El text de B està dividit en capítols encapçalats per una rúbrica. De fet, B col·loca rúbriques sobre divisions del text que ja existien en els antecedents15. En l’índex que obre la crònica hi són copiades només tretze de les quinze rúbriques interiors. La falta de la primera, “Del pròlech del libre”, no és gens estranya justament perquè n’és el pròleg, però l’absència de la del capítol VI devia provenir ja de l’antecedent “b” perquè no apareix tampoc en el sumari de l’obra. En el mateix índex una de les rúbriques, la del capítol VII, afegeix una frase que sembla que vulgui indicar la font de la crònica però queda truncada: “Com los guots reberen la fe de Jhesuchrist, axí com o recompta”.
Les rúbriques de l’índex són escrites de la mateixa mà que tot el text; les interiors són d’una altra mà, en vermell, afegides després. Algunes de les rúbriques interiors són lleugerament ampliades respecte de la seva forma en l’índex, afegint-hi precisions. La del capítol II, per exemple, “De la generació d’aquells qui primerament poblaren Spanya”, passa a ser en la interior “De la generació d’aquells qui primerament poblaren Spanya, ço foren los fills de Jafet”16. D’altres hi són reduïdes, com la del capítol XII, “De la geneoligia o linatge dels reys de Castella” que esdevé “De la geneologia del rey de Castella”17. I la del capítol VI, la que no apareixia a l’índex, devia restituir-la sense gaires dificultats el rubricador: “Del naximent e linatge dels guots”. En haver de restituir aquesta rúbrica interior, el qui ho feia degué basar-se en el text que iniciava el capítol, especialment en les paraules “llur eximent e llur linatge” de la primera línia. Això explica perquè el títol assignat al capítol és en aquest cas tan poc indicatiu del contingut. També en el següent, el VII, devia fixar-se en el sintagma “la lig de Jhesuchrist” que surt a la segona línia i per això el formulà així en la rúbrica en lloc de “la fe de Jhesuchrist” com sortia a l’índex.
Pere Bohigas (1985, 123-132) diu que el manuscrit fou escrit per diverses mans i en caracteritza explícitament tres18, la darrera de les quals escriu el 1431 i al final copia una taula, conservada en part, amb les rúbriques dels capítols. La mà principal, la que copia el
15 Cf. l’apartat sobre la divisió en capítols de la CdE, al capítol 3 de l’estudi. 16 Passa el mateix amb la del capítol III.
17 El mateix a les dels capítols XIII i XIV.
nostre text, ha de ser de “començaments de segle” (1985, 123); una segona mà escriu la genealogia dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona que ocupa els folis 100v-108v i també una nota que hi remet, al final de la nostra crònica (80r); la tercera mà seria la que escriu uns càlculs cronològics al foli 83r (d’on surt el 1431), dibuixa un arbre genealògic al 100r i confegeix als folis 110-111 aquella taula dels capítols que copia les rúbriques.
Hi ha una quarta mà en el manuscrit, no esmentada per Bohigas, que escriu les rúbriques en el text dels folis 1-99, alguns dels versos llatins que apareixen a la nostra crònica19 i una nota al foli 80v20. Com que les rúbriques foren copiades a la taula per la mà de 1431, la quarta mà, la del rubricador, ha de ser anterior a aquesta data, però posterior a la que escriu el text.
Els efectes de la transmissió són força explícits en el testimoni B perquè conté tres vegades el sumari de l’obra i un índex de les rúbriques. Hem de suposar que el sumari que comparteix amb Aα i els altres testimonis i que apareix sota la rúbrica “Del pròlech del libre” és el que ja hi havia a β provinent d’α, el qual, com ja hem dit parlant d’Aα, s’acaba amb Carlemany. La traducció “b” va afegir-hi un nou sumari, molt breu, substituint el paràgraf d’encapçalament i títol que trobà a β per un altre en què “en nom de nostro Senyor e de nostra Dona santa Maria” retitulava l’obra com a Cròniqua de Spanya. Aquest segon sumari acaba també amb Carlemany21. El tercer sumari, el que apareix primer en l’edició del text, devia afegir-l’hi B. Aquest, més complet, ja no s’atura amb Carlemany i inclou les genealogies; a més, dóna una descripció del contingut de cada capítol molt semblant a les rúbriques que els intitulen, les quals són llistades a continuació constituint un índex sobre la mateixa matèria que el sumari. Finalment, el rubricador encapçalà l’obra destacant-ne, anteposant-lo, el títol (i, doncs, repetint-lo). En resum, tres successius sumaris i un índex.
A més de les qüestions ja esmentades, hi ha a B una llarga nota marginal al foli 76v que hem incorporat a l’edició en el capítol XI(4). La hi transcrivim tot i que no forma part de la CdE ni, estrictament, del testimoni, perquè és escrita de la mateixa mà que escriu el
19 Es tracta dels de la Laus del capítol I i dels que es refereixen a sant Cugat al
capítol IV.
20 Uns versos llatins sobre la invenció dels alfabets: “Carmentis notulas invenit femina
nostras, / Ebreas Moyses, grecorum gramata Camus, / Caldeas Abraham qui primis dicitur actor”. Els segueix una traducció al català: “Nota que una fenbra appellada Carmentis atrobà les nostres letres; Moysès atrobà les ebrayques; Quamus atrobà les gregues; Abram, qui és dit lo primer actor, atrobà la letra caldea”, tot d’aquesta mateixa mà que escrivia les rúbriques.
21 Un error de lectura que hi trobem, “grechs” per “gots”, podria ser del mateix
text, i hi fou segurament incorporada per afegir la participació de Lluís el Pietós en la conquesta de Barcelona, inexistent a la CdE22. A banda d’això, cal recordar també la relació que aquest fragment i alguns altres de Bb (cap. X, defensa de Tolosa, i tot el capítol XI(2)) presenten amb la compilació del LNR de Francesc, relacions ja exposades en els llocs corresponents del comentari sobre el testimoni Aα.
Com a característica de la redacció del testimoni B podem assenyalar alguns moments en què s’hi detecta una forta tendència a construir repetint insistentment un mateix element. Per exemple, en aquest fragment del capítol XIV
E, mort aquest rey Remiro, regnà son fill en Sanxo, e aquest fo molt bo e prous e en armes [valent] e assetjà Hoscha. E stant al setge fou ferit de una sageta. E, com ell se sentís mortalment nafrat, ell féu jurar a sos fills, ço és en Pedro e n’Alfonço, que si ell moria que ells jamés no·l soterassen ne·l levassen del setge d’Oscha tro que la aguessen presa. E ells ho juraren e a cap de temps ells prengueren la dita ciutat de Oscha, com llur pare fo mort.
en el qual repeteix el mateix subjecte a totes les frases23. En la mateixa línia caldria apuntar l’ús de la frase “qui havia nom...” o “qui hach nom...” quan esmenta un personatge, població o territori per primera vegada.