Prosocial Preferences and Making a Difference

Entre les sèries televisives hi ha dos gèneres, que representen l'herència literària i radiofònica, respectivament: El fulletó (o serial)

Recull en televisió l'herència del fulletó radiofònic o soap opera ("obres del sabó", per estar patrocinades per marques de detergents). Són sèries de molts episodis, oberts a continus canvis en els rols dels personatges i en les situacions (telenovel·la oberta): és una narració construïda com un mecano.

Dallas (1978), Flamingo Road (1980), Dinastia (1981), Los Colby i Falcon Crest són els prototips de fulletó.

Durant més de deu anys Dallas va fer servir tots els recursos del fulletó: parentius dubtosos, odis i rancúnies entre personatges, passions desenfrenades, competència entre dues sagues familiars, conflictes passionals i sentimentals. El seu protagonista, JR, el prototip de "malvat", podrà passar durant una temporada a exercir la funció de

"bo-víctima". I fins i tot una llarga tanda de capítols es podia acabar revelant com el somni d'algun dels personatges. Els guionistes –segons l'acceptació dels espectadors– poden desenvolupar unes situacions i posar fi a d'altres, eliminar un personatge per a potenciar-ne un altre, i fins i tot matar-ne un per a després ressuscitar-lo fent servir l'estratègia que tot havia estat un somni d'un altre personatge (Dallas) o fent que un personatge sigui segrestat per una nau extraterrestre (Falcon Crest). L'espectador ho tolera tot, perquè la versemblança queda suspesa a favor de l'embolic i del conflicte entre personatges.

Hi ha característiques comunes a gairebé tots els fulletons: hi sol haver dues sagues familiars enfrontades i passions amoroses conflictives, filiacions dubtoses, paternitats sorpresa, falses identitats, enfrontaments per amor i per diners. L'acció es va construint com un trencaclosques d'arguments, és un creixement orgànic (en totes direccions), i la realització és simplement funcional.

La minisèrie

Presenta, en canvi, un creixement lineal, narra una sola història, amb exposició, desenvolupament i desenllaç (hi pot haver arguments paral·lels, però tots convergeixen cap a un final comú), encara que es narri en diversos capítols. Poden ser 13, 26 o més capítols, però en qualsevol cas és un nombre de capítols predeterminat, establert en un guió conegut per endavant per tots: actors, realitzadors i espectadors.

Així, doncs, cada personatge té un perfil biogràfic ben fixat i definit, cosa que permet a l'actor de penetrar més psicològicament en el seu personatge. Cada minisèrie té una estètica predissenyada, molt marcada, que juga a favor de la història que s'explica (igual que la música, la il·luminació, les atmosferes, etc.). La realització, per tant, té una funció "poètica", no merament funcional.

El gènere comença amb l'adaptació d'una novel·la d'Irwin Shaw per a televisió: Hombre rico, hombre pobre (1975), i, després, d'un altre llibre d'Alex Halley, Raíces (1977). Curiosament, l'èxit televisiu d'aquestes adaptacions farà tan populars les obres originals que motivarà els autors a escriure'n segones parts, continuacions.

Europa, per la seva extensa tradició literària, començarà a adaptar novel·les per a televisió, i el gènere de la minisèrie arrelarà amb èxit a les televisions europees en els anys vuitanta i noranta. Els britànics l'executaran amb particular

La minisèrie i el fulletó

Entre les sèries televisives hi ha dos gèneres, que representen l'herència literària i radiofònica, respectivament: El fulletó (o serial)

Recull en televisió l'herència del fulletó radiofònic o soap opera ("obres del sabó", per estar patrocinades per marques de detergents). Són sèries de molts episodis, oberts a continus canvis en els rols dels personatges i en les situacions (telenovel·la oberta): és una narració construïda com un mecano.

Dallas (1978), Flamingo Road (1980), Dinastia (1981), Los Colby i Falcon Crest són els prototips de fulletó.

