Consolidating EU immigration standards: Time for an immigration code?

Ens podem trobar amb aquesta actitud de l’intern/a en el medi penitenciari, donat que l’individu de forma voluntària, ja sigui després d’un permís o per mitjà d’un familiar o conegut en una comunicació íntima95_{, pot introduir i transportar la droga}

en el seu cos mitjançant aquest procediment.

Segons la nostra experiència, les substàncies il·lícites més comunes de transport en el medi penitenciari són l’heroïna, la cocaïna, el cànnabis i/o la medicació psicotròpica96_.

95 _{Sobre la comunicació íntima el RD 190/1996, RP descriu: “1.Tots els establiments penitenciari han}

de disposar de locals adequats especialment per a les visites familiars o de persones properes d’aquells interns que no gaudeixin de permisos ordinaris de sortida. [...] 3.Els familiars o coneguts propers que vagin a visitar els interns en les comunicacions previstes per aquest article no poden ser portadors de bosses o paquets, [...].” (Art. 45, p. 103)

96 _{L'heroïna travessa la barrera sang-cervell molt ràpidament. És l’opioide més àmpliament abusa. A}

continuació, es descompon gairebé immediatament a monoacetilmorfina i la morfina, la qual es combina amb els receptors opioides per produir els efectes desitjats i no desitjats. Una de les propietats farmacològiques notables d'opioides, en particular l'heroïna, és la tolerància. La tolerància a l'heroïna és molt marcada: la dosi inicial per produir un efecte és d'uns pocs mil·ligrams, i deu

178

En relació a la medicació psicotròpica transportada, els efectes d’intoxicació o sobredosi que es podrien presentar podrien ésser: bradipsíquia, amnèsia, sedació intensa, depressió respiratòria i cardiovascular (Osés et al., 2003). Així doncs, davant la sospita de transport de qualsevol d’aquestes substàncies a l’interior del cos de l’intern/a, hem de prendre les mesures sanitàries preventives per detectar el més aviat possibles signes d’intoxicació o sobredosi.

Quan ens trobem a un/a intern/a portador/a de substàncies il·lícites dins el medi penitenciari comporta que estem davant d’un individu que per una banda incompleix el codi de reglament penitenciari establert i, per una altra banda, el risc de perill vital que implica l’absorció de substància tòxica pel trencament dels paquets que dur l’individu a l’interior del seu cos. Per aquest motiu, s’ha d’extremar la prevenció de riscos potencials de mort havent-hi una necessitat d'entendre l'enllaç entre la farmacologia de les drogues il·lícites i els seus possibles efectes clínics (Henry, 2005).

Des del moment que ens assabentem o ens informen de la possibilitat d’estar davant d’un individu portador potencial de substàncies tòxiques a l’interior del seu cos en un context com és el penitenciari, hem d’extremar els controls sanitaris per poder detectar qualsevol complicació clínica que pugui esdevenir risc vital per mil·ligrams d'heroïna pura pot ser fatal per injecció intravenosa. Tanmateix, l’usuari mitjà que busca l'ajuda està consumint al voltant de 750 mil·ligrams d'heroïna al carrer al dia. Una sobredosi pot passar per tres causes principals. La dosi inicial pot ser massa, el subministrament pot ser de major puresa que de costum (encara que això no sigui un problema per a l’usuari tolerant), i la tolerància es pot perdre després d'uns dies d'abstinència. Quan això succeeix , la dosi que va ser presa regularment només uns dies abans, ara es converteix en potencialment letal. La naloxona actua com un antagonista dels receptors opioides, la inversió dels efectes tòxics dels opioides. La cocaïna els seus efectes són principalment a causa de dos propietats farmacològiques relacionades. La primera és que bloqueja la recaptació de la dopamina, que fa que una eufòria elevada, però que també pot donar lloc a confusió, agressió, al·lucinacions, i possiblement convulsions. La recaptació de la serotonina també s'inhibeix. La segona principal propietat és que bloqueja la recaptació de noradrenalina, la qual cosa provoca efectes vasculars marcats, causant una hipertensió arterial i possiblement mal de pit. Grans quantitats de cocaïna també poden causar hipotensió a causa del bloqueig dels canals de sodi. Apareix l’etilè de cocaïna (metabòlit acetat de cocaïna) produït al fetge quan l'alcohol és present. No hi ha un antídot per la intoxicació per cocaïna, i els principals tractaments mèdics inclouen oxigen, diazepam per reduir l'activitat del sistema nerviós central i perifèric i la pressió arterial i els nitrats per alleugerir l'espasme coronari, a més controlar la pressió arterial, i l'aspirina per al pacient amb dolor toràcic. El cànnabis és anomenat químicament tetrahidrocannabinol. L'ingredient actiu es combina amb els receptors en el cervell i la perifèria causant efectes mentals juntament amb la vasodilatació i taquicàrdia. Els efectes duren unes poques hores, però la droga pot persistir en els teixits per un llarg temps. La sobredosi aguda és poc probable que sigui fatal, però un ús intensiu sembla acumulatiu i pot conduir a l'agitació, al·lucinacions i comportament paranoic. Traducció pròpia.

