El tercer agrupament que es pot establir inclou els testimonis C, D i G. L’adjectiu “completa” de la denominació pretén indicar la característica d’aquests testimonis d’haver volgut continuar i completar la compilació. Els caracteritza també l’ús de fonts més diverses. S’ha d’advertir en aquesta branca que dos dels testimonis (D i G) abandonen la CdE a partir dels capítols X-XI i que no la reprenen fins a les continuacions. Cal tenir-ho present en l’anàlisi de les similituds i diferències per
amb força confusions per la quantitat de personatges de la família Vallseca, alguns dels quals anomenats Guillem, que floreixen en la vida jurídica de la Barcelona medieval.
51 No ho fa així Aquilino I
GLESIA (1983) i acaba, a través d’un suposat error
d’impremta, dubtant de si s’ha d’atribuir els comentari als Usatges a un Guillem de Vallseca anterior, de l’època de Jaume II; és clar que arriba a tal conclusió sense qüestionar-se la veracitat del 1268 que troba a la glossa com a data present.
52 Això fa G
ARCÍA (1971, 693), afirmant, però, que la nota del manuscrit és la de
finalització de l’Apparatus de Vallseca.
53 Ni l’un ni l’altre, però, expliciten que, a banda de tot això, estaríem afirmant que el
explicar la poca presència de punts crítics adduïts en la discussió a partir d’aquests capítols54.
Tant per la macroestructura com per la microestructura veiem que són textos relacionables55. Tanmateix, no ho són directament els uns amb els altres: la identitat entre els tres textos, especialment de C i D que són una mateixa traducció, tan manifesta, no es concreta en cap relació directa entre ells. C no pot ser l’antecedent directe de D per diferents raons: C porta la llegenda d’Otger Cataló integrada (XI(1) i XI(3)) i D la porta igual però separada del text de la CdE56; trobem a C males lectures que D no segueix57; i perquè hi ha variants en les construccions que presenta C que D no segueix tampoc58. D no pot ser antecedent directe de C per les constants ampliacions de D, la falta del capítol XII, la presència del capítol XI(7). A més, l’ús per part de D d’una genealogia independent de la CdE durant els capítols XIII, XIV i part del XV encara ho fa més impossible. Tampoc és clar si C o D poden ser antecedents directes de G. És cert que D i G comparteixen solucions en alguns punts59, però la cronologia altre cop i molts més indrets que poden desmentir-ho60, fan pensar que D no pot ser l’antecedent directe de G. Perquè C fos l’antecedent directe de G hauríem de tenir més confirmacions que l’única que ens ofereix el PC49 i menys desmentiments que els que trobem61.
Tot plegat invoca un antecedent català comú (“k”), és a dir, la traducció sobre la qual treballen independentment tots tres testimonis: C afegint-hi la llegenda d’Otger Cataló; D incorporant-hi altres fonts i eliminant-ne algun capítol; G, que tenia un antecedent català i el retraduïa al llatí62, fent-hi també incorporacions a partir del capítol XI63.
54 Cf. l’apartat dedicat a la macroestructura, més amunt, i els específics sobre els
capítols XI(1), XI(3) i les continuacions que es troben al capítol 5 de l’estudi.
55 Especialment: cap I, PC2; cap. II, PC4, PC6; cap. III, PC11; cap. IV, PC13, PC14,
PC15, PC16, PC17; cap. V, PC18, PC19; cap. VI, PC20, PC21, PC22, PC23; cap. VII, PC24, PC25, PC26, PC27; cap. VIII, PC29, PC30, PC31, PC32; cap. IX, PC35, PC36; cap. X, PC39, PC44, PC45, PC46, PC50, PC51, PC53, PC55; cap. XI(2), PC58, PC59, PC61, PC62, PC63; cap. XI(6), PC66. També: cap. VIII, PC28; cap. IX, PC33; cap. X, PC37, PC38, PC40, PC41; cap. XI(2), PC60.
