L’aparició de la Falange Española en el panorama polític espanyol, a diferència de les JONS, va coincidir amb un moment teòricament molt més propici de la història de la Segona República. El triomf a les eleccions de novembre de 1933 d’Acción Popular-Confederación Española de Derechas Autónomas de Gil Robles, associades després en el Govern amb el Partit Radical d’Alejandro Lerroux, va significar el desallotjament del poder de la unió republicana-socialista que havia dirigit la vida política espanyola des del 14 d’abril de 1931. L’aparició de la qui amb el temps es convertiria en l’organització feixista espanyola més important, va coincidir amb el triomf d’una dreta que s’havia aliat amb les opcions polítiques de centredreta. Això no obstant, ni Gil Robles ni la CEDA assoliren el govern, ja que el
101 CNT, 13-XI-1933, p.1; ABC, 14-XI-1933, pp.19 i 27-28. 102 GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo: op.cit.,pp.168-172.
39
president de la República, Niceto Alcalá Zamora, conscient que el cedisme era una clara amenaça per a la República i per la democràcia, encarregà la formació de govern a Lerroux, màxim dirigent d’un partit polític que havia tingut bastants menys vots que la CEDA103.
El camí emprès pels membres del nou partit feixista, els anomenats falangistes, començà doncs en un ambient de contrareforma, de retrocés dels avenços reformistes del primer bienni republicà. Aquest context que teòricament hauria d’haver afavorit a la Falange va acabar resultant tot el contrari, ja que la pressió antifeixista que existia en la societat espanyola d’aleshores era profundament hostil al nou partit que havia fundat José Antonio. Aquesta mateixa pressió que també havia impedit a la CEDA formar govern, la sentí en carn pròpia i de manera violenta i brutal una Falange que topà amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la CNT-FAI i el Partit Comunista d’Espanya (PCE) com a acèrrims enemics104.
Els falangistes van trobar ràpidament la resposta a la pressió exercida per l’extrema esquerra i els mitjans per desenvolupar les seves tàctiques de lluita en basaren en l’enfrontament directe a través de les associacions professionals d’estudiants. La violència falangista, inseparable dels patrons de conducta del feixisme europeu, es va anar convertint en un dels mites de la pràctica política del partit. Molt il·lustratiu seria que en el formulari d’ingrés al moviment que es presentava als possibles afiliats se’ls preguntés si «tiene bicicleta» en clara al·lusió a la disponibilitat d’aquests d’armes de foc.
De mica en mica, el partit va anar divulgant una pedagogia de la pistola introduïda als joves afiliats per militars reaccionaris retirats com Ruiz de Alda, Rodríguez Tarduchy, Emilio Alvargonzález, José Luna o Alfonso Zayas. La instrucció militar oferta per aquests antics professionals de l’Exèrcit estava destinada a tots els membres del partit, des dels càrrecs dirigents fins als nous afiliats, i es basà en l’assoliment profund d’unes tàctiques pròpies de la lluita de carrer organitzada en milícies105.
El primer gran desplegament propagandístic de la Falange hagué d’esperar a finals de l’any 1933 amb motiu de la venda del primer número del setmanari F.E. En aquesta primera tirada s’oferia al lector els punts principals del partit on, abans de res, es deia que «España no es un territorio, ni un
agregado de hombres y mujeres; España es, ante todo, una unidad de destino; una realidad histórica»106. A
continuació es criticaven obertament les «disgregaciones de España»107 al mateix temps que s’oferien els
camins del remei per aquests mals. També es reclamava el paper preponderant que havia de tenir
103 GALLEGO, Ferran: op.cit.,pp.181-190.
104 MORENTE, Francisco i GALLEGO, Ferran: op.cit.,pp.301-302. 105 GALLEGO, Ferran: op.cit.,pp.182-188.
106 FE, número I, 7-XII-1933, pp.6-7. 107 Ibíd.,pp.6-7.
40
l’Estat com a entitat suprema de la Pàtria, la supressió dels partits polítics, la superació de la lluita de classes i es definia la conducta i l’espiritualitat que havia de tenir tot espanyol.
