Simulation Environment

Erikson (1968), des del camp de la psicologia del desenvolupament, fou el primer a posar de relleu la transcendència de la formació del jo o de la identitat, en convertir-la en una teoria i, en conseqüència, un focus d’estudi en si mateix. Tanmateix, tal com Benwall i Stokoe (2007) recorden, la

77

reflexió sobre el “jo” no era pas una problemàtica inèdita. Amb denominacions diferents, la idea de la identitat com un “projecte de si mateix” o un “projecte del jo” carregava una llarga peregrinació a través de la història de la humanitat, protagonitzada pels filòsofs occidentals.

Un breu escàner de l’evolució diacrònica d’aquesta noció a través de la història de les mentalitats ens porta a Aristòtil i a la seva anàlisi de l’ànima humana, des de la qual el filòsof va engendrar la concepció de l’essència de l'ésser com una col—lecció de propietats individuals que distingien la superioritat dels humans envers els animals. Aquesta visió va influenciar notablement les concepcions sobre la identitat més esteses en les etapes històriques posteriors. En el context de la Il—lustració, la reinterpretació de la visió aristotèlica de la identitat des del paradigma racionalista va conduir a una conceptualització de la identitat com un instrument de la raó i del coneixement. La mirada racionalista de Descartes apel—lava a una raó

desconnectada de la subjectivitat humana (cogito, ergo sum / penso, aleshores

sóc); la mirada empirista de Locke, en canvi, ens parlava d’un jo creat per l’acumulació i la sedimentació d’experiència i coneixement en la ment. Més endavant, el romanticisme va teoritzar el subjecte com l’expressió d’aquell instint innat que portava a cada home a cercar el propi destí —l’autenticitat individual— per autorealitzar-se.

Amb l’emergència de les teories psicoanalítiques, les reinterpretacions del

concepte d’‹‹identitat›› es van començar a solapar. L’interès de Freud i Lacan

per entendre el funcionament de la subjectivitat i els processos de socialització els va portar a construir un jo psicodinàmic desenvolupat a través del caràcter simbòlic del llenguatge. A finals dels segle XX, la idea d’identitat es va desplaçar d’una visió ancorada en l’individu a una perspectiva que la conceptualitzava com un fenomen alhora personal, individual i social. Aquest canvi va estar motivat, en gran mesura, pels

78

treballs psicològics sobre el desenvolupament de la identitat —entre els quals el gran exponent n’és d’Erik Erikson (1968)— en els quals el context social tenia un rol central. La teoria d’Erikson va perfilar una visió unitària del jo que s’anava desenvolupant en un camí recte que dirigia a l’individu a l’acompliment de la pròpia maduresa personal. L’adolescència era l’únic període inestable i conflictiu en aquest procés universal.

Finalment, els processos de globalització característics de la modernitat líquida i la posmodernitat van portar a la visió fragmentària, dialògica i intersubjectiva de la identitat que ara domina les concepcions contemporànies. “Identity is not socially determined but socially constructed”, ens recorda Ivanic (1997: 12). Actualment, el mot ‹‹identitat››

s’empra amb significats diferents en diverses teories dins de les ciències socials, de les quals aquí ens centrarem en els dos enfocaments constructivistes més estesos en l’àmbit de l’alfabetització: la perspectiva interaccionista i la discursiva. Ambdues perspectives impliquen un model antiessencialista de la identitat arrelat en diversos pressupòsits:

— Són múltiples, híbrides i dialògiques. Les definicions estàtiques del

concepte són problemàtiques i és preferible parlar d’‹‹identitats›› (en

plural). Les identitats formen part de xarxes més àmplies d’identitats vinculades.

— Estan situades contextualment. Les identitats són fenòmens situats

socialment i biogràficament en el temps, l’espai i el context cultural.

— Són discursives. La identitat i el llenguatge es constitueixen mútuament:

les identitats són una interacció en acompliment produïda i negociada en el discurs. Els significats que adquireixen les identitats són variables i depenen d’un conjunt de representacions socials mediades pels sistemes lingüístico-discursius. El fet que les identitats siguin discursives no vol dir que no siguin reals.

79

En la mirada de l’interaccionisme simbòlic, la identitat es veu com un fenomen social que emergeix en les interaccions cara a cara amb els altres. Aquesta perspectiva es nodreix dels treballs d’Ervin Goffman (1959), inspirats en les idees de George H. Mead, qui havia teoritzat la identitat com un fenomen situat en la quotidianitat i produït a través dels intercanvis comunicatius. Goffman va emprar els estudis del pragmatista nord americà per analitzar empíricament les manifestacions del jo social a través de la metàfora dramàtica i va observar que el comportament social de l’individu estava, en gran mesura, orientat pel procés de negociació de la pròpia identitat situacional amb la dels altres. Gee (2002) ens recorda que les identitats no són aparença sinó alguna cosa reconeguda pels altres: es basen en una col—lecció de significats socialment rellevants que els parlants comparteixen en les interaccions cara a cara. Les identitats estan, doncs, lligades al comportament social i verbal que desenvolupem en cada context social; s’estableixen, es mantenen, es repten o es rebutgen en cada interacció, sigui oral, escrita o multimodal.

Els treballs que desenvolupen una perspectiva discursiva de la identitat es focalitzen en les relacions entre identitat, ideologia i discurs. Segons Benwell i Stokoe (2006), els estudis es poden classificar globalment en dues perspectives: la que emfasitza la identitat com una construcció o la que la conceptualitza en relació amb les forces de poder. Per una banda, la idea de

la identitat com una construcció o actuació social (performance) —molt

explotada des de les teories del gènere— gravita entorn a la idea que la identitat és una pràctica discursiva; és el món discursiu en què habitem. Des d’aquesta aproximació, el jo es defineix per la posició que el context li assigna en cada pràctica social. Per tant, la identitat és social, fluida i cal que sigui reconeguda pels altres.

80

Per l’altra banda, l’aproximació al concepte d’identitat que emfasitza qüestions de poder segueix les idees del pensador francès Michel Focault, i pretén comprendre com les institucions i les estructures socials regulen els processos de definició de les identitats en cada context social i històric determinat. El pensament de Foucault (1969) va suposar un trencament amb les velles concepcions sobre el saber, el subjecte i el poder. El filòsof considerava que els subjectes estaven travessats per una relació de forces estructurals —el ‹‹poder››— que estava pertot arreu, i que, a més de ser

repressores, eren els motors o agents que produïen el coneixement i els efectes de veritat que graduaven les relacions entre persones. Des d’aquesta aproximació, doncs, les identitats van a remolc del poder, que és la força social que determina la posició dels subjectes en el món i, conseqüentment, l’estatus i els rols socials que en cada domini social s’assigna a les identitats tipificades i als individus que les encarnen.