1.2.1. EVOLUCIÓ,MIDA,TIPUS I ESTRUCTURA...37
1.2.2. SECCIONS DE L’ORQUESTRA I INSTRUMENTS QUE LA COMPOSEN...39 1.3. EL MÚSIC...41
1.3.1. L’INSTRUMENTISTA...42
En aquest capítol exposem les accepcions que utilitzarem entorn a la música, les característiques més rellevants de l’orquestra simfònica i per últim ens centrarem en el concepte “músic”, des d’una perspectiva general.
1.1. La música
El mot música prové del terme llatí música, que el pren del grec: μουσική [τέχνη] - mousikē [téchnē], "l’art de les muses". Originàriament es referia a quelcom perfecte i bell i reunia sota el mateix concepte la poesia, la música i la dansa. El terme ha anat evolucionant des del seu origen fins a arribar a una gran diversitat de significats que, segons l’enfoc de les seves accepcions, en ocasions s’exclouen i en altres se sobreposen, per aquest motiu cap d’ells pot ser considerat com a correcte o absolut. El camp semàntic del mot tampoc és plenament coincident a totes les cultures ni en totes les llengües, com en el cas de l’àrea islàmica de llengua àrab què no inclou el cant a la mesquita (Malm, 1985, p. 81).
Un exemple de controvèrsia en les accepcions ens l’ofereixen John Blacking (1994), que defineix la música com a “so humanament organitzat” i en canvi Jean-Jacks Rousseau (2007), al seu Diccionari de la Música, la vincula a sensacions plaents i agradables a l'oïda. Per tant, alguns sons organitzats quedarien fora del concepte de música en produir sensacions no plaents.
La present recerca versa sobre el músic d’orquestra simfònica professional, pel que ens hem decantat per una definició del tradicional del terme que ens ofereix Alcover Moll (2005, p., 675) en el seu Diccionari Català, Valencià, Balear. Defineix el terme “música” com “l’art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, harmonia i ritme”.
Així mateix, recollim la visió que ens ofereix Daniel Barenboim (2008, p., 11-12) en el seu llibre El sonido es vida: el poder de la música, on explica que entén la música com una habilitat que, desenvolupada adequadament, permet un coneixement raonat i crític de l’individu i de les relacions amb el món. A la portada de la versió catalana del mateix llibre, traduït com, El so de la vida, hi llegim:
“La música dóna el sentit de l’existència humana. [...] he escrit aquest llibre: no per als músics, sinó per als que senten curiositat pel món interior”.
Paral·lelament, el mateix autor presenta la versió anglesa sota el títol Everything Is Connected: The Power Of Music. Aquestes visions que ens ofereix Barenboim, recullen justament el fil conductor primordial que guia aquesta investigació, la unió de la música amb el món interior i la visió integradora de l’interior i l’exterior -everything is connected- tot està connectat.
1.1.1. Música per a orquestra simfònica
L’expressió musical és una constant de l’espècie humana (Blacking, 1994, p., 13). Com tota manifestació artística, és un producte sociocultural, què segons el lloc geogràfic, així com l’origen històric, utilitza diferents instruments, formes variades d’emetre la veu, de tractar el ritme i la melodia, i sobretot, dóna a la música funcions distintes segons el context on s’estigui donant, per exemple, en un acte religiós o en una celebració familiar. Blacking (1994) afirma que els valors, usos, funcions i càrrega simbòlica de la música tenen validesa únicament dins d’una societat que comparteix uns trets culturals. Cada música és plenament comprensible en la mesura que ens fem nostres certs elements de la cultura en la qual aquella música està immersa. Per aquesta raó podem entendre que la música de Mozart (molt estimat pels occidentals), tingui cap o poc atractiu per a una persona d’una cultura llunyana i a l’inrevés.
Les orquestres simfòniques són agrupacions pròpies d’occident. Els instruments que la conformen i la música que es composa per elles, són també resultat d’aquests condicionants geogràfics, històrics i culturals.
El desenvolupament i establiment de l’orquestra es produeix a Europa entre el 1600 i el 1750, de manera que interpreten música europea i occidental escrita a partir d’aquest període.
