Section I: Documentation

La configuració geogràfica de Catalunya imposa uns condicionants físics molt clars per a les comunicacions internes i externes del país i per als assentaments humans. Així, els corredors naturals i les planes fluvials que s’obren pas entre els massissos muntanyosos han esdevingut els grans eixos estructuradors de les relacions territorials. Són els itineraris que han seguit des de sempre els camins i carreteres principals, els que seguiren també els ferrocarrils a partir de la segona meitat del segle XIX, els que cent anys després va reprendre la xarxa d’autopistes i vies ràpides, i els que avui, a l’inici del segle XXI, estan a punt d’acollir el traçat del TGV (MMAMB, 2003, p.16).

Així doncs, l’àmbit físic de la Regió Metropolitana de Barcelona queda molt ben perfilat geogràficament. El sector central de la Serralada Costera, del Penedès a la Tordera, es caracteritza per la presència de tres subunitats clarament diferenciades: la Serralada Litoral, arran de mar, la Serralada Prelitoral —també paral·lela a la costa, uns 30–40 km. terra endins— i, entre ambdues, la Depressió o Corredor Prelitoral. Pel que fa a la diversitat geològica i petrològica d’aquest conjunt d’unitats de relleu, cal dir que la seva estructura comporta respostes de caràcter diferent davant, no únicament dels agents erosius, sinó també de les actuacions humanes (les opcions agronòmiques, constructives i d’enginyeria estan molt

condicionades per la resposta geotècnica del substrat)22.

La Serralada Prelitoral, amb alçades que oscil·len entre els 1.100 m de Sant Llorenç del Munt, els 1.200 m de Montserrat i els 1.700 m del Montseny, estableix el límit de la regió amb l’interior de Catalunya, formant una gran barrera orogràfica tallada només pels passos del Besòs-Congost, del Llobregat i de l’Anoia que, per aquest motiu, han acomplert històricament un transcendental paper de comunicació entre la regió i tot el seu rerepaís (els congostos delimiten, alhora, els diversos massissos de la Serralada). La Depressió Prelitoral és constituïda per materials sedimentaris tendres, en els quals posteriorment s’encaixà la xarxa fluvial. Tot i ser solcada per cursos pertanyents a quatre conques —de la Tordera, del Besòs, del Llobregat i del Foix-Riera de la Bisbal—23, la suavitat dels interfluvis que les separen fa que la continuïtat de l’eix paral·lel al mar no es trenqui, formant un corredor prou pla i ample que, de l’època romana ençà, ha estat un canal privilegiat de comunicació entre el continent europeu i la Península Ibèrica. D’altra banda, cal ressaltar la presència a tot l’àmbit d’importants aqüífers, com els del Besòs i del Llobregat, o els de la Tordera, del Maresme, del Garraf, del Vallès i del Pla de Barcelona (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.154–159).

La Serralada Litoral, amb alçades màximes compreses entre els 500 i 700 metres, és també tallada en tres massissos pel Besòs i pel Llobregat: Sant Mateu-el Corredor-Montnegre, al nord, Collserola, al centre, i Garraf-Ordal, al sud. Al peu, pel vessant de mar, s’estén l’andana o Corredor Litoral, format per les aportacions dels nombrosos torrents i rieres del Maresme, entre la Tordera i el Besòs. A partir d’aquest punt s’eixampla pel Pla de Barcelona i el delta del Llobregat, i desapareix quan el massís del Garraf li talla el pas en abocar-se sobre el mar. Més avall, els dipòsits de la riera de Canyelles i del Foix han conformat la plana de Vilanova, que

