Behavioural Observations

Hem deixat el capítol 2 tot preguntant-nos per la naturalesa psicològica de les representacions situacionals i per seva la ubicació teòrica en la CHAT. Aquestes preguntes requerien d’una conceptualització detallada del referent d’aquestes representacions, la situació. Hem portat a terme aquesta conceptualització en el capítol 3, i en conseqüència, ara estem en disposició ja de traçar un esbós del que una representació situacional és. En aquest capítol intentarem presentar el que, fins aquest punt, podem inferir sobre les representacions situacionals des de la perspectiva de la CHAT. Ho farem en dues parts. En primer lloc ens ocuparem de la part ideal de les representacions situacionals, que anomenarem conceptes pràctics. Definirem la morfologia d’aquest tipus de conceptes i els relacionarem teòricament amb els conceptes científics i espontanis. En la segona part ens ocuparem de la part material de les representacions situacionals, especialment de la materialització lingüística d’aquestes representacions. Utilitzarem certes aportacions en el camp de la lingüística social –pragmàtica- per posar de relleu certes característiques del discurs que materialitza representacions situacionals. Tancarem el capítol tot posant de relleu algunes de les qüestions que desconeixem sobre les representacions situacionals i que, al nostre entendre, cal abordar de manera urgent per tal d’avançar en la comprensió de la co-mediació representacional de l’activitat.

La part ideal de la representació situacional: morfologia del concepte pràctic

La qüestió més crucial per tal de dilucidar la naturalesa psicològica de les representacions situacionals és, d’acord amb els plantejaments de la CHAT, establir la morfologia de la seva part ideal: és a dir, la seva relació amb l’objecte específic, o el que és el mateix, la naturalesa del seu referent. Hem explorat la naturalesa de la situació en el capítol anterior. Hem conceptualitzat una situació com un conjunt de circumstàncies transformades culturalment i relacionades pràcticament que en el domini micro-genètic constitueixen un tot amb significat com a expressió d’un o més sistemes d’activitat que existeixen en un domini històrico-genètic. Si considerem la situació, definida d’aquesta manera, com a referent d’una representació podem distingir, tal com avançàvem en el capítol anterior, dues implicacions. La segona part de la definició, la relació entre la situació en el domini micro-genètic i el sistema d’activitat en el domini històrico-genetic, té a veure amb la distribució de les representacions situacionals –i

dels altres mediadors culturals que hi co-medien- en un sistema d’activitat que es desenvolupa en la història. Aquesta qüestió és crucial per comprendre la co-mediació representacional de l’acció en el domini micro-genètic, però no l’abordarem directament en aquesta investigació; l’hem plantejada parcialment a nivell teòric a Clarà i Mauri (2009). En canvi, la primera part de la definició, l’essència de la situació com a entitat, té a veure amb la naturalesa de la situació en tant que referent d’una representació, i per tant ens permetrà determinar la morfologia de les representacions situacionals i de la seva part ideal. Hem vist que l’essència de la situació específica és la relació pràctica entre els valors específics de les circumstàncies. És aquesta relació pràctica la que fa moure la situació, la que converteix la situació en una entitat dinàmica. I és també aquesta relació pràctica la que converteix la situació en holística i indissociable: la suma de les circumstàncies preses aïlladament no fa aparèixer la situació; la situació apareix només quan els valors de les circumstàncies es relacionen pràcticament. Si aquesta entitat, la situació, és el referent d’una representació, la morfologia d’aquesta representació es pot dibuixar com segueix:

Situació específica x

Valor específic de la circumstància 2

Relació pràctica Valor específic de la circumstància n Valor específic de la circumstància 1 Representació situacional. La part ideal és un concepte pràctic.

Figura 4.1. Morfologia del concepte pràctic.

