Introducció:
Es pot situar el seu centre de distribució al sud-oest d’Àsia, al que seria el centre indi-malaisi (Vavilov, 1926) . Forma part de la nostra cuina des d’antic. Ja era conegut per les antigues civilitzacions romanes i gregues però sembla que van ser els egipcis els primers que la van cultivar. Actualment, és un cultiu molt estès arreu del món.
Referències documentals:
• Capítols singulars de les llavors que hauràs de sembrar cada mes de l’any, (Anònim, s. XV. No es diferencien les varietats.
• Llibre o regla o ensenyament de plantar o sembrar vinyes i arbres i empeltar aquells i de sembrar camps i de fer hortalissa i conservar vi i moltes altres coses. No hi ha diferenciació de varietats. • Dels secrets de l’agricultura, casa rústica y pastoril (Agustí, 1617). Indica pels enciams primerencs,
la sembra a mig setembre fins a mig octubre -en lluna vella-, per procedir al seu transplantament durant l’advent, també, en lluna vella. Els enciams tardans, els proposa sembrar entre mig novembre i mig desembre per trasplantar-los entre gener i febrer, també en lluna vella.
• Estudio agrícola del Vallès (Anònim, 1874). Indica la sembra al gener, febrer, abril, maig i setembre de la varietat “ensalada”, al març i al juliol la sembra de l’enciam escaroler i de l’enciam, genèricament, els mesos de: març, maig, juny, setembre octubre i novembre.
• Cultivo perfeccionado de las hortalizas (Navarro, 1881). Defineix els que no cabdellen: blanc de tallar i l’enciam espinac; els que cabdellen: de cabdell petit o de primavera –gotte de llavor blanca, tom thumb de Weeler, primerenca de Simpson i el de vores morades- , les de cabdell gros o d’estiu – turc o de Rússia, cartoixà, gandul, rus-holandès , verdós, el fulla d’escarola –cita el seu cultiu a la
província de Barcelona- , l’espinac amb fulla de roure, el col de Nàpols, Bellegarde, Boussin, el
Batàvia blanc i Batàvia moreno- i els de cabdell d’hivern –de la passió, de Malta, blanc d’hivern-. De l’enciam romà esmenta: blanc de l’hortolà, fosc de l’hortolà, reial verd d’hivern, d’Alfange, romà patata, morat d’hivern, llarg sangonós. S’esmenta com a novetat l’enciam meravella o Besson
morat. Pel que fa als enciams Ibèrics cita de primavera: el calatravenc, palatí, de Silèsia, de Rei,
groc d’estiu i rissat. D’estiu: el blanc, del Rei, d’Holanda, el gandul, el rissat, el flamenc, el perpinyanès, l’imperial i el de Conca. Finalment, d’hivern: el moronda, calatravenc, de Silèsia, del rei i el rissat.
• Tesoro del Campo (Cortés,1889). Cita les mateixes varietat d’enciam que en l’anterior text a excepció de l’enciam: sense igual, d’Itàlia, groc i l’orella de mula o calatravenca.
• Butlletí agrícola de La Pagesia, de Terrassa (1919). Cita l’enciam escaroler.
• La Vanguardia,1925. S’identifiquen les varietats: meravella de 4 estacions, Batàvia, Reina de Maig, gran d’hivern, romà blanc i romà verd.
• Catàleg de la casa de llavors Joan Nonell Fabrés, 1930. Indica els de cabdell de primavera (sembra de setembre a febrer): el català (escaroler), l’Imperial i el de Berlin. Els de cabdell d’estiu i tardor (per sembrar de febrer a juliol): de cabdell blanc, tardà gran, molt precoç i de Mataró. Els romans o d’orella de mula: el romà blanc o verd millorat, el romà negre, el negre o del sucre, el de tallar i l’enciam de canonge.
• Revista el cultivador moderno, 1930. Cita el meravella de cabdell de quatres estacions, el de cabdell Batàvia, el de cabdell reina de maig, el de cabdell gran d’hivern, el de cabdell català, el romà blanca i el verd.
