Manolo Tomàs*
Plataforma en defensa de l’Ebre Tortosa
El Gloria a l’Ebre
El 19 de gener de 2020 es va iniciar un fort temporal que va afectar la Me- diterrània amb onades de grans dimensions que van alterar d’una manera molt significativa tot el litoral català i que provocaren danys a platges i infraestructures costaneres. Al delta de l’Ebre, una pujada general del nivell del mar d’uns 80 cm aproximadament va provocar la inundació d’unes 3.000 ha d’arrossars i d’una part de l’illa de Buda, el trencament de la barra del Trabucador i va crear una alarma social general, ja que si bé es coneixien episodis d’intrusió marina, mai no se n’ha- vien vist de tan contundents.
Aquest fet, tot i que ha estat general a tota la costa, ha evidenciat la vulnerabili- tat i la fragilitat del delta de l’Ebre i ha representat un punt d’inflexió. D’una banda, per a crear una major consciència ciutadana dels valors ambientals, econòmics i paisatgístics que tenim a les Terres de l’Ebre i, de l’altra, per a donar un nou toc d’atenció a les administracions, tot i obligant-les a actuar perquè no quedin com a responsables de la pèrdua d’aquest ecosistema singular.
Malgrat que disposa de diverses figures de protecció i que és reserva de la biosfera, el delta de l’Ebre sempre ha estat el gran oblidat en les polítiques de gestió de totes les administracions. Com a curiositat, fins fa poc, segons la documentació de la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), el riu Ebre acabava sota el pont del tren de Tortosa, a uns 40 km de la desembocadura (Fig. 1), i el seu curs més baix i el seu entorn eren definits com a zona costanera marítima. Per tant, fora de la gestió de l’organisme de conca.
A nosaltres no ens ha sorprès el que ha passat. De fet, ho estàvem advertint. Ja fa molts anys que la gent de les Terres d’Ebre veiem amb impotència com el litoral, cada vegada més debilitat, retrocedeix a un ritme diferent segons el tram,
de l’ordre d’uns 10 m lineals per any i de manera constatable. Hi ha un debat sobre si el delta de l’Ebre és en regressió o si es tracta d’un procés de redistribució de sediments al seu litoral. És a dir, si es perd superfície o no. Nosaltres ens inclinem per les dues posicions: hi ha regressió alhora que modificació.
Figura 1. Baixada reivindicativa de piragües a Tortosa. S’observen les pintades Lo riu és vida i No al transvasament.
Una mort anunciada?
El delta està molt estudiat i la problemàtica que pateix es pot resumir en quatre amenaces principals: regressió, subsidència, intrusió salina i qualitat de l’aigua. Aquestes afectacions són tan clarament percebudes per la població com ignorades i menystingudes per l’administració que té a càrrec seu la gestió del riu, que no és altra que la CHE, amb seu a Saragossa.
El delta és el resultat de l’activitat del riu i, per tant, les prioritats que es mar- quen en la seva gestió són crucials. Cal ressaltar que l’Ebre és un riu intracomuni- tari, la gestió del qual correspon al govern central a través de la CHE, la qual està sotmesa a un lobby important, format per deu comunitats autònomes, empreses hidroelèctriques i grans comunitats de regants. En aquest esquema, la presència ebrenca i del govern català és, a la pràctica, residual.
Els diferents plans hidrològics han previst el desenvolupament de 450.000 ha de nous regadius, 52 nous grans embassaments i canals de transport d’aigua. Si a això hi sumem les 980.000 ha de regadius, els més de 200 embassaments i preses i els nou transvasaments ja existents, s’entendrà que l’efecte sobre el delta de l’Ebre sigui devastador. No queden cabals d’aigua ni de sediment suficients per a la de- sembocadura. De fet, l’Ebre només arriba al mar entre vuit i deu mesos a l’any, ja que la resta dels mesos el seu cabal s’esvaeix abans.