En aquesta figura intentem mostrar la morfologia d’una representació situacional. Tal com hem argumentat en el capítol anterior, la situació és una entitat que funciona com una unitat indissociable i que està constituïda per els valors específics de diferents circumstàncies que, en la situació, existeixen en relació pràctica. Les fletxes concèntriques entre els valors de les circumstàncies simbolitzen aquesta relació pràctica, aquesta obligació mútua, i les direccions diferents –i sovint oposades- que prenen les obligacions de cada circumstància sobre l’ocasió d’activitat. La bidireccionalitat de les

fletxes simbolitza la naturalesa dinàmica de la situació, dinàmica que és provocada per les tensions entre els valors específics de les circumstàncies. La part ideal de la representació situacional l’anomenarem concepte pràctic. Aquesta denominació respon al fet que les relacions pràctiques entre els objectes específics són l’essència de la situació.

Ara que hem aclarit la morfologia de les representacions situacionals i de la seva part ideal -concepte pràctic- estem ja en disposició de dilucidar les diferències morfològiques entre un concepte pràctic, un concepte espontani i un concepte científic. Tornem a l’exemple de les peces a dins de l’aigua. Hem vist en el capítol 2 que, per exemple, la peça petita que el nen havia vist enfonsar-se a l’aigua era un objecte específic representat en un concepte espontani. Hem vist que aquest concepte espontani podia entrar en interacció amb el principi d’Arquímedes, que és un concepte científic. Ara pensem en un objecte específic anàleg a la peça petita, un gran vaixell que s’enfonsa, el Titànic. El Titànic va topar amb un iceberg, va entrar aigua al vaixell, i es va enfonsar: com aquella peça petita que es va enfonsar a l’aigua, també el Titànic és un objecte específic que en l’enunciat anterior es representa en un concepte espontani. Aquest objecte específic, el Titànic a dins de l’aigua, pot entrar també en interacció amb el principi d’Arquímedes. Però ara considerem la situació aquella nit de 1912 a bord del transatlàntic: 2224 persones eren a bord, hi havien en el vaixell bots per a només 1100 persones, les aigües eren absolutament gèlides, el vaixell més proper tenia el telègraf desconnectat... i el titànic va topar amb un iceberg i es va enfonsar. L’objecte específic que en el concepte espontani es representava aïlladament, en el concepte pràctic es representa en relació pràctica amb altres objectes específics. Podem ara esbossar en un sistema de generalitat la co-mediació d’aquests tres conceptes: la llei d’Arquímedes, el Titànic a dins de l’aigua, i la situació del Titànic la nit del 14 d’Abril de 1912.

Concepte científic

Principi d'Arquímedes Concepte

espontani

Relacions semàntiques _Concepte

espontani Topada amb un iceberg, i enfonsament La peça petita a l'aigua Gran nombre de passatgers Nombre deficient de bots Baixa temperatura

de l'aigua Relacions pràctiques

Vaixell més proper sense

telègraf Situació específica la nit del 14 d'Abril de 1912

Concepte pràctic

Figura 4.2. Morfologia dels conceptes científics, espontanis i pràctics, en co-mediació.

En la figura anterior es mostren les diferents relacions que conceptes científics, espontanis i pràctics mantenen amb l’objecte específic. El concepte espontani i el concepte pràctic es relacionen directament amb la realitat específica, però la seva relació amb aquesta realitat és diferent: el concepte espontani refereix objectes específics de forma aïllada, mentre que el concepte pràctic refereix els objectes específics com a un tot, en les seves relacions pràctiques. El concepte científic es relaciona indirectament amb la realitat específica: refereix conjunts de representacions en les seves relacions semàntiques. Les representacions referides per un concepte científic poden ser conceptes espontanis –com en l’exemple recollit en la figura-, però també poden ser conceptes pràctics o altres conceptes científics.