179

l’individu, doncs els recursos sanitaris com la gran cirurgia per realitzar una laparotomia en situacions d’intoxicació adrenèrgica, hemorràgia digestiva alta, perforació abdominal o peritonitis, convulsions i/o hipertensió resistents al tractament mèdic i oclusió intestinal resistent al maneig conservador (Pidoto et al., 2002; Das i Ali, 2003; Megarbane et al., 2004; Silverberg et al., 2006, citats per Madrazo et al., 2007) no es disposen en els centres penitenciaris.

La cocaïna provoca efectes euforitzants i dinamitzadors, atenuant la sensació de fatiga, gana i son, permetent augmentar, en alguns casos, el rendiment físic i intel·lectual. En el cas de sobredosi, els principals òrgans diana són el sistema nerviós central (SNC) i l’aparell cardiovascular. Els símptomes neurològics derivats de la intoxicació són: ansietat, agitació, crisi de pànic, sensació de mort imminent, psicosi amb trets paranoides i/o conducta violenta i inapropiada. També poden presentar crisi convulsiva, status convulsiu, parèsia motora, afàsia, pèrdua de consciència o coma. Aquestes manifestacions poden desencadenar en una accident vascular cerebral isquèmic (per vasoespasme, per vasculitis o per arteriosclerosi accelerada) o hemorràgic (a través del mecanisme hipertensiu). Les manifestacions cardiovasculars són també freqüents, presentant-se en forma de palpitacions, arítmies supraventriculars o ventriculars, síndrome coronària aguda, hipertensió arterial o shock cardiogènic (Nogué, 2008).

La sobredosi d’heroïna es caracteritza per una triada de signes presents en el 95% dels casos: miosi puntiforme, depressió respiratòria i disminució del nivell de consciència. Encara que la miosis puntiforme és molt habitual, les pupil·les poden estar dilatades per hipòxia extrema i/o per la presència d’altres substàncies tòxiques. La depressió respiratòria es manifesta amb la disminució de l’amplitud i, sobretot, de la freqüència, existint una disminució en la resposta del centre respiratori a la hipercàpnia, l’acidosi i la hipoxèmia desencadenant en la insuficiència respiratòria, potenciada en ocasions per una broncoaspiració o un edema agut de pulmó no cardiogènic (Antolín, 2008).

La sobredosi per cannabinoides es manifesta pels seus efectes psicoactius. Es pot presentar ansietat o una crisi de pànic, especialment en individus no habituats al seu consum. Són possibles signes i símptomes cardiovasculars (taquicàrdia, hipotensió ortostàtica, augment de la despesa cardíaca, extrasístoles ventriculars i alteracions inespecífiques de l’ST), oculars (hiperèmia conjuntival, discreta midriasi i reflex fotomotor disminuït) i neurovegetatives (sequedat de boca i mucoses, hipotèrmia, augment de la gana, atàxia i pal·lidesa) (Claramonte, 2008).

