CRISIS RESPOSE

El model de Lösch (1943) parteix de uns supòsits molt senzills i es concentra en el problema de la producció i l'equilibri dins d'una determinada indústria. Aquesta és una teoria general de l'equilibri per a una economia amb un sol bé. Una de les mancances més importants és que pressuposa una homogeneïtat espacial (matèries primeres, població, etc.) que no es dóna a la realitat.

Els supòsits en què es basa Lösch són els següents:

• distribució uniforme (sobre l'espai) de les matèries primeres industrials, • facilitats de transport en totes les direccions,

• distribució uniforme de la població,

• no es consideren les diferències de costos,

• les mateixes oportunitats de producció per a tothom.

En aquest model, la realització de l'equilibri és conseqüència de dues tendències:

1. Els productors busquen un major guany individual i els consumidors volen accedir a mercats on els preus siguin més baixos.

2. La competència que té lloc entre els productors quan les empreses d'una mateixa indústria es multipliquen fins a arribar a ocupar el territori, eliminant així els beneficis excedentaris.

Quan ja no hi ha taxes de benefici superiors a la normal s'assoleix l'equilibri i desapareix la competència per l'assentament òptim, ja que les localitzacions han estat fixades.

Formalment, podem expressar les condicions d'equilibri en aquestes cinc equacions:

1) ∆R mq /∆x mq= 0; ∆R mq /∆ymq= 0; 2) ∑A m1+ A m2+ ... + A mq = A 3) P m (Dq ) = C m (Dq ) 4) ∆P mq /∆A mq = ∆C mq /∆A mq 5) B mq = P mq+ t mq √{(x -x mq )2 + (y -y mq )2} = = P mq-1+ t mq-1√{(x -x m q-1)2 + (y -y m q-1 )2}

on, m = quantitat de productes 1, 2 ... m,

q = nombre d'emplaçaments 1, 2 ... q, d'on q i q-1 poden ser considerats com a localitzacions representatives,

R = benefici,

x, y = coordenades de localització,

A = extensió de l'àrea total, mentre que A1, A2 ... Aq representa les àrees de

mercat vinculades als emplaçaments individuals 1, 2 ... q,

p = preu de fàbrica,

D = demanda,

B = frontera de l'àrea de mercat expressada en termes monetaris (com a preu de venda),

t = tarifa de transport.

Què és el que ens diu Lösch en el seu model?

1. La localització de cada productor industrial ha de ser òptima per tal de maximitzar beneficis (i també per a que es maximitzi l'estalvi dels consumidors) sempre que ho permetin les restriccions de les equacions 2, 3 i 4. Si es compleix aquesta equació, un canvi en la localització no pot alterar els beneficis.

2. El nombre d'empreses (i de localitzacions) ha de ser prou gran com per a ocupar tot l'espai (aquesta és una condició fonamental). Això voldrà dir que si multipliquem les àrees de mercat de cada emplaçament pel nombre de punts ens ha de donar la superfície del sistema. Si no es complís aquesta condició, alguna empresa miraria d'ocupar les àrees lliures per tal d'obtenir uns beneficis extraordinaris.

3. El preu de fàbrica ha d'igualar el cost mig. Si això es compleix, no hi ha beneficis extraordinaris (ens trobem en equilibri i totes les empreses tenen una taxa de benefici normal).

4. L'àrea de mercat ha de ser la mínima que justifiqui la producció contínua. Si l'àrea fos més gran, el preu mínim ultrapassaria els costos mitjos, la qual cosa permetria l'entrada de noves empreses que competirien amb les existents i reduirien les àrees de mercat fins a que els preu igualés el cost mig.

5. Als consumidors situats als límits de les àrees de mercat els és indiferent comprar a qualsevol de les dues empreses que tenen més a prop (localitzades a

q i q -1).

A partir d'aquestes cinc condicions de l'equilibri locacional general (i de les hipòtesis inicials), totes les empreses d'una indústria tindrien els mateixos costos al marge de la seva localització, les seves àrees de mercat serien les mateixes, així com els costos de transport, i arreu es cobraria el mateix preu.

Gràcies a les equacions es poden calcular la dimensió i els límits de les àrees de mercat, la localització dels establiments productius i els preus. Finalment (sempre suposant una homogeneïtat en les tarifes de transport), les equacions 4 i 5 ens permeten deduir que les àrees de mercat són de tipus hexagonal.

Tot i que aquest és un model amb considerables mancances, suposa un primer intent de descriure les relacions espacials a partir d'un grup d'equacions. La presumpció de competència monopolística va permetre evitar els problemes que es presentarien amb un model de competència perfecta.

Ara bé, es tracta d'un model amb uns supòsits molt poc realistes, ja que no considera l'existència d'economies d'aglomeració, no explica l'existència de punts nodals en l'economia espacial i planteja que les matèries primeres són igualment accessibles des de tot el territori, fet que limita l'anàlisi a aquelles activitats on la necessitat de matèries primeres sigui molt petita (com ara els serveis, per exemple), i no permet l'aplicació per a indústries que treballen amb matèries primeres clarament localitzades. Es considera que l'estabilitat de l'equilibri depèn de l'existència d'àrees de mercat hexagonals, quan la forma més rendible és la circular (tot i que d'aquesta manera ens trobaríem amb espais lliures que impossibilitarien l'equilibri general). Finalment, el supòsit de la distribució homogènia dels centres de producció també entra en contradicció amb la realitat.

Al marge de les crítiques que es puguin fer a aquest model, la seva importància no rau precisament en l'exactitud i la versemblança dels seus plantejaments, sinó en el salt qualitatiu que va suposar al seu temps el disseny d'un model d'aquestes característiques.

De tota manera, les aportacions de Christaller i Lösch mereixen una valoració conjunta en el sentit que totes dues parteixen del supòsit de l’existència de productors monopolistes protegits de la competència pels costos de transport. L’esquema de les àrees de mercat, però, a la pràctica només funciona per als serveis comercials i a les persones o als mercats agraris, mentre que és de difícil aplicació a les activitats industrials.

Pel que fa als productes industrials, atès el menor pes relatiu que tenen els costos de transport el consumidor no manifesta una especial preferència per la proximitat. El sector de l’automòbil en seria un exemple clar: ja que els costos de transport només suposen, aproximadament, el 7% del preu de venda al públic, els consumidors no limiten el ventall de possibilitats als fabricants instal·lats dins l’entorn de la seva àrea de residència. En aquest sentit, doncs, els consumidors catalans no limiten la seva elecció als vehicles de la marca SEAT, sinó que trien entre la totalitat de les marques presents al mercat, al marge del lloc on han estat fabricats els vehicles.