56 Cf., a més, el PC61. El fet no és significatiu per la presència de la llegenda, que ja
hem vist com fa d’apèndix a altres textos de la CdE, sinó perquè si C, amb la llegenda integrada, fos l’antecedent de D, quin sentit tindria que aquest la separés del lloc que hi ocupa?
57 Per exemple: cap. II, PC6; cap. X, PC44; cap. XI(2), PC64. 58 Per exemple: cap. X, PC37, PC43, PC49; cap. XI(2), PC57. 59 Cap. IV, PC16; cap. VI, PC22 (nobl. 14, 26, 33); cap. X, PC43.
60 Cap. II, PC3, PC4; cap. III, PC7, PC8; cap. VI, PC22 (nobl. 3); cap. IX, PC33, PC34;
cap. X, PC45, PC49, PC50.
61 Cap. II, PC6; cap. IV, PC16; cap. VI, PC22 (nobl. 14, 26, 33); cap. X, PC43, PC44. 62 Ho confirmen especialment: cap. I, PC2; cap. III, PC10; cap. IV, PC14; cap. VI,
PC22; cap. IX, PC33; cap. X, PC40.
63 Cf. l’apartat sobre la macroestructura, més amunt, i l’específic sobre les
Marquilles, compilador de G, sotmetia a col·lació altres testimonis. És segur que treballava basant-se en un text relacionat amb l’Apparatus de Vallseca als Usatges i tenint-lo a la vista: es tracta d’un descendent de ϕ que hem anomenat λ64. En alguns punts, molt més esporàdics, hi ha indicis que també devia tenir accés a un altre text, aquest relacionat amb Aα65.
La traducció “k” ha de tenir un antecedent llatí, no resumit (i, per tant, no pot ser ε), diferent del que va servir per fer la traducció de Bb (i, per tant, no pot ser directament β) perquè aquell pertanyia al Nucli inicial, que té moltes diferències amb la Branca completa tant en la macroestructura, com en la microestructura, com en la falta de continuacions. Aquest antecedent de “k”, llatí, no resumit i continuat després de Jaume I, l’anomenarem γ.
Les dates que cal atribuir als nostres testimonis d’aquesta branca no passen de la meitat del segle XV. Segons la descripció del manuscrit on hi ha el text de C, aquest fou copiat al darrer terç del segle XV, sense més concrecions (MASSÓ; RUBIÓ, 1914, 29).
La data no es contradiu amb la cronologia del text, continuat fins a Ferran I i esmentant Alfons ja com a rei d’Aragó i Joan com a rei de Navarra. Coll i Alentorn (1948, 17, nota 36) fa notar que s’hi parla del rei Eduard de Portugal, que començà a regnar el 1433. La confecció del text, doncs, la podem situar entre 1433, data de l’accés d’Eduard I al tron de Portugal, i 1458, data en què Joan II arribà al tron d’Aragó66.
Davant de la complexitat de la datació de D, remetem al comentari específic sobre aquest testimoni al capítol 4 de l’estudi, però n’avancem que el text de D va ser confegit segur entre 1428 i 1455 i posteriorment fou objecte de petites continuacions67. La darrera informació que s’hi afegí és posterior a 1477, data que concorda perfectament amb les de la compilació on es troba. El text del Dietari que ens ha transmès D ha de ser, segons en diu l’edició més moderna (CABANES, 1991, 12-
13) basant-se en les característiques gràfiques i les filigranes en el paper, del darrer
64 Es veu als punts següents: cap. II, PC4; cap. III, PC7, PC8, PC12; cap. IV, PC13;
cap. V, PC18, PC19; cap. VI, PC23; cap. VII, PC25; cap. X, PC42; cap. XI(2), PC64; cap. XV, PC81, PC82.