Durant més de deu anys Dallas va fer servir tots els recursos del fulletó: parentius dubtosos, odis i rancúnies entre personatges, passions desenfrenades, competència entre dues sagues familiars, conflictes passionals i sentimentals. El seu protagonista, JR, el prototip de "malvat", podrà passar durant una temporada a exercir la funció de

"bo-víctima". I fins i tot una llarga tanda de capítols es podia acabar revelant com el somni d'algun dels personatges. Els guionistes –segons l'acceptació dels espectadors– poden desenvolupar unes situacions i posar fi a d'altres, eliminar un personatge per a potenciar-ne un altre, i fins i tot matar-ne un per a després ressuscitar-lo fent servir l'estratègia que tot havia estat un somni d'un altre personatge (Dallas) o fent que un personatge sigui segrestat per una nau extraterrestre (Falcon Crest). L'espectador ho tolera tot, perquè la versemblança queda suspesa a favor de l'embolic i del conflicte entre personatges.

Hi ha característiques comunes a gairebé tots els fulletons: hi sol haver dues sagues familiars enfrontades i passions amoroses conflictives, filiacions dubtoses, paternitats sorpresa, falses identitats, enfrontaments per amor i per diners. L'acció es va construint com un trencaclosques d'arguments, és un creixement orgànic (en totes direccions), i la realització és simplement funcional.

La minisèrie

Presenta, en canvi, un creixement lineal, narra una sola història, amb exposició, desenvolupament i desenllaç (hi pot haver arguments paral·lels, però tots convergeixen cap a un final comú), encara que es narri en diversos capítols. Poden ser 13, 26 o més capítols, però en qualsevol cas és un nombre de capítols predeterminat, establert en un guió conegut per endavant per tots: actors, realitzadors i espectadors.

Així, doncs, cada personatge té un perfil biogràfic ben fixat i definit, cosa que permet a l'actor de penetrar més psicològicament en el seu personatge. Cada minisèrie té una estètica predissenyada, molt marcada, que juga a favor de la història que s'explica (igual que la música, la il·luminació, les atmosferes, etc.). La realització, per tant, té una funció "poètica", no merament funcional.

El gènere comença amb l'adaptació d'una novel·la d'Irwin Shaw per a televisió: Hombre rico, hombre pobre (1975), i, després, d'un altre llibre d'Alex Halley, Raíces (1977). Curiosament, l'èxit televisiu d'aquestes adaptacions farà tan populars les obres originals que motivarà els autors a escriure'n segones parts, continuacions.

Europa, per la seva extensa tradició literària, començarà a adaptar novel·les per a televisió, i el gènere de la minisèrie arrelarà amb èxit a les televisions europees en els anys vuitanta i noranta. Els britànics l'executaran amb particular

Vegeu el fragment del capítol 2 de Retorn a Brideshead: lent tràveling semicircular al voltant dels protagonistes bevent copes de vi, escena que il·lustra el nexe d'amistat entre ells, i que transmet l'atmosfera d'exquisit aïllament i

decadència d'aquesta família.

Retorn a Brideshead

Minisèrie de tretze capítols de cinquanta minuts cadascun. Producció britànica de la GranadaTV. Basada en la novel·la Brideshead revisited d'Evelyn Waugh, escriptor anglès que es va convertir al catolicisme (en un país protestant com Anglaterra).

Aquesta minisèrie és un exemple d'adaptació literària, un exemple de bona literatura transmutada en una excel·lent obra audiovisual.

Retrata la decadència d'una vella família aristocràtica britànica, catòlica, mitjançant el personatge de Sebastian (Anthony Andrews), i narrada pel seu amic Charles (Jeremy Irons), de la burgesia mitjana. L'acció se centra en el període d'entreguerres, en què tot un univers de velles formes és a punt de desaparèixer. Tota la sèrie és un enorme salt enrere: Charles relata tot el que ha viscut a Brideshead, la propietat de la família de Sebastian, a partir de l'estiu del 1923.

