En l'anàlisi de discurs es duen a terme dues operacions, una analítica i una altra sintètica. L'anàlisi es correspon amb la fragmentació de les dades (cites, categories) mentre que la síntesi unifica. Aquesta unitat es tradueix en la representació del principal descobriment en un esquema explicatiu. Alguns exemples d'esquemes utilitzats en l'anàlisi de discurs s'exposen a continuació:
Les oposicions binàries
El procediment més eficaç per a recuperar el sentit d'un signe parteix de reconstruir el seu contingut mitjançant l'anàlisi de la seua relació amb altres signes. En els camps semàntics és on es pot observar les relacions d'associació semàntica entre significats: grups de termes les relacions recíproques dels quals poden demostrar que constitueixen una estructura. Per a fer-ho, s'han de dur a terme dues tasques: delimitar el camp semàntic per a revelar la seua existència; i determinar les condicions de pertinença de diferents significats mitjançant l’explicitació de l'estructura relacional que els agrupa.
Una forma habitual d'estructura camps semàntics és partir de la noció de polaritat. Es pot seguir l'oposició binària com l'operació humana bàsica de produir sentit, d'ací deriven les següents estratègies (Alaminos, 1999):
x Antinòmia: contradicció entre dues coses (mascle-femella, dia-nit);
x Incompatibilitat: quan dos significats no poden coexistir o harmonitzar
entre si: roig-verd, amor platònic-orgia, net-brut);
x Antecedent-conseqüent: quan un significat precedeix l'aparició d'un altre
(aprendre-saber, crim-càstig, afronta-venjança);
x Inversa: accions que poden efectuar-se en dos sentits (comprar-vendre,
anar-tornar).
Un exemple d'oposicions binàries és el que mostra el discurs del prejudici sobre la SIDA en els inicis del coneixement de l'opinió pública sobre la malaltia (Conde, 1994: 109).
Quadre 9.1. Parells dicotòmics sobre la SIDA
NOSALTRES ELLS BONS DOLENTS
SA MALALT VIDA MORT INDIVIDU SA I INTEGRAT INDIVIDU «DESORDENAT» I
MARGINAL
SOCIETAT «NORMAL» GRUPS DE RISC «MARGINALS» RELACIONS «SANES» I «NORMALS» PRÀCTIQUES «DESVIADES» I «NO
NATURALS»
«EL MEU» ENTORN QUOTIDIÀ «EL SEU» ENTORN QUOTIDIÀ
Font: Conde, 1994
També, es pot arribar a síntesis realitzades a partir d'un encreuament entre dos o més oposicions binàries. En Alaminos i Penalva (1998) apareixen quatre oposicions sobre el discurs dels votants indecisos al voltant de la política i els polítics: el contrast entre el ser i l'haver de ser, entre el valor simbòlic i el valor pragmàtic d'un polític, entre els principis de vocació i professió en l'activitat política, i el seu contrari en la realitat: la oposició entre afició i ocupació.
Figures 9.2. i 9.3. Discursos sobre els polítics (l’haver de ser)
VOCACIÓ Dedicació als altres
Servei Acords Honestedat Concert Identitat Conciliar Caràcter Temperament Claredat d'idees Senzillesa Carisma Valor pragmàtic Utilitat Valor simbòlic Representació d'idees Lideratge Experiència Representació en
Efectivitat la vida pública
Realització Saber posar
Qualificació Imatge
Preparació Saber parlar
Gestió
PROFESSIÓ Ofici
Discurs sobre els polítics (el ser)
Font: Alaminos i Penalva, 1998
AFICIÓ
Veure’s desbordat pels problemes, dir vaguetats, prometre l'impossible
«“Chaquetero» Prepotència Transfuguisme Supèrbia
Pactisme Frivolitat
Persona Personalitat Traïció a les idees
Interès particular Clientelisme
Prometre allò que se sap que
no es complirà Artificialitat Falta de qualificació Simulació
Aprenentatge Personatge Intèrpret Semblar i no ser
Utilització d'argots Obscurantisme OCUPACIÓ Viure de la política Aïllament Casta
El quadrat semiòtic
D'altra banda, el quadre semiòtic és una altra aplicació de l'anàlisi semiòtica a l'anàlisi de discurs. Aquest es defineix com «una representació de les relacions entre els trets distintius d'una categoria semàntica. Els termes d'un eix semàntic, en relació de contrarietat mútua, apareixen també contraposats per contradicció als termes negatius corresponents» (Delgado i Gutiérrez, 1995: 612).
En Floch (1993) apareixen diverses aplicacions del quadre semiòtic, en el qual mereix la pena destacar-ne dues. Una referida als discursos sobre les grans superfícies (a través d'entrevistes, vegeu la figura 9.4.), i l'altre sobre els hàbits dels passatgers del metro de París, fet a partir de la utilització de tècniques d'observació. Un altre exemple d'utilització del quadre semiòtic es pot observar en Imbert (1994) per a l'anàlisi del discurs polític. Finalment, reproduïm ací l'anàlisi dels discursos sobre la guerra de Kosovo (figura 9.5.).
Figura 9.4. Quadrat semiòtic. Discursos sobre les grans superfícies comercials (Floch, 1993)
«Trobar el producte, de pressa, de qualitat suficient, sempre en la mateixa secció»
«Per què creu que un va a un hipermercat, sinó per a reduir el factor temps? per què no fer un hipermercat en el qual s'anara encara més de pressa. Es farien pàrquings de pisos, per a fer l'espai més compacte, per a estar encara més prop dels productes. Amb els sistemes de pujades i de baixades per als carrets; seria molt eficaç»
«M'agrada trobar-me en un ambient de talla humana i no en un ambient immens, desmesurat...”