22

Per a més informació sobre el substrat geològic i edàfic de la RMB, vegeu l’Atles Ambiental de l’Àrea de Barcelona (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.106–123). Així, a la part septentrional del Sistema Mediterrani (Serralada Litoral i Serralada Prelitoral), trobem l’antic massís hercinià amb materials del Paleozoic amb una edat que oscil·la entre els 250 i els 400 milions d’anys. De fet, la Serralada Litoral en el Maresme és un massís d’història geològica complicada, format bàsicament per granit, que s’erosiona amb facilitat i dóna lloc a un material inestable, anomenat sauló, que constitueix sòls de poc gruix i poc compactats en els quals la coberta vegetal és oberta o poc espessa. Pel que fa a la Serralada de Collserola, està formada per una bona varietat de materials entre els quals predominen sobretot les pissarres, assentades sobre un basament granític. Sota Collserola, i abans d’arribar al mar, la plana de Barcelona és formada per terrenys terciaris recoberts per materials quaternaris. Rere la Serralada Litoral apareix la Depressió Litoral, composta per materials miocènics tous, i a la part septentrional de la Serralada Prelitoral, hi trobem els conglomerats eocènics de Montserrat i de Sant Llorenç de Munt, els cingles també eocènics de Bertí, i una part del mateix massís del Montseny, serralada paleozoica de materials fonamentalment pissarrosos i granítics. Més enllà, a la meitat meridional del Sistema Mediterrani, la serralada continua pel Penedès entre plecs i falles que afecten els seus materials triàsics i cretacis. Entre els relleus prelitorals i el Garraf, estructura alpina dels primers temps de l’Era Terciària, hi ha la fossa del Penedès, continuació de la Depressió Prelitoral, reblerta de sediments miocènics continentals de molt gruix que cap al sud-oest passen progressivament a dipòsits marins més fins i argilosos. I finalment, el massís del Garraf és format per una gran massa calcària miocènica, càrstica, desproveïda de terres conreables a causa de la facilitat amb què l’aigua dissol la roca i s’endinsa a través de les fissures calcàries formant avencs i cursos subterranis, motiu pel qual la xarxa hidrogràfica s’ha desenvolupat molt poc en superfície.

23 _{L’Àrea de Barcelona conté la pràctica totalitat de les conques dels rius Foix i Besòs, a més de les rieres del}

Maresme i tot el sistema del Garraf, així com una part de les conques del Llobregat i de la Tordera. Com que aquestes conques no són suficients per satisfer la demanda d’aigua de l’àrea, s’exploten recursos hídrics externs al seu àmbit geogràfic, procedents de la part baixa de la conca del Ter i de la totalitat de la del Llobregat (sobre les característiques ambientals d’aquestes diferents conques hidrogràfiques, vegeu les pàgines 145 a 147 de l’op.cit. d’Acebillo, J.; Folch, R., 2000).

s’estén per la costa fins a enllaçar —per la riera de la Bisbal— amb la Depressió Prelitoral en la seva arribada al mar, als encontorns del Vendrell.

Aquesta connexió, i la que estableix la vall de la Tordera en l’extrem nord oposat, tanquen el circuit que, amb centre a Barcelona, relliga els dos eixos —litoral i interior— d’estructuració física i d’assentament humà de la regió. És el “vuit ferroviari” que definí Pau Vila, duplicat avui per la xarxa d’autopistes. El paper aglutinador de Barcelona com a “cap i casal” i motor econòmic de Catalunya deriva en molt bona mesura, sens dubte, de la seva posició estratègica: en el punt central de la costa —el mar ha estat, al llarg de molts segles, una via de comunicació primordial— i en la cruïlla dels corredors litoral i prelitoral amb els passos cap als Pirineus i cap a l’interior de la Península. El turó de Montgat, l’inici de les costes del Garraf i el congost del Llobregat a Martorell són els tres vèrtex de l’àrea. El costat nord del triangle passa pel darrere de Collserola i s’obre, sense barreres físiques, a la Depressió Prelitoral. Pels extrems costaners, l’expansió urbana també salva la feble oposició del turó de Montgat i, pels nous túnels, la del Garraf (MMAMB, 1995, p.34).

Així doncs, el principal eix de comunicació a Catalunya és el que comunica la Península Ibèrica amb Europa pel litoral mediterrani, entrant per la Jonquera i passant per Girona, Barcelona i Tarragona (autopista AP-7). D’aquest en deriva l’altra penetració bàsica cap a l’interior d’Espanya, per la Depressió de l’Ebre. El pas des de la costa cap a aquesta depressió es fa per dues branques, que s’ajunten a Lleida: des de Barcelona, per l’autovia N-II i, més al sud, per l’autopista A-2. La darrera comunicació important amb l’exterior és l’accés a França per la Cerdanya, a l’extrem de l’eix que uneix Barcelona amb el Pirineu, també desdoblat en dues branques: la del Besòs-Congost-alt Ter-collada de Toses (N-152/C-17) i la del Llobregat- túnel del Cadí (C-1411/C-16). Seguint aquests eixos, hi ha les penetracions cap a l’interior del país (via Igualada, Manresa i Vic), i la funció de by-pass de la gran aglomeració central que juga l’Eix Transversal. En definitiva, amb referència al que dèiem al paràgraf anterior, l’eix mediterrani es desdobla al seu pas per la Regió Metropolitana (autopista AP-7 per la Depressió Prelitoral i autopistes A-19 i A-16 pel Corredor Litoral) per reagrupar-se als dos extrems de la regió (MMAMB, 2003, p.16). Finalment, també s’han de destacar, dins l’àmbit metropolità, el projecte de Quart Cinturó, que relligarà l’anella de capitals mitjanes, fent-les més interdependents i menys dependents de Barcelona, constituint-se com a nou eix organitzador bàsic de tot l’espai regional (MMAMB, 1995, p.164). Val a dir, però, que aquest últim projecte té molts detractors a la zona afectada, que proposen una millora i potenciació de la xarxa viària existent.

