EXPLORING INTERSECTIONAL FEMINIST IDENTITIES

Si analitzem la posició d’assegut des del punt de vista muscular, podem dir que en un individu assegut, els músculs paravertebrals no estan en repòs, ja que ofereixen resistència a la flexió, cosa que es pot considerar com una activitat antigravitatòria automatitzada. El grau d’alerta depèn de l’actitud i de l’orientació del seient i del respatller. La intensitat de la coactivació entre flexors i extensors del tronc augmenta amb la càrrega aplicada al tronc. Aquest fenomen és indispensable per mantenir una estabilitat mecànica de la columna vertebral.

El perill que comporta una càrrega pesada és coneguda, i abans d’aixecar un pes s’han d’intentar adoptar les mesures pertinents per tal de no causar possibles lesions. No obstant, el seient té un enfocament molt distint, i és considerat un objecte familiar i gens perillós.

El model de vida actual obliga a passar gran part del dia asseguts: al cotxe, al despatx o davant un ordinador, durant el temps de lleure, durant les menjades, etc. No obstant, la posició d’assegut ha estat identificada com un factor de risc per a la columna vertebral.

El simple fet d’asseure’ns ja té conseqüències, com és la marcada pèrdua de la lordosi. A la part posterior de la columna vertebral, els lligaments es posen en tensió, i també les fibres posteriors dels discs intervertebrals.

L’observació radiològica ha demostrat que el disc lumbar es desplaça i fluctua en posició d’assegut. A la part anterior els discs es troben xafats, i aquesta compressió desencadena efectes perjudicials. El simple fet d’estar assegut situa la columna vertebral en una posició anormal. Asseguts sobre una superfície horitzontal (90º) no podem obtenir un 90º de flexió del maluc, sinó tan sols un 60º.

La posició denominada «geometria de mínim esforç» fou descrita per Thorton (1978) i represa per Verriest (1986) per l’estudi de la posició d’assegut en relació a la concepció dels seients d’automòbils (Viel i Esnault, 2001).

Figura 14. Geometria de mínim esforç

Cal destacar que l’angle cuixa-tronc de 128º goniomètrics és l’actitud de mínim esforç per a la columna en què la compressió sobre els discs i la tracció dels lligaments arriba al seu valor mínim. Es tracta d’una situació de repòs, que difícilment es pot aplicar a una situació de treball. El factor essencial és que la posició de mínim esforç permet conservar les corbes vertebrals en els valors normals.

A partir dels anys vuitanta es va comprovar que els seients que estaven lleugerament inclinats cap endavant afavorien la comoditat, i és que la clau es troba en l’angle d’obertura entre les cuixes i el tronc que se situa entre 100º i 120º, reduint la pressió discal. Aquesta obertura també es pot aconseguir mitjançant el desplaçament cap endarrere el respatller del seient.

Figura 15. Diferents angles d’obertura entre tronc i cuixes

En moltes ocasions, el mal a la regió del coll i de les espatlles té el seu origen en aquelles tasques que exigeixen una excessiva inclinació del cap al front. Treballs de manipulació fina, d’inspecció i fins i tot activitats de lectura solen provocar aquesta situació. Els dolors comencen a aparèixer quan la inclinació del cap en relació a la vertical supera els 30 graus. El cap té un pes relativament elevat, al voltant als cinc quilògrams, i la seva posició inclinada provoca un moment de forces que ha de suportar únicament el coll i les espatlles. La modificació de l’altura del seient, del pla de treball o l’altura de la taula poden fer variar aquests tipus de postures. S’ha de procurar que la inclinació del cap no superi els 20 graus amb respecte de la vertical (Viel i Esnault, 2001).

Les mesures de Nachemson et al (1979) han permès objectivar les variacions de pressió del disc intervertebral. Revisaren diferents posicions d’assegut, mesurant l’augment de pressió en relació al valor de referència que obtenim drets en repòs: en una cadira sense respatller, en una amb respatller amb seient horitzontal, i en una altra inclinada cap endavant. Cal destacar que l’acció d’inclinar-se cap endavant, que és aparentment benigna, té com a conseqüència l’augment de la pressió intradiscal (Viel i Esnault, 2001).

D’entre les múltiples classificacions que existeixen de la musculatura, en aquest cas farem la distinció entre musculatura profunda i musculatura superficial. El que s’ha de tenir en compte és que en el moment que la pelvis està en retroversió (o flexió), detenim a la vegada l’activitat muscular en els músculs superficials i profunds. Per una banda (factor favorable), es produeix una disminució de la pressió sobre els discs intervertebrals, però per altra banda (factor desfavorable), la columna queda abandonada a la seva estabilitat lligamentària, sense protecció de la tensió muscular.

Una teoria anatòmica que actualment encara és acceptada és que els músculs profunds de l’esquena asseguren l’estabilitat de la columna, mentre que els músculs superficials s’encarreguen d’executar els moviments.

Tot i que els músculs poden ser un factor d’origen, no s’han d’oblidar —fet que es produeix entre molts autors—, els lligaments, les càpsules de les cigapòfisis, i tot el que forma l’esquelet fibrós (Viel i Esnault, 2001).

En qualsevol cas, un dels aspectes més importants a tenir en compte és el fet de mantenir la postura d’assegut durant llargs períodes de temps. La majoria dels nins i adolescents presenten senyals de fatiga quan duen més de mitja hora en la mateixa posició. Per tant, s’aconsella aixecar-se i canviar d’activitat o realitzar exercicis per estirar la musculatura i mobilitzar les articulacions que han estat quietes o amb mobilitat restringida. Després d’uns minuts de descans podrem tornar a seure i continuar fent l’activitat que duien a terme.

Al llarg dels dia ens podem arribar a seure i aixecar nombroses vegades. Per tant, cal fer un incís en aquest apartat.

Per aixecar-nos des de la posició de tombats no ens hem de seure mai directament des de la posició decúbit supí. Aixecar-nos frontalment per passar de tombats a asseguts, especialment amb les cames estirades, constitueix un dels pitjors moviments que podem fer, per la

sobrecàrrega que indueix en la columna lumbar. Per aixecar-nos del llit, hauríem de girar per recolzar-nos en un costat i, després, recolzant-nos amb els braços, incorporar-nos de costat fins a asseure’ns.

Per aixecar-nos d’una cadira, la manera correcta de fer-ho seria recolzant-nos amb els braços en els recolza braços, o bé en les cuixes o genolls i, en tot cas, mantenint l’esquena recta o lleugerament arquejada cap enrere, no doblegada, mentre es du a terme la incorporació.

Per altra banda, a l’hora d’asseure’s a una cadira, s’ha de fer controladament, sense desplomar-nos-hi, i fent el procés invers descrit abans per aixecar-se.