En una situació de crisi climàtica com l’actual, en què la pujada del nivell del mar suma entre 3 i 6 mm/any i l’enfonsament (subsidència) del delta hi afegeix entre 4 i 6 mm/any, esdevé obvi que en un període de 40-50 anys el mar inundarà definitivament el 40% de la superfície del delta.
No solament perillen els ecosistemes, sinó també tota l’activitat econòmica del territori, i per això la transcendència ambiental i social de la situació és enorme. Hi ha una sensació aclaparadora de pèrdua patrimonial i de futur.
Resistència ebrenca
Al llarg del temps, les diferents administracions no han actuat per a solucionar la problemàtica que afecta el delta de l’Ebre perquè la prioritat que històricament s’ha assignat a les seves aigües ha estat el subministrament d’aigua, com a recurs mercantil, als anomenats polos de desarrollo (reminiscències de la planificació territorial franquista) de Saragossa, Barcelona, València i Múrcia.
Les propostes de transvasament de l’Ebre han estat una constant durant molts anys. Des de 1973 fins a 2008 hem lluitat contra vuit projectes de transvasament (el de Tarragona n’és un) i actualment encara continuen de manera soterrada mit- jançant els canals Segarra-Garrigues (del Segre cap a Barcelona) i Xerta-Sénia (de l’Ebre cap a Castelló). Això sí, disfressats de regadius.
Des de les Terres de l’Ebre percebem Catalunya com una realitat que sempre hem vist desequilibrada, amb una concentració d’infraestructures i recursos a l’eix Tarragona-conurbació barcelonina, en detriment de d’una perifèria desatesa, so- bretot el delta de l’Ebre i els Pirineus.
A les Terres de l’Ebre s’ha creat una consciència social molt estesa de defensa del riu com a element vertebrador del territori i també com a element d’identitat. Això ha facilitat la realització de grans mobilitzacions, a través de les quals hem intentat sensibilitzar el conjunt de la societat dels perills que envolten al delta de l’Ebre i de la necessitat d’actuacions per a solucionar-los (Figs. 2 i 3).
L’Ebre té els recursos per a salvar el delta
Tenim molt clar que el futur del delta i de les Terres de l’Ebre està estretament lligat a la gestió del riu (Fig. 3).
El temporal Gloria ha desenvolupat un corrent social i institucional de solida- ritat i empatia amb la gent de l’Ebre. A Catalunya, hi ha el sentiment sincer que si el delta es perd, perdrem una part del país. Les declaracions polítiques de perso- nalitats rellevants expressant el seu suport i amb voluntat de fer alguna cosa per a preservar el delta són benvingudes.
Però no hem d’oblidar que les decisions estratègiques que calen s’han de pren- dre sobre la gestió integral del riu, atès que és la base fonamental que pot assegurar els elements necessaris i imprescindibles per a mantenir l’estabilitat del delta, els quals no són altres que els sediments retinguts als embassaments i l’aigua per a transportar-los cap avall.
Figura 3. Manifestació ciutadana sota el lema Joves en defensa de l’Ebre - Un riu de futur. L’Ebre té els recursos necessaris per a assegurar l’estabilitat del delta. Per aquest motiu pensem que l’esforç principal ha de ser la revisió del pla hidrològic de l’Ebre, alliberar-lo de l’excés de concessions injustificades de reg i regular la gestió dels embassaments, tot situant com a prioritat la política mediambiental, tal com ho indica el sentit comú.
Cal definir un cabal ambiental que asseguri les necessitats dels ecosistemes del- taics, que aturi la intrusió marina, millori la qualitat de l’aigua i permeti continuar amb les activitats econòmiques relacionades amb la pesca, l’aqüicultura, l’arròs i un turisme de qualitat.
Ja fa anys que lluitem i aquest és el repte que ens vam marcar: convèncer les administracions i el conjunt de la societat de la importància de salvaguardar els ecosistemes del delta de l’Ebre, que són patrimoni de tota la societat. Si cal mobi- litzar-nos, ho continuarem fent.
