durant la Guerra de Successió Espanyola
ANDREA RICCI
Resum
En aquest article sostenim com el contingut dels Anales de Cataluña (1709) de Narcís Feliu de la Penya ha estat fortament influenciat per la Guerra de Successió Espanyola i pels objectius personals de l’autor. Utilitzant una anàlisis creuada de la darrera part de la vida de Narcís Feliu de la Penya, l’estructura retòrica dels Anales i de l’ús de les fonts volem mostrar com el principal objectiu de Narcís Feliu de la Penya fou el de donar la seva contribució a la causa de l’Arxiduc Carles durant la guerra. Feliu ho va fer escrivint una història sobre el Principat de Catalunya en la qual, utilitzant la religió i els mites al mateix temps que documents d’arxiu, volia provar que Carles III era el legítim rei d’Espanya.
Paraules claus: Guerra de Successió Espanyola, historiografia, Narcís Feliu
de la Penya
Resumen
En este artículo sostenemos como el contenido de los Anales de Cataluña (1709) de Narcís Feliu de la Penya fue fuertemente influenciado por la Guerra de Sucesión Española y por los objetivos personales del autor. A través de un análisis cruzado de la última parte de la vida de Narcís Feliu de la Penya, la estructura retórica de los Anales y el uso de las fuentes queremos mostrar que el principal objetivo de Feliu de la Penya fue aportar su contribución a la causa del Archiduque Carlos durante la guerra. Feliu lo hizo escribiendo una historia sobre el Principado de Cataluña en la cual, usando la religión y los mitos al igual que documentos de archivo, quería probar que Carlos III era el legítimo rey de España.
811
Ma c’è qualcosa di più incerto delle Historie che noi leggiamo, dove se due autori ci raccontano della stessa battaglia, tali sono incongruità che se ne rilevano, che quasi pensiamo si tratti di due battaglie diverse? E c’è invece qualcosa di più certo del Romanzo, dove alla fine ogni enigma trova la sua spiegazione secondo le leggi del Verisimile?1
1. Introducció
Els Anales de Cataluña (1709) de Narcís Feliu de la Penya és una obra ja coneguda per la historiografia catalana que se n’ha interessat en més d’una ocasió. Contribucions sobre la seva naturalesa com els d’Eulàlia Duran i Antoni Simon n‘han acompanyat d’altres sobre aspectes més
1. Umberto ECO, L’Isola del Giorno Prima, Bompiani, Milano, 2008, p. 341.
Palabras claves: Guerra de Sucesión Española, historiografia, Narcís Feliu
de la Penya
Abstract
This article argues that the content of the Anales de Cataluña (1709) by Narcís Feliu de la Penya is strongly influenced by the context of the War of the Spanish Succession, and informed by the personal goals of the author. Through a cross-analysis of the last part of Narcís Feliu de la Penya’s life, the rhetorical structure of the Anales and the use of sources, we show how Feliu de la Penya’s goal was to give his contribution to the cause of the Archduke Charles during wartime. Feliu did it by writing a history of the Principality of Catalonia in which, using religion, myth as well as archival documents, he wanted to prove how Charles III was the legitimate king of Spain.
Keyswords: Spanish War of Spanish Succession, historiography, Narcís Feliu
de la Penya
812 Els Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya
puntuals, com ara algunes consideracions sobre l’ús dels mites antics d’Annio de Viterbo o més aviat anàlisis de tipus filològic, com el de Maria Grau que va analitzar l’ús per part de Feliu de les paraules patria i
nación. Tenim també a disposició alguns estudis de caràcter més general
com l’article de Fernando Sánchez Marcos publicat el 1989, la introducció a l’edició facsímil de l’editorial Base de 1999 o la tesi de doctorat de Xavier Baró, publicada el 2009.2 Totes aquestes contribucions han posat
de relleu diferents aspectes dels Anales de Cataluña, deixant però espai per a algunes preguntes, com ara: per què Feliu va escriure aquesta obra, ell que no era un historiador? Quan va començar a fer-ho? Com ho va a fer? Creiem que per apropar-nos a una resposta, pot ser útil considerar la vida de Feliu de la Penya al final del segle XVII, l’estructura narrativa i les fonts dels Anales de Cataluña.
