Deporte i a la Constitució espanyola
A les darreries de 1977, concretament durant el mes d’octubre, a Catalunya es succeïren dos esdeveniments que foren considerats com a determinants per al procés democratitzador del país i que tingueren el seu reflex en el fenomen esportiu. Sense anar més lluny, aquests foren l’arribada de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu llarg exili en territori francès i les acaballes del Congrés de Cultura Catalana. A nivell estatal, tant la celebració de la primera Asamblea General del Deporte com l’aparició de l’esport en el text constitucional –ja en l’any 1978-, també ajudaren a definir el règim atribuït a aquest concepte.
El dia 23 del citat octubre, el president a l’exili recorregué els carrers de la ciutat comtal fins arribar al Palau de la Generalitat des d’on pronuncià 117
La controvertida promoció de l’esport en les polítiques públiques
133 l’històric “Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí!”. Poc abans, la ciutat ja havia acollit una manifestació en favor de l’Estatut d’Autonomia que, amb més d’un milió d’assistents,118 corroborà el desig de la ciutadania d’avançar cap a un major grau de democràcia i de llibertat.
Amb aquest rerafons polític, Josep Tarradellas era interrogat, fins i tot abans d’arribar a terres catalanes, entorn a la temàtica esportiva i més concretament, sobre la possible creació d’una conselleria d’esports a la Generalitat de Catalunya. Tarradellas es mostrà reticent al respecte, entenent que “Catalunya no tiene la potencialidad ni económica ni deportiva para tener un departamento dedicado exclusivamente al deporte”.119 El president era de l’opinió de “someter el deporte catalán a un departamento idóneo y englobado dentro de otra Conselleria”, en referència a la de Cultura, ja que el considerava “como medio de formación humana, física y cívica de la juventud”.120
Tarradellas, en consonància amb el discurs de Castejón al capdavant del Consejo Superior de Deportes, era partidari de potenciar, des dels estaments públics, el “deporte formativo, de las escuelas, de los barrios, de los municipios” i “el deporte de base, amateur, practicado por simple afición”.121 En aquest període, l’afany dels actors polítics del moment en la potenciació de la pràctica esportiva entre tots els sectors poblacionals del país, i per tant d’aconseguir que aquesta es convertís en un hàbit de la ciutadania, comportava un cert menyscabament de l’esport espectacle. Aquesta nova concepció, entenia que aquesta darrera manifestació de
118
Jesús Mestre, dir., Atles de la transició. Espanya de la dictadura a la democràcia (1973- 1986) (Barcelona: Edicions 62, 1997), 46.
119
Declaracions de Josep Tarradellas. Vegeu R. Maxenchs, “Tarradellas en casa. Imagen deportiva del president,” El Mundo Deportivo, 24 d’octubre de 1977, 4.
120
Declaracions de Josep Tarradellas. Vegeu Santiago Codina, “Josep Tarradellas. Honorable president de la Generalitat de Catalunya,” Dicen.., 6 d’octubre de 1977, 10. 121
l’esport, fins aleshores principal preocupació dels poders públics, havia d’ésser responsabilitat de “sus entidades correspondientes”.122
A banda del compromís de la Generalitat de Catalunya entorn a l’afavoriment del procés de massificació esportiva que s’estava produint arreu, Tarradellas també es mostrà partidari de la descentralització de la política esportiva, en consonància però amb els pactes establerts amb el govern d’Adolfo Suárez que “entrañan unas limitaciones descentralizadoras”.123 En efecte, les negociacions per al restabliment de la Generalitat i el seu retorn com a president de la mateixa foren conseqüència de la necessitat de Suárez d’iniciar el procés de restabliment de l’autogovern català. Els resultats de les eleccions generals celebrades mesos abans tant a Catalunya com al País Basc, entreveien una possible ruptura respecte al model polític establert a la resta del país que Suárez s’afanyà en apaivagar.124 El procés de negociació amb el president de la Generalitat a l’exili, conegut com a “Operació Tarradellas”,125 permeté restar protagonisme als partits nacionalistes catalans vencedors de les eleccions i aconseguiren imposar un procés paral·lel al de l’Estat espanyol, caracteritzat pel pragmatisme i la iniciativa política del govern de Suárez front a la postura de les forces polítiques catalanes.