Aquests signes i símptomes inicials d’intoxicació en la primera assistència, la freqüència cardíaca i el número de deposicions netes consecutives són variables que s’associen amb la indicació d’una cirurgia d’urgència (Estévez et al., 2013).

L’infermer/a ha de ser coneixedor d’aquests quadres clínics per tal de poder donar assistència urgent en el medi penitenciari amb l’objectiu d’evitar complicacions vitals en aquests individus. El punt on l’actuació d’infermeria és rellevant és en el triatge de la simptomatologia específica de l’intoxicat, que defineix un temps de primera resposta d’atenció mèdica estandarditzat òptim i un espai assistencial adequat per al pacient. S’ha d’insistir en el registre de les constants vitals completes (freqüència cardíaca, tensió arterial, freqüència respiratòria i temperatura axil·lar) i contemplar la complementació dels registres bàsics, com l’hora de realització d’una tècnica de descontaminació (Barco et al., 2011).

MOTINS I ALDARULLS

Una altra tipus de situació límit que poden esdevenir en els centres penitenciaris són els aldarulls i els motins.

L’aldarull es caracteritza per ser una situació de violència efímera, no organitzada d’un grup de persones, en aquest cas de reclusos, sense un fi concret. Es produeix després d’un esdeveniment que inclou un grup suficient de gent, que implica baralles i destrucció d’objectes.

El motí, normalment, és pensat i organitzat per un grup de persones (reclusos), que aprofita i planifica una situació especial per tal d’aconseguir un fi (millores, figues, etc.), implicant igualment baralles i destrucció d’objectes.

La probabilitat de que es produeixin aldarulls o motins és baixa, però l’impacte és molt alt per les conseqüències que poden succeir com: el risc físic de les persones i destrossa de béns materials. Segons Tedesco (2012) els motins adquireixen una visibilitat i violència extrema per tal d’aconseguir solucions ràpides per a tots els implicats. Quan més gran sigui el grup de reclusos i el desig de ser escoltats en les seves demandes, major serà el grau de violència utilitzada.

Cada situació és diferent i té les seves característiques: inestabilitat del comportament, localització de l’aldarull o motí, nombre i identitat dels interns i grau de vulnerabilitat de la zona.

La finalitat principal davant d’aquest tipus d’incidents és reconduir la situació i retornar la normalitat de la vida del centre penitenciari. Per aconseguir aquest propòsit és necessària la transmissió de calma i tranquil·litat als interns i professionals; aïllar la situació i els elements causants; evitar que el conflicte no s’estengui; analitzar i fer el seguiment fins a la resolució del problema; així com, valorar estratègies perquè la situació no degeneri en fuga o segrest.

La primera actuació davant d’aquests fets és la creació d’un equip de comandament al centre que actui i prengui decisions. Aquest equip estarà format pels comandaments del centre, entre d’ells el/la coordinador/a sanitari/a97_{. Si la}

situació ho requereix, també es podrà crear un comitè de risc format pels alts càrrecs dels serveis centrals, responsable de policia i director del centre o comandament d’incidències, els quals coordinaran les actuacions del personal penitencari i les forces públiques.

Les actuacions sanitàries dependran de si queda afectada només una zona del centre o si està afectat tot el centre.

En el cas que estigui afectada una zona del centre i es puguin utilitzar els serveis sanitaris de l’establiment, es muntaran els dispositius a la sala d’urgències. Es formaran diferents equips de metge/ssa i infermer/a per donar atenció als ferits (reclusos i personal de seguretat) i un coordinador d’equips. A més, s’obrirà un canal de comunicació amb l’hospital de referència del centre penitenciari i els serveis d’emergències mèdiques (SEM), per coordinar les sortides urgents i vitals. Per altra banda, el personal d’infermeria continuarà amb la rutina diària de les activitats prioritàries, com és el repartiment de la medicació, per tal d’evitar aldarulls i mantenir la normalitat de la resta del centre.

