Vincenzo Bellini triomfà al Teatre dels Italians amb l’estrena absoluta de l’òpera I puritani el 25 de gener de 1835, mentre que Gaetano Donizetti obtingué tan sols una correcta recepció amb Marino Faliero al mateix teatre el 12 de març de 1835. La mort de Bellini a finals de setembre d’aquell any deixà el camí lliure a Donizetti, encara que abans va complir amb els compromisos de Nàpols (Lucia di Lammermoor, Il campanello, Betly, L’assedio di Calais, Roberto Devereux i un Poliuto prohibit per la censura) i Venècia (Belisario, Pia de’ Tolomei i Maria di Rudenz) tot alternant triomfs amb algun fiasco. En l’àmbit personal va travessar una pèssima època amb la mort dels seus pares el 1836 i de la seva dona el 30 de juliol del 1837, i en l’àmbit professional se sentí menyspreat quan la direcció del conservatori de San Pietro a Maiella, a la qual aspirava, fou confiada a un nadiu del regne de les Dues Sicílies, el compositor Saverio Mercadante. Desitjava, per tant, canviar d’aires com més aviat millor.
La carta d’Henri Duponchel, director de l’Opéra de París, en la qual li encarregava dos títols, fou una esplèndida notícia. A finals de maig del 1838 contestà que estaria encantat de composar per a l’esmen- tada institució, però va concretar les seves condicions, sobretot que les dates de les estrenes de les seves òperes estiguessin clarament especificades i que la primera d’elles havia de tenir tres mesos d’as- saigs a raó de tres hores diàries, i per tal d’assegurar-se de la qualitat dels llibrets va exigir comptar amb el prolífic Eugène Scribe.
Mentrestant es concentrà en el seu darrer encàrrec napolità: Poliuto. Però la censura trobà inadmissible que s’escenifiqués la conversió i el posterior martiri d’un sant, i comunicà el 12 d’agost la prohibició de l’es- trena, la qual cosa va augmentar el malestar de Donizetti, qui, a més, va haver d’acceptar que en comptes d’aquesta es programés a corre-cuita Pia de’ Tolomei el 26 de setembre del 1838, composta per a Venècia un any abans. Poliuto s’estrenà al Teatro di San Carlo de Nàpols deu anys després, a títol pòstum.
Donizetti arribà a París el 21 d’octubre del 1838 i afermà les bases de la seva peculiar “invasió” dels teatres de la capital, que assoliria el seu zenit el 1840, amb la supervisió de la reposició de L’elisir d’amore a l’Odéon i l’estrena parisenca de Roberto Devereux al Théâtre des Italiens. El contracte signat amb Duponchel contemplava l’estrena de dues òperes: la primera, Les Martyrs, era una adaptació de Scribe del llibret italià en quatre actes de Salvatore Cammarano sobre Poliuto, la parti- tura de la qual s’havia d’entregar abans de l’1 de setembre del 1839. La segona, també en quatre actes escrits per Scribe, s’havia d’entregar l’1 de gener del 1840 i seria Le duc d’Albe.
Els temuts contratemps afrontats en les seves estrenes van continuar, ja que l’òpera Le drapier, de Jacques Halévy, que precedia Les Martyrs, es va retardar en la seva presentació. Donizetti, per tal d’ocupar el buit fins a l’inici dels assajos de la seva primera òpera francesa, acceptà l’encàrrec
de l’Opéra Comique a partir d’un llibret en dos actes de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges i Jean-François Alfred Bayard, aquest darrer, cunyat de Scribe, que seria precisament La fille du régiment.
Gràcies al generós contracte amb l’Opéra, Donizetti va donar 5.000 francs per a la subs- cripció de fons oberta per tal de salvar de la bancarrota el Théâtre de la Renaissance, per això la seva desesperada direcció li encarregà l’adaptació al francès de Lucia, amb un llibret d’Alphonse Royer i Gustave Vaëz. Lucie de Lammermoor, amb notoris canvis de tessitura i també del repartiment respecte a l’original de Cammarano, s’estrenà el 6 d’agost del 1839 i fou un èxit clamorós que sanejà temporal- ment les finances del teatre i impulsà encara més el reconeixement del públic i la crítica, a més d’aconseguir-li un altre encàrrec: L’ange de Nisida.
Donizetti va simultaniejar els assajos de Les Martyrs i de La fille du régiment, a la qual es referia a les seves cartes com Marie. Curio- sament, aquesta darrera, composta més tard, s’estrenà, però, abans, l’11 de febrer del 1840, a l’Opéra Comique. Encara que inicialment
es van fer tan sols 10 representacions, en la reposició del 1841 s’arribà fins a les 50 funcions i es començà a programar el dia de l’aniversari de la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, costum des de llavors habitual en molts teatres provincials de França i Bèlgica, preci- sament pel seu caràcter amable i patriòtic. L’animadversió de crítics com Hector Berlioz quedà palesa a Le journal des débats del 16 de febrer, on afirmava que s’havia emprat música ja escoltada abans a Itàlia i que era una simple adaptació de l’obra d’Adolphe Adam Le chalet, estrenada el 1834. Però la veritable causa de la seva malvolença es reflecteix al fragment següent: “Amb dues partitures importants per a l’Opéra, Les Martyrs i Le duc d’Albe, unes altres dues per a la Renaissance, Lucie de Lammermoor i L’ange de Nisida, dues més per a l’Opéra Comique, La fille du régiment i una altra que encara es desconeix, i una altra per al Teatre dels Italians, que han estat compostes o transcrites en un any pel mateix compositor, sembla que M. Donizetti ens tracti com un país conquerit: és una veritable invasió. Ja no es pot parlar dels teatres d’òpera de París, sinó dels teatres d’òpera de M. Donizetti.”