Arran de la victòria electoral de les forces republicanes i catalanistes agrupades a la candidatura d'ERC a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, el líder d'Estat Català, Francesc Macià, proclamà, el dia 14, «l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica».1 Tot seguit, els regidors congregats al palau de la Diputació Provincial de
Barcelona nomenaren Macià com a president del govern de la República catalana, el qual formà govern provisional, compost per representants de diverses forces polítiques i sindicals de significació republicana (ERC, UGT, PRR i PRC).2 Després d'intenses negociacions amb el govern
provisional de la República espanyola, la República catalana fou dissolta i el seu govern es transformà en govern provisional de la Generalitat de Catalunya, amb el mateix Macià com a president. D'acord amb el Decret de 28 d'abril de la Generalitat,3 aquesta es constituïa com a
organisme preautonòmic que assumia les competències en «totes les qüestions d'interès per a Catalunya» que «no estiguin especialment reservades al Govern provisional de la República» (art. 5), les quals eren, bàsicament, les de les quatre diputacions provincials del Principat, que hom considerava dissoltes (art. 6). Durant aquest període preautonòmic, la Generalitat quedava composta pel Govern provisional, l'assemblea de representants municipals (anomenada Diputació provisional) i uns comissaris encarregats de l'execució dels serveis de les antigues diputacions provincials (art. 1). Precisament entre les funcions de la Diputació provisional hi havia la de, juntament amb el Govern provisional, nomenar una ponència redactora del projecte d'Estatut de Catalunya (art. 22.a), aprovar-lo i organitzar el plebiscit dels ajuntaments (art. 22.b).
Tanmateix, abans de la liquidació de la República catalana, el seu govern, tot i la brevetat del seu mandat (14-18 d'abril), elaborà un esborrany sobre els criteris que havien d'informar el règim d'oficialitat lingüística de la República, la qual cosa és indicativa de la importància que atribuïa a la qüestió lingüística. Aquests criteris, a més, revesteixen una rellevància especial pel fet que, amb alguna rebaixa substancial quant al tractament de la llengua catalana, prefiguren el règim d'oficialitat lingüística previst al Projecte de l'Estatut de Catalunya, aprovat en plebiscit municipal i referèndum popular (masculí), i presentat a les Corts constituents de la República espanyola. 1 Segons la versió recollida a VCM, 15-04-1931, p. 1.
2 VCM, 16-04-1931, p. 1. 3 BGC, 1, 3-05-1931, p. 1-4.
Dissortadament, no disposem del text original del document que recull aquests criteris, sinó només del report que en fa l'historiador Francesc Bonamusa (2006: 25), que no consigna si s'arribà a publicar ni en quin centre de documentació és consultable. Bonamusa ens informa que el document no consta de data i ens en fa el report següent:
En el text s'establia que la llengua catalana era l'oficial a tots els territoris de la República catalana i que l'espanyola seria cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguessin d'aquest. Respecte a l'ensenyament, s'exposava que la llengua espanyola s'ensenyaria a les escoles de la manera que es determinés més endavant, tot i que el Govern de la República catalana atendria els nuclis d'infants que per raó de llengua no poguessin seguir l'ensenyament general. En un afegit transitori, s'indicava que la llengua espanyola s'admetria en els serveis administratius i de justícia en totes les ocasions i circumstàncies en què l'espanyol fos necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre es produïa el règim de traspàs de l'espanyol al català.