Per la seva part, la ponència d’Esport i Lleure del Congrés de Cultura Catalana finalitzà el 9 d’octubre de 1977 a la ciutat de Sabadell amb l’establiment d’un seguit de conclusions pel que fa a l’esport escolar, social i
122
R. Maxenchs, “Tarradellas en casa....,” 123
Santiago Codina, “Josep Tarradellas. Honorable president...,” 124
José Luís Martín, “La transició política a Catalunya,” a La transició a Catalunya i Espanya, ed. Pere Ysàs i Solanes (Barcelona: Fundació Doctor Lluís Vila d’Abadal, 1997), 77.
125
Borja de Riquer, “La configuración del sistema autonómico. El caso de Cataluña,” a Historia de la transición (1975-1986), eds. Javier Tusell i Álvaro Soto (Madrid: Alianza Editorial, 1996), 476; Antoni Segura, “Memòria i història de la transició,” a Memoria de la transició a Espanya i a Catalunya, eds. Rafael Aracil i Antoni Segura (Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000), 51.
La controvertida promoció de l’esport en les polítiques públiques
135 de competició.126 Abans però, s’inclogué una reflexió vers la realitat d’una qüestió esportiva titllada de “reflex de l’estructura de classes on es reprodueixen els conceptes de producció capitalista”,127 així com de “factor de sublimació, de repressió i de distracció dels impulsos de la persona”,128 i controlada per l’Estat. En aquest sentit, calia considerar l’esport com a un dret ciutadà que, des de les vessants educativa i recreativa, podia incidir en el benestar físic i psicològic de la ciutadania.129
A grans trets, les conclusions apuntaven cap a un esport escolar gairebé “inexistente en nuestras escuelas”,130 amb una gran dificultat per a la consecució de professors d’educació física i, per tant, es convenia la necessitat d’intensificar en els centres educatius una educació física realitzada per especialistes. Quant a l’esport de caire social, s’explicitava la conveniència d’iniciar una campanya d’ambientació per donar a conèixer els beneficis de la seva pràctica i així sensibilitzar la ciutadania vers el moviment i l’aire lliure per al millorament de la seva salut.131 Des d’aquest punt de vista, la consecució d’instal·lacions esportives ajustades a les necessitat de cada barri o població es considerava bàsica per a la conscienciació entorn a la pràctica esportiva. Finalment, s’emfasitzava en el principi de llibertat associativa de les entitats exponents de l’esport de competició, que al seu torn s’agrupaven en federacions representatives de la realitat de cada modalitat esportiva.132
126
La clausura oficial del Congrés de Cultura Catalana, iniciat l’any 1975, fou el 8 de desembre de 1977.
127
Congrés de Cultura Catalana, Resolucions III (Barcelona: Congrés de Cultura Catalana, 1978), 268. 128 Ibid., 267. 129 Ibid., 268 i 269. 130
“El “Congrés de Cultura Catalana” y su posición ante el deporte,” El Mundo Deportivo, 10 d’octubre de 1977, 44.
