DICTADURA FRANQUISTA
Anem a presentar seguidament les fites legislatives que han anat configurant el mercat de treball a l’Estat Espanyol després de la dictadura. La primera fita fonamental es troba a la ley de Relaciones laborales de 1976. Aquesta inicià la política de resposta sociolaboral al nou escenari internacional que s’estava articulant com a resposta a la crisi econòmica mundial dels setanta, de la que ja hem parlat adés. Aquesta és una època molt marcada pels primers passos de la transició democràtica i la gran combativitat sindical desenvolupada al llarg dels darrers anys del franquisme. Aquest fet provocà que la llei de 1976 donés prioritat a l’ocupació estable i només es contemplés la temporalitat com quelcom excepcional. En canvi, els decrets que donaren cos real a aquesta llei anaren introduint una creixent flexibilitització laboral. Entre 1978 i 1980 es va autoritzar la contractació laboral no causal, és a dir, no lligada a treballs molt específics que només es desenvolupen al llarg d’un període temporal determinat. D’aquesta manera s’inicià el desmatellament pràctic del principi d’estabilitat en l’ocupació (Díaz-Salazar, 2003).
Els Pactes de la Moncloa, signats a octubre de 1977 per totes les forces polítiques parlamentàries i avalats per les grans centrals sindicals, foren decisius per a consolidar la política de flexibilització laboral; suposaren ajust econòmic i moderació salarial a canvi del compromís d’introduir una sèrie de reformes orientades a la modernització de l’Estat Espanyol. Posteriorment es signaren altres acords en aquesta època que foren marcant la política laboral: l'Acord Marc Interconfederal (1979), l'Acord Nacional d’Ocupació (1981), l'Acord Interconfederal (1983) i l’Acord Econòmic i Social (1984). Aquests acords suposaven teòricament una moderació salarial, però en la pràctica suposaren la caiguda dels salaris reals (Ibáñez, 2002).
Dos canvis fonamentals a nivell legislatiu que es donaren només entrar en la dècada dels vuitanta foren: l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors i de la Llei Bàsica d'Ocupació, ambdues a 1980. Marquen l'inici d'una nova etapa que es caracteritza pel canvi de la intervenció estatal i la presència de les organitzacions sindicals en la negociació (Ibáñez, 2002).
L'Estatut dels Treballadors (ET) presenta algunes innovacions a considerar (Ibáñez, 2002):
- Es reconeix el dret a sindicar-se, i dues formes de representació sindical: els comitès d'empresa i els sindicats.
- Limita l'intervencionisme de l'Estat, reconeixent l'autonomia col·lectiva de les parts socials, els sindicats i els empresaris.
- Es tipifiquen les formes especials d'ocupació salarial, justificades en el text per la greu situació de l'ocupació.
L'ET, en definitiva, incorpora una certa flexibilitat en l'ordenament laboral espanyol, en introduir la possibilitat de la contractació temporal, malgrat que encara de manera subordinada (Ibáñez, 2002). Aquesta flexibilitat s’intensifica gràcies a la reforma que es realitza sobre l’ET a 1984, introduint catorze noves modalitats de contractació temporal, que feren possible la proliferació posterior d'allò que vam conèixer com ‘contractes escombraria’ (Díaz-Salazar, 2003).
Abans de seguir avançant en les transformacions legislatives encaminades a flexibilitzar el mercat laboral espanyol, cal que ens aturem un moment en dos dels elements que participen d’aquesta particularitat de l’Estat Espanyol i que es troben a l’arrel de molts dels canvis legislatius esdevinguts –o almenys a les seues justificacions-. Són concretament, la lluita contra les altíssimes taxes d’atur, així com també –en altre ordre de coses- la incorporació espanyola a la Unió Europea.
1.6.1.1. Dos elements que estimulen les polítiques de flexibilització del mercat laboral espanyol: el problema de l’atur a l’estat espanyol i la incorporació a la unió europea
A. El problema de l’atur a l’Estat Espanyol:
L'atur a l’Estat Espanyol és una fita fonamental per a situar el procés de flexibilització en el mercat laboral, perquè totes les reformes laborals posades en marxa a partir de 1980 s'han motivat amb la pretensió de reduir la desocupació, des de la idea que desregulant el mercat de treball s'anava a augmentar l'ocupació (Ibáñez, 2002). Seguidament presentem un quadre resum amb la taxa d’atur per anys de la població en general en l’Estat Espanyol:
Any Taxa d’atur Any Taxa d’atur Any Taxa d’atur Any Taxa d’atur
1976 4.72 1983 17.97 1990 16.09 1997 20.22 1977 5.69 1984 21.08 1991 16.93 1998 18.09 1978 7.62 1985 21.48 1992 20.03 1999 15.32 1979 9.52 1986 20.64 1993 23.83 2000 13.44 1980 12.43 1987 19.75 1994 23.90 2001 10.50 1981 14.99 1988 18.31 1995 22.76 2002 11.45 1982 16.61 1989 16.88 1996 21.73 2003 11.20
Quadre d’evolució de l’atur a l’Estat Espanyol (Quadre d’elaboració pròpia amb les taxes d’atur del 4art trimestre dels anys citats. Font: Enquesta de Població Activa, elaborada per l’Instituto Nacional de Estadística).