El catolicisme de la família els converteix en una raresa en un país protestant, amb consciència de minoria. L'estil barroc (propi del catolicisme davant el protestantisme) es reflecteix en l'arquitectura, els ambients i la música de la sèrie. Un portent de sensibilitat estètica i narrativa.

Directors: Charles Sturridge i Michael Lindsay-Hog. Música: Geoffrey Burgon

Guió: John Mortimer

El culebró

El culebró és la visió sud-americana del fulletó (i, per tant, en la línia de la soap opera radiofònica, lacrimògena i sentimental, al seu torn hereva de les novel·les per entregues dels diaris, i també dels romanços de cec). Els arguments característics del fulletó nord-americà –passions, ambicions, pugnes, odis, sagues enfrontades, filiacions dubtoses– es mostren en pantalla amb la identitat cultural pròpia de les societats dels països sud-americans.

L'origen del terme culebró és fosc. A Veneçuela i als països d'origen del gènere s'entén com a pejoratiu.

Segons alguns autors, el terme culebró fa referència a l'estructura narrativa d'aquest tipus de serial, que es prolonga serpentinament durant molts episodis, amb alts i baixos (clímax i valls), com en una línia ondulada, evocadora de la imatge d'una serp.

Per a d'altres, va ser a Veneçuela on es va començar a dir de qui s'havia "enganxat" a un d'aquests serials que "li ha picat la colobra", ha estat inoculat pel seu verí, del qual s'ha fet dependent.

Els dos països que van explotar primer el format de culebró van ser Mèxic i el Brasil. De fet, ho van començar a fer d'una manera paral·lela als Estats Units, fins a arribar a competir-hi en els mercats internacionals durant els anys vuitanta (i al mateix mercat interior nord-americà, per mitjà dels canals hispans). Malgrat els trets comuns, es perceben diferències entre l'esquema mexicà i el brasiler de culebró:

42 de 44

Vegeu el fragment del capítol 2 de Retorn a Brideshead: lent tràveling semicircular al voltant dels protagonistes bevent copes de vi, escena que il·lustra el nexe d'amistat entre ells, i que transmet l'atmosfera d'exquisit aïllament i

decadència d'aquesta família.

Retorn a Brideshead

Minisèrie de tretze capítols de cinquanta minuts cadascun. Producció britànica de la GranadaTV. Basada en la novel·la Brideshead revisited d'Evelyn Waugh, escriptor anglès que es va convertir al catolicisme (en un país protestant com Anglaterra).

Aquesta minisèrie és un exemple d'adaptació literària, un exemple de bona literatura transmutada en una excel·lent obra audiovisual.

Retrata la decadència d'una vella família aristocràtica britànica, catòlica, mitjançant el personatge de Sebastian (Anthony Andrews), i narrada pel seu amic Charles (Jeremy Irons), de la burgesia mitjana. L'acció se centra en el període d'entreguerres, en què tot un univers de velles formes és a punt de desaparèixer. Tota la sèrie és un enorme salt enrere: Charles relata tot el que ha viscut a Brideshead, la propietat de la família de Sebastian, a partir de l'estiu del 1923.

El catolicisme de la família els converteix en una raresa en un país protestant, amb consciència de minoria. L'estil barroc (propi del catolicisme davant el protestantisme) es reflecteix en l'arquitectura, els ambients i la música de la sèrie. Un portent de sensibilitat estètica i narrativa.

Directors: Charles Sturridge i Michael Lindsay-Hog. Música: Geoffrey Burgon

Guió: John Mortimer

El culebró

El culebró és la visió sud-americana del fulletó (i, per tant, en la línia de la soap opera radiofònica, lacrimògena i sentimental, al seu torn hereva de les novel·les per entregues dels diaris, i també dels romanços de cec). Els arguments característics del fulletó nord-americà –passions, ambicions, pugnes, odis, sagues enfrontades, filiacions dubtoses– es mostren en pantalla amb la identitat cultural pròpia de les societats dels països sud-americans.

L'origen del terme culebró és fosc. A Veneçuela i als països d'origen del gènere s'entén com a pejoratiu.