2. Narcís Feliu de la Penya al final del segle XVII
Avui en dia és ja conegut que Narcís Feliu de la Penya fou un del participants en la conspiració austriacista que portà al Principat de Catalunya a entrar el 1705 en la Guerra de Successió Espanyola en contra del propi rei Felip V. A les contribucions al respecte de Joaquim Albareda, que va parlar de Feliu com el representant del programa econòmic de l’austriacisme, últimament s’ha afegit la idea d’Antoni Simon que 2. Eulàlia DURAN, «Narciso Feliu de la Penya, historiador i polític», Afers, 20 (1995),
pp. 73-86; Antoni SIMON TARRÉS, «La historiografia del segle del Barroc (de Jeroni Pujades
a Narcís Feliu de la Penya)» a A. Balcells, ed. Història de la historiografia catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, pp. 93-117; Jordi CORTADELLA MORRAL, «La història
antiga en la historiografia catalana», tesi de doctorat inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1992; Maria GRAU SALÓ, «Feliu de la Penya: una visió actual de Catalunya
com a País», Pedralbes, 7 (1987), pp. 125-145; Fernando SÁNCHEZ MARCOS, «Historia y
política en el umbral del siglo XVIII: los “Anales” y combates por Cataluña de Narciso Feliu de la Penya», XII Congres d’histoire de la Couronne d’Aragon, (1985), vol. 3, pp. 133- 146; Xavier BARÓ QUERALT, La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709),
813
l’austriacisme fou més aviat centrat en les qüestions polítiques, mantenint però el nom de Feliu de la Penya entre els membres de la classe dirigent catalana que encapçalaren el moviment.3 Però, pel tema que estem tractant,
les preguntes més importants són: per què un burgès amb excel·lents relacions en els ambients de les institucions reials _Pere d’Aragó en parti- cular, però també Manuel de Llupià i el Duc de Medina Sidònia- es va adherir a la conspiració austriacista que, com ha ressaltat Antoni Simon, tenia com a principal enemic polític les mateixes institucions reials en la seva batalla per recuperar l’autogovern perdut el 1652? Com va a entrar en contacte Feliu amb l’austriacisme? Quin fou el seu paper? Quina influència van tenir els grans esdeveniments històrics de finals de segle -el conflicte successori i la política internacional- tant en la decisó de partici- par activament en una conspiració com en la composició dels Anales de
Cataluña? Resumint, el que creiem que és important aclarir per poder
explicar una obra com els Anales de Cataluña són els motius pels quals el seu autor decidí escriure-la i com ho va a fer. Les informacions que tenim a disposició no són moltes però són suficients per fer-nos creure que Narcís Feliu de la Penya a finals del segle XVII tenia, envers la monarquia francesa, motius personals de ressentiment els quals, en un determinat moment, van coincidir amb l’acció de propaganda per a la causa austriacista a Catalunya de Jordi Hessen Darmstadt.
Però anem per ordre. A la meitat dels anys ’90 del segle XVII Narcís Feliu de la Penya estava travessant un període molt delicat en la seva vida. Portava treballant des dels anys ’70 en un projecte molt ambiciós de renovació econòmica del Principat de Catalunya en el marc de reformes promogudes per la Junta de Comercio de Madrid i inspirades en les
3. Joaquim Albareda ha dedicat nombroses obres a l’argument; un excel·lent resum de la seva postura al respecte a Oscar GONZÁLEZ CAMAÑO, «El partit austriacista: coherència,
divergència i supervivència d’una facció de poder», Pedralbes, 23 (2003), pp. 125-145; Antoni SIMON TARRÉS, Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent
catalana en el joc de la política internacional europea, Publicacions de la Universitat de
València, València, 2011, p. 300.
