Competitiveness

Barcelona va viure el 1888 un esdeveniment que va marcar la ciutat: l’exposició universal. També pel periodisme va ser un any ben especial: La Vanguardia

235 La Vanguardia no se sumarà a la vaga de juliol de 1975 contra la detenció de Huertas Clavería, ni a la d’abril de 1977 demanant una quarta paga extra, entre d’altres (Guillamet, 1996: 159).

236 El 15 d’agost de 1978 la capçalera per l’adjectiu d’española’

237 Tot i que l’octubre de 2007 es farà un redisseny del diari, els trets identitaris més impor- tants del canvi d’imatge de 1989 encara es mantenen avui en dia.

238 101 anys és el període de temps en què la redacció del diari estarà situada a l’edifici del carrer Pelai, 28 de Barcelona (entre 1903 i 2004); abans, però, havia ocupat altres immobles. La primera redacció (entre 1881 i 1888) es trobava al carrer de les Heures, 8; després passaria al carrer Barbarà, 16 (de 1888 a 1892); i encara ocuparia el número 7 de la Rambla (entre 1892 i 1903) abans d’instal·lar-se definitivament a Pelai (Huertas, 1992: 195)

deixava de ser un diari de partit per fer una aposta clara per la informació, i el 15 d’abril Barcelona veia el naixement d’una nova publicació: El Noticiero Universal, un diari de tendència liberal i conservadora239 _{que es convertiria en}

el primer rotatiu informatiu de tarda amb èxit i continuïtat. El seu fundador era Francisco Peris Mencheta, un valencià, conservador i monàrquic que ja havia tingut altres diaris a València,240 _{havia estat redactor de Las Provincias i}

La Correspondencia de España –on va fer de corresponsal de la guerra carlista- i havia creat l’agència de notícies Mencheta. El lligam de El Noticiero Universal

amb l’exposició del 1888 no és casual: Peris Mencheta va decidir deixar València i anar cap a Barcelona precisament per la gran quantitat d’informació que preveia que generaria l’esdeveniment, un fet que li permetria dotar de notí- cies la seva agència i elaborar un diari de tarda, una assignatura pendent d’una gran ciutat com Barcelona. I el seu olfacte periodístic i empresarial no va fallar (Montaner, 1989: 19).

Una informació de qualitat i la independència del mitjà, enfront una premsa del moment que era bàsicament de partit, van ser les claus de l’èxit del projecte i van convertir el Ciero – com se’l coneixia popularment- en la publicació necessària pels qui desitjaven estar informats de les últimes notícies del dia, ja que oferia les primícies dels fets ocorreguts al matí i a primera hora de la tarda (Montaner, 1989: 12-16). En uns temps en què no existia ni la ràdio ni la televisió, aquest rol informatiu dels diaris de la tarda era molt important i una de les claus que van permetre que El Noticiero Universal es mantingués gairebé 100 anys com un dels referents informatius de Barcelona. En només un any, el vespertí ja tenia una tirada de 9.000 exemplars, fet que el convertia en el de més difusió a la tarda i el quart de Barcelona (Huertas, 1994: 530); el 1905 tirava 10.000 exemplars; el 1918, 25.000; i un parell d’anys més tard, 30.000 (Gómez Mompart, 1992: 133). Davant la bona marxa del diari, Peris Mencheta fins i tot provarà sort amb una edició al matí que va durar entre 1897 i 1919 i que era sensiblement més reduïda que l’edició de tarda.

Peris Mencheta va estar al capdavant del diari fins la seva mort, l’any 1916, però des de 1909 ja havia nomenat un altre director per tal que s’ocupés del Ciero quan ell estava fora de la ciutat. L’any 1912 va posar el seu fill gran com a director tot i que una mort prematura va fer que tan sols s’hi estigués un any. Un cop mort el fundador, la seva família seguirà sent la propietària del rotatiu 239 En l’anàlisi que Jordi Montaner fa dels editorials del diari conclou que durant tota la seva història El Noticiero Universal es va moure en una línia liberal i de centre-dreta. També afegeix que, tot i ser un diari més espanyolista que catalanista, sempre va procurar d’estar lligat a les realitats del país (Montaner, 1989: 67; 79-80).

240 Abans d’El Noticiero, Peris Mencheta ja havia fundat El Mercantil (l’any 1872), El Cosmo- polita (1873), El Popular i Diario de Valencia i va ser l’encarregat d’engegar l’edició de La Correspondencia de Valencia.

i fins i tot entre 1932 i 1935 serà un altre fill, Francisco Peris-Mencheta Guix, qui farà de director.

Encara que pel seu tarannà independent el diari tindrà la capacitat per adap- tar-se als canvis polítics que se succeeixin, l’esclat de la guerra civil en compor- tarà la sortida de la família Peris-Mencheta i seran els propis treballadors els que es faran càrrec del mitjà.241 _{Un periodista proper a Esquerra Republicana,}

Enric Tubau, en serà el director durant tot el període. Malgrat tot, el diari aconseguirà seguir sent fidel a la seva voluntat d’independència (Lladó, 1987: 16), i això li portarà problemes com una suspensió de 20 dies l’any 1938 arran d’unes crítiques formulades contra el govern de la República, que llavors tenia seu a Barcelona, per considerar que menyspreava la Generalitat (Huertas, 1994: 239).

Aquest Cieroportat pels propis treballadors es publicarà fins el 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Quan torni a aparèixer, el 20 de febrer del mateix any, i novament sota la propietat de la família Peris-Mencheta, s’haurà esborrat la numeració de la guerra, igual com es va fer amb La Vanguardia.

