Fertility Decline

Discurs biomèdic Discurs social

Tragèdia personal Opressió social

Domini professional – Tractament individualitzat - Medicalització

Experiència del pacient – Responsabilitat col·lectiva – Acció social

Adaptació individual Canvi social

Prejudici Comprensió

6. Conclusions.

Les conclusions que es presenten en aquest treball, tracten de donar resposta, mitjançant un procés de raonament reflexiu, a les preguntes de recerca plantejades en l’inici d’aquesta investigació. Tot i que no segueixo un ordre de resposta formalment estructurat per a cada pregunta, sí que tractaré d’emprar-les com a eix organitzador de l’apartat. Recordem el plantejament de cadascuna:

1. Esdevé el discurs biomèdic de les malalties mentals predominant entre els professionals de la salut mental?

2. Es detecten discursos alternatius entre les persones afectades per un trastorn mental sever, o bé, predomina una interiorització de l’esquema individual de discapacitat?

3. Es dona una correspondència clara entre les expressions metafòriques verbalitzades pels actors i el discurs que pretenen emmarcar?

L’evidència més important que plantejo en aquesta recerca, estableix un predomini genèric del marc biomèdic en l’enquadrament de la malaltia mental en la nostra societat, per sobre d’altres marcs de pensament molt més incipients. Aquests darrers, observo que sorgeixen més aviat en forma de discursos defensius i reactius davant el pensament dominant, però no com a possibles alternatives sòlides que generin un enquadrament. Aquest predomini biomèdic es detecta d’una manera implícita en el referons de les intervencions que s’han treballat en els tres documentals. Inclús gran part dels professionals que defensen teòricament arguments propis del model social, reconeixen la primacia dels postulats biomèdics en la intervenció actual, i com aquests condicionen gran part de la seva tasca professional diària. És a dir, tot i que des d’un punt de vista abstracte i teòric (discurs) s’argumenta la possible conveniència d’altres perspectives, des d’un punt de vista pragmàtic (marc) s’actua en conformitat amb el model biomèdic.

Així ha quedat reflectit en l’apartat 5, on he tractat de mostrar quins elements lingüístics i culturals ajuden a consolidar el substrat d’aquest enquadrament. Per exemple l’eix metafòric del camí i l’eix metafòric del control, es presenten com a conceptes clau que impregnen de sentit i reforcen una configuració particular de la nostra vida, on la normalitat i la desviació es regeixen per unes definicions establertes socialment.

L’eix metafòric de la lluita representa, en canvi, aquest concepte reactiu especialment emprat per les persones afectades, a partir del qual manifesten el seu desacord amb el plantejament de l’estatus quo actual, i es revolten davant d’una interiorització, paradoxalment involuntària, del discurs individual de discapacitat. Aquesta evidència, posa de relleu la força dels enquadraments, donat que penetren inclús en persones que són reticents i contràries a acceptar-los.

El frame de la normalitat davant les malalties mentals i altres mecanismes de desviació, esdevé una resposta cultural del nostre temps. Ens condueix a reproduir les pautes i les conductes morals pròpies que ens hem marcat per tractar aquests fets. Aquestes pautes són acceptades i reproduïdes per gran part de la ciutadania, generant un procés de sinergia creixent.

Percebre que la vida és un camí en el qual cal avançar; que aquest camí té una tendència competitiva on cal assolir objectius personals que ens venen fortament marcats; que romandre aturat i no aconseguir els objectius, pot ser sinònim de fracàs o desviació; que les persones que es troben en situacions de debilitat, desavantatge i que no són productives econòmicament per la societat per diferents causes, són una càrrega; que perdre l’equilibri és sinònim de pèrdua de salut i control personal; que el cervell és una màquina que cal controlar per part d’especialistes. Totes aquestes percepcions interioritzades per gran part de la ciutadania, conformen un sistema conceptual que regeix la nostra activitat més quotidiana. Ens reforça si les complim, i ens debilita si no ho fem, en un procés on la normalitat i la desviació venen així marcades per la capacitat dels individus d’integrar-se en l’estructura d’oportunitats (Cloward & Ohlin, 1966) que el context on s’inscriuen els ofereix.

Com apunten els teòrics que s’inscriuen en la perspectiva funcionalista, tenir unes pautes clares (un marc clar) de normalitat, contribueix a consolidar els valors i les normes culturals que una societat s’estableix de manera pròpia. La resposta i el tractament que es fa de la desviació, clarifica i dóna certitud.

El model biomèdic és precisament, en el nostre temps, aquesta resposta clarificadora en l’àmbit de les problemàtiques mentals. La bogeria s’ha reconvertit en l’actualitat en un terme científic (patologia) utilitzat per la medicina, per tal d’anomenar el que representa una conducta diferent, desviada. L’etiqueta emprada a partir del discurs biomèdic i el frame de la normalitat no és la de desviat, sinó la de malalt. La resposta que ofereix la ciència a la malaltia mental és la medicalització.

Més que a tall de crítica, aquests arguments pretenen posar l’èmfasi en la vessant constructora dels humans en relació a la nostra pròpia cultura. No hi ha res natural que hagi determinat que la concepció i el tractament de la malaltia mental sigui aquest que es dóna en l’actualitat. Ans al contrari, si és aquest, és perquè s’ha donat un procés de construcció cultural a partir de mecanismes lingüístics que han permès configurar aquest mode d’enteniment.

Seria possible desafiar la perspectiva funcionalista i defensar un model social sense criteris de normalitat? Des del meu punt de vista, no. Sembla difícil imaginar-se una societat que no consensuï, o en el pitjor dels casos imposi, límits culturals i socials, o que no fomenti certes relacions de conformitat i acceptació. Aquest raonament però, no invalida afirmar que els criteris de normalitat que tenim en l’actualitat per clarificar la posició social en relació al tema de la malaltia mental, no sigui convenient eixamplar- los i relativitzar-los en alguns aspectes per tal d’obtenir una estructura d’oportunitats més ampla.

De fet, aquesta ha estat la dinàmica que s’ha observat en els fragments seleccionats al llarg de la recerca. Per una banda, la centralitat del model biomèdic com a generador de certeses. Teixit aquest d’una estructura de metàfores conceptuals que alimenten el frame de la normalitat. D’altra banda, discursos reactius connectats de manera dèbil amb l’estructura teòrica del model social, i mancats d’un teixit lingüístic (metafòric) que pugui generar un frame alternatiu que impregni de sentit una nova mirada sobre aquest fenomen.