I 2.2.2 Evidence of programmes and projects being adjusted to reflect contextual changes

abast: la nacionalització de la vida política catalana. Aquesta és l'altra cara de la moneda de la problemàtica que estem analitzant. El concepte de

nacionalització l’entenem antitètic al de localisme quan fem referència a l’àmbit territorial de debat i de lluita polítiques. Sense oblidar que la vida política de la Restauració es caracteritava per la seva fragmentació i per la importància de la política local en detriment d’una concepció estatal d’aquesta. Així les principals diatribes s’originaven a l’entorn de preocupacions que afectaven el municipi, la comarca o bé la província, els àmbits territorials, d’altra banda, de dominació dels polítics caciquils. Amb tot, si ens fixem en les diferents cultures polítiques aquestes tenien la seva pròpia visió de la nació i de l’estat, unes mirades que convivien d’una manera paral.lela i amb més o menys tensió en el marc local.

Amb el temps, la mobilització ideològica va anar acompanyada per la deslocalització del debat polític, tot i que aquest element no fou compartit per la totalitat de les forces polítiques. Pràcticament només fou el catalanisme de la Lliga el que sabé mantenir una línia política d'abast català. No cal oblidar en aquest sentit que el districte de Manresa era considerat pels coetanis com el segon baluard més important d'implantació del catalanisme polític de dretes. En realitat, aquest seria un dels elements de modernitat que el catalanisme va

aportar a la vida política catalana 15.

Les altres forces polítiques van intentar diversos assaigs d'unificació dels diversos centres polítics escampats per la geografia catalana. Però sembla que les ofertes polítiques continuaven essent d'arrel essencialment localista per als carlins manresans quan justificaven la desobediència de març de 1917 i no acceptaren el candidat a diputat provincial proposat per la Junta Regional Tradicionalista. La fragmentació acusada que caracteritzava les distintes fraccions liberals, i les lluites entre els respectius lideratges crearen una confusió generalitzada que s'intentà d'arranjar molt tardanament quan se celebrà l'Assemblea del Partit Liberal a Barcelona per a reorganitzar els liberals de la província el 1922. Els republicans, per la seva banda, desenvoluparen una política autònoma respecte de la direcció de la jerarquia del partit. La seva era una vocació netament localista orientada a convertir la ciutat en una petita república, d'una manera similar a les pretensions polítiques dels blasquistes

15 _{Borja de Riquer, “Modernitat i pluralitat, dos elements bàsics per a entendre i analitzar el}

catalanisme” a Identitats contemporànies. Catalunya i Espanya, Vic, Eumo Editorial, 2000, pp. 215-231.

valencians. Així, no van dur a terme una política sustentada en un projecte

conjunt català, i com a molt acceptaren la direcció dels caps del partit 16.

Però en aquests anys es visqué una forta crisi política i social que desvirtuà la tasca dels partits polítics emergents adreçada a la modernització de les estructures polítiques. Empresonats per les regles fàctiques en què es fonamentava el sistema polític, vegeren frustrades les seves aspiracions. El resultat fou l'oligarquització dels partits, i una tendència creixent altra volta a la personalització de la política i a prescindir de l'opinió pública. Per tot això, es fa difícil de parlar d'un trencament total amb la dinàmica localista de la política. Simplement, el control del poder local continuava essent el principal eix estructurador de la contesa política. Malgrat que les eleccions celebrades en aquest període foren molt disputades, per bé que la desmobilització electoral s'accentuà en els darrers anys, el cert és que la introducció de la nacionalització política va ser molt feble.

Simptomàticament, i no obstant això, en les eleccions provincials de 1923 que no tingueren lloc a Manresa ciutat, les Joventuts del Casal Regionalista celebraren el triomf aconseguit per la naixent Acció Catalana a Barcelona com a propi. Caldrà esperar a la Segona República, quan la nova legislació electoral afavoreixi la formació de candidatures d'abast provincial, per tal que s'acceleri el procés de nacionalització de la vida política catalana, procés que en aquests anys tan sols s'entreveu tímidament.

En definitiva, la dinàmica local va determinar la polarització en el posicionament de les forces polítiques en dos pols oposats, una polarització que estava afavorida per l’existència d’un districte uninominal. Tant catalanistes com republicans aspiraven controlar directament el poder local a través de la representació política del consistori per majories. Encara que l'ambició del Casal Regionalista estava orientada a lluitar en tot tipus de comicis, i l'important era hegemonitzar políticament el districte. Mentre els republicans van preferir repartir-se les esferes de poder amb els dinàstics conservadors quan van decantar-se pel govern local i renunciaven a la representació parlamentària.

16 Ramir Reig, "El fracàs de la burgesia urbana a València. Notes sobre la política municipal del blasquisme (1901-1911)" a Recerques, nº 15, pp. 133-158. També, del mateix autor, "Entre la realidad y la ilusión: el fenómeno blasquista en Valencia, 1898-1936" dins Nigel Townson (ed.), El republicanismo en España (1830-1977), Madrid: Alianza Universidad, 1994, pp. 395- 423.