Segons alguns autors, el terme culebró fa referència a l'estructura narrativa d'aquest tipus de serial, que es prolonga serpentinament durant molts episodis, amb alts i baixos (clímax i valls), com en una línia ondulada, evocadora de la imatge d'una serp.

Per a d'altres, va ser a Veneçuela on es va començar a dir de qui s'havia "enganxat" a un d'aquests serials que "li ha picat la colobra", ha estat inoculat pel seu verí, del qual s'ha fet dependent.

Els dos països que van explotar primer el format de culebró van ser Mèxic i el Brasil. De fet, ho van començar a fer d'una manera paral·lela als Estats Units, fins a arribar a competir-hi en els mercats internacionals durant els anys vuitanta (i al mateix mercat interior nord-americà, per mitjà dels canals hispans). Malgrat els trets comuns, es perceben diferències entre l'esquema mexicà i el brasiler de culebró:

Mèxic Brasil Classes socials oligarquies, mitjanes altes interclassisme

Races blancs (criolls) interracialitat

Moral pudor sensualitat

Realització esquemàtica, fixa factura més complexa

Escenografia decorats, interiors exteriors i interiors

To lacrimogen, melodramàtic irònic, relaxat

El culebró mexicà és més de cartó pedra (Los ricos también lloran), i es grava amb gran celeritat, sense deixar als actors gaire temps d'aprofundir en els personatges. Sovint un apuntador els refresca els diàlegs per un auricular dissimulat a l'oïda. En canvi, el serial brasiler (Dancing Days) té més ambició estètica i fa gala de desinhibició tropical, sensualitat, alegria i, fins i tot, d'un humor burlesc i autoparòdic.

Fora d'això, els conflictes de sang, genealogia i parentiu són comuns, i també les rivalitats sexuals i econòmiques. Per què interessen a tanta gent, aquests arguments? Probablement apel·len a pulsions universals, lligades a

conflictes emocionals molt profunds, els mateixos que afloren en els contes populars de fades, princeses i captaires, caputxetes seduïdes i enganyades, llops libidinosos i cruels, fills secrets, la justícia del destí, etc.

No és estrany sentir un seguidor de serials dient: "És que tot el que hi surt és real com la mateixa vida". Probablement és un gènere en què es juga amb la transferència de sentiments per part de l'espectador cap als personatges, amb la identificació.

L'èxit del culebró traspassa les fronteres dels països d'origen, i ja s'han exportat a tot el món. S'ha parlat, doncs, d'un "imperialisme televisiu tercermundista". A la producció de Mèxic i el Brasil s'hi ha afegit la de Veneçuela, amb un culebró a mig camí entre tots dos models.

Imatge de Cristal, culebró veneçolà

"El culebró és hortera o no és", s'ha dit. L'èxit d'aquest gènere entre el públic espanyol –TVE el va programar a partir del 1990 per a competir amb les noves televisions privades– va inspirar productores i cadenes espanyoles a produir els seus propis culebrons, els quals va apartar de l'univers cultural sud-americà per a adaptar-los a les realitats locals, tot i que mantenint sempre certs arquetips bàsics.

El sexe del culebró

El públic del culebró és majoritàriament femení. Per què? Assumpta Roura mira de respondre aquesta qüestió en el llibre Telenovelas, pasiones de mujer. El sexo del culebrón (Barcelona: Gedisa, 1993). Per a Roura, part del èxit del culebró està en la necessitat femenina de compartir emocions. Una societat que inhibeix aquest desig, com la nostra, troba en el serial l'espai catàrtic en què realitzar aquest desig inhibit (de la mateixa manera que els homes el trobarien en esports com el futbol o els productes pornogràfics).

La telenovel·la, per aquesta raó, accentua les diferències entre sexes i reforça els prototips d'home i dona, físics i emocionals: se centra en els sentiments, la maternitat, la submissió a l'home, és a dir, en tot el que canònicament es considera femení. Una caricatura que també s'estén als arquetips de bé –la bona– i de mal –la dolenta–, a més de l'home trofeu.