CONCLUSIONS I RECOMANACIONS
Miquel Canals i Jaume Miranda*
Secció de Ciències i Tecnologia Institut d’Estudis Catalans
Les conclusions i recomanacions que segueixen són un destil·lat de les valuoses contribucions que es presenten en aquest report i, també, de les evidències que els editors tenen davant seu. En qualsevol cas, l’equació general aplicable, que afirma que la vulnerabilitat i l’exposició de qualsevol element multiplicada per la perillositat del fenomen que se li aplica genera una escala de risc, és l’aproximació que creiem que cal seguir. Potser pot sorprendre, però el cert és que amb excessiva reiteració aquesta aproximació no s’aplica.
Cal explicitar també que un riu i la seva conca és com una mena d’ésser viu i que el litoral on desemboca també és una part d’aquest ésser. Podem analitzar-los per separat, però formen un tot i interaccionen entre ells de manera permanent. De la mateixa manera, les interaccions entre el litoral emergit i el submergit són incessants, i no es pot entendre l’un sense conèixer l’altre, i molt menys gestionar-los.
Massa sovint, però, tendim a oblidar conceptes tan senzills com el de la connectivitat entre sistemes naturals. Hi ha un concepte que s’aplica a l’estudi dels sistemes naturals, i també de les afectacions que hi produeixen les activitats humanes, que en anglès s’anomena source to sink (abreviat, S2S), i que podríem traduir com «de la font a l’embornal». Es refereix a la coherència conceptual d’investigar i mirar d’entendre com a parts d’un tot les capçaleres i els cursos fluvials, els deltes i la franja costanera, i els ambients marins litorals i pregons. Tots formen part d’un continu, conceptualment i física, sotmès als forçaments meteorològics, climàtics i antropogènics. Més enllà de fenòmens localment intensos i amb afectacions puntuals significatives, qualsevol desgavell major d’una part té tendència a transmetre’s per la cadena de connectivitat, i aquí és on adquireixen la seva plena dimensió la vulnerabilitat, l’exposició, la perillositat i el risc a què abans fèiem esment.
* E-mails dels autors en el mateix ordre en què se citen: [email protected]; [email protected]
Hi ha un intercanvi continu de matèria i energia entre tots aquests mal dits
compartiments, la major del temps d’un nivell baix, però que s’exacerba quan,
generalment durant períodes de temps curts, s’introdueixen grans quantitats d’energia en el sistema, com ocorre durant els temporals. Aleshores, tot s’activa i la transferència de matèria i energia assoleix la seva màxima expressió sota l’efecte subjacent de la gravetat. Tot corre, tot es mou, tot raja, tot flueix. El sistema està activat. És l’expressió de la força imparable de la naturalesa.
De tot això, i de les lliçons que hauríem d’aprendre de fenòmens com el temporal
Gloria, i de les conseqüències que se’n deriven, va aquest report. El Gloria ens ha
donat l’excusa per a endinsar-nos en alguns dels mals que de manera recurrent afligeixen el nostre país per causa, dit ras i curt, de la mala relació crònica entre la nostra societat i l’entorn natural.
Sense cap ànim d’exhaustivitat, mirem de sintetitzar seguidament el fil conductor d’aquest report tal i com reflecteixen els seus continguts.
El fenomen
El fenomen Gloria transcorregué del 19 al 23 de gener de 2020 i ha estat analitzat segons els criteris de la física de l’atmosfera pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i altres organismes governamentals, així com per experts acadèmics.1,2 Aquest fenomen va posar a prova la resistència, entesa com a ca-
pacitat de superació, i la resiliència, entesa com a capacitat de recuperació, de tota mena d’infraestructures i ocupacions del territori. Els contribuïdors no identifiquen una relació directa causa-efecte pel que fa al canvi climàtic, però sí que aquest és identificat com un important factor de pressió de cara al futur, i potser ja en el present.3,4 En aquest context, apareixen tres elements principals
diferenciats geogràficament i genèricament en tres escenaris, naturalment inter- connectats: la xarxa hidrogràfica, l’Ebre i el seu delta com a element singular, i el litoral en tota la seva extensió.