D’aquesta manera hem arribat a un punt de la investigació en el que ens atrevim a establir el següent: 1) que els conceptes pràctics tenen una naturalesa morfològica essencialment diferent dels conceptes científics i espontanis; 2) que en conseqüència, d’acord amb la llei de la unitat funcional i estructural del pensament, els conceptes pràctics tenen també una naturalesa funcional i una gènesi essencialment diferent dels

conceptes científics i espontanis; 3) que per tant, el concepte pràctic és un tercer component –juntament amb el concepte espontani i el concepte científic- en la unitat dialèctica explicativa del desenvolupament conceptual.

La part material lingüística de les representacions situacionals

Ara que hem dilucidat la morfologia de la part ideal d’una representació situacional - concepte pràctic-, volem detenir-nos en la seva part material. Per raons que quedaran clares més endavant, ens interessa particularment la naturalesa d’aquesta materialitat quan és lingüística; és a dir, quan la part ideal de la situació s’incorpora en un cos lingüístic. Quan això passa, la part material de la representació situacional pren la forma del que Michael Silverstein (1993) anomena discurs metapragmàtic,

L’argument general es pot resumir de la següent manera. A partir de Pierce, Dewey i James, es considera que la funció pragmàtica del discurs –la semiosis- té lloc perquè es posen en relació un signe, un referent, i un sistema d’interpretació. La situació, per a Dewey, constitueix aquest sistema d’interpretació que fa possible la semiosis en el discurs:

Discourse that is not controlled by reference to a situation is not discourse, but a meaningless jumble, just as a mass of pied type is not a font much less a sentence. (Dewey, 1991, p.74)

Silverstein (1993) argumenta que per tal que la funció pragmàtica pugui tenir lloc, el discurs ha de denotar el sistema d’interpretació –que Silverstein anomena interactional text- per tal que els interlocutors puguin posar en relació els tres elements necessaris per la semiosis. La denotació de la situació és el que Silverstein anomena funció metapragmàtica. Aquesta funció metapragmàtica es pot realitzar en el discurs amb diferents graus d’explicitesa i en diferents tipus de calibració. El discurs que desenvolupa una funció metapragmàtica molt explícita –que anomenarem discurs metapragmàtic- és discurs que denota explícitament la situació (el sistema d’interpretació); és a dir, la situació és el contingut del discurs, el discurs en-textualitza representacions situacionals.

An explicit metapragmatics is a sufficient (though not necessary) condition for a regimentation of discursive interaction as interactional text. Recall that, as a pragmatic activity, discursive interaction consists of indexical relationships projected from signal to presupposed/entailed “context”. [...] A

metapragmatic construal of discursive interaction according to a sequential event-scheme concept suffices to give the necessary order to indexical moments or points. And creating this metapragmatic construal by entextualizing a denotational-textual representation in a metapragmatic functional register (strong explicitness) can always be accomplished so long as there is consistent, specific, and differential mapping from expressions of denotational text onto interactional text-segments. (Silverstein, 1993, p.47; les cursives són nostres)

Silverstein fa notar que el discurs metapragmàtic és suficient per a denotar el sistema d’interpretació, però que no és necessari: la funció metapragmàtica pot ser implícita. Quan és implícita, la funció metapragmàtica es realitza en el discurs sobretot a través del que l’autor anomena indexicalitat metapragmàtica: signes indexicals que pressuposen necessàriament un interactional text –una situació- que regimenta el text denotacional (signe-referent) de l’ocasió discursiva -per exemple, expressions deíctiques.

La funció metapragmàtica, a més, es pot realitzar segons Silverstein en tres calibracions diferents. La calibració es refereix a la relació entre el text denotacional i la situació que aquest text denota. Si la situació denotada en una ocasió discursiva és el sistema d’interpretació del text denotatiu d’aquesta mateixa ocasió, parlem de calibració reflexiva –per exemple, quan en una reunió es denota la situació amb la que s’ha d’interpretar el que es digui en la reunió. Quan la situació denotada en una ocasió discursiva és el sistema d’interpretació del text denotatiu d’una ocasió discursiva diferent, parlem de calibració reportativa -per exemple, quan tot dinant després de la reunió, es denota la situació amb la que cal entendre una determinada afirmació d’un dels participants en la reunió. Quan la denotació de la situació ve donada per una ritualització de l’ocasió discursiva, parlem de calibració nòmica –és el cas, per exemple, de la poètica.

