Satisfaction with work

Des del mateix final de la guerra, el problema de Alemanya augmentava la tensió entre la Unió Soviètica i les potències occidentals. Al principi, es cenyia als assumptes de l´ocupació militar. La divisió en zones estava bastant mal feta i els

102

.- TRISTAN, M.: Une défense commune sur le continent européen: du Traité instituant la Communauté Européenne de défense et les actes annexes, présentés devant l’Assemblée nationale en 1953, non ratifiés en 1954 à l’Accord de défense franco-allemand, adopté le 9 décembre 1996 à Nuremberg, Paris, 1997.

103

.- BERÓ, Y.: El siglo XVII. De la Contrarreforma a las luces, Madrid, Akal,1991, pp. 71 y 117.

159

anglesos ocupaven el Nord-est, els americans el centre i el Sud, els francesos, l´Oest i el Sud-oest i els russos, el Nord-est. Puix, lo més estrany era que Berlin, sota el control unificat de les nacions ocupants, se trobava en lo més profund de la zona russa, encara que Rússia havia promès l´accés de la ciutat, per les altres potències.

Al principi, les quatre potències col·laboraven en el judici dels “criminals de guerra” i en la desnazificació de Alemanya. Els russos s’apoderaren de tota la maquinària que van poder arreplegar, en concepte de reparacions, i els aliats occidentals no semblaven contraris a mantenir una Alemanya feble. En 1946, es van posar d'acord en l´abolició de l´històric Estat de Prússia i en la divisió de Alemanya en disset Estats, cinc dels quals en la zona oriental russa i la resta en la occidental. Els russos van començar a crear en la seva zona, un règim comunista vassall de Moscou. I els americans intentaven democratitzar la seva zona i dividir als grans “càrtels” industrials en unitats competitives.

Però quan el to canvià de dubtosa col·laboració a “guerra freda”, la política respecte a Alemanya , seguí la mateixa forma. Les potències occidentals van començar a veure a Alemanya, com un possible contrapès a la influència soviètica en la Europa central. La seva política fou la d´anar fent, gradualment, una Alemanya forta i estable. Es va poder detenir la inflació i s´estabilitzà la moneda. El material d´ajuda i els crèdits del Pla Marshall es van bolcar sobre el país. I els alemanys van respondre. Als deu anys d´acabar la guerra, Alemanya occidental s´havia convertit en el país més pròsper i productiu de la Europa occidental. Amb les fàbriques reconstruïdes, la producció industrial era major que abans de la guerra i les seves exportacions anaven en augment.

Mentrestant, adquiria una considerable estabilitat política. Les potències ocupants van permetre la creació de Constitucions democràtiques i eleccions en diversos “Lands”. En 1948, una votació democràtica elegí una Assemblea amb seu a Bonn i es preparà una Constitució de república federal. En compliment

160

d´aquesta Constitució, s´elegí en 1949 una Dieta federal, constituïda per 139 demòcrates cristians, 131 socialdemòcrates, 52 liberals, i 80 d´altres partits. Es formà un govern de coalició amb l´entusiasta cap democratacristià de setanta tres anys, doctor Conrad Adenauer, com a canceller. A la Alemanya oriental els russos no van permetre eleccions lliures.

Mentre l’Alemanya lliure creixia, cada vegada més forta i rica, els russos tancaven cada vegada més la zona oriental, amb barreres comercials, i restriccions frontereres. Al març de 1948 van concloure virtualment el període d´ocupació en col·laboració, abandonant el Consell de Control Aliat. Al juny van intentar expulsar als funcionaris del Berlin Occidental i acabar amb el control unificat, mitjançant el tancament de tots els accessos des de Occident per carretera, ferrocarril o aigua. Els aliats occidentals, desistint d´utilitzar la força, van solucionar el problema creant el “pont aeri”. Durant un any, avions americans i britànics van portar tots els aliments, combustibles i matèries primeres necessàries per a Berlin occidental.

El govern alemany occidental de Bonn segui una política de cooperació amb les potències occidentals. Aquestes, cada vegada més desitjoses de tenir un fort aliat alemany occidental i convençudes de que Rússia no estaria d´acord en un conveni de pau, proclamaren en 1951 el final de l´estat de guerra amb Alemanya. La creixent cooperació entre la República Federal de Alemanya i les nacions occidentals culminà amb la nova aproximació a França. Un dels problemes més difícils fou el del Sarre, que després de la guerra, s´havia fet semi autònom, encara que unit, econòmicament a França. Mitjançant un acord de 1956, entre França i alemanya occidental, el Sarre fou retornat a Alemanya, en lo polític en 1957 i econòmicament en 1960 .

Adenauer continuà com a canceller fins la segona meitat de 1963, quan amb vuitanta set anys cedí el càrrec, de mala gana, al doctor Ludwig Erhard, que havia vingut sent el seu ministre d´Assumptes Exteriors. Adenauer podia mirar

161

cap enrere, amb justificada satisfacció, perquè baix el seu mandat s´havia produït el “miracle alemany”. Al llarg dels catorze anys de la seca cancelleria a Alemanya occidental, assolada per la guerra, derrotada, dividida, devastada, havia assolit no sols una vertiginosa prosperitat, sinó també un lloc respectat en els centres de poder europeus. Les renyides eleccions de 1965, ratificaren la confiança al govern cristià demòcrata, deixant a Erhard seguir en el poder. Posteriorment, en 1966, aquest fou substituït pel també cristià demòcrata Kissinger, que formà un govern de coalició amb els socialdemòcrates de Willy Brandt.

En els anys de postguerra hi havia indicis de que no tot anava bé a la Alemanya oriental. Com el país estava subjecte al model de l´Estat comunista, amb el control en mans d´un partit únic (el Partit de Unitat Socialista) i l’ordre mantingut per un ministre se Seguretat de l´Estat, una “policia popular” militaritzada i un gran exèrcit equipat pels soviets, el contrast amb la llibertat i riquesa de la Alemanya Federal, es feia cada vegada més admirable. Existia una corrent continua de refugiats, que arribava alguns dies a mil, que disposava abandonaven la zona russa per a buscar el paradís occidental. A la fi, al juny de 1953, quan el govern de Alemanya oriental ordenà augmentar la producció sense augmentar els salaris, esclataren violents aldarulls en el Berlin oriental i altres ciutats de la zona russa, que foren sufocats per la força en forma sanguinària. Les constants fugides de alemanys orientals cap a l´Oest van afeblir l´economia i suposaven una advertència segura sobre la vida miserable baix el govern comunista.

D´aquesta manera, a l´agost de 1961, els alemanys de l´Est van tancar la frontera amb l´Oest i durant una nit van construir un mur, que dividia el seu sector de Berlin dels sectors occidentals. A pesar de totes les mesures i precaucions, recolzats pels trets, els refugiats van continuar filtrant-se a través del mur. El “mur” es convertí, en realitat, en un símbol de l´opressió comunista per a tot el món. Aquest simbolisme fou patent en una ocasió dramàtica, quan el president

162

John F. Kennedy visità Berlin Oest i parlà davant d´ell, a una multitud entusiasta de la llibertat104.

104

.- DUCHHART, H.: La época del absolutismo, Altaya, Madrid, 1997, pp.48 y 219. TORRES SANS, X. Història moderna, Universitat Oberta, Barcelona, 1993, p. 28-37. BLACK, J.: La Europa del siglo XVIII, 1700-1789 Akal, Madrid, 1997, pp. 156, 203-295.

163