6. REGIONAL DIMENSIONS OF GOVERNMENT INTERVENTION
6.3 Other policy responses that target regions
Al cap de vuit anys d’haver escrit el pròleg al llibre Vacances pagades, Ferrater va repetir l’experiència prologant les Obres completes de Xavier Benguerel. Curiosament, aquesta publicació va coincidir amb la publicació de les Obras selectas del mateix Ferrater (1967). Cal esmentar aquest fet perquè alguns dels retrets que fa Ferrater a Benguerel sembla que se’ls faci ell mateix, sobretot si tenim en compte la «Confesión preliminar» de les Obras selectas.85 Per exemple, Ferrater retreu al seu amic la mania que té de corregir i depurar les obres, per bé que després ho justifica:
82 BENGUEREL, X. El hombre en el espejo. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1950, p. 21. 83
Ibid., p. 20.
84 QUART, P. Vacances pagades. València: Diputación Provincial de Valencia, 1959. En el pròleg del llibre De Joan Oliver a Pere Quart (1969), una obra col·lectiva d’homenatge al poeta, Ferrater no es va estar de dir que la poesia de Pere Quart no només estava a l’alçada de la millor poesia del seu temps, sinó que «Pere Quart és un gran poeta; no exagero gens ni mica en dir que és un dels millors avui, dins i fora de Catalunya». Vegeu FERRATER MORA, J. [et al.] De Joan Oliver a Pere Quart. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 5-8.
85 «Por temperamento, y acaso también por hábito, pertenezco a otro gremio: al de los que son incapaces de releer una sola página propia sin que les entre la comezón de reescribirla, y, en intención cuando menos, de mejorarla. [...] Mi pertenencia al gremio de los hurgadores y de los desasosegados explica que casi todos mis escritos hayan pasado por muy diversos avatares. En primer lugar, son escasos los que, al ser publicados de nuevo, se hayan mantenido íntegros. Los más han sido revisados y –así lo espero– depurados. No pocos han sido restaurados, y algunos hasta totalmente regenerados. En algunos casos he echado mano de remedios radicales; tal sucede cuando he descartado por entero una obra con el fin de
42
¿Per què entossudir-se a corregir les teves obres com si les estiguessis escrivint encara? Amb l’excusa de depurar-les d’ingenuïtats i de retòrica, ¿no n’elimines una certa dimensió que només poden donar els anys, i fins i tot una certa frescor definitivament irrecuperable?
[...] en darrer terme, tens tota la raó, [...] la teva vehemència purificadora no és un caprici, sinó la manifestació de tot un estil d’escriure.
[...] Lloat sia l’Esperit de la Correcció Perpètua!86
Si Ferrater hagués tingut l’oportunitat de reunir la seva narrativa en una hipotètica obra narrativa completa, ben segur que l’hauria corregit, retocat i depurat, ja que la seva «vehemència purificadora» era també una «manifestació d’estil». Té raó Jordi Gracia quan afirma, en la introducció al llibre Variaciones de un filósofo: antología, que la reescriptura és el tret més transparent de l’orgull de Ferrater com a escriptor. Només hem de fer un cop d’ull als molts canvis en les diverses reedicions que va fer d’alguns dels seus llibres, com ara El ser y la muerte o Les formes de la vida catalana, per convèncer-nos d’aquest fet.87
En un moment de la carta-pròleg que Ferrater escriu a Benguerel, li diu que amb aquesta actitud «no hi sortirà guanyant cap crític ni cap historiador de la literatura, però hi sortiran guanyant els lectors, per als quals s’ha fet el que s’ha fet ––i refet».88
No és gens descabellat pensar que Ferrater, en el moment d’escriure aquesta frase, es referia també a la seva pròpia obra, per bé que en aquell moment no havia començat a publicar narrativa. Així, la «mania» de Ferrater de corregir una vegada i una altra els seus textos s’explicaria pel fet que escrivia per als lectors ––i per a si mateix, per a qui la claredat i la precisió eren essencials––,89 i no per als crítics o historiadors.
sustituirla por otra cuya semejanza con la inmolada es pura coincidencia». ID. Obras selectas. Op. cit., 1967, p. 11-12.
86 BENGUEREL, X. Obres completes. Barcelona: Edicions de la Rosa Vera, 1967, p. 12-13.
87 Ferrater va publicar quatre edicions d’El ser y la muerte, si comptem la publicació l’any 1947 del llibre El sentido de la muerte. I de l’obra Les formes de la vida catalana, en va fer set edicions, quatre en català i tres en castellà. A més d’això, cal destacar també les sis edicions del Diccionario.