Agronomia:
Sòl i preparació terreny:. Requereix sòl solts, profunds, airejats i rics amb matèria orgànica. En funció
del cultiu precedent cal un treball profund del sòl, especialment als mesos d’hivern; posteriorment, abans de la sembra o del transplantament, s’han de fer diverses passades de grada per tal desterrossar la superfície de cultiu (Japón, 1977).
Reg: Si les condicions ambientals ho requereixen, calen regs abundants i constants. El sistema radicular
de l’enciam és poc desenvolupat i no suporta bé la sequera. De la mateixa manera, l’entollament del sòl generen greus problemes de podridures al cultiu (Japón, 1977).
Fertilització: Sempre dependrà dels cultius anteriors i de les dosis de fertilització fetes en aquests. En
general, han de ser una esmena orgànica molt descomposta i a raó de 30.000kg/ha (Japón, 1977).
Rendiment: Els que cabdellen entre 22.500 i 30000 kg/ha. Els romans, 45.000 kg/ha (Japón, 1977). Maneig general: La sembra directa no s’acostuma a fer en l’actualitat tot i que era força usual. En cas de
fer-se, es preferent en lluna vella ja que l’enciam no espiga tant ràpid. També, s’aconsella evitar la plantació dels enciams durant el solstici d’estiu, en aquest moment, queden petits i espiguen amb celeritat. En general, cal un reg abans de trasplantar. Un cop la terra s’ha assecat lleugerament, és el moment de fer-lo. Les escardes per tal de trencar l’escorça superficial de la terra i per eliminar males herbes són importants, especialment, en fases inicials de desenvolupament de la planta. Cal evitar els regs que esquitxin les fulles amb fang ja que són un font de possibles problemes bacterians. En general, els enciams llargs, requereixen del lligat pocs dies abans de la seva collita. Les varietats modernes, majoritàriament, no el requereixen. Els marcs de plantació més usuals són de 50x30cm (E. Verdaguer; I. Pons, com. pers.).
Plagues o malalties: De les fúngiques en destaca el míldiu (Phytophthora infestans) i la botritis (Botrytis
cinerea). De les viròtiques, essencialment el mosaic. Per tal de prevenir les fúngiques, els caldos cúprics són molt eficient. Cal tenir en compte que una bona gestió del reg pot ser encara més eficient per evitar- les. Pel que fa a les virosis, les rotacions llargues i la cura en la gestió de les llavors, en són les principals tècniques preventives (Japón, 1977).
Llavor: En general, pels enciams de primavera, la recol·lecció de la llavor serà entre juny i juliol. Cal tenir
present que algunes varietats tenen una caiguda molt ràpida de la llavor. Per tant, cal vigilar-ne la seva maduració. La millor manera per obtenir-la és batre els cossos florals i separar la llavor del boll per mitjà d’un llençol –ventar la llavor- (E.Verdaguer, com. pers.).
Classificació:
Les principals varietats locals detectades en aquest estudi són:
Taula 33: Varietats locals d’enciam
Codi Nom Popular Nom científic Llavor Origen Lloc descripció
27 3 ulls (Latuca sativa L.) Sí Vallès/Catalunya Fitxa 14
28 fulla de castanyer (Latuca sativa L.) Referències orals Vallès /Catalunya Fitxa 110
29 bleder (Latuca sativa L.) Referències orals Indet. Llistat 1, Annex I
30 del queixal (Latuca sativa L.) Referències orals Indet. Llistat 1, Annex I
31 del sucre (Latuca sativa L.) Sí Catalunya Fitxa 106
32 escaroler o català (Latuca sativa L.) Sí Vallès/Catalunya Fitxa 15 33 carxofet (Latuca sativa L.) Referències orals Vallès/Catalunya Llistat 1, Annex I 34 llarg del Prat (Latuca sativa L.) Referències orals Baix Llobregat Llistat 1, Annex I 35 llengua de bou (Latuca sativa L.) Referències orals Catalunya Llistat 1, Annex I 36 meravella antic (Latuca sativa L.) Referències orals França Llistat 1, Annex I
37 orella de ruc o d’ase (Latuca sativa L.) Sí Catalunya Fitxa 16