131
Congrés de Cultura Catalana, Resolucions..., 273. 132
Aquestes conclusions, si bé feien una valoració més crítica i ajustada de la realitat esportiva d’un país encara amb enormes mancances per aconseguir la consolidació d’un procés de massificació esportiva, combregaven amb el posicionament de les instàncies oficials. La necessitat de potenciar, tant des d’una vessant educativa com recreativa, l’extensió de la pràctica esportiva i de deixar de sobredimensionar l’esport professional –fins aleshores gairebé l’únic focus d’atenció de les polítiques públiques- eren postulats característics dels discursos de la major part dels agents esportius del país durant els primers anys de la transició democràtica.133
Tot i el canvi de discurs de les diferents administracions entorn a aquesta matèria, l’immobilisme fou quelcom que caracteritzà aquest període de grans canvis a nivell polític però que no es reflectí en un tomb en les actuacions governamentals. Així fou com la inestabilitat política existent en el país i el buit en l’assumpció de responsabilitats en afers esportius animà a d’altres col·lectius a fer diverses propostes entorn a les directrius que havien de regir el desenvolupament de l’esport en els anys posteriors. Una d’aquestes fou la realitzada per 39 presidents de federacions esportives catalanes que acordaren tres mesures afavoridores de l’esport català: “contactar con el representante del presidente de la Generalitat de Catalunya, con el fin de colaborar en forma decidida en la organización del deporte en Catalunya”,134 la realització d’un estudi de la projecció i reestructuració de l’esport a Catalunya i assabentar Benito Castejón “de los deseos y propósitos de las Federaciones”.135
133
En les resolucions de l’Àmbit d’Esport i Lleure del Congrés de Cultura Catalana s’explicitava la necessitat de “situar l’esport professional dins el marc que li correspon, destriant-lo amb el màxim d’exactitud de camp de la pràctica esportiva general, de l’esport dir amateur, per a protegir en primer lloc el ciutadà contra la manipulació de l’esport espectacle i de les figures esportives, per a protegir el propi treballador esportiu de l’explotació i la discriminació a què és sotmès, per a protegir finalment tot un poble que té dret a una pràctica esportiva i al qual ben sovint se li sostreuen uns diners que deriven cap a l’esport espectacle i capa l’esport professional encobert”. Vegeu Ibid., 279.
134
Comunicat Oficial que podeu trobar a “¿Hacia un “Consell dels Sports de Catalunya”?,” El Mundo Deportivo, 23 de setembre de 1977, 24.
135 Ibid.
La controvertida promoció de l’esport en les polítiques públiques
137 A banda d’aquesta proposta procedent dels estaments federatius i que tenia com a comú denominador “el espíritu autonómico del deporte catalán tanto desde el punto de vista de organización interna y agonística, como del económico para su financiación”,136 el Reagrupament del Futbol Català també mostrà la seva intenció d’impulsar “el deporte desde la base y democratizar las estructuras del fútbol en Cataluña”.137 Aquesta plataforma, integrada per entrenadors i jugadors professionals –com Domingo Balmanya o Carles Rexach-, àrbitres i d’altres persones relacionades amb el món del futbol, alertava l’opinió pública del fet que el “cambio democrático conseguido en nuestro país, después de las elecciones, no ha tenido su correspondencia en el mundo del deporte”. D’aquesta situació se’n desprenia que l’esport català encara fos dirigit per persones escollides en “condiciones y circunstancias históricas ya superadas y que en la actualidad difícilmente pueden llevar a término la renovación y los nuevos planteamientos que requiere nuestro deporte”.138 Quant a la temàtica futbolística, aquest manifest apostava per unes eleccions democràtiques en el futbol català per assolir la representativitat pertinent així com“la formación de una alternativa concreta de reestructuración del fútbol a nivel de Cataluña”.139
A nivell estatal, també a les acaballes de 1977, destacà la celebració a Madrid de la I Asamblea General del Deporte organitzada en set ponències,140 clausurada per Benito Castejón el 17 de desembre d’aquell mateix any. En aquesta trobada, impugnada per set partits polítics per manca de representativitat i manipulació interna,141 es conclogué, entre
136
Vegeu “¿Hacia un “Consell dels Sports de ...,” 137
“El “Reagrupament del Futbol Català” presentará un proyecto a la “Generalitat”,” El Mundo Deportivo, 12 d’octubre de 1977, 4.