En general, una calibració reportativa va lligada a una funció metapragmàtica molt explícita –discurs metapragmàtic. Una calibració reflexiva, en canvi, implica sovint una funció metapragmàtica més implícita. També en una calibració nòmica la funció metapragmàtica sol ser implícita.

En relació a aquesta qüestió del discurs metapragmàtic volem assenyalar dos punts importants per a nosaltres. El primer té a veure amb la idea que en qualsevol ocasió

d’activitat sempre hi ha una co-mediació entre conceptes pràctics, espontanis i científics.Això és consistent amb el fet de que si ens centrem en l’activitat discursiva, segons Silverstein, sempre hi ha funció metapragmàtica –si no fos així no hi podria haver semiosis.

Without a metapragmatic function simultaneously in play with whatever pragmatic funcion(s) there may be in discursive interaction, there is no possibility of interactional coherence, since there is no framework of structure –here, interactional text structure- in which indexical origins or centerings are relatable onte to another as aggregated contributions to some segmentable, accomplishable event(s). (Silverstein, 1993, p.37)

Hem vist que aquesta funció pot ser explícita, quan les representacions situacionals s’entextualitzen en el discurs, o bé implícita, quan el discurs denota quelcom que no és una situació. En el nostre marc explicatiu, això és consistent amb la co-mediació en els tres nivells de l’estructura d’activitat. En una activitat discursiva, quan la funció metapragmàtica és molt explícita, la representació situacional està mediant en el nivell d’acció. Quan en el nivell d’acció media una representació no situacional, la representació situacional hi co-media en el nivell d’operació o d’activitat, esdevenint implícita la funció metapragmàtica, però evidenciada en el discurs mitjançant indexicació metapragmàtica.

Això ens porta al segon punt que volíem emfatitzar. Les representacions situacionals són fàcilment observables quan la funció metapragmàtica és molt explícita –quan estan mediant en el nivell d’acció. L’explicitació de la funció metapragmàtica –és a dir, el discurs metapragmàtic: l’entextualització de representacions situacionals- és més fàcil que es produeixi en una calibració reportativa. Aquest punt serà crucial per possibilitar l’observació empírica de les representacions situacionals –i de la seva part ideal, els conceptes pràctics.

Jef Vershueren (2004) ha identificat dues característiques que solen aparèixer en el discurs metapragmàtic. La primera l’anomena “ancoratge”: és la ubicació indexical del discurs en un temps o espai específic. La segona, que anomena “conceptualització reflexiva”, és la interpretació explícita –l’explicitació de la semiosis- d’una ocurrència discreta. Totes dues característiques són assenyalades empíricament, per exemple, per Carranza (2008), en el seu anàlisi del discurs metapragmàtic en els arguments finals de judicis. En aquesta mateixa línia, Goodwin (1994) va realitzar un interessant anàlisi del

judici del famós cas en el que uns policies de Los Angeles van atonyinar el 1992 al motociclista afroamericà Rodney King –les imatges de la pallissa, enregistrades per un videoaficionat, van donar la volta al món. El discurs en el judici és explícitament metapragmàtic, es centra en l’entextualització de la representació de la situació enregistrada en el vídeo. Goodwin mostra molt clarament com els advocats de la defensa ancoraven el seu discurs al vídeo, fent sobresortir –l’autor anomena a aquesta estratègia “highlighting”- certs moviments dels policies i de Rodney King en certs moments determinats del vídeo. Després, l’autor mostra també molt clarament com els advocats expliciten la semiosis d’aquests moviments –mitjançant el que Goodwin anomenta “coding”- i d’aquesta manera fan que el jurat popular vegi la pallissa com una actuació estrictament professional de la policia.