Les altres formacions polítiques gravitaven al voltant dels dos blocs de poder protagonitzats per catalanistes i republicans, amb una relació més aviat de supeditació i dependència. Pel cantó del pol conservador, tant els carlins com els liberals conservaren però la seva pròpia identitat, i la identificació absoluta amb les directrius del Casal Regionalista no era pas evident. Els carlins, a diferència dels integristes, veuran amb prudència l’actuació política de la Lliga, mentre que aquesta no volia identificar-se amb els postulats doctrinals d’aquells. Per la seva banda, a partir de 1919 els republicans nacionalistes van deixar de publicar el seu rotatiu, L'Avenç, tota vegada que confiaven el seu òrgan d'expressió a la premsa de la Unió Republicana.

Entre 1901 i 1923, les dinàmiques locals van propiciar tota mena d’aliances polítiques en les ciutats mitjanes catalanes. Unes aliances que, a diferència dels anys noranta, revestiran un caràcter d’estabilitat i que estaran molt vinculades a la descomposició dels partits dinàstics a Catalunya. Estem davant d’unes aliances que beneficiaven per igual i d’una manera recíproca als partits que les establien. Així els dinàstics, van poder sobreviure a la seva descomposició i al trencament del torn. Igualment, els partits de l’oposició van poder tenir l’oportunitat d’expressar la seva força política.

Naturalment en el cas d'eleccions locals l'autonomia dels centres polítics era plena. En els altres tipus d'eleccions, la dependència respecte dels partits polítics barcelonins variava en funció de cada cas. Els republicans quan decidiren de presentar candidat propi a partir de 1916, delegaren aquesta responsabilitat al Partit Republicà Català. Aquest partit envià a l'advocat Jesús Pinilla i Fornell, que es presentaria consecutivament en les eleccions de 1918 i 1919, mentre que optà per retirar-se el 1920 i per no presentar-se en les de 1923.

Llevat de l'advocat Antoni Arderiu que era manresà, els altres candidats catalanistes que es van presentar en eleccions generals foren els fabricants Josep Claret i Josep Creixell, respectivament. Ambdós candidats tenien importants interessos econòmics en el districte, però no eren socis del Casal Regionalista. Un cop elegits diputats es van interessar per la política local. La desorganització en què es trobava el liberalisme monàrquic impedia que s'acatessin directrius d'òrgans superiors en l'àmbit local. Coneixem un cas de desobediència en les eleccions provincials de 1917 quan el Círculo Liberal

Popular es negà a admetre la imposició d'un candidat nomenat des de Barcelona. En aquests mateixos comicis, els carlins es van entestar a presentar el seu propi candidat, i a contradir així les ordres de la Junta Regional Tradicionalista.

Aquesta autonomia no excloïa però contactes estrets amb els centres polítics barcelonins a l’hora de programar mítings, conferències i consultes diverses que es multiplicaven sobretot en períodes de campanya electoral. Aquests contactes es devien a coneixences personals, més que no pas a relacions orgàniques de subordinació. Com que normalment aquestes entitats locals estaven afiliades de forma indirecta a aquells centres, l'adhesió passava per una simple acceptació dels caps del partit, i pel reconeixement dels principis ideològics defensats per aquests darrers.

La influència de l’entorn exterior sobre l'àmbit local es manifestava a través dels efectes produïts per la irradiació dels esdeveniments polítics barcelonins. Així, els centres regionalistes van actuar de corretges de transmissió propagandístiques de les iniciatives de la Lliga Regionalista de Barcelona, tot contribuint d'aquesta manera a l'extensió del catalanisme polític de dretes. Per la seva banda, el Centre de la Unió Republicana també es va beneficiar dels èxits del lerrouxisme barceloní, cosa que l'encoratjà a revisar les seves pròpies estratègies polítiques. No obstant això, aquest fet no era suficent si no s'ocupava un lloc important dins l'estructura de poder local. En aquest sentit, el seu antisolidarisme cal entendre'l com a una resposta d'oposició a l'hegemonia local del cohesionat bloc dretà, clerical i ultraconservador.

Per un altre cantó, també voldríem constatar que l’aparició de les noves forces polítiques es produïa amb un cert retard respecte de Barcelona. Ens referim entre d'altres exemples a la creació tardana del Casal Regionalista de la Comarca del Bages (1912), o a la fundació del Centre Nacionalista Republicà (1908) sorgit, a diferència de Barcelona, d'una escissió dels republicans, i no pas del catalanisme. També al naixement vacil.lant d'Acció Catalana a Manresa ja el 1923 com a conseqüència de la Conferència Nacional Catalana celebrada el 1922, força mesos després que a Barcelona. Calia doncs un temps prudencial d'adaptació, la qual cosa demostra la inexistència encara d'una vida política vertebrada a nivell català, malgrat que no mancaven alguns elements

d'articulació. La veritable nacionalització dels partits polítics, i, per tant, del sistema de partits, no es produirà fins a la Segona República.