Durant dècades els mitjans de comunicació han presentat una imatge unívoca i reductora de l'islam i han mostrat un món àrab-islàmic freqüentment demonitzat, estereotipat i folklorizat. L’origen d’aquesta construcció de l’imaginari col·lectiu el trobem a partir del segle VII amb el sorgiment de l’islam i la conseqüent lluita amb el món cristià per convertir-se en la confessió universal. D’aquesta rivalitat sorgeix la demonització del món cristià vers l’islàmic (Fontana, 2000) que estarà molt vigent en tota la producció cultural fins al segle XIX.
La colonització del territori per part de les potències europees va suposar la superació de la suposada amenaça que representava l’islam, i llavors es va encetar una fase de folklorització i banalització de la civilització àrab i musulmana. La cultura i societat arabo-islàmica eren concebudes com a inferiors, endarrerides tecnològicament i incapaces d’organitzar-se i d’autogovernar-se, justificant d'aquesta manera la missió colonitzadora d'Occident (Castel, 2007; Dabed, 2006; Hawk, 1992).
Aquesta construcció del relat dels primers exploradors, escriptors i científics socials, principalment britànics i francesos, sobre l’Índia i el Pròxim Orient en base a una visió europocèntrica, així com dogmes i estereotips prefixats des d’una posició de superioritat cultural és el que Edward Said defineix com oritentalisme7.
“Es pot tractar i analitzar l’orientalisme a tall d’institució corporativa que serveix per ocupar-se de l’Orient –ocupar-se’n, fer declaracions sobre ell, autoritzar-ne punts de vista, descriure’l, ensenyar-lo, colonitzar-lo, governar-lo: en resum orientalisme com un mètode occidental per dominar, reestructurar i tenir autoritat sobre l’Orient”. (Said, 1991: 16-17)
L’autor palestí veu l’orientalisme com un sistema d’interpretació i de representació dominat per imperatius, perspectives i prejudicis ideològics adaptats a l’Orient del que se’n fa matèria d’ensenyament, s’investiga i es divulga. Said defensa que l’orientalisme és fonamentalment una doctrina política imposada per Occident sobre l’Orient per perpetuar el seu poder i domini. L’orientalisme ha perdurat perquè ha fonamentat la seva existència en la negativa de mostrar-se obert i receptiu cap a l’Orient com a conseqüència de la seva coherència interna i repetitiva del seu afany de poder sobre l’Orient. Per aquest motiu, l’orientalisme ha estat capaç de sobreviure a revolucions, les dues guerres mundials i al desmembrament dels imperis (Said 1991: 224).
Aquesta capacitat dels grups dominants de poder representar a “l’altre” d’una forma determinada i estereotipada fent èmfasi en la diferència, així com de marcar, classificar i assignar al diferent, és el que Hall (1997) anomena poder simbòlic. Per a Said aquesta representació imperialista, esbiaixada i uniforme de la realitat àrab i islàmica respon a un interès polític –el qual ja existia pel propi afany de control territorial– que s’ha refermat mitjançant la construcció intencionada d’un consens a partir de la cultura.
“Ha estat la cultura que ha creat aquest interès i que ha actuat dinàmicament al costat de les raons polítiques, econòmiques i militars fonamentals per fer de l’Orient el lloc divers i complicat que ha estat evidentment en el camp que jo anomeno orientalisme”. (Said, 1991: 24)
7Orientalism d’Edward W. Said va ser publicada l’any 1978. Per a l’elaboració d’aquesta tesi hem consultat la versió
traduïda al català SAID, E.W. (1991). Orientalisme. Identitat, negació i violència. Traducció de Josep Mauri i Dot. Vic: Eumo Editorial.
La independència assolida pels països àrabs del Magreb i del Pròxim Orient després de la Segona Guerra Mundial no va contribuir a canviar aquest model hegemònic d’interpretació i representació. Malgrat que les elits polítiques nacionalistes que governaven els estats àrabs –moltes d’elles formades a les universitats de les antigues metròpolis– van tractar de marcar distància respecte les antigues colònies, no van ser capaces abandonar l’univers teòric i conceptual occidental marcat per aspectes com un model de desenvolupament econòmic i social més aviat socialista i laic. En aquesta conjuntura, l'islam quedava relegat en l'imaginari occidental a una posició de religió inofensiva, políticament innòcua, i portadora de tots els estereotips d’una cultura endarrerida i retrògrada (Dabed, 2006).