Les obres per a orquestra s’ubiquen dins del gènere musical de música culta, que és un dels tres grans gèneres en els que es pot dividir la música en general, juntament amb la música popular i la música tradicional o folklòrica. Al contrari
d’aquestes últimes, la música occidental “culta,” històricament s’ensenya, s’aprèn i es transmet en institucions i organitzacions específicament dissenyades per a això (a les capelles de música, els conservatoris i a les escoles de música segons els períodes) i disposa d’un corpus teòric que s’ha anat desenvolupant en paral·lel a la pròpia creació artística.
A diferència d’altres tradicions no europees i de les formes de música populars, la música europea es diferència pel seu sistema de notació musical on es detalla la informació sobre la velocitat, la mètrica, el ritme i altres aspectes que puguin ajudar a la interpretació exacta d’una obra. Això deixa poc espai per a la improvisació i ornamentació ad libitum “al gust de cadascú”, que són molt més freqüents en altres tradicions musicals no europees, com és el cas de la música clàssica índia o la tradicional japonesa, així com en la música popular.
En Europa, la música docta té un important desenvolupament entre els anys 1450 i 1950 aproximadament. Aquest període es divideix en quatre etapes principals que permeten conèixer millor el context on està immersa cada obra: el Renaixement, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme musical. Tanmateix, la música clàssica té lloc també a la segona meitat del segle XX (música clàssica del segle XX) i en el temps actual (música clàssica contemporània).
Les obres que interpreten els músics objecte del nostre estudi, s’ubiquen en el període de la pràctica comuna, que és quan molts dels conceptes, que componen la idea de la música clàssica occidental com: la melodia, la instrumentació, la tonalitat tradicional i l’estructura, prenen una forma normalitzada. Així els músics d’orquestres simfòniques es trobaran davant obres de música barroca (1600 - 1750), del classicisme (1750 - 1820), de l’època romàntica (1820 - 1910), i del període modern i contemporani que inclou el segle XX (1910 - 2000) i la música contemporània (1975 - actualitat).
En el modernisme, entre 1910 i 1975, s’estableix un període on molts compositors rebutgen certs valors del període de la pràctica comuna i van en contra de les tradicionals formes de l’art alemany i de la música culta en general.
És quan s’implanta la música impressionista, amb compositors francesos al capdavant, entre ells: Erik Satie, Claude Debussy i Maurice Ravel. Aquests busquen fórmules per sortir de les estructures habituals i aconseguir que la música flueixi lliure de frases i ritmes, i experimenten amb tonalitats fora de l’escala tradicional. És quan fan ús de l’escala pentatònica (de cinc notes per octava, exemple: La, Si, Do♯, Mi, Fa♯).
La música culta, sovint ha incorporat elements de la música popular. Alguns exemples els tenim en Brahms, que incorpora algunes cançons populars a l’Obertura per a un Festival Acadèmic o el compositor Maurice Ravel, que influenciat pel jazz composa un moviment titulat Blues, a la seva sonata per a violí i piano. D’altres compositors incorporen temes populars per donar un tint nacionalista a la seva obra, com és el cas de Dvorák i Smetana (Yeomans, 2006, p., 2).
Figura 1.1. Compositors de música per orquestra d’entre les èpoques del renaixement i el romanticisme. Font: Plantilla:Timeline_Compositores_Clásicos (2013);
A l’anterior figura observem una petita selecció d’alguns compositors actualment reconeguts, que van escriure les seves obres per orquestra entres les etapes del renaixement i el romanticisme.
Entre els compositors i compositores d’obres simfòniques contemporànies a Catalunya destaquem: Xavier Montsalvatge, Manuel Oltra, Anna Bofill, Anna Cazurra, Salvador Brotons, Albert Guinovart, Albert Sardà, Josep Soler, entre d’altres.
I a Espanya: Mercedes Zavala Gironés, Elena Mendoza, Encaran Beltrán-Huertas, Marisa Manchado, Jesús Villa-Rojo, Alfonso Romero, Antonio Gualda-Jiménez, Luis Bedmar Encinas, Agustín González, Pascual Aldave, Jesús María Echevarría, Félix Ibarrondo, Rafael Castro, Luis de Pablo, Carmelo Bernaola, Francisco Escudero, Antón Larrauri, etc.