En el cas que quedi afectat tot el centre, es muntarà un dispositiu en un lloc segur, el més a prop possible del centre penitenciari. Aquest dispositiu es dotarà amb el material d’urgències dels centres penitenciaris més propers. Es formaran diferents equips de metge/ssa i infermer/a per donar atenció als ferits (reclusos i personal 97_{Els serveis sanitaris dels centres penitenciaris s’organitzen sota la direcció d’un/a coordinador/a de}

l’àrea sanitària, que será el/la responsable d’organitzar, dirigir i supervisar totes les actuacions generals i de l’activitat diària dels/de les professionals sanitaris/es de l’establiment. (ROFSEPC, p. 80).

182

de seguretat) i un coordinador d’equips. A més, s’obrirà un canal de comunicació amb l’hospital de referència per informar-los de qualsevol sortida i la participació del SEM per les sortides urgents o vitals.

Un cop restablert l’ordre i la normalitat al centre, es realitzarà un seguiment sanitari als reclusos ferits durant l’aldarull o motí, ja sigui al departament d’infermeria del centre, hospital de referència o Unitat Hospitalària Penitenciària de Terrassa (UHPT) (DGSP, 2012b).

Totes les atencions descrites en l’apartat de situacions límit són assistències urgents d’atenció obligatòria les quals l’intern/a pot negar-se a rebre assistència sanitària. Únicament queden excloses les negatives a rebre assistència urgent en el medi penitenciari les que queden descrites al RD 190/1996, del Reglament Penitenciari on redacta l’actuació sanitària davant l’Assistència obligatòria en casos d’urgència vital:

1. El tractament medicosanitari s’ha de dur a terme sempre amb el consentiment informat de l’intern. Només quan hi hagi perill imminent per a la seva vida es pot imposar un tractament contra la voluntat de l’interessat, i la intervenció mèdica ha de ser l’estrictament necessària per intentar salvar la vida del pacient i sens perjudici de sol·licitar l’autorització judicial corresponent quan sigui necessari. D’aquestes actuacions, se n’ha d’informar l’autoritat judicial.

2. La intervenció medicosanitària també es pot dur a terme sense el consentiment del pacient quan no fer-ho comporti un perill evident per a la salut o la vida de terceres persones. D’aquestes situacions, se n’ha d’informar a la autoritat judicial.

3. Quan per criteri facultatiu es necessiti ingressar l’intern en un centre hospitalari i no es tingui l’autorització del pacient, l’Administració penitenciària ha de sol·licitar a l’autoritat judicial competent l’autorització de l’ingrès de detinguts, presos o penats en un centre hospitalari, excepte en cas d’urgència, en què la comunicació a l’autoritat esmentada s’ha de fer posteriorment de manera immediata. (Art. 210, p. 172)

Els infermers de presons donat que són els professionals que desenvolupen també un rol col·laboratiu amb el metge requereix tenir la coneixença d’aquesta situació legal per tal de donar resposta èticosanitaria a l’intern/a-pacient davant aquestes situacions dins el medi.

2.2.3 Models i Teories d’Infermeria: Una Proposta de Model Conceptual per les Cures Infermeres Penitenciàries: Imonege King

Al llarg de la història la teorització infermera ha orientat la tasca professional infermera a l’hora d’escollir el pensament des del qual es basa per justificar i guiar el seu desenvolupament disciplinar. Ha estat una continua aportació al coneixement infermer de les teories i models conceptuals, així Poletti (1980) va definir el model com: “Un modelo puede representar las características de una disciplina y dar una cierta dirección a un conjunto de leyes que se seleccionan para formar un sistema teórico” (p.14) i la teoria com: “La teoría es un principio general, de valor científico, que gobierna la práctica o que se propone para explicar los hechos observados” (p.14).

Els models conceptuals i les teories poden descriure, orientar, guiar, explicar o predir la pràctica infermera, essent el model un conjunt de conceptes i proposicions generals més abstractes (Wesley, 1997; Luis et al. , 1998; Bordage, 2009) i les teories com els coneixements que s’utilitzen per recolzar o dirigir la pràctica professional (Wesley, 1997; Smith Ruiz i Lierh, 2008).