«En els hipermercats d'avui no hi ha convivalitat. Aquest terme m'agrada molt. Cal tenir ganes d'anar-hi». «Aquest no és el meu cas avui, vaig per necessitat. En el meu hipermercat convival hauria, en ple centre, un lloc en el qual asseure's, discutir, menjar creps»
«El meu marit no té res a veure amb què hi haja adornaments i convivalidad... El que veu és la seua cartera. Mira la qualitat del producte i el preu.» «Jo no vull exotisme ni un vell llogaret; el que vull és que es puga localitzar els treballadors de l'hipermercat per a demanar-los informacions quan és necessari, i que res em moleste per a anar de pressa.»
«Primer faig la part utilitària i després me’n concedisc un poc més: vaig a ressagar-me a la secció de llibres.» «Cal tenir ganes d'anar-hi (a l'hipermercat), sentir-se com a casa i tenir una mica a fer que omplir el carret amb el que es necessita.»
PRÀCTIC CRÍTIC UTÒPIC LÚDIC El «currant» El «convival» El «ronsa» L’«estalviador» Font: Floch, 1993
Figura 9.5. Quadrat semiòtic. Els discursos de la guerra de Kosovo
Haver de fer
Acció bèl·lica (discurs bel·licista dels mitjans, «destinador» vegeu quadre 9.2)
Valoració de l'acció bèl·lica, reclamació de la invasió terrestre
Prescripció
Haver de no fer Valoració de la no- intervenció (pacifisme)Prohibició
No haver de no fer Valoració de la no no- intervenció(S'ha de fer alguna cosa, la situació és insostenible)
Pacifisme moderat o reconvertit (Cohn-Benedit)
Autorització
Permissivitat
No haver de fer
Valoració de la no-acció bèl·lica (Rússia, ONU) No obligatori
Facultativitat
Font: Penalva i Mateo (2002)
L'anàlisi narrativa
Dins de l'anàlisi de discurs també podem, igual que el quadre semiòtic, introduir una modalitat d'anàlisi estructural: l'anàlisi narrativa. L'anàlisi narrativa resulta molt útil per a descriure, detectar, comprendre com els actors socials entenen o donen significat als processos.
Des de fa algunes dècades els estudis sobre comunicació de masses han assumit la importància de les pautes culturals a l'hora d'elaborar els continguts informatius, així com la seua recepció. Es descobreix que els processos de seleccionar i excloure temàtiques, d'atorgar major importància a certs esdeveniments i la tendència a la dramatització, són mostres del paral·lelisme que hi ha entre les històries narrades i els mites culturals. L'eficàcia de les estructures narratives i simbòliques radica en la seua funció d'instrument per a introduir els valors i normes que serveixen de base per a la formació de les creences i per a la construcció de la realitat.
L'anàlisi narrativa permet l'elaboració de models: models de personatges narratius, de trames i d'oposicions. No serveix solament per a ajudar a accedir al significat contingut en l'esquema narratiu, sinó també a detectar les implicacions quant als efectes ideològics. També la narrativa es pot entendre com una forma d'organitzar i conèixer el món.
L'anàlisi narrativa parteix de Propp, la perfecciona Levi-Strauss i Greimas,12 i tracta d'identificar els rols, funcions i oposicions binàries que proporcionen l'armadura del text. La primera formulació de Propp, en el seu estudi sobre les regularitats narratives en el conte, assenyala el desenvolupament seqüencial de la trama, en la qual s'han d'observar els rols (heroi, brivall, destinador, fetiller, ajudant, fals heroi) que són ocupats pels personatges; i les funcions, enteses com a actes dels diferents personatges, que fan desenvolupar-se la trama (fins a un total de 31). Si Propp se centra en el procés (eix sintagmàtic del relat), en què les funcions van des de la preparació de l'heroi fins al reconeixement públic una vegada superades les proves, Levi-Strauss descobrix el sistema. La seua aproximació paradigmàtica al relat mostra com els patrons d'oposicions que hi ha en la narració contribueixen al desenvolupament de la història (eixida-tornada, creació de la manca-liquidació de la manca, constitució del prohibit-ruptura del prohibit).
En l’anàlisi del discurs, igual que ocorre en la utilització de tropos, s'ha de considerar l'anàlisi narrativa com a esquema útil per a la recuperació del sentit. En algunes entrevistes, el subjecte entrevistat pot assumir aquest esquema amb la finalitat de commoure, persuadir, justificar els seus actes o les seues opinions, o descriure un procés vital propi —com ocorre en moltes ocasions en la història de vida— o d'un altre subjecte o col·lectiu.
Un aspecte essencial dins de l'esquema de Greimas és la presentació general de l'esquema narratiu, basat en quatre elements: contracte, a partir d'un sistema de valors apareix la proposició per part del destinador (dipositari d'aquests valors) d'un programa que ha de dur a terme el subjecte; competència: adquisició per part del subjecte de l'aptitud per a fer la tasca encomanada; performance: realització del programa; i sanció: comparança del contracte plantejat amb les accions del subjecte i reconeixement per part del destinador.
Quadre 9.2. Esquema narratiu de la cobertura de la guerra a Kosovo
Font: Penalva i Mateo, 2000
Finalment, l'anàlisi conversacional, integrada en l'anàlisi de discurs, sol associar- se en la ciència social anglosaxona a l'anàlisi microsociològic de la conversa derivat de l’etnometodologia de Garfinkel i Cicourel). L'anàlisi conversacional es basa en la parla natural, en el llenguatge emprat per la gent en la vida quotidiana; incloent-hi pauses, rectificacions, l'entonació i altres propietats descurades per la lingüística. Pot considerar-se també estructural perquè tracta de desvetlar les regles i unitats bàsiques de la conversa quotidiana.