Improving environmental quality

L’ensorrament del Grup Mundo i de totes les seves capçaleres (Mundo Diario, Tele/eXprés, Catalunya Exprés i 4-2-4) explica, en bona part, l’èxit fulgurant que va tenir des del principi una nova proposta arriscada que naixia de la mà d’Antonio Asensio i del seu Grupo Zeta i que es convertiria en el nou gran diari de la transició (Guillamet, 1994: 217). Després de fer fortuna amb la sortida al carrer, el maig de 1976, de la revista Interviú293 _{(que combinava de forma} exitosa el periodisme d’investigació, la reflexió política i els articles d’escriptors i periodistes de reconegut prestigi amb reportatges eròtics de dones despu- llades), Asensio va gosar invertir bona part del capital obtingut amb la posada en marxa de dos diaris294 _{el 26 d’octubre de 1978: El Periódico de Catalunya i}

El Periódico de Madrid.295 _{Si bé aquest segon no va reeixir,}296 _{l’èxit del rotatiu}

barceloní va tornar a sorprendre la pròpia empresa: en només cinc anys, ja es va convertir en el segon diari més venut297 _{a Catalunya i el tercer amb més difusió}

de tot l’Estat. Semblava evident que el nou projecte periodístic havia acon- seguit captar bona part dels lectors que fins llavors havien apostat per altres publicacions d’esquerres com Mundo Diario, Tele/eXprés, Catalunya Exprés o, fins i tot, el Diario de Barcelona.

La gran acceptació del diari per part dels lectors també s’explica pel model de publicació que va idear Asensio: un diari rigorós en la informació però que a la vegada no fes badallar els lectors. D’aquí que nasqués aquest periòdic 293 Tan sols un any després de la seva posada en marxa, Interviú ja fregava el milió d’exemplars venuts cada setmana: 706.748 l’any 1978 segons dades d’OJD.

294 En realitat, i tot i que tenien noms diferents (El Periódico de Catalunya i El Periódico de Madrid) es tractava d’una mateixa publicació amb dues edicions diferenciades.

295 Asensio somiava en fer un diari a Madrid que estigués pensat i dirigit des de Barcelona (Sánchez, 2003: 15).

296 Desapareixia pocs mesos després, el 30 d’abril de 1979. Els problemes tècnics impossibi- litaven una correcta transmissió de la informació entre les edicions de Barcelona i Madrid. Tot i que s’havia ideat un enginy per enviar els textos, l’Unitronic (una cinta perforada introduïda en un aparell), la precària tecnologia de Telefónica no va permetre que reeixís la iniciativa (Sánchez, 2003: 15).

297 Segons dades d’OJD, El Periódico de Catalunya va passar de registrar unes vendes de 54.812 exemplars l’any 1979 a 129.699 exemplars el 1983.

popular, d’ideologia progressista que combinava el rigor de la premsa informa- tiva-interpretativa amb el disseny vistós de la premsa popular. La intenció era distanciar-se de la premsa sensacionalista europea per fer un producte ideològi- cament progressista, que expressés la seva línia ideològica a través dels editorials i en l’enfocament informatiu però que també donés cabuda a altres opinions discrepants però democràtiques. En resum, que fos fidel al tres adjectius de popular, progressista i plural (Sánchez, 2003: 14).

La innovació del diari també venia per les seccions: si que és cert que s’apos- tava o s’especialitzava en seccions com Cosas de la vida (que era una suma de societat i local), els esports i els espectacles, tradicionals temes de què s’ocupava un periòdic sensacionalista; però amb la salvetat que també donaven cober- tura, de forma completa, a les qüestions referides a Política, Economia i, fins i tot, Internacional, un tipus d’informació que rarament es trobava en una publicació de to popular-sensacionalista. A més a més, la voluntat d’acostar-se a un públic majoritari, urbà i jovenil també farà que el diari arrisqui a l’hora d’innovar: així, serà el primer a introduir diàriament el color a portada des de febrer de 1984 (Huertas, 1994: 506); apostarà decididament per treure un suplement esportiu els dilluns298 _{a partir de 1982; i aquest mateix any, provarà}

(sense sort) tot un seguit de suplements locals a diferents poblacions de Cata- lunya seguint el model de la premsa regional francesa (Huertas, 1994: 506). Per dur-lo a terme, Asensio va posar-hi al capdavant un periodista de 32 anys, Antonio Franco,299 _{que fins llavors no havia dirigit cap mitjà. Carlos Pérez de}