814
prescripcions dels arbitristes.4 Feliu, fascinat per la doctrina mercantilista
tant en la seva vessant castellana de l’arbitrisme (segurament havia llegit Saavedra i Fajardo) com en altres formes europees (l’alemany Becher i, a través d’ell, l’holandès de la Court), estava convençut que amb la protecció de la monarquia en el Principat es podria inaugurar un període de refor- mes econòmiques basades en el potenciament del sector tèxtil, per poder produir localment i després exportar a fora aquells teixits coneguts com
new draperies que a Catalunya s’importaven des de França.5 Des de fi-
nals dels anys ’70 Feliu s’havia dedicat incansablement a la recerca d’informacions sobre els nous tipus de teixits i havia organitzat una xarxa d’espionatge industrial, en obrir companyies per fabricar-los i publicar obres per fer públic el sentit que estava donant a tota l’operació. Tot això utilitzant persones del Principat provinents del món dels negocis d’on venia el mateix Feliu, però també persones més lligades als ambients reials. Això feia Feliu de la Penya: interpretava els canvis en l’estructura econòmica del Principat a la llum de la doctrina mercantilista perquè li semblava la millor eina teòrica que es pogués aplicar a la realitat on havia nascut. Precisament pels seus lligams familiars Feliu de la Penya tenia un coneixement directe que al Principat el que faltaven eren grans capitals i protecció de l’estat, no l’actitud de la gent. Per això el mercantilisme, amb les seves prescripcions sobre que l’estat havia d’encoratjar la indústria local i protegir-la obstaculitzant la competència que, a més, per ser d’un altre país, es podia interpretar també com a enemiga, fascinava tant Feliu: li donava la possibilitat de ser al centre d’un projecte on el Principat de 4. Sobre aquesta part de la vida de Feliu de la Penya i també per algunes matitzacions sobre l’arbitrisme castellà, vegeu Andrea RICCI, «Narciso Feliu de la Penya (1646-1712) i
el seu temps», tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013, pp. 229- 303 i 460-464.
5. Sobre les new draperies veure N. B. Harte, ed., The new draperies in the Low
Countries and England, 1300-1800, Oxford University Press, Oxford, 1998; John H.
MUNRO, «Spanish Merino wools and the Nouvelle Draperies: an industrial transformation
in the late-medieval Low Countries», The Economic History Review, 3 (2005), pp. 431- 484.
815
Catalunya pogués participar en una iniciativa de la monarquia espanyola. Ho podia ser perquè, a més dels contactes en el món dels negocis, Feliu en tenia també en els ambients reials com ara el president del Consell d’Aragó, Pere d’Aragó, la persona que probablement el va posar en contacte amb la Junta de Comercio de Madrid.6
Aquest projecte a la meitat del anys ’90 es trobava estancat. És veritat que el 1692 es va crear una Junta de Comercio particular a Barcelona de la qual Feliu en fou membre, però es tractava d’un dels últims cops de cua del reformisme de la monarquia que no produí grans resultats.7 Feliu
repetí el patró que havia utilitzat amb anterioritat, aquesta vegada però cercant d’innovar en els sistemes de tintures: enviar gent a fora per aprendre les tècniques i els materials, fundar una companyia per la producció i publicar obres per a la divulgació.8 Però del somni d’una gran companyia
comercial catalana protegida per la monarquia espanyola que pogués ac- tuar en tot el Principat i comerciar fins i tot amb Amèrica, ja no en quedava gairebé res. L’horitzó del projecte descrit al Fénix de Cataluña (1683) s’havia restringit dramàticament: l’únic que s’havia aconseguit fou la creació al 1690 d’una companyia privada que d’aquella del Fénix mantenia només el nom, Companyia de la Santa Creu. Les coses no
6. Opinem que aquest projecte, tant per la inversió econòmica com per l’esforç intel·lectual fet per analitzar-lo en les seves obres, fou el fet central de la fase adulta de la vida de Feliu, on podia valorar els tres elements més rellevants de la seva infància: els contactes en el món dels negocis, l’herència rebuda i els estudis.