A la perpetuació d’aquesta visió del món àrab i islàmic fins l’actualitat han contribuït les diferents formes de producció cultural i de difusió del coneixement com la literatura, el cinema i els mitjans de comunicació adaptant les etiquetes i els codis de representació construïts des d’Occident a la conjuntura de cada moment. Per aquest motiu, lluny de produir-se una ruptura total, la perpetuació de l’hegemonia occidental ha provocat que l’orientalisme hagi evolucionant i s’hagi passat de la representació de l’àrab com un ésser folklòric i endarrerit a un potencial terrorista o un migrant que posa en perill la nostra forma de viure.
“El tratamiento periodístico de pueblos, sociedades y cultures, así como de sus contradicciones y conflictos, a través de una visión puramente proyectiva que sustituye toda complejidad en pura imagen lineal, sin matices, ha marcado hasta el presente la información que nos proporciona el sistema de medios occidentales sobre los países árabes y el islam. Las imágenes del acaparador de petróleo, el terrorista, el fundamentalista religioso o el inmigrante invasor dan forma a un continuo coherente que ha caracterizado la mayor parte de la información que hemos podido tener sobre la región”. (Lamloum, 2006: 10)
Els interessos polítics han determinat la visió que gran part dels mitjans de comunicació i dels experts han tingut d’aquesta regió del planeta. Com destaca Said (2005: 105), en la informació difosa sobre el món àrab no ha predominat una voluntat d’anàlisi i de comprensió, sinó la voluntat d’atiar el “ells contra nosaltres”. Aquesta fabricació del consens (Chomsky i Herman, 1988) sobre el món àrab i islàmic des de la perspectiva occidental presentant-lo com l’enemic ha anat evolucionant paral·lelament a les diferents
guerres i conflictes que s’han produït a la regió des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins l’actualitat.
La creació de l’estat d’Israel el 1948 i les subseqüents guerres araboisraelianes de 1967 i 1973 van contribuir a la representació mediàtica de l’àrab amb una connotació negativa al considerar-lo un element pertorbador per a l’existència d’Israel (Said, 1991: 281). La crisi del petroli de 1973, així com la revolució iraniana de 1979 i la crisi de l’ambaixada dels Estats Units, també van ajudar a forjar aquesta concepció de l’islam com l’enemic. Una amenaça que a ulls d’un Occidente liderat pels EUA el món àrab i islàmic compartia amb el bloc socialista amb la Unió Soviètica al capdavant.
La caiguda del mur de Berlín el 1989 i la desintegració de la Unió Soviètica van contribuir perquè el món àrab i islàmic quedés com a única i principal amenaça per al món occidental. La cobertura informativa de la Primera Guerra del Golf entre 1990 i 1991, marcada per l’estricte control de la informació per part de l’administració dels EUA, va contribuir encara més a forjar aquesta imatge dels àrabs i la fe musulmana com a amenaça entre l’opinió pública dels països occidentals. Aquesta representació mediàtica reforçava la necessitat d’Occident de comptar amb un ‘altre’ desafiant per a reafirmar la seva identitat (Aguilar et al., 1991; López et al., 2010; Pizarroso, 1991).
Samuel Hungtinton (1996) defineix aquesta nova conjuntura com a xoc de civilitzacions,
segons la qual el nou ordre mundial està basat en models de conflicte i cooperació construïts sobre identificacions o distincions culturals. La tesi que el món àrab i islàmic constitueixen un desafiament per a l’hegemonia occidental i un perill per a la seva pròpia identitat, contribueixen a reforçar la seva imatge com a principal amenaça global (Halliday, 1996).
Aquesta representació mediàtica encara es va aguditzar més amb els atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001 i les conseqüents guerres de l’Afganistan el mateix 2001 i de l’Iraq el 2003. La vinculació als mitjans de comunicació entre món àrab i islàmic i violència, així com amb el terrorisme –verbalitzat també com a fonamentalisme o
extremisme– va permetre que aquesta visió reductora, amenaçadora i estereotipada hagi quallat entre l’opinió pública dels països occidentals (Said, 2005).