Els models conceptuals presenten visions de fenòmens del món, però representen només una aproximació o simplificació d’aquells conceptes considerats rellevants per a la comprensió de l’esdeveniment. Són representacions de la realitat de la pràctica i representen els factors implicats i la relació que hi ha entre ells. Es converteixen en un instrument que permanentment recorda a diferents aspectes del cuidar infermer i la relació entre els factors físics, psicològics que s’han de contemplar al dispensar aquestes cures (Alligood i Tomey, 2011).

Aquests models ofereixen una visió global dels paràmetres generals de la infermeria que inclouen idees sobre: la naturalesa i el rol del pacient i de l’infermer/a; sobre l’entorn o cultura a on es desenvolupa la infermeria; sobre l’objecte o funció de la infermeria; i quina és la cura de la salut i sobre les accions o intervencions d’infermeria.

Tots aquests conceptes es poden caracteritzar de la següent forma (Wesley, 1997):

 La persona entesa com individu, família o comunitat; com ésser físic, espiritual, psicològic i sociocultural que rep les cures.

 Salut, grau de benestar o malaltia que percep la persona.

 L’entorn en el que existeix la persona. Es refereix a les condicions internes i externes, circumstàncies i influències que afecten a la persona.

 Infermeria són les activitats, característiques i atributs de l’individu que proporciona les cures.

Les diferents autores teòriques justifiquen els seus plantejaments des de diferents visions fonamentals:

Any Autora Teoria o model conceptual Característiques principals

1860 Nightingale, F. Teoria de l’Entorn Es centra en la infermeria i la relació amb l’entorn del pacient.

1952 Peplau, H.F Model de les relacions _{interpersonals} Teoria de la infermeria psicodinàmica.

1955 Henderson, V. Definició d’Infermeria

Els pacients necessiten ajuda per assolir la independència. Es varen identificar 14 necessitats humanes bàsiques.

1960 Abedellach, F.G Teoria de tipologia dels problemes _{d’infermeria} Els problemes dels pacients determinen les cures dels pacients.

1964 Wiedenbach, E. Art de cuidar de la infermera _clínica

Procés d’ajuda que respon a les necessitats a través de l’art de la individualització de l’atenció.

1966 Levine, M.E El model de la conservació

Està basada en les teories de l’adaptació. Es basa en principis de conservació de l’energia, la integritat estructural, la personal i la social.

1970 Rogers, M. E Model de processos vitals Ciència dels estats unitaris dels éssers humans.

1971 Orem, D. E. Teoria General d’Infermeria

La cura personal manté la integritat. Tres teories: Teoria de l’autocura, Teoria del dèficit de l’autocura i Teoria dels Sistemes d’Infermeria.

1971 Imonege, K. La teoria de consecució _{d’objectius/metes}

La base conceptual de la infermeria són els sistemes socials, la salut, la percepció i les relacions interpersonals.

1976 Callista, R. Model d’adaptació

L’individu és un sistema bio-psico- adaptatiu en un entorn.

.../...

Any Autora Teoria o model conceptual Característiques principals

1978 Leininger, M. Teories de la diversitat i la _{universalitat de les cures culturals}

Infermeria transcultural. Conceptes més importants inclouen l’atenció, la cura, la cultura, els valors culturals i les diferències culturals.

1979 Watson, J. Teoria de la cura humana La ciència del cuidar. Infermeria com ciència humana i cura humana.

1984 Benner, P. Model d’aprenent a expert

Descriu sistemàticament les cinc etapes de l’adquisició d’habilitats a la pràctica d’infermeria: principiant, principiant avançat, competent, hàbil-capacitat i expert.

1985 Meleis, A. Model de transicions Es basa en la influència i les suplències dels rols.

1992 Kolcaba, K. Teoria de la comoditat, del confort

Es basa en que la comoditat és el resultat integral de l’atenció desitjable. Les necessitats de l’atenció clínica són les necessitats de confort, que sorgeixen de situacions estressants de salut que poden ser cobertes pel sistema dels receptors.

2000 Swanson, KM. Teoria de les cures

Proposa cinc seqüències bàsiques que fan evident el cuidar infermer: conèixer, estar amb, fer per a, permetre, mantenir la creença.

Taula 26: Relació de teories i models d’infermeria.