88 BENGUEREL, X. Obres completes. Op. cit., p. 13.
89 Vegeu l’article «La claridad como cortesía», inclòs en el llibre Mariposas y supercuerdas: Diccionario para nuestro tiempo (1994), en què Ferrater parla de la importància que han de tenir, per a un mateix, la claredat i la precisió a l’hora d’escriure.
43
Igual que passa amb el pròleg al llibre de Pere Quart, Ferrater no amaga que està prologant el llibre d’un amic. El to del text fins i tot es més proper i afable, ja que es tracta d’una carta-pròleg. Tot i tractar-se d’una carta, però, Ferrater no escatima crítiques: considera que l’obra de Benguerel és molt desigual, per bé que no ho considera necessàriament un defecte. Segons ell, les novel·les de Benguerel «donen una ajustada visió de la comèdia humana catalana d’una bona part del segle XX»,90 ja que «el novel·lista autèntic és, vulguis no vulguis, un escriptor de raça i traça, un autor de moltes, i molt diverses, novel·les».91 És important parar esment a aquesta darrera afirmació, ja que explicaria per què el Ferrater-narrador estava tan determinat a escriure «moltes, i molt diverses, novel·les». En altres paraules: Ferrater volia escriure «moltes, i molt diverses, novel·les» perquè ell mateix es considerava un novel·lista autèntic, encara que molts dels seus col·legues filòsofs ––no pas tots–– no estiguessin disposats a reconèixer-li aquesta condició.92
De la carta-pròleg de Ferrater, cal destacar-ne també l’ús de les expressions «preferències» i «repugnàncies» en referir-se als temes, personatges i paisatges que apareixen en les novel·les de Benguerel.93 Aquestes dues expressions anuncien les categories de «preferència lingüística» i «repugnància lingüística» que trobem en el llibre El mundo del escritor, de l’any 1985. A més, tal com ja passava en el pròleg al
llibre Vacances pagades, Ferrater parla del «món d’un autor», i també del «món
arquitectònic del novel·lista», expressions que sens dubte anticipen el ja esmentat El mundo del escritor.
90 BENGUEREL, X. Obres completes. Op. cit., p. 8.
91Ibid., p. 9. Es fa difícil subscriure la tesi de Ferrater que un escriptor de raça és autor de moltes, i diverses, novel·les, ja que la història de la literatura és plena d’escriptors amb molt poca obra. L’exemple paradigmàtic és el cas de Juan Rulfo, que amb tan sols dos llibres, una novel·la (Pedro Páramo) i un llibre de relats (El llano en llamas), és considerat un dels autors clau de la literatura hispànica de la segona meitat del segle XX.
92
Antonio Rodríguez Huéscar va ser dels pocs col·legues-filòsofs que li va reconèixer la condició d’escriptor-novel·lista, tal com queda palès en la correspondència que van mantenir al llarg dels anys vuitanta. (La seva correspondència es va publicar en els números 16 i 17 de la segona època de la revista Institución Libre de Enseñanza, abril i agost de 1993 respectivament; ens n’ocuparem en l’apartat titulat «Realitat i somni: el tercer joc literari ferraterià»). Per contra, molts d’altres no es van prendre seriosament el vessant artisticoliterari de Ferrater, cosa que li molestava molt. En l’article «Semblanza de José Ferrater Mora», Jesús Mosterín diu el següent: «Salvador Giner me comentó que Ferrater admitía cualquier objeción a su filosofía, pero no admitía crítica alguna de sus novelas. Realmente él estaba algo frustrado por lo que consideraba falta de reconocimiento de sus dotes literarias y de la alta calidad de sus novelas». MOSTERÍN, J. «Semblanza de José Ferrater Mora». Dins GINER, S.–GUISÁN, E. [coords.] José Ferrater Mora: el hombre y su obra. Op. cit., p. 310. Vegeu la nota 34.
93 «Els teus temes, els teus personatges, els teus paisatges són prou diversos, però des del començament es noten certes preferències i també, correlativament, certes repugnàncies». BENGUEREL, X. Obres completes. Op. cit., p. 10.
