ni tan sols s’hi troben advertiments vagues ni amenaces velades per a preparar l’opinió.

El Diario de Barcelona, el 10 de febrer de 1919, deia clarament que no creia en el movi­ ment de resistència civil: «Hasta ahora no tie­ nen consistencia en la realidad, ni siquiera en el cálculo de probabilidades […] Los que para alimentarla [la sospita] recuerdan palabras de recientes discursos del señor Cambó, es por­ que desconocen el valor de la oratoria de cir­

cunstancias y el efectismo retórico de los tro­ pos.» I el vell diari conservador tranquil·litzava els seus lectors informant que els diputats re­ gionalistes es disposaven a establir torns per a intervenir en el debat del projecte del Govern i advertia que l’esmentada reforma sempre com­ portaria algun progrés descentralitzador amb relació a la situació vigent fins aleshores.

No interessa només l’escepticisme amb què el Diario de Barcelona mirava la possibili­ tat d’un moviment de desobediència civil, sinó que amb tota probabilitat els dinàstics, que fins a aquell moment havien donat suport a la Lli­ ga, no l’haurien secundat en aquesta revolta pacífica però inaudita, i s’hauria trencat el front autonomista. La Lliga considerava tan valuós el concurs dinàstic com el republicà i el jaumí. Fins i tot sense l’onada vaguista resulta dubtós que l’amenaça de boicot municipal s’hagués portat a terme, perquè hauria estat un fracàs total. Després va ser molt fàcil dir que la vaga de La Canadenca havia impedit desencadenar el boicot municipal. Però és evident que no es podia preparar el Sometent com a força antisin­ dicalista a les ordres del capità general i, alho­ ra, programar un moviment de desobediència civil que hauria de fer front al capità general.

Però tornem als fets. Entre el final de ge­ ner i el començament de febrer de l’any 1919, la formació de la Unión Monárquica Nacional a Catalunya constituïa una amenaça seriosa per a la Lliga Regionalista i per al moviment autonomista, que fins aleshores havia semblat que comptava amb gairebé tots els polítics di­ nàstics de Catalunya. El pròleg havia estat la convocatòria d’un acte d’afirmació monàrqui­