Els precedents de declaracions d'oficialitat de la llengua catalana, ja ho hem vist al capítol anterior, són les Bases per a la Constitució regional catalana, de la Unió Catalanista (1892), i la Constitució provisional de la República catalana, del separatisme català (1928). Com és habitual en les declaracions o anuncis d'oficialitat, ni aquests criteris ni les dues propostes constitucionals esmentades definien el concepte de llengua oficial ni n'especificaven l'abast jurídic de manera exhaustiva. D'antuvi, atès que tant les Bases per a la Constitució regional catalana com la República catalana proclamada per Macià el 14 d'abril de 1931 s'inserien en un projecte que preveia algun tipus d'integració juridicopolítica peninsular, tant aquelles com els criteris exposats tracten la qüestió de les relacions lingüístiques entre el poder espanyol i el català. I justament en aquest punt les Bases de la Unió Catalanista resultaven més ambicioses, atès que la base 3a preveia explícitament que «[l]a llengua catalana será la única que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions d’aquesta regió ab lo Poder central», mentre que en aquests criteris hom preveu la «cooficialitat» —sempre segons el report de Bonamusa—, que no queda clar si cal entendre com l'ús de tots dos idiomes. Pel que fa a la Constitució Provisional de la República Catalana, aprovada per l’Assemblea Constituent del separatisme català la tardor de 1928, aquest aspecte no pot ésser objecte de comparació, per tal com ─per bé que el règim d’oficialitat lingüística previst (art. 2) fos idèntic al de la Constitució regional─ el fet que hom hi declarés que Catalunya esdevenia «Estat independent i sobirà» (art. 1) implicava que les relacions amb el govern espanyol correspondrien a l’àmbit de les relacions internacionals, els usos lingüístics de les quals no són objecte de regulació constitucional.
Pel que feia al règim lingüístic de l'ensenyament, els criteris no eren tan clars com l'article 195 de la Constitució provisional de la República catalana, però resultaven bàsicament coincidents. En efecte, tot i que els criteris no especificaven en quina llengua s'impartiria la docència, el fet que el govern especifiqués que «la llengua espanyola s'ensenyaria a les escoles» sembla indicar que hom pressuposava que, com a norma general, l'ensenyament seria en català. A més, ara es concretava que aquesta prescripció s'acompliria tal com el legislador o l'executiu decidissin en l'exercici de les seves funcions, la qual cosa els deixava un marge d'autonomia més gran. Cal fer notar, a més, que el compromís del govern de la República catalana d'atendre «els nuclis d'infants que per raó de llengua no poguessin seguir l'ensenyament general» no significava necessàriament que aquests infants haguessin de rebre l'ensenyament en llur llengua. Més aviat, sembla indicar que el govern preveia un sistema d'ensenyament adequat a llurs necessitats específiques, però que no prejutjava la llengua o llengües que s'hi havien d'utilitzar.
Finalment, el fet d'admetre «la llengua espanyola [...] en els serveis administratius i de justícia en totes les ocasions i circumstàncies en què l'espanyol fos necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre es produïa el règim de traspàs de l'espanyol al català» era una mesura que permetia garantir la seguretat jurídica dels ciutadans de llengua castellana sense qüestionar el principi d'oficialitat del català. En aquest sentit, és especialment significatiu que, segons reporta Bonamusa, aquesta disposició figurés en un «afegit transitori», per tal com se'n pot induir que, quan la catalanització lingüística de la societat catalana fos total, aquesta mesura ja no seria necessària i, doncs, desapareixeria de l'ordenament jurídic.
Com a conclusió, doncs, podem apuntar que aquests criteris no excloïen el català de cap dels àmbits que tractaven, tot i que no en tots n'establissin l'ús exclusiu. Altrament, cal assenyalar com a mancança d'aquests criteris —com també als diversos projectes estatutaris i estatuts— l'absència de referències a l'establiment de convenis de col·laboració amb administracions públiques de la resta del domini territorial de la llengua catalana per a concertar protocols de relacions oficials en català o amb entitats culturals de fora del Principat amb vista a treballar pel reconeixement oficial del català en aquests territoris i, en general, a ajudar aquestes entitats. Així mateix, els criteris del govern de la República catalana —ni cap de les diverses versions tant de l'Estatut exterior com interior— no contenien cap esment a la realitat lingüística occitana de l'Aran.
Així mateix, val a dir que, durant els tres dies de República catalana, també es prengueren mesures concretes quant al reconeixement de l'ús oficial de la llengua catalana. En efecte, el 15 d'abril de
1931, el president de l'Audiència Territorial de Barcelona nomenat el mateix 14 d'abril pel president de la República catalana, Josep Oriol Anguera de Sojo, reuní tots els magistrats de l'Audiència i els ordenà que en «“lo sucesivo se admitan en los juzgados los escritos de las partes litigantes en catalán o en castellano, indistintamente, y que los informes pueden ser igualmente pronunciados en catalán, si así lo desean los letrados”» (apud Vázquez Osuna, 2005: 43).