Appendicectomy and other operations.

10.5.1. La transformació rural a les illes Balears: de la producció agrària a l’especulació turístico-immobiliària.

Les transformacions rurals a les illes han tengut unes dinàmiques particulars que s’expliquen pels complexos processos geohistòrics que arrossegava el món rural a cadascuna d’elles. Les explicacions del canvi rural, socioeconòmic i ecològic, s’enquadren en un marc de complexitat que desembocaren paulatinament en la consolidació d’una economia capitalista camperola (Cela-Conde, 1979; Moll i Suau, 1979). Aquesta transformació se va veure impulsada per importants canvis socioinstitucionals que permeteren que amples sectors de la població tenguessin accés a la propietat del sòl, però també a d’altres formes d’accés a la terra. Això no vol dir que la gran propietat desaparegués, sinó que petites i mitjanes propietats començaren a conviure amb les grans. En tot cas es produeix un gradual canvi de propietaris, sense que la rància aristocràcia perdès totalment la propietat del sòl. A més, es va dur a terme un intens procés de colonització de sòls mitjançant processos de dessecació de zones humides, rompudes de terres i desforestació, entre d’altres. L’activitat agrícola-ramadera es va veure esperonada per l’adopció dels ensums artificials –fertilitzants, biocides, etc– i el procés de mecanització del camp, tots ells vinculats al règim energètic fòssil. Si bé és cert que el canvi rural permeté erosionar certes relacions de poder, es varen configurar d’altres en les que les classes dominants de la noblesa foren paulatinament reemplaçades per les oligarquies de les finances, la indústria i el comerç. L’explosió turística, i llavors l’adopció de la PAC (Política Agrària Comunitària) i el procés de globalització capitalista, han disparat una nova etapa en el procés de transformació rural, que es caracteritza pel lent i gradual abandonament de les activitats agrícola-ramaderes que són substituïdes per les especulativo-urbanístiques20_.

10.5.1.1. Els canvis en la propietat de la terra.

Cadascuna de les illes de l’arxipèlag balear presentava una propietat agrària diferenciada, fruit dels distints règims senyorials que es remunten als sistemes de colonització cristiana al segle XIII. Mentre que Menorca i Mallorca varen quedar sota domini reial, amb parts del territori cedides en règim de cavalleries i alous; les tres quartes parts de les Pitiüses quedaren sotmeses a la Seu de Tarragona, formant un feu eclesiàstic. A la dècada dels trenta del segle XIX es donaren unes reformes de gran transcendència pel que fa a l’erosió de les classes de l’Antic Règim –aristocràcia i clergat– ja que aquelles perderen els senyorius i el procés de desamortització de les terres anomenades en “mans mortes” propicià el canvi de

20 _{José Manuel Naredo (2004) i Joan Martínez-Alier (1968) varen introduir interessants argumentacions al respecte de}

l’agricultura espanyola que permetien rompre amb la mitologia d’un edarreriment del camp. Ans al contrari, aquests autors varen concloure com l’agricultura espanyola s’inseria plenament dins les lògiques del capitalisme amb les revolucions burgeses del XIX i els criteris que guiaven les grans explotacions eren clarament rendibilistes. Aquests treballs han contribuit a elaborar una teoria agroecològica de la configuració del capitalisme agrari. Recentment, en el treball de Pujol et al. (2005) s’han tractat aquests polèmics temes, encara oberts en l’anàlisi de l’evolució de l’agricultura espanyola.

propietat amb la consolidació de la propietat burgesa privada, element clau per a l’extensió i intensificació del capitalisme. Aquelles terres estaven formades per les propietats eclesiàstiques, però també per les comunals. La seva distribució es feu a través de la venda, la qual cosa fou aprofitada principalment per les classes ascendents –burgesia comercial– que s’apropiaven d’aquelles, degut a que dita burgesia tenia suficient poder de compra. Tanmateix, el procés d’expansió de la propietat privada de la terra afectà a moltes persones –pagesos-arrendataris, pagesos-jornalers i petits propietaris– que fins aleshores havien quedat al marge d’aquesta. Cal tenir en compte que aquests canvis no foren homogenis a totes les illes. També cal tenir present que no fou només la propietat privada el que es va estendre amb la parcel·lació de la terra, sinó que també s’incrementaren diferents formes de tinença de la terra, ja fos a través de l’arrendament o la mitgeria. Cela-Conde (1979) entén que hi ha un estret lligam entre el canvi en l’estructura de la propietat i l’adopció de noves pràctiques agrícoles. En aquests moments s’estaria donant el que Wrigley (1993) ha definit com “economies orgàniques avançades”. Moll i Suau (1979) han apuntat, encertadament21_{, que aquells canvis no estan lligats exclusivament a} la propietat de la terra, sinó que la introducció d’altres règims de tinença de la terra, com per exemple l’arrendament, no poden ser deixats de banda.

a) Menorca i la pervivència dels senyors.