138 Ibid. 139
Ibid. 140
Alfil, “La Asamblea Nacional hacia un nuevo concepto de deporte,” El Mundo Deportivo, 16 de desembre de 1977, 3.
d’altres, la necessitat de comptar amb una llei de l’esport ajustada a les necessitats del moment o la regulació i ordenació de l’educació física en el sistema educatiu. També foren notables les aportacions pel que fa a la necessitat d’una contribució massiva de l’Estat al fenomen esportiu, ja que “la aportación no sólo debe ser moral y jurídica sino también económica”,142 així com entorn al caràcter independent que havia de regir-lo o a la urgència de “instalaciones para el “deporte para todos”, al que debe supeditarse el deporte espectáculo y el deporte de alto rendimiento”.143
En definitiva, les declaracions dels representats de l’esport estatal o el posicionament de moviments associatius com el veïnal o l’esportiu en l’Asamblea General del Deporte –a l’igual que el Congrés de Cultura Catalana-, evidenciaren una sèrie de mancances endèmiques de l’esport espanyol. Aquest, malgrat ubicar-se en un període de creixent democratització del país, certificava que els canvis en el seu tarannà tan sols s’havien produït en el terreny de l’oratòria. Restava doncs passar al camp de les actuacions, és a dir que les instàncies governamentals prenguessin una major responsabilitat en l’afer esportiu, contribuint així, al definitiu procés de massificació esportiva que fins aleshores havia corregut a càrrec, principalment, del moviment associatiu. En el bienni 1977-1978 es féu evident que “mientras verbalmente se apoya el deporte, se ve su necesidad, se quieren triunfos y un alto pabellón internacional en el ámbito deportivo, en la realidad prácticamente se reduce todo a una mera ayuda publicitaria con un “Haz deporte”, pero... ¿dónde?, ¿con quién?, ¿quién me enseña?...”144 141
Els partits polítics que no hi donaren suport foren el PCE, PSUC, PSOE, PSP, Partido Socialista de Aragón, PS Catalunya (Congrés) i PS Catalunya (Reagrupament). Vegeu Alfil, “Siete partidos políticos no aceptan las conclusiones,” El Mundo Deportivo, 18 de desembre de 1977, 14. També d’altres col·lectius com els alumnes de l’Institut Nacional d’Educació Física de Madrid es mostraren reticents amb el funcionament de l’Assemblea, fins al punt que “enfadados porque no se había solicitado su punto de vista, abandonaron la reunión”. Vegeu J. J. Castillo, “Deporte conflictivo,” El Mundo Deportivo, 17 de desembre de 1977, 19. 142
“ “Esto es una apertura al futuro del deporte”,” El Mundo Deportivo, 18 de desembre de 1977, 14.
143
Alfil, “Con el pleno termina la I Asamblea del Deporte,” El Mundo Deportivo, 17 de desembre de 1977, 20.
La controvertida promoció de l’esport en les polítiques públiques
139 Les darreries de 1978, concretament el 31 d’octubre i el 6 de desembre, també foren clau i polèmiques per a la qüestió política. Fou en ambdues dates quan, després de diverses etapes d’elaboració del text constitucional – no absentes d’entrebancs- s’aprovà en el Congrés dels Diputats i fou sotmès en referèndum entre la ciutadania, amb un 87,9 % dels vots afirmatius.145 Tot i que el govern d’Adolfo Suárez encapçalà d’altres decisions polítiques com els Pactes de la Moncloa per fer front a la crisi econòmica o la reforma fiscal de 1978,146 l’elaboració de la Constitució fou l’eix fonamental de la primera legislació democràtica. El sufragi d’aquest text fonamentat en cinc principis com l’Estat democràtic, l’Estat de dret, l’Estat social, la monarquia parlamentària i l’Estat autonòmic –aquest darrer el més polèmic-, coincidint amb l’aprovació de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia al Parlament de Catalunya el 29 de desembre de 1978, conduí a la generalització del procés autonòmic, iniciant-se l’anomenat “café para todos” que pretenia diluir el fet diferencial català, basc i gallec.