L'atur a l’Estat Espanyol té unes connotacions diferents al d'altres països europeus. Aquests són alguns dels trets diferencials (Gorosquieta, 1997):
- Tornada dels emigrants: la crisi de 1973 dugué l'aparició de l'atur als països receptors d'emigrants, i es va produir la tornada a casa d'uns 40.000 emigrants a l'any.
- Incorporació de la dona al mercat laboral: encara que són baixos els índexs d'incorporació de la dona al món del treball, fou una incorporació prou brusca.
- Destrucció massiva del treball empresarial (sector secundari): el moderat creixement del sector serveis fou incapaç d’absorbir la continua perduda de llocs de treball.
- Explosió demogràfica a finals dels cinquanta i als seixanta: això provocà que als vuitanta l'economia espanyola havia de crear 200.000 llocs de treball nous per poder absorbir aquesta demanda.
- Reestructuració del capitalisme espanyol: tocava adaptar-se no només a les noves tecnologies sinó també a la competència que implicava un mercat obert.
B. La incorporació de l’Estat Espanyol a la Comunitat Econòmica Europea:
La incorporació de l’Estat Espanyol a la Comunitat Econòmica Europea a 1986 va significar l'entrada a una economia oberta i a unes directrius marcades pel neoliberalisme. La signatura del Tractat de la UE a 1991 suposà la necessitat d'adoptar mesures flexibilitzadores, sobretot al mercat laboral. Algunes de les mesures generals que marcava el Pla de Convergència amb Europa foren les següents (Ibáñez, 2002):
- En relació a la política macroeconòmica: les polítiques macroeconòmiques són, d’una banda, la política monetària per a controlar el nivell de preu i el tipus de canvi de la moneda; i d’altra banda, la política fiscal i pressupostària, encarregada de controlar el dèficit públic.
- En relació a les mesures estructurals: l'actuació es centra en tres àrees, 1) la mobilitat geogràfica i funcional de la mà d'obra, 2) l’enfortiment del procés de recerca d'ocupació; i 3) la formació professional.
- Altres mesures: mesures per a liberalitzar diversos sectors - transport, telecomunicacions…- per a que puga haver competència. També el sector públic té que passar pel mercat i la competència.
La necessitat de complir el Pla de Convergència amb Europa ha fet que Espanya adapte la legislació laboral d'una manera molt ràpida. Fins 2001 s'havien fet 15 modificacions de l'ET. Les modificacions fetes a l’ET anteriors a 1994 han afectat a qüestions parcials; en canvi, la reforma de 1994 i la de 1997 incorporen canvis substancials que comporten innovacions transcendentals que alteren qualitativament l'orientació global de la llei (Ibáñez, 2002), i en aquests ens centrem al següent apartat.
1.6.1.2. Mesures flexibilitzadores que apareixen a partir de la reforma de 1994 i en les següents reformes:
Per a exposar les mesures flexibilitzadores més importants que s’han anant introduint, anem a agrupar-les en tres tipus de mesures, seguint a Ibáñez (2002): les d’entrada al lloc de treball, les de manteniment del lloc de treball, i les d’eixida del lloc de treball.
A. Mesures que flexibilitzen l'entrada:
Entre les mesures legislatives que flexiblitzen l’entrada al lloc de treball destaquen: la legalització de les agències privades de col·locació, la legalització de les empreses de treball temporal, i el naixement de noves formes de contractació.
En relació a les agències privades de col·locació: La llei de 10/1994 suposa una modificació del règim jurídic de col·locació. L’aspecte més destacat és la consagració de les agències privades de col·locació, trencant amb la nostra tradició normativa d’atribuir el monopoli en matèria de contractació a una entitat pública. La justificació fou la necessitat de millorar els serveis públics d’ocupació, eliminant carregues burocràtiques.
En relació a les Empreses de Treball Temporal: aquesta llei introdueix aquesta altra novetat. L’ET prohibia el reclutament de treballadors i la seua contractació per a prestar-los o cedir-los. Les justificacions per a la seua inclusió en la llei de 1994 foren les següents: l’adaptació amb la UE; la necessitat de legalitzar allò que ja es feia clandestinament; la necessitat d’adaptar-se al sector serveis, que requeria més flexibilitat i
rapidesa; l’afavorir l’accés a l’activitat laboral; i el permetre la familiarització amb la vida laboral.