65 Són els punts: cap. II, PC5; cap. V, PC18; i potser el PC17 (cap. IV).
66 Eduard I morí el 1438 i deixà vídua Elionor d’Aragó, la filla de Ferran I que motiva
el comentari. Res no ens pot assegurar que si el redactor de C hagués conegut la mort d’Eduard la hi hauria consignat (perquè és una informació molt col·lateral i perquè el que importava ressenyar era la relació amb Portugal) i, per tant, ens sembla massa arriscat fixar el terme ad quem segons la mort d’aquest rei el 1438, i preferim parlar del 1458, data absolutament segura.
67 Potser seria millor dir-ne actualitzacions, ja que, de fet s’hi completà el regnat
quart del segle XV i, més concretament, entre 1474 i 147868.
Pel que fa al testimoni G, sabem que el 1448 Jaume Marquilles va oferir la seva obra al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona i que, per tant, ja era acabada en aquesta data. Segons Coll i Alentorn (1948, 22) a propòsit de la llegenda d’Otger Cataló, Marquilles havia començat a escriure els Commentaria molts anys abans, cosa ben probable. No podem saber en quin moment, però, podria estar compost el nostre testimoni perquè, a més, l’acurat compilador que era Marquilles va esborrar qualsevol indici de redacció anterior actualitzant les dates que hi surten com a presents sempre a 1448 i va continuar la crònica justament fins a aquest mateix any. A tots els efectes, doncs, la data de composició (o, almenys, d’una profunda revisió i actualització amb detall) és el 1448. L’edició Com. és de 150569.
L’antecedent comú d’aquests testimonis, “k”, anterior, per descomptat, a 1448, devia estar continuat fins a Ferran I o, a tot estirar, fins a l’inici del regnat del Magnànim70. Entre els fills de Ferran I, Joan hi devia sortir ja com a rei de Navarra perquè tant C com D ho esmenten (també G, però no es pot tenir en consideració perquè maneja altres fonts). El text de D, però, ens dóna una altra data important: el matrimoni d’Elionor d’Aragó, segona filla de Ferran amb l’infant Eduard, “primogènit del rey de Portogual”. Si tenim en compte que la unió es produí el 1428 i que Eduard accedí al tron el 1433, aquestes dues dates haurien de servir com a límits temporals de “k”71. Aquesta ens sembla la datació més segura per a l’antecedent que donà els nostres testimonis. La traducció, però devia ser una mica anterior, ja que sabem per un inventari dels béns de Berenguer de Copons que el 1422 tenia un llibre que porta el mateix títol que C i D i que probablement era continuat només fins a Joan I72. No podem considerar-lo estrictament un antecedent de “k” perquè només es tracta d’una referència d’un text avui perdut i per això ens sembla aconsellable per prudència de mantenir les més segures dates de 1428 i 1433 com a límits de la
68 (C
ABANES, 1991, 11-12). Cal tenir present que les informacions que serveixen per
establir aquestes dates de redacció no provenen de la primera part del Dietari , la que ens ocupa, sinó de la tercera part, quan l’autor va acumulant notícies diàries. El fet que la CdE sigui una obra preexistent permet que la seva cronologia interna sigui diferent de la que presenten altres seccions de la compilació i, per tant, no necessàriament han d’anar d’acord. Tanmateix, si només tinguéssim en compte la darrera fase de redacció de D, també hi van.
69 Com indica B
ROCÀ (1918, 394) i repeteix VILALLONGA (1993, 141) el manuscrit
e.II.16 de la Real Biblioteca del Escorial fa constar com un dels textos inclosos els
Commentaria de Marquilles. El mateix Brocà, però, ja diu que només n’hi ha una taula i cita el Catálogo... d’Antolín (1910-23, vol. II, 61) on es diu que el còdex està desordenat i que
potser hi ha sobreviscut, a més de la taula, alguna part del text, sense cap més referència.
70 Cf. l’apartat específic sobre les continuacions al capítol 5 de l’estudi.
71 En aquest punt, el testimoni D coincideix amb C i no amb la Genealogia, que no
parla de les filles de Ferran; per això podem concloure que D prenia aquesta informació de “k”.
confecció de l’antecedent “k”.
3.3.2.4. Relació entre les branques i intervenció dels