1. Vegeu Javier Martín-Vide, «Precipitacions torrencials a Catalunya: el temporal Gloria i perspectives de futur», en aquest volum.
2. Vegeu José A. Jiménez, «Dinàmica litoral, efectes dels temporals i comportament
de les platges», en aquest volum.
3. Vegeu Gabriel Borràs, «Canvi climàtic i episodis extrems a Catalunya:
contextualització del temporal Gloria», en aquest volum.
4. Vegeu Diego Moxó, «Desafiaments actuals de la hidrologia a Catalunya», en
Esllavissades i prevenció
El risc natural, concretat en la seva perillositat, és un element perenne en la gestió territorial del país. Les esllavissades del terreny i el seu increment durant episodis concrets, com ara el temporal Gloria, són presents en els inventaris que es duen a terme des de la dècada de 1980, no pas abans. En canvi, la vulnerabilitat experimenta un augment lligat a l’exposició deguda a l’ocupació del territori per desenvolupaments urbanístics i infraestructures. Els experts, i la normativa ja existent, demanen que les administracions amb competències en planificació territorial, urbanística i de les infraestructures canviïn d’actitud en un doble sentit. Primer, fent evolucionar la planificació actual tot i incorporant-hi el risc geològic com a component nuclear, no accessori. I segon, fent que el desplegament d’infraestructures incorpori el risc geotècnic i que les reconstruccions que calgui emprendre per danys causats per un determinat fenomen no siguin necessàriament mimètiques de la situació prèvia, ans al contrari: que s’impulsi una nova resiliència intel·ligent per a superar episodis futurs sense danys o amb danys mínims.5,6
La xarxa hidrogràfica
Siguem clars: cal reconèixer que hi ha un problema primari, que és essencialment administratiu i d’origen polític. El mantra de la unitat de conca, en el cas de l’Ebre i el Xúquer (una petita zona del Montsià pertany a aquesta conca), produeix una disfunció patent. Les conques internes del Principat sols representen el 52 per cent del territori polític de Catalunya.4 Aquest fet antinatural deslliga des de tots
els punts de vista administratius la part catalana de l’Ebre i del Xúquer. No té cap sentit. Un decret de l’any 1985 així ho determina, i es fa servir com a Sant Grial inqüestionable. Aquest fet és contradictori amb una gestió hidràulica integrada com a país. L’exemple de les conques dels grans rius europeus, com el Danubi o el Rin, que reben un tractament confederat, ens marca el camí. Cal que Catalunya no gestioni només les seves conques internes, sinó que participi a tots els efectes en la gestió de les que comparteix amb territoris veïns.
5. Vegeu Marta González et al., «Els efectes del temporal Gloria en el territori:
dinàmica fluvial, litoral i de vessant», en aquest volum.
6. Vegeu Pere Buxó i Joan Palau, «Projecció del risc associat a les esllavissades a
Del riu més regulat, l’Ebre i el seu delta, a un rar riu no regulat, la Tordera
És ben conegut i provat per les ciències de la vida i les ciències hidràuliques que les barreres imposades al flux natural dels rius al llarg del seu curs actuen com a impediments físics que fan agonitzar els mateixos rius i els seus deltes.
Aquesta afirmació, clara i contundent, és ben coneguda pels experts i pels ciutadans conscienciats. Els embassaments retenen els sediments, sense que mai s’hagi implementat cap procés d’extracció i reintroducció en el curs lliure del riu perquè puguin seguir el seu camí natural aigües avall. Podem fer el símil que un embasament és un trombe en l’artèria territorial que és un riu, i el bypass seria un canal de transport de sediments, paral·lel al riu, que els alliberaria en arribar als seus trams més baixos, enriquint aiguamolls i deltes i contribuint així al manteniment d’aquesta mena d’ambients naturals tan valuosos i valorats.