L’Àrea de Barcelona, tot i la seva reduïda superfície, té una gran diversitat vegetal. El territori metropolità forma part de la regió biogeogràfica mediterrània, que es caracteritza per un clima amb un eixut estival, més o menys important, i dos màxims pluviomètrics, a la primavera

i la tardor24. Aquests trets influeixen en la vegetació de forma més decisiva que no pas la mitjana anual de pluges que, en el cas de Barcelona (554 mm/any) és molt similar, per exemple, a la de París. El règim tèrmic de l’Àrea de Barcelona queda fonamentalment definit per la doble oscil·lació de les temperatures, diürna i anual. Les màximes temperatures a l’Àrea de Barcelona es donen a les àrees costaneres i disminueixen cap a l’interior. En valors absoluts (valors mitjans anuals) oscil·len entre els 16,5 ºC de Barcelona i els 6,5 ºC del Montseny25 (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.59). El perfil vertical de l’Àrea de Barcelona oscil·la dels 1.700 m del Montseny fins al nivell del mar. Això té una traducció evident en els diferents règims de precipitació. Les màximes precipitacions s’enregistren a la Serralada Prelitoral (Montseny, 1.070 mm/any). El curs anual de les precipitacions s’allunya del règim de clima mediterrani més típic, màxim a l’hivern i mínim a l’estiu. El màxim esdevé sistemàticament a la tardor i el mínim pot coincidir amb l’estiu o l’hivern. Octubre i setembre són mesos especialment plujosos, mentre que els característics de la sequera són juliol i febrer (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.60)26.

Per altra banda, cal tenir en compte que moltes zones baixes de l’Àrea de Barcelona es troben en permanent perill d’inundació o d’altres maltempsades meteorològiques justament a causa de no ajustar les seves pautes d’ús territorial als riscos derivats de superposar el règim climàtic mediterrani a una orografia accidentada. Així, per exemple, les condicions que donen lloc als aiguats responsables de les crescudes extraordinàries dels rius catalans són ben conegudes: la fosa ràpida de la neu de les muntanyes a causa d’un augment sobtat de la temperatura, les tempestes d’estiu, de caràcter local, que predominen sobretot a la Serralada de Marina (Maresme, Pla de Barcelona i Garraf), i les tempestes de tardor, que solen afectar una gran extensió del territori català i provoquen crescudes de major magnitud i virulència (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.62–63).

Els factors ambientals que hem dit, juntament amb d’altres que s’hi relacionen com, sobretot, els edàfics (naturalesa dels sòls)27, condicionen la vegetació potencial28 de l’àmbit, entesa com aquella a la qual s’arribaria —en virtut de la successió vegetal natural— en absència

24

Durant la tardor té lloc una activitat tempestuosa produïda per la invasió d’aire relativament fred sobre una Mediterrània calenta i humida, energèticament sobreescalfada en els mesos d’estiu, i que té com a conseqüència manifestacions meteorològiques de vegades espectaculars, com les tempestes, les riuades o les llevantades a la costa (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.59).

25

Si es consideren els valors màxims i mínims absoluts en els últims 20 anys, s’observa la tendència que les mínimes es presentin en el mes de febrer, especialment en àrees litorals, mentre que les màximes absolutes es registren smpre al juliol o a l’agost.

26

Per a més informació sobre el marc atmosfèric i climàtic de l’Àrea de Barcelona, vegeu l’op. cit. d’Acebillo, J. i Folch, R. (2000, p.58–75), en aspectes secundaris com poden ser, per exemple, les característiques dels vents i la brisa.

27

A la pàgina 120 de l’op. cit. d’Acebillo, J. i Folch, R. (2000), apareixen els diferents tipus de sòl que trobem en aquest àmbit: litosòls, regosòls, fluvisòls, rànkers, rendzines, cambisòls i luvisòls. Els cambisòls són els que ocupen una superfície més gran i es localitzen per tota la Depressió Prelitoral, el Maresme, el nord i nord-oest del Barcelonès i el Baix Llobregat.