El culebró té alguna cosa de pornografia femenina: exacerba en la dona emocions, passions específiques.

Mèxic Brasil

Classes socials oligarquies, mitjanes altes interclassisme

Races blancs (criolls) interracialitat

Moral pudor sensualitat

Realització esquemàtica, fixa factura més complexa

Escenografia decorats, interiors exteriors i interiors

To lacrimogen, melodramàtic irònic, relaxat

El culebró mexicà és més de cartó pedra (Los ricos también lloran), i es grava amb gran celeritat, sense deixar als actors gaire temps d'aprofundir en els personatges. Sovint un apuntador els refresca els diàlegs per un auricular dissimulat a l'oïda. En canvi, el serial brasiler (Dancing Days) té més ambició estètica i fa gala de desinhibició tropical, sensualitat, alegria i, fins i tot, d'un humor burlesc i autoparòdic.

Fora d'això, els conflictes de sang, genealogia i parentiu són comuns, i també les rivalitats sexuals i econòmiques. Per què interessen a tanta gent, aquests arguments? Probablement apel·len a pulsions universals, lligades a

conflictes emocionals molt profunds, els mateixos que afloren en els contes populars de fades, princeses i captaires, caputxetes seduïdes i enganyades, llops libidinosos i cruels, fills secrets, la justícia del destí, etc.

No és estrany sentir un seguidor de serials dient: "És que tot el que hi surt és real com la mateixa vida". Probablement és un gènere en què es juga amb la transferència de sentiments per part de l'espectador cap als personatges, amb la identificació.

L'èxit del culebró traspassa les fronteres dels països d'origen, i ja s'han exportat a tot el món. S'ha parlat, doncs, d'un "imperialisme televisiu tercermundista". A la producció de Mèxic i el Brasil s'hi ha afegit la de Veneçuela, amb un culebró a mig camí entre tots dos models.

Imatge de Cristal, culebró veneçolà

"El culebró és hortera o no és", s'ha dit. L'èxit d'aquest gènere entre el públic espanyol –TVE el va programar a partir del 1990 per a competir amb les noves televisions privades– va inspirar productores i cadenes espanyoles a produir els seus propis culebrons, els quals va apartar de l'univers cultural sud-americà per a adaptar-los a les realitats locals, tot i que mantenint sempre certs arquetips bàsics.

El sexe del culebró

El públic del culebró és majoritàriament femení. Per què? Assumpta Roura mira de respondre aquesta qüestió en el llibre Telenovelas, pasiones de mujer. El sexo del culebrón (Barcelona: Gedisa, 1993). Per a Roura, part del èxit del culebró està en la necessitat femenina de compartir emocions. Una societat que inhibeix aquest desig, com la nostra, troba en el serial l'espai catàrtic en què realitzar aquest desig inhibit (de la mateixa manera que els homes el trobarien en esports com el futbol o els productes pornogràfics).

La telenovel·la, per aquesta raó, accentua les diferències entre sexes i reforça els prototips d'home i dona, físics i emocionals: se centra en els sentiments, la maternitat, la submissió a l'home, és a dir, en tot el que canònicament es considera femení. Una caricatura que també s'estén als arquetips de bé –la bona– i de mal –la dolenta–, a més de l'home trofeu.

Activitat 4

Veure algun culebró en emissió i analitzar-hi la presència de determinats patrons estètics, visuals, argumentals, referències culturals, herències d'altres gèneres televisius, etc.

També es poden comparar dos culebrons diferents entre si, o estudiar com un culebró local reflecteix usos socials, transmet patrons de comportament, etc.

44 de 44

Activitat 4

Veure algun culebró en emissió i analitzar-hi la presència de determinats patrons estètics, visuals, argumentals, referències culturals, herències d'altres gèneres televisius, etc.

També es poden comparar dos culebrons diferents entre si, o estudiar com un culebró local reflecteix usos socials, transmet patrons de comportament, etc.