Per últim, respecte a les noves modalitats de contractació: el contracte indefinit perd la seua hegemonia. L’ET estableix ja altres modalitats de contractació, encara que afirma que s’entendrà en principi tot contracte realitzat com indefinit. A 1984 s’inclouen noves modalitats de contractació, per a “adaptar la mà d’obra a les necessitats de l’empresa i del mercat”. Posteriors reformes legislatives van incloent noves formes de contractació i modificant les existents.
B. Mesures que flexibilitzen el desenvolupament:
Sobre les mesures que flexibilitzen el desenvolupament pròpiament de la feia, destaquen: els canvis esdevinguts en relació a l’ordenament dels temps de treball, a les hores extraordinàries, i a la mobilitat funcional i geogràfica.
En relació a l'ordenament dels temps de treball: en la llei de 1995, Es produeixen canvis en relació amb la jornada laboral, concretament als seus límits màxims. El límit setmanal desapareix, establint-se un còmput anual. Aquest còmput queda reservar a la negociació de les parts.
En relació a les hores extraordinàries: en la mateixa llei es modifica el cost de la hora fora de la jornada laboral, abaratint-se. D’una penalització a l’ET del 75% passa a ser un preu fixat per les part, que no pot ser inferior al preu de la hora en la jornada normal.
Per últim, en relació a la mobilitat funcional i geogràfica: respecte a la mobilitat funcional, els grups professionals desapareixen –estaven presents a l’ET- per a donar pas a una discrecionalitat per a acomodar la mà d’obra a les necessitats de l’empresa, sense necessitat d’autorització administrativa. La mobilitat geogràfica també pateix modificacions. A les raons productives i d’organització –ja presents a l’ET-, s’afegeixen raons econòmiques que poden justificar el trasllat d’un/a treballador/a, a la reforma de 1995. El trasllat s’ha de executar
d’immediat i el/la treballador/a ha d’assumir aquesta decisió o extingir el contracte.
Aquestes modificacions substancials de les condicions de treball representen un canvi als mecanismes de regulació, que passen de la negociació amb els representants dels treballadors a la mera consulta; i de l’autorització administrativa prèvia al control judicial, que necessàriament és un control a posteriori, una vegada s’han produït les transformacions (Olarte, 1994).
C. Mesures que flexibilitzen la eixida:
I, per últim, en relació a les mesures de flexibilització de l’eixida del lloc de treball, destaquen dues d’elles: l’augment de les causes de comiat procedent, així com l’abaratiment del comiat.
En relació a les causes d'acomiadament procedent: la reforma de 1995 admet l’acomiadament per raons objectives: econòmiques, organitzatives o de producció. A la reforma de 1997 s’amplien les raons per a l’acomiadament a “la necessitat d'enfrontar les situacions negatives de l’empresa o per a superar aquelles que impedeixen el seu bon funcionament”. La reforma de 2001 segueix en aquesta línia, ampliant l’acomiadament procedent “als contractes per temps indefinit concertats per a l’execució de plans i programes públics sense dotació econòmica estable i finançats per consignacions pressupostàries anuals, per la insuficiència de l’assignació pressupostària per al manteniment del lloc de treball”.
I respecte a l’Abaratiment de l'acomiadament: ací cal destacar la creació d’una nova modalitat de contractació “el contracte de foment de la contractació indefinida” que abarateix la despesa d’acomiadament improcedent. A més a més, s’amplien progressivament els col·lectius socials que poden ser contractats per aquesta modalitat, generalitzant-se finalment.
A mode de conclusió, podem afirmar que la política espanyola de precarietat laboral desenvolupada pels diversos governs de la UCD, el PSOE i el PP s’inscriu en el context internacional d’hegemonia del
neoliberalisme i del seu particular model de relacions laborals, que de forma esquemàtica Díaz-Salazar (2003) resumeix, en relació al cas espanyol, a les següents fites: a. Afebliment dels sindicats; b. Foment de la contractació temporal, la subcotractació i el treball a temps parcial; c. Privatització dels serveis públics i creació d’empreses de treball temporal; d. Reducció de la fiscalitat i de les cotitzacions empresarials i foment dels plans privats de pensions; e. Empenta de la mobilitat geogràfica, d’horaris i de funcions; f. Reducció de les prestacions per desocupació; g. Reducció de les despeses empresarials per comiat; h. Vinculació dels salaris a la productivitat i no a l’increment dels preus, eliminant-se les clàusules de revisió salarial; i. Tendència a substituir els convenis col·lectius per contractes personalitzats; i per últim, j. Privatització d’empreses públiques i dràstica reducció de creació d’ocupació per part de l’Estat.