No és res de nou ni, ens sembla, extremament difícil d’implementar. Salvant les distàncies, hi ha un exemple paradigmàtic a Catalunya mateix: el sistema de col·lectors de salmorres, o salmoducte, del Llobregat-Cardener, de 128 kilòmetres de longitud. El ramal principal, o del Llobregat, segueix el curs d’aquest riu des de Balsareny-Sallent fins a desguassar al mar mitjançant l’emissari submarí de l’EDAR del Prat de Llobregat. El ramal del Cardener discorre des de Cardona- Súria-Callús fins a Castellgalí, on connecta amb el ramal principal. L’any 2019, el sistema de col·lectors va drenar 14,1 hm³ d’efluents salins industrials i de potabilitzadores, volum que no es preveu que s’incrementi fins que s’executi el desdoblament del col·lector, previst per d’aquí a un parell d’anys (Agència Catalana de l’Aigua, ACA, com. pers.). L’origen d’aquesta infraestructura de país es remunta a noranta anys enrere, i fou construïda entre els anys 1983 i 1989, en què entrà en servei. Des d’aleshores, aquesta infraestructura ha estat ampliada i millorada, i s’està treballant per a la seva renovació i per a augmentar-ne la capacitat (https:// sostenibilitatimineria.wordpress.com/2016/05/09/; https://www.regio7.cat/ manresa/2020/03/15/nou-collector-salmorres-estara-punt/603098.html). Aquesta infraestructura i la seva gestió, conjuntament amb la implantació de depuradores al llarg de tota la conca, han fet possible una millora espectacular de la qualitat ambiental del riu. Quelcom semblant es podria implementar en altres rius regulats el flux natural dels quals és interromput per barreres físiques. És un problema tècnicament abordable i, per tant, resoluble.
Cal acceptar, però, que la regulació dels rius no és un problema en ella mateixa. Constitueix una valuosa font d’energia —el 60% de la producció d’energia elèctrica a partir de renovables a Catalunya l’any 2018, les quals representen el 14,5% de la producció d’energia primària al nostre país (ICE, 2020)—, assegura la disponibilitat de cabals necessaris per al reg i el subministrament industrial i urbà,
i permet laminar les avingudes tot evitant situacions catastròfiques, però cal fer un pas endavant i trobar un millor equilibri basat en el respecte al funcionament dels sistemes naturals. L’excusa en el sentit que no sabíem què això pogués passar ja no val. El problema és la manca de bypass dels sediments i els nutrients que s’hi associen, necessaris per a restablir un funcionament més natural dels rius, els seus deltes i les àrees marines sota la seva influència, així com per a preservar- ne la biodiversitat. Per a assolir aquest objectiu cal definir uns cabals ambientals amb suficiència i estricte compliment, qüestió llargament reivindicada per les organitzacions socials del territori.7
Però la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), gestor únic de la conca, mai ha vist amb bons ulls ni ha fet res decidit per a promoure l’alliberament riu avall dels sediments i dels nutrients retinguts en els embassaments, la qual cosa afebleix cada dia que passa la sostenibilitat ambiental de l’Ebre en el seu curs baix i al seu delta. Al document titulat Esquema provisional de temas importantes de la
Demarcación Hidrográfica del Ebro (CHE, 2020), s’hi pot llegir que «la gestión de los
sedimentos de los embalses requiere un conocimiento preciso de las circunstancias particulares que se dan en cada embalse». Sens dubte. I també comenta els «costes muy elevados» de la gestió de sediments al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix, i afirma que «las medidas de evacuación hidrodinámica (lavado) requieren condiciones muy singulares, que no se dan en los embalses del sistema, por lo que las efectividades esperables son muy bajas». I tot seguit, exposa un reguitzell de dificultats per a la recuperació del trànsit sedimentari i el caràcter molt limitat dels seus possibles efectes per a la restauració o, tot just, el manteniment del delta. Els embasaments de la gran conca de l’Ebre aigües amunt del sistema de Mequinensa-Riba-roja, i els embassaments de les conques interiors de Catalunya, retenen la pràctica totalitat dels sediments, molt especialment les fraccions més grolleres, i dels nutrients que altrament arribarien a les desembocadures, generant així un greu dèficit sedimentari als deltes i a la costa, i una reducció de la fertilització