control de les mines. Resistiren durant dies. L’exèrcit reprimí durament els minarires. Fou una mena de prefaci de la Guerra Civil. S’hi enfrontaren obrers i
exèrcit dirigit per Franco.
A Catalunya, el rebuig al govern central de dretes i la por al feixisme fa que els partits obrers com l’Aliança Obrera declari una vaga general a tot l’Estat (sense el suport de la CNT; obrers un altre cop dividits!). A Catalunya té un seguiment especial sobretot pel suport rebut pel govern de la Generalitat. Els rabassaires veieren com el govern de Madrid anul·lava la Llei de contactes de conreu, que els havia donat accés a la propietat de la terra. Companys també es posà del costat dels rabassaires, per contradir Madrid. L’eufòria de Companys el portà a proclamar l’Estat Català. El govern de Lerroux declarà l’estat de guerra (“Companys ha donat les armes al poble”). El general Batet enderrocà el govern de la Generalitat, l’empresonà, condemnà a 30 anys Companys, tancà el
Parlament de Catalunya i suspengué l’Estatut d’Autonomia. Els dirigents
obrers són igualment detinguts. Aquest cop és fatal per a l’autonomia catalana i per a la seva política que es veu totalment dividida en els objectius i en els
procediments.
A València i País Basc també hi ha molts detinguts i empresonats: 2 000 morts i 30 000 detinguts. Des del punt de vista econòmic és una autèntica hecatombe: es
frenen les inversions estrangeres, les vagues paralitzen la producció i l’atur
entra en una espiral ascendent. L’economia tornarà a manar a les urnes. Les
dretes perdran les eleccions generals de 1936. Causes:
• La repressió dels moviments populars, rabassaires, obrers o minaires, donaran el vot a les esquerres.
• L’actitud contrareformista dels governs de Gil Robles i Lerroux.
• La corrupció del govern, sobretot en el cas de l’estraperlo
(prohibició de locals per a jocs d’atzar –estraperlo-, el germà de Lerroux
n’era un dels propietaris dels locals sense llicència). Lerroux va haver de dimitir i es convocaren eleccions per sortir del pas...i van perdre.
• Les eleccions del febrer de 1936.
Davant del perill feixista, els partits d’esquerres d’aliaren per guanyar les eleccions en l’anomenat Front Popular (a Catalunya Front d’Esquerres). Tot i l’apoliticisme dels anarquistes simpatitzaren amb el Front Popular. Això explica l’alta participació a les eleccions.
El triomf del Front Popular engegà un govern dirigit per Azaña, amb el suport de socialistes i comunistes que dictà:
1. L’Amnistia per als empresonats i represaliats polítics dels fets del 1934. 2. La Restitució de càrrecs als desposseïts per raons polítiques, com el Govern
de la Generalitat.
8
Tot això es fa en un ambient de crispació i desesperació obrera i camperola per la crisi i per la necessitat de resultats immediats de les reformes. Les vagues i
movilitzacions proliferen a Andalusia i Extremadura.
Amb tot, la situació dels anys trenta a Espanya reflecteix l’ambient prebèl·lic europeu: l’oligarquia simpatitza amb el feixisme perquè li assegura l’estabilitat econòmica i la continuïtat dels privilegis, creuen que només un règim autoritari pot salvar el país; polítics i intel·lectuals republicans defensen els sistema
democràtic, que perilla a Europa; l’extrema esquerra comunista i revolucionària creu que és el moment d’agilitar les millores socials amb la
instauració d’un estat proletari com el bolxevic; a més s’ha d’afegir la utopia de la
CNT capaç de mobilitzar més d’un milió d’afiliats...tot plegat una bomba de
rellotgeria a punt d’esclatar.
A Catalunya, el Front d’Esquerres va aplegar ERC, la Unió de Rabassarires, PSOE, USC –socialistes-, PC i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) – comunistes-. El triomf davant la Lliga i altes grups de dretes ( que formaven el
Front d’Ordre) va ser de 41 a 13. El Govern de la Generalitat tornà al poder,
dirigits per ERC i Companys. Es recuperaren les reformes, inclosa la polèmica
Llei de contractes de conreu.
La CNT-FAI són el principal problema en radicalitzar el discurs en defensa de la
revolució anarquista. La normalitat política i democràtica a Catalunya és la
tònica general, encara que es reactiven els atacs a centres religiosos i la tensió entre pagesos i propietaris per l’aplicació de la Llei de contractes de conreu crispa l’atmosfera.
A tot l’estat s’expropiaran més de 500 000 hectàries que els pagesos començaran a treballar. L’oligarquia ho veurà com una provocació i un atemptat a la
propietat, a la família i a la tradició. Les dretes es tanquen al voltant del feixisme
i dels militars.
La política espanyola en aquests moments és un problema. El Front Popular és un niu d’ideologies d’esquerres que coincideixen en els objectius però difereixen en els procediments. Socialistes, comunistes i anarquistes conviuen en un ambient difícil. Uns volen unes reformes progressives, pacífiques, esglaonades i
pactades. Altres continuen amb la seva gimnàstica revolucionària i provoquen
manifestacions per desestabilitzar l’ordre social.
Les tensions implícites es materialitzaren entre febrer i juliol en l’anomenada
primavera tràgica: assassinats, conflictes i violència que culminà amb la mort a
mans d’un falangista del tinent José del Castillo. Els seus companys assassinaren d’immediat el líder de dretes José Calvo Sotelo. La Guerra Civil està servida.
1
La Guerra Civil espanyola és un dels fets cabdals de la història de la primera meitat del segle XX, i les seves conseqüències un fòssil viu a l’Europa de la segona meitat del mateix segle. El Món posterior al crac del 1929 i a la I Guerra Mundial es dirimia entre el model polític destil·lat dels triomfs liberals del segle anterior (les
societats democràtiques), el model obrer novell i revolucionari, nascut de la ment de
K. Marx, o sigui el Comunisme, i el model evolucionat del model napoleònic, barreja d’absolutisme monàrquic, tradicionalisme i militarització. Aquesta pugna es va donar a petita escala a Espanya i va servir de laboratori d’assaig per al que podria resultar a Europa si esclatés l’imminent II Guerra Civil. Tothom s’ho va mirar i, en conseqüència, es van preparar per a la gran guerra.