44
En l’endemig de la publicació dels dos pròlegs, Ferrater havia publicat el llibre Una mica de tot (1961), en què va incloure una «Digressió sobre la novel·la». Les primeres versions d’aquest text es remunten a l’etapa xilena: l’any 1947 Ferrater en va publicar una versió en català a la revista Germanor, «Anatomia de la novel·la», i una en castellà a la revista Atenea, «Divagación sobre la novela». Tant en les primeres versions com en l’última, Ferrater hi defensa les mateixes tesis, per bé que retoca l’article de dalt a baix.
En aquest article, Ferrater considera que la novel·la no és menys profunda que la filosofia, i alhora, manté que la novel·la no és una manera de fer filosofia. Ara bé, la novel·la ––ens diu Ferrater–– tal vegada és «el gènere dels gèneres», i com a tal, indefinible. No es pot assajar una definició de la novel·la des de l’angle formal perquè «des del moment en què pretenem establir algun límit, aquest límit s’esvaeix».94
Amb tot això, Ferrater acaba l’article dient el següent:
S’ha dit de vegades que el moviment es demostra caminant. Potser el mateix passa amb la novel·la: que només es pot demostrar el que és fent-la. L’essència de la novel·la és la seva existència: que els filòsofs ens perdonin si emprem per a un tema tan humil els mots que ells ens llencen entre cap i coll quan volen parlar de l’home, del món o de Déu.95
Aquest paràgraf és del tot significatiu, ja que si Ferrater considerava que l’essència de la novel·la era la seva existència, aleshores no és gens estrany que anys més tard el mateix Ferrater es dediqués a escriure literatura en comptes de teoritzar sobre el fenomen estètic, tal com li reclamaven alguns dels seus col·legues filòsofs.96
Abans de començar a escriure literatura, Ferrater encara va publicar un epíleg a la peça teatral Hombres y No (1969), de Manuel de Pedrolo, titulat «Ferrater Mora habla de
94
FERRATER MORA, J. Una mica de tot. Op. cit., p. 62. 95Ibid., p. 67.
96 Mario Bunge va ser un dels col·legues-filòsofs que més va insistir perquè Ferrater escrivís un llibre d’estètica. Per exemple, en una carta de l’1 de maig de 1987, Bunge diu a Ferrater el següent: «Sus sucesivos éxitos literarios (aunque no lo sean de crítica) me llenan de alegría y de orgullo. Pero al mismo tiempo me acongoja el que le hagan a Vd postergar el proyecto de escribir una ESTÉTICA [les majúscules són de Bunge]. Sorry for nagging, but you are neglecting this social duty». Vegeu la nota 40. Tot i que Ferrater no arribés a escriure una estètica tal com li reclamava Bunge, entre els seus papers –els de Ferrater– s’han trobat notes i articles per a un possible llibre d’aquesta índole. Ara bé, aquests papers són únicament això, és a dir, notes i articles; en cap cas no es tracta d’un llibre d’Estètica.
45
“Hombres y No”». Tot partint de l’esquema teòric del seu propi llibre El hombre en la encrucijada, Ferrater defensa que hi ha èpoques «estables» i èpoques «inestables», i el llibre de Pedrolo és, tot ell, un símbol d’època inestable.
Hombres y No es, me parece, una obra simbólica característica de épocas inestables. Lo demuestran muchos aspectos de esta obra. Uno de los cuales es que ninguno de los símbolos puede vincularse a una realidad determinada; otro es que el mismo símbolo máximo, No, es el símbolo de otro No, y éste de otro y así ad infinitum.97
Segons Ferrater, en les èpoques inestables el «no» és una condició del «sí», i l’autor de
Hombres y No en cap moment no ens diu «quina actitud hem de prendre davant No, si bé ens insinua que clarament s’hi ha de fer alguna cosa».98
L’any 1972, va publicar un article sobre estètica i crítica literària: «Aesthetics and Literary Criticism», inclòs en el volum col·lectiu Directions of literary criticism in the seventies. Ja a la dècada dels vuitanta, va incloure la versió en castellà d’aquest mateix
article en el llibre Modos de hacer filosofía (1985), amb el títol «Estética y crítica». Tot i no tractar-se d’un article de crítica literària pròpiament, cal destacar-lo perquè l’autor hi reflexiona sobre el lloc que han d’ocupar dues disciplines que de vegades es confonen: l’estètica literària i la crítica literària. Així, Ferrater defensa que existeix un hiat entre aquestes dues disciplines, de tal manera que podríem considerar, tot fent una analogia, que l’estètica seria similar a l’epistemologia, mentre que la crítica literària ho seria a la ciència natural.