7. La Junta de Comercio de Madrid fou creada el 1679 i visqué tres períodes: 1679- 1680, 1682-1691 i 1691-1707, moment en el qual s’inscriu la Junta particular de Barcelona. Veure Rubén PÉREZ PÉREZ-OLIVARES, El hechizo del Mercantilismo: Carlos II y la
Junta de Comercio (1679-1707), Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 2006.
8. Feliu en aquesta ocasió envià a França un home de nom Riera i el mercader de Barcelona Joan Aranyó, obrí una companya per produir pastel i publicà el 1691 amb Bernat Aymeric Cruïlles el Remallet de Tinturas. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó, lligall 338, «Informe de don Manuel de Llupià, governador de Catalunya i president de la Junta de Comerç»; Biblioteca de Catalunya (BC), Dipòsit de Reserva, 9- III-52.
816
tiraren endavant i el mateix Feliu va haver de reconèixer que «los sucesos hasta el año 1697 han sido muy contrarios a nuestra aplicación y traba- jo.»9 Feliu cita com a data final dels seus projectes el 1697, l’any del setge
de Barcelona per part de l’exèrcit francès en l’àmbit de la Guerra dels Nou Anys; però ja cap al novembre de 1696 podem donar per tancada aquesta etapa de la seva vida quan redacta el seu testament on esmentava els seus col·laboradors més fidels, com Marià Julià, Gabriel Ortells i Martí Piles. Feliu, en el document on volia formalitzar els seu desitjos abans de morir, feia un últim homenatge de gratitud a aquells que li havien estat més a prop, i s’acomiava així de l’etapa de la seva vida dedicada a la Junta de Comercio.
Així, doncs, Narcís Feliu de la Penya cap la meitat dels anys ’90 es trobà davant d’un moment crític i, podem imaginar, de reflexió que estimem durà fins al 1701. Ho podem imaginar no només perquè es trobava en una edat ja avançada per l’època (cinquanta anys al 1696) i acabava de redactar testament, sinó també perquè era home de cultura i ja des de la seva segona obra, el Fénix de Cataluña, havia madurat unes conviccions força clares sobre el significat i les conseqüències polítiques de l’acció reformadora de la Junta de Comercio. Com és ben sabut l’obra en si és la presentació d’una companyia comercial on, però, la descripció de la companyia mateixa no és l’argument principal. Dels seus divuit capítols, només vuit estan dedicats a la companyia. La resta és un compendi d’història del Principat de Catalunya on Feliu explica les virtuts dels catalans (capítols I-VII) i una enunciació de la seva teoria sobre l’actual estat de crisi de la monarquia espanyola (capítols XVIII-X). Els catalans que es dibuixen de la ploma de Feliu són un poble, seguint l’ordre del mateix autor: amb un territori ric en matèries primes, catòlic, guerrer, capaç, amant de les pròpies llibertats i fidel. Feliu presentant el projecte de gran companyia que, cal recordar-ho, s’havia de realitzar en l’àmbit de tota la monarquia, sent la necessitat de presentar al món castellanoparlant