En aquest mateix sentit Poole (2002), qui analitza la cobertura de l’islam en la premsa britànica, i els investigadors espanyols del Centro de Investigación en Comunicación y Análisis de Medios (CICAM), López, Pardo, Otero i Vicente (2010) que analitzen la imatge del món àrab i musulmà en la premsa espanyola, destaquen l’estreta relació entre la representació mediàtica i l’opinió pública. Els seus estudis revelen que la majoria de notícies que es publiquen sobre aquest àmbit tenen un to negatiu i això contribueix a que l’opinió pública vinculi el món àrab i islàmic amb notícies desagradables. Aquesta selecció de les notícies i la configuració de l’agenda marca per l’impacte noticiòs i l’exaltació del conflicte, contribueixen a perpetuar el neo-orientalisme a partir d’una visió estereotipada, uniforme i monolítica.
Pel que fa als mitjans àrabs, que més endavant estudiarem amb deteniment, durant moltes dècades aquests van funcionar seguint els mateixos esquemes i patrons que la premsa occidental ja que eren fonamentalment consumits per unes elits que s’havien educat a Occident. Els mitjans de comunicació nacionals sota règims com el de Hosni Mubarak a Egipte o Ben Ali a Tunísia treballaven en un context d’estreta censura i manca de llibertat d’expressió. Aquestes autocràcies van utilitzar els mitjans de comunicació per fonamentar la seva existència i permanència a partir de l’elaboració d’un relat en què es justificava la reducció de les llibertats personals i la necessitat de l’existència d’un estat d’emergència per fer front a l’amenaça de l’extremisme islàmic (Nawar, 2003).
La col·laboració d’aquestes autocràcies àrabs amb Occident en la lluita contra el terrorisme islamista sempre ha estat molt estreta i, per tant, als autòcrates àrabs mai han posat objeccions perquè el discurs ple de tics orientalistes que reproduïen els mitjans àrabs canviés si amb això tenien garantit el poder. Però, el 1996 aquesta conjuntura mediàtica canvia de forma radical, i la televisió qatariana Al Jazeera sorgeix com una resposta a aquesta hegemonia occidental en la producció d’informació i a la representació monolítica del món àrab i de l’islam que havia existit fins al moment.
En aquest sentit, Lynch (2003) reflexiona sobre el canvi de paradigma i revolució que va suposar l’aparició d’Al Jazeera en relació a l’opinió pública àrab i l’hegemonia en la producció informativa que fins aleshores havien ostentat els mitjans de comunicació occidentals:
“Where Arab public life had for decades been dominated by the voice of the State, al- Jazeera ushered in a new kind of open, contentious public politics in which plethora of competing voices clamored for attention. Rather than imposing a single, overwhelming consensus, the new satellite television stations, along with newspapers, Internet sites, and many other sites of public communication, challenged Arabs to argue, to disagree, and to question the status quo. These public arguments, passionate in their invocation of an aggrieved Arab identity, sometimes oppressively conformist and sometimes bitterly divisive, sensationalist but liberating, defined a new kind of Arab public and new kind of Arab politics”. (Lynch, 2006: 2)
Lynch (2006: 128) parla d’una autèntica era d’Al Jazeera entre el 1997 i el 2003 com a
conseqüència de l’exitosa cobertura de les sancions a l’Iraq de Saddam Hussein imposades per la comunitat internacional, així com de la posterior invasió del país el 2003; de la segona intifada palestina i de l’accés exclusiu a l’Afganistan després dels atacs de l’11 de setembre de 2001. La cobertura d’aquests esdeveniments en temps real amb un gran desplegament tècnic sobre el terreny, la variada utilització de recursos gràfics i el fet de comptar amb una gran quantitat d’analistes per comentar els fets, van provocar que el discurs d’Al Jazeera dominés en l’opinió pública àrab i que, per primer cop, fixés l’agenda als mitjans occidentals que veien qüestionada la seva hegemonia.