L’acte de fundació de F.E. fou un acte de propaganda en si mateix i ben aviat va ser acompanyat d’una profusió d’accions violentes aplicades per l’esquerra radical contra els joves venedors del setmanari. L’espiral de violència s’estengué irrefrenablement sobre els indrets més cèntrics de la capital d’Espanya com Atocha, la Puerta del Sol o Cuatro Caminos. La mort de Francisco de Paula Sampol Cortés; membre del Sindicato Español Universitario (SEU), en un d’aquests tiroteigs amb les joventuts socialistes va donar per encetada la litúrgia falangista dels «caídos»108. José Antonio
Primo de Rivera reaccionaria a aquesta conjuntura autoritzant les represàlies contra tots els venedors de diaris comunistes, socialistes i anarquistes de la capital.
Durant els mesos d’hivern de 1933, José Antonio va manifestar en privat el seu penediment; després de la voràgine violenta que s’havia estès per les aules i els carrers de la capital, d’haver fundat un partit molt poc diferenciat de la dreta tradicional i inseparable de les accions violentes. A més,
Falange Española políticament estava molt desvalguda entre una extrema dreta que no ocultava les
seves intencions manipuladores i una esquerra radicalitzada i implacable després de la derrota a les urnes el novembre de 1933. Per més inri, al líder de la Falange li plovien les crítiques entre uns sectors alfonsins que finançaven el seu partit i que li retreien que llencés indiscriminadament els joves del seu moviment a l’acció violenta i la mort.
Semblava evident que la debilitat de la Falange es feia palesa en la seva incapacitat de defensar-se de la violència de l’esquerra. Fins i tot Ledesma es mostrava crític amb la defallida que estava produint-se en el nou moviment feixista i escrivia que «no podemos adherirnos a la bandera del
marqués de Estella, aunque lo declaramos persona grata, magnifica y valiosa. Hemos nacido para batallas diferentes[...] Somos mucho más exigentes en la acción, en el ataque y en el fervor nacionalsindicalista»109.
No obstant això, l’expansió de Falange es va produir precisament en funció d’aquesta debilitat perquè permetia presentar el falangisme com l’objectiu principal de la violència esquerrana i, per tant, com el vertader grup que s’enfrontava al perill del marxisme i la revolució. Si bé és cert que la força real del moviment falangista no corresponia amb la posició autèntica que gaudia en el panorama polític espanyol, el partit va anar adquirint una consistència simbòlica i una popularitat sense precedents pel que al feixisme espanyol es refereix. Com afirma Ferran Gallego, José Antonio va poder construir una mitologia de «la muerte como un acto de servicio»110 que dotaria de prestigi a un partit
encara escàs d’efectius però molt potent en l’imaginari de la dreta per la seva defensa a ultrança dels
108 FE, número III, 18-1-1934, pp.6-7.
109 JONS, número VI: Las JONS no se desvían-Ante la desviación FE, 6-XI-1933. 110 GALLEGO, Ferran: op.cit.,p.187.
41
valors de la Pàtria, i considerat des de l’esquerra com l’organització feixista espanyola per antonomàsia.
Fou en aquest precís context de creixement de Falange quan Ramiro Ledesma, conscient que era absurd que els sectors alfonsins seguissin finançant alhora a dos grups de tipologia feixista i que aquests tard o d’hora escollirien el grup de José Antonio, decidí vincular les JONS amb el partit de José Antonio. El moviment nacionalsindicalista de Ledesma havia d’aprofitar l’expansió considerable de Falange, la visibilitat d’uns objectius més potents, els vincles que tenia amb l’Exèrcit i la condició de grup feixista hegemònic afirmada tant pels grups d’esquerra com de dreta. En les darreres setmanes de 1933, la unificació entre les JONS i Falange Española ja era per Ledesma i Redondo quelcom irreversible. Més aviat quelcom providencial111.