I

Volem ara posar la mirada en un aspecte diferent de l’entextualització de representacions situacionals. Hem dit que la situació funciona com una unitat indissociable, i que en la representació situacional és representada com un tot. Estem inclinats a pensar que aquesta naturalesa holística de la representació situacional provoca certes característiques especials en el discurs que és el seu cos material.

En aquesta qüestió, el concepte pràctic és similar al concepte científic. Tant l’un com l’altre refereixen una relació –tot i que en un cas és una relació pràctica i en l’altre és una relació semàntica- i tots dos refereixen un conjunt d’objectes com una unitat –tot i que en un cas es tracta d’un conjunt d’objectes específics i en l’altre es tracta d’un conjunt de representacions. Si fem cas d’aquestes similituds, no és descabellat pensar que les conseqüències que la naturalesa holística del concepte pràctic té sobre la seva part material són similars a les conseqüències que la naturalesa holística del concepte científic té sobre la seva part material. I afortunadament, en el cas del concepte científic, sabem quina és aquesta conseqüència: seguint a Wells (1999), l’anomenarem

cosificació.

Però comencem l’argument per el principi. Bruner (1986) va identificar dos modes de pensament: el pensament narratiu i el pensament paradigmàtic. Els dos modes de pensament són complementaris però irreductibles l’un en l’altre. El pensament paradigmàtic tracta amb principis generals en un sistema formal –es cerquen veritats universals. El pensament narratiu, en canvi, cerca relacions entre successos particulars que siguin verosímils –no busca veritats universals, sinó la verosimilitud d’allò

particular. El pensament paradigmàtic és el propi d’un argument científic; el pensament narratiu és el propi d’un relat. Bruner proposa que aquestes dues formes de pensament tenen principis funcionals propis. Des d’un punt de vista lingüístic, el pensament paradigmàtic implica conjuncions, hipernomimia i hiponima, i mecanismes que permeten proposicions generals a partir de casos particulars: formes que permeten una organització lògica, sistèmica, general. Des d’un punt de vista psicològic, el pensament paradigmàtic s’articularia fonamentalment mitjançant conceptes científics –abstraccions generals semànticament- mentre que el pensament narratiu s’articularia sobretot mitjançant conceptes que refereixen directament la realitat específica –conceptes espontanis i conceptes pràctics. Wells (1999) estableix aquesta relació entre mode paradigmàtic-conceptes científics, i mode narratiu-conceptes espontanis, i assenyala una característica lingüística del mode paradigmàtic especialment interessant per a nosaltres: Apunta que en el mode paradigmàtic predomina una gramàtica sinòptica.

El concepte de gramàtica sinòptica és de Halliday (1993). Aquest autor distingeix entre dos modes gramaticals: el mode dinàmic i el mode sinòptic. El mode gramatical dinàmic consisteix en una organització processual de les entitats: l’experiència s’entextualitza com a acció, com a procés, i per tant es fonamenta en l’ús de verbs. En el mode sinòptic, en canvi, les entitats s’organizen com a conjunt estàtic: l’experiència s’entextualitza com a cosa, es converteix per tant en nom. Considerem, per utilitzar un dels nostres exemples anteriors, l’enunciat “quan un cos pesa més que el volum d’aigua que desplaça, el cos s’enfonsa”. Aquesta entextualització està en un mode gramatical dinàmic. Si ara diem “el principi d’Arquimedes”, el mateix significat és entextualitzat en un mode gramatical sinòptic –un procés (pesa, desplaça, s’enfonsa) es presenta ara com a cosa, com a nom. Aquesta transformació gramatical és el que Wells anomena

cosificació. I la transformació oposada –és a dir, el pas d’una gramàtica sinòptica a una gramàtica dinàmica- nosaltres l’anomenarem narrativització.

Abans de continuar amb l’argument, cal subratllar dos aspectes. En primer lloc és