28

d’intervenció humana. De manera que l’alzinar —típic o amb roures— ocuparia bona part de la serra de Marina, Collserola i la part més septentrional del Garraf. La zona costanera d’aquest massís, més eixuta i càlida, duria una màquia de llentiscle i margalló, amb altres espècies llenyoses. Als marges dels principals cursos d’aigua, influïts per la humitat edàfica que els proporcionen els rius, s’hi trobarien boscos de ribera, mentre que la línia costanera constituïria l’àmbit de la vegetació psamòfila (de sorres) i halòfila (de reradunes i de llacunes litorals amb sòls poc o molt salats)29. L’elevat nombre de zones amb vegetació potencial diferenciada, en una àrea petita com l’entorn de Barcelona, posa en relleu la gran diversitat vegetal d’aquest espai.

La vegetació actual coincideix amb la potencial només en alguns indrets poc alterats. Com dèiem, els alzinars es troben preferentment a la serra de Collserola i a la de Marina, sobretot en els vessants i racons obacs. Respecte d’uns anys enrere, semblaria que la superfície total ocupada per l’alzinar va en augment. Això indicaria que la dinàmica avança en sentit constructiu i que, si més no en certes zones concretes, els esforços fets des de l’Administració poden haver-hi tingut una influència clara. D’altra banda, els conreus, les pinedes —sobretot de pi blanc (Pinus halepensis)— i les formacions arbustives ocupen la major part del territori no urbà, fet que posa de manifest el grau notable d’alteració a què està sotmesa la rodalia de Barcelona. Els conreus, fruit directe de l’acció humana, es concentren al delta i als marges del Llobregat i, amb menys intensitat, al Vallès i a les petites àrees planes pròximes a les poblacions de la resta del territori. La implantació de les pinedes —de pi blanc, i també de pi pinyoner— ha estat clarament afavorida per l’activitat humana en els darrers segles. És un dels tipus de vegetació actualment més difós, formant magnífiques extensions a Collserola i a part del Garraf. Les formacions arbustives (que representen un estadi intermedi en la successió vegetal, en àrees que tenen vocació forestal) són especialment importants al massís del Garraf, sobretot en el seu vessant costaner, on la freqüència d’incendis i la lentitud amb què es recupera la vegetació als llocs secs fan molt dificultosa l’extensió de comunitats forestals.

Caldria remarcar, també, els espais protegits per les condicions naturals, com poden ser les fondalades de la Font Groga (al vessant septentrional de Collserola) amb penetracions de vegetació eurosiberiana en plena regió mediterrània, d’especial interès biogeogràfic, i, d’altra banda, els entorns de les llacunes del delta del Llobregat, que constitueixen, com veurem, un enclavament de gran importància ecològica —punt d’escala obligada de diverses aus migratòries— i on es troben algunes espècies vegetals de notable raresa (MMAMB, 1995, p.36). També destaquen per la seva importància els parcs naturals del Garraf, i els del Montseny, de Montserrat i Sant Llorenç del Munt (a la Serralada Prelitoral), així com el del Corredor-

29

Vegeu l’op. cit. d’Acebillo, J. i Folch, R. (2000, p.266) per a més informació sobre el paisatge fluvial i el de les zones humides.

Montnegre (a la Serralada Litoral, al nord de la serra de Marina), àmbits naturals que fan de contenció al creixement urbanístic.

En definitiva, així doncs, cal tenir en compte que de la superfície total de l’Àrea de Barcelona prop d’un 20% és superfície forestal arbrada. Potser una de les característiques d’aquests boscos és que estan dominats fonamentalment pels pins, els quals cobreixen més del 90% de la superfície forestal. Moltes d’aquestes pinedes són mixtes amb alzines, sureres o roures. Cal destacar que els alzinars purs només ocupen un 5% de la superfície i les rouredes no superen el 0,2%, la qual cosa es deu probablement al fet que el roure és molt més vulnerable a l’efecte de la pastura, que pot arribar a inhibir completament la regeneració del bosc. En general, els boscos de l’Àrea de Barcelona són ecosistemes joves fruit de la successió secundària que ha recolonitzat antics terrenys dedicats a l’agricultura o a la ramaderia. Com dèiem, predominen les pinedes de pi blanc i de pi pinyer, que són espècies oportunistes capaces de colonitzar sòls pobres i degradats. Els alzinars i les rouredes generalment es presenten mixtos amb pins, siguin pinyers o blancs, i també molt poc desenvolupats. Finalment, val a dir que entre 1982 i 1989 es va produir una disminució de més de 6.000 ha de la superfície forestal. La davallada més important va ser al Vallès Occidental, al Maresme i al Vallès Oriental, mentre que a la resta de comarques es va produir un lleuger augment de la superfície (Acebillo, J.; Folch, R., 2000, p.263-264).