A les continuades crítiques que rebé el govern espanyol per la seva discutible implicació envers l’esport, fins al punt de considerar-lo “sin género alguno de duda la auténtica cenicienta de la democracia”,147 s’hi afegia un text constitucional en el qual “no se reconoce para nada la actividad deportiva como uno de los derechos del ciudadano de este país”,148 o el que és el mateix, “la palabra deporte no ha aparecido ni por equivocación
144
Jaume Massó, “I.N.E.F., en paro, requiere urgente solución,” Dicen..., 2 d’abril de 1977, 13.
145
Antoni Segura, “Memòria i història...,”, 47.
146
Producte de la crisi del petroli de 1973 la inflació i la desocupació van anar creixent any rera any. Els Pactes de la Moncloa foren la mesura de consens polític endegada pel govern després de les eleccions de 1977 per fer front a aquesta situació.Vegeu Jesús Mestre, dir., Atles de la transició. Espanya de la dictadura a la democràcia..., 34.
147
Entre 1976 i 1979 havien augmentat en un 30 % quan els pressupostos de l’Estat ho havien fet en un 200 %. Vegeu “En España, el deporte ya no cuenta,” Don Balón 159, 24 d’octubre de 1978, 10.
148
durante los debates constitucionales”.149 Una publicació com Don Balón es manifestava en contra de la Constitució com a senyal de protesta, com a un ““no” a Congreso y Senado, un “no” al Gobierno y un “no” a la situación actual de la que en un futuro no muy lejano habrá que pedir cuentas a los actuales gobernantes”.150
La posició d’aquesta publicació no era sustentada per tothom. Ja s’ha vist anteriorment com els diferents representants de forces polítiques que es presentaven a les eleccions legislatives de 1979 defensaven la dimensió que havia adquirit l’esport en l’articulat del text constitucional. Concretament, com se sap, fou l’article 43.3 de la Carta Magna el que recollí que “los poderes públicos fomentarán la educación sanitaria, la educación física y el deporte. Asimismo facilitarán la utilización adecuada del ocio”.151 Sens dubte, l’enorme sensibilitat existent en aquest període respecte a les necessitats de la població, així com el creixent protagonisme de l’esport en la seva quotidianitat, n’afavorí la seva inclusió definitiva en l’articulat d’aquest text.
Tot i que la situació de l’esport millorà a mida que la democràcia s’anà consolidant –això sí, en menor mesura del que s’esperava-, la sensació de bona part de la ciutadania apuntava que aquest fenomen es trobava en plena involució. Sens dubte, la crisi econòmica del país així com les prioritats polítiques dels governants –allunyades de l’esport- ajudaren a la impressió que se “quiere capar al deporte español”.152 Segons alguns, fins i tot durant la dictadura la situació era millor ja que “quizá se conseguía algún presupuesto adicional gracias a algún amiguete metido por los ministerios o en la D. N. D. Ahora, ni eso”.153 149 Ibid. 150 Ibid., 12. 151
Luís Martín, ed., Constitución Española (Pamplona: Aranzadi Editorial, 1996), 107. 152
“La cruda realidad de nuestro deporte,” Don Balón 160, 31 d’octubre de 1978, 10. 153
La controvertida promoció de l’esport en les polítiques públiques
141 Tanmateix, malgrat les conseqüències de la crisi econòmica que sacsejà l’Estat, les actuacions que s’anaren realitzant a la ciutat de Barcelona, juntament amb el canvi en els discursos dels poders públics i de l’associacionisme vers l’esport materialitzats en els diferents manifests ja esmentats, possibilitaren una conjuminació adient per a què l’accés definitiu i massiu a la pràctica esportiva es veiés enormement impulsat a partir d’aleshores.
L’associacionisme esportiu: la constatació d’un procés de massificació esportiva en un context de crisi socioeconòmica
143