Rozas i Fermín Vílchez van ser els encarregats de dissenyar el nou producte. I una redacció plena de joves talents, molts d’ells provinents del Diario de Barce- lona i del Mundo Diario300_{, entre els quals hi destacava Emilio Pérez de Rozas,} José Luís Martínez Ibañez, Xavier Vidal-Folch, Margarita Rivière, Carles Pastor, Màrius Carol, Quim Regàs, Milagros Pérez Oliva, entre molts d’altres. Tot l’equip que formava el diari va començar treballant en una redacció improvi- sada instal·lada en un petit pis de lloguer propietat d’El Noticiero Universal que deixarien per ocupar un edifici al carrer Urgell amb Diputació. El 1982, i amb un volum de vendes de 100.000 exemplars, la redacció es traslladaria a un edifici ja de propietat amb més condicions (Sánchez, 2003: 27) a Consell de Cent amb Passeig de Sant Joan, immoble que encara avui és la seu de la redacció.

298 A partir del moment en què diaris com La Vanguardia i El País deixen de respectar la prohibició de treure edició els dilluns, El Periódico també s’atrevirà a incomplir la norma. La possibilitat de publicar en dilluns farà que apostin per treure un suplement esportiu.

299 Franco estarà al capdavant del diari en dues etapes: de 1978 a 1982 i de 1988 a 2006. Ginés Vivancos serà director de 1982 a 1984; Enrique Arias de 1984 a 1988; i Rafael Nadal és l’actual director, càrrec que ocupa des de 2006.

300 El mateix Antonio Franco havia treballat al Brusi i havia estat subdirector, durant poc mes d’un més, del diari d’Auger.

Amb el projecte consolidat, Antonio Franco deixarà el diari l’any 1982 per posar en marxa l’edició catalana d’El País. Això comportarà certa inestabilitat a El Periódico ja que el substitut de Franco, Ginés Vivancos, no acabarà de quallar. Després d’un cert estancament del projecte a finals de la dècada dels 80, es va veure necessari que tornés Antonio Franco per iniciar una segona etapa al capdavant del diari que s’allargaria des del març de 1988 fins l’any 2006.

Amb Franco novament com a director, les innovacions tornaran: així El Peri- ódico serà pioner en la informatització de la redacció i en l’ús dels gràfics i infogràfics a partir, sobretot, dels Jocs Olímpics;301 _{o també el primer en oferir}

totes les pàgines a color, a partir de desembre de 2002 quan estrena un nou redisseny que marca tendència per l’adaptació dels formats típics d’internet a les pàgines del diari.302 _{Però, sens dubte, una de les apostes més arriscades i,}

alhora, reeixides del diari serà la doble edició castellà-català que des de 1997 oferirà als seus lectors. Tot plegat permetrà que el diari del Grupo Zeta superi els 200.000 exemplars303 _{i se situï per davant de La Vanguardia com a diari més}

venut a Catalunya.

Els darrers anys, marcats per la mort del propietari, Antonio Asensio, el 2001, i pels canvis a la direcció (Franco és substituït per Rafael Nadal el 2006, i aquest per Enric Hernández, a inicis de 2010), també es compliquen per la irrupció dels diaris gratuïts que afecten, especialment, el model popular que ofereix El Periódico ja que s’adrecen a un tipus de públic molt semblant. Aquest és un dels motius principals que pot explicar el descens de vendes del diari, que després de superar el llistó dels 200.000 exemplars a finals de la dècada dels 90, durant els primers anys del segle XXI ha tornat a cedir el lideratge en vendes a La Vanguardia en rebaixar la xifra i situar-se en 160.000 diaris venuts.

301 Durant els 15 dies que van durar els Jocs Olímpics de Barcelona’92, el diari va treure un suplement especial dedicat exclusivament a l’esdeveniment esportiu amb un gran ús de l’info- grafia..

302 El canvi de format s’explica per la instal·lació d’una gran planta d’impressió a Parets del Vallès, l’any 2000, que en aquell moment era l’única de tot l’Estat que permetia fer diaris de 100 pàgines a tot color (Sánchez, 2003: 31).

303 Segons dades d’OJD, El Periódico de Catalunya va superar els 200.000 exemplars venuts l’any 1995.