Durant el franquisme, el diari mantindrà una actitud discreta i no serà fins el 1966, amb l’arribada a la direcció d’un veterà treballador de l’empresa, José María Hernández Pardos, que el Cierono experimentarà una moderada reno- vació que consistirà en l’entrada d’antics periodistes republicans i la incorpo- ració de gent jove (Guillamet, 1996: 32). Hernández Pardos estarà al capda- vant del diari fins que el 1972 sigui rellevat per Manuel Tarín Iglesis que, tot i ser significat pel seu franquisme (Guillamet, 1996: 98), donarà entrada al diari a col·laboradors com Heribert Barrera, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany o Oriol Bohigas.

Aquest relleu en la direcció estarà motivat per un fet cabdal en la història del Ciero com és la retirada de la família Peris-Mencheta del diari, gairebé 85 anys després d’haver-lo fundat. Josep Maria de Porcioles Sangenis, fill de l’exalcalde franquista de Barcelona, i un grup d’empresaris vinculats al Banco Condal compren l’empresa en el moment en què es registraven els índexs de vendes més elevats de tota la història del diari, amb prop de 80.000 exemplars. Aquesta operació empresarial tenia un origen curiós: durant l’etapa d’Hernández Pardos com a director, El Noticiero Universal havia dut a terme una severa crítica a la gestió municipal de l’alcalde Porcioles i la resposta a aquesta actitud va ser la compra del diari per part del seu fill (Huertas, 1994: 239). 241 Jordi Montaner afirma que gràcies a l’acció del que seria anys després director del rotatiu, José María Hernández Pardos, es va aconseguir “que fos l’única publicació que no va ser col- lectivitzada” (1989: 41).

Els primers anys de Porcioles Sangenis al capdavant del diari seran positius i malgrat que El Noticiero Universal tindrà diversos competidors242 _{que li dispu-}

taran els lectors de la tarda, arribarà a unes puntes de difusió de 90.000 exem- plars l’any 1976.243 _{Però a partir d’aquest moment començarà la llarga agonia}

d’aquesta històrica capçalera que ja no deixarà de perdre diners i vendes fins la seva desaparició.

Aquesta situació coincidirà amb una època de certa inestabilitat en la direcció després que Manuel Tarín sigui cessat el mes de març de 1976. Ángel Elías Riquelme el substituirà durant uns mesos i a finals de gener de 1977 el germà de Manuel Tarín, José Tarín Iglesias, arribarà a la direcció del diari on hi serà fins el 1980 mantenint-ne el to conservador. A finals dels anys 70 la situació econò- mica del diari no serà bona i això, juntament amb una crisi general de diferents empreses de Porcioles Sangenis, màxim accionista del periòdic, provocarà la venda de l’empresa al cunyat del president espanyol Adolfo Suárez, Aurelio Delgado, l’any 1980. Aquest canvi empresarial posarà fi a la independència del diari i començarà la penúltima etapa del Ciero, ara com a periòdic vinculat a la UCD i amb Jordi Domènech244 _{en la tasca de director, càrrec que ostentarà}

fins la fi del rotatiu. Serà precisament l’ensorrament d’aquesta formació el que propiciarà, el 1984, que l’empresari hoteler Joan Gaspart i el financer Javier de la Rosa, pròxims a Alianza Popular, comprin el diari i el gestionin durant un brevíssim període de temps.

Però serà un uruguaià totalment desconegut a Barcelona, Carlos José Leo Antúnez, qui amb una gestió empresarial insolvent aconseguirà enfonsar del tot el rotatiu després d’adquirir-lo a molt baix preu a finals de 1984. Antúnez pretendrà construir un grup de comunicació245_{, farà canvis radicals a El Noti-}

ciero Universal – com fer-lo sortir al matí o reduir-ne les dimensions per estal- viar paper- i engegarà una campanya de màrqueting per rellençar-lo. Amb una crisi econòmica insostenible i unes vendes irrisòries, l’únic que aconseguirà l’empresari uruguaià serà provocar una vaga indefinida de treballadors per reclamar els sous endarrerits. Davant la situació de fallida, Antúnez va desa- parèixer246 _{i el 31 d’octubre de 1985, després de diverses negociacions entre}

242 El Ciero haurà de competir amb tres diaris més vespertins: el falangista La Prensa, Tele/ eXpres i Catalunya Expres, però cap d’ells no arribarà a fer-li ombra i tots desapareixeran abans. 243 Segons dades d’OJD.

244 Sotsdirector del Ciero des de 1976, Domènech també era des del mateix any corresponsal a Barcelona de l’ABC. No és aquesta la única connexió entre els dos diaris: José Tarín també havia estat redactor en cap de l’ABC a Barcelona.

245 A part del Ciero, Antúnez comprarà el setmanari Destino i el fons de l’Editorial Bruguera (Guillemet, 1996: 164).

246 L’empresari uruguaià tornarà a reaparèixer i protagonitzarà diversos incidents en què amenaçarà en autolesionar-se si no se l’eximia de responsabilitats en la gestió empresarial de les companyies que havien fet fallida (Montaner, 1989: 71-72).

l’empresa i els treballadors, el Ciero va sortir per darrera vegada. Les vagues i demandes de la plantilla encara van seguir uns mesos fins que a inicis de 1986, i després d’un darrer intent de reflotar el diari, els treballadors van cobrar i l’empresa va tancar definitivament (Montaner, 1989: 72).