9. Narcís FELIUDELA PEÑA, Anales de Cataluña, Barcelona, 1999, tom III, p. 381.
817
qui són els que realitzaran aquell projecte.10 I per fer-ho no només fa un
llistat de les qualitats sinó que les presenta en forma d’història del Principat on, gràcies a l’aparent rigorositat dels exemples històrics, s’intenta de- mostrar com els catalans són particularment dotats per a grans empreses tant militars com econòmiques. La imatge del Principat de Catalunya que Feliu volia donar a la resta de la monarquia espanyola resulta, doncs, la d’una terra naturalment apta per al comerç i la navegació (geografia, naturalesa dels catalans, habilitat en les lletres i la navegació) i portado- ra dels mateixos valors religiosos i ètics dels castellans (fe catòlica, valor militar, noblesa). Dedica cinc capítols a explicar el que els catalans comparteixen amb els castellans, una mena de presentació de credencials per dir que són aptes a participar en projectes de la monarquia (mateixa fe, mateixa cultura, condicions i aptituds naturals), i només dos capítols a les característiques específiques dels catalans, la llibertat i la fidelitat.
La pregunta que sorgeix al lector del Fénix de Cataluña arribat al setè capítol és: per què un poble amb totes aquestes capacitats es troba en crisi? La resposta Feliu la dóna en els tres capítols següents on diu clarament que els catalans havien continuat essent desitjosos de grans empreses des de l’edat mitjana però que s’havien produït dos problemes: la ruptura del pacte entre el rei i el Principat causada per la quantitat excessiva de territoris governats per un sol monarca i la descoberta de les mines americanes que havia fet creure als súbdits espanyols que la riquesa no s’acabaria mai, fent-los descuidar les activitats productives. Així, doncs, hi ha una causa interna (un monarca amb massa territoris per governar) i una externa (excés de moneda). I, si ho mirem amb més detall, també la segona causa podria anomenar-se interna ja que amb aquella quantitat de moneda s’hauria pogut, per exemple, potenciar el sistema industrial i realitzar totes les altres propostes inspirades pel mercantilisme. El que és interessant és que Feliu s’adona clarament del costum dels monarques espanyols de no con- 10. Feliu s’excusa fins i tot dues vegades per escriure en castellà. La primera en el
Político Discurso, Barcelona, 1681, i la segona en els Anales, «Al Letor», tom I.
818
vocar les Corts, i trenca així el pacte que els lligava al regne, la causa de la crisi del Principat. És, doncs, una causa explícitament política. Aquest és el lligam que Feliu crea entre la seva fallida personal i, com diria Pierre Vilar, el seu temps: l’actitud política dels reis espanyols i la descoberta de les mines havien provocat una crisi d’aquell que Feliu identifica com el model polític ideal, és a dir la relació que els Comtes de Barcelona tenien amb la Generalitat durant l’Edat Mitjana. Però aquesta imatge ideal no venia a Feliu només d’una anàlisis sobre la situació política real sinó també d’unes lectures específiques. Feliu es va fer hereu d’aquella tradició que va des d’autors com Jeroni Pau i Joan Margarit i passa per Pere Miquel Carboner, Pere Anton Beuter, Cristòfor Despuig, Jerónimo Zurita, Francisco Diago, Jeroni Pujades, Francisco Gilabert, Francisco de Moncada, Esteve de Corbera i Martí Viladamor. Són autors que, com ha evidenciat Joan-Pau Rubiés, davant l’exclusió catalana de les empreses imperials espanyoles, havien canonitzat una visió nostàlgica del passat medieval que es basava sobre un corpus format per les Gesta Comitum Barcinonensium, les quatre grans cròniques, la Crònica General ordenada per Pere el Cerimoniós, l’obra de Francesc Eiximenis i en els «discursos “humanistes” del regnat de Martí l’Humà i Alfons el Magnànim [...]. La historiografia catalana medieval oferia al lector del segle XVI i XVII una imatge clara de tipus èpic i nacional».11 La solució proposada per tornar a aquesta situació
ideal era la d’actuar una sèrie de reformes polítiques, que els reis tornessin a ocupar-se dels problemes dels seus regnes, i econòmiques, entre les quals hi havia la creació de grans companyies, tal com Feliu descriu en els últims vuit capítols del Fénix (capítols XI-XVIII). El significat que Feliu donava a la seva acció a partir del final dels anys ’70, sigui aquesta la publicació