A Menorca la propietat de la terra seguia caracteritzant-se per la gran propietat (Bisson, 1977; Vidal-Bendito, 1969). Vidal-Bendito (2001) explica com es donen alguns canvis en el camp menorquí que són dignes de menció. En primer lloc, les terres properes als nuclis urbans havien experimentat una fragmentació i aquestes s’havien destinat principalment a l’horta i a la vinya. En segon lloc, la burgesia enriquida aprofità la decadència de l’aristocràcia i el canvis del marc institucional per fer-se amb propietats rurals de l’illa amb la qual cosa es varen dur a terme divisions de llocs, particularment al Migjorn de l’illa. En tercer lloc, la crisi de la segona dècada del segle XIX havia donat lloc a una mà d’obra susceptible de ser explotada i a més la necessitat obligava a retornar a les activitats agràries, la combinació d’aquests elements permeté dur a terme la rompuda de sòls, especialment els sòls prims i pedregosos de les marines del litorals i interiors. En aquestes terres guanyades es construïren parets de pedra en sec que evitaven, entre d’altres, les pèrdues de sòl que en absència haurien estat molt més importants. En quart lloc, els sòls impermeables de la Tramuntana i la Mitjania, on amples sectors havien restat al marge de la transformació agrícola varen ser objecte d’obres hidràuliques (p.ex. albellons, torrents, sèquies, etc) que permeteren el seu drenatge i posterior aprofitament.

Vidal-Bendito (2001:75) exposa com entre el segle XVI i mitjans segle XIX, la propietat rústica experimentà un sensible canvi. Especialment als entorns de Maó i Alaior, on el nombre de llocs s’havia duplicat. Aquesta divisió s’explicaria per l’expansió de la vinya i dels vergers, així com per la pretensió de l’alta burgesia maonesa de fer-se amb propietats rústiques. Actualment, la toponímia desvetlla aquelles transformacions, ja que al nom antic del lloc original s’hi afegeixen qualificatius per tal de diferenciar les parts: “nou”, “vell”, “de dalt”, “de baix”, diminutius, etc. En tot cas es pot tenir en compte que les grans propietats dels ciutadellencs que monopolitzaven el sòl illenc foren les que patiren menys canvis i el 47,6% de la terra pertanyia a tan sols 28 propietaris. Les oligarquies ciutadellenques monopolitzaven la propietat de la terra, i les maoneses els fluxos comercials (Casasnovas i Ginard, 2006).

Durant la Segona República espanyola es va plantejar dur a terme el que se denominà la “reforma agrària” que defensava la reestructuració de la propietat agrària amb la redistribució de les terres. Una conceptualització de reforma agrària que diversos autors han criticat encertadament, ja que quan aquesta reforma es plantejava els mecanismes de dependència de la societat pagesa respecte de les relacions de domini capitalistes estaven desplegades en molts d’àmbits, que anaven des dels ensums agrícoles als canals de comercialització. Per això, la suposada reforma agrària hauria d’haver significat (i significar) una

21 _{El treball de Moll i Suau (1979) analitza en profunditat els contractes d’arrendament a Mallorca en els segles XVIII i}

XIX, a partir d’un estudi concret de cases senyorials mallorquines. Al segle XVIII els grans comerciants ciutadans arrendaven possessions, principalment olivareres. Els autors també citen grans arrendataris pagesos que assoliren un poder important, i fins i tot arribarien a gaudir “de la força suficient per a controlar la renda que els extreien els propietaris” (Moll i Suau 1979:147). Aquest grup, començà a establir aliances familiars entre ells i cap a mitjans segle XIX esdevingué dominant dins la pagesia.

reforma dels processos de producció agrària –orgànica o ecològica– i també de les formes d’organització social de la producció i comercialització agrària, sense que això no signifcàs la necessària redefinició de la propietat (Martínez-Alier, 1968; Naredo, 2004; Pujol et al., 2001).

Independentment de les consideracions al respecte de la reforma agrària i les seves limitacions conceptuals i efectives, resulta molt interessant la font que suposa el Registre de la Propietat Expropiable de 1933 que ens dóna compte dels grans propietaris i la superfície agrícola susceptible de ser expropiada al 193322. Uns propietaris que mai perdrien poder que els hi atorgava la propietat del sòl, una condició caiguda del cel i que llavors, quan la renda agrària del sòl començà a entrar en declivi, seria substituïda per la renda turístico-immobiliària. Javier García-Bellido (2004; 2005a; 2005b) exposa com la Llei del Sòl de 1956 convertia als rendistes del sòl en els grans beneficiaris del nou règim urbanístic espanyol feixista (i posterior), i d’aquella manera el règim feixista s’assegurava la participació i acceptació per part de les oligarquies propietàries del sòl. El cas menorquí ha estat caracteritzat com a paradigmàtic en quant a la fossilització de la gran propietat en mans de les estructures familiars de l’Antic Règim. A la taula 7 es pot veure com aquelles famílies nobles, tan sols 19, eren propietàries de prop del 30% de la superfície de l’illa. El RPE hauria d’afectar al 37,9% de la superfície insular (26287 Ha), de la qual un 78,5% pertanyia a la gran propietat. En quant a la distribució de la gran propietat, es pot veure com es concentrava fonamentalment als termes municipals de Ciutadella i es Mercadal. En el primer cas, aquestes suposaven el 61% de la superfície del terme municipal, la major part en mans dels grans propietaris. El fet que el terme de Ciutadella hagi estat el primer en rebre les grans urbanitzacions turístiques de Menorca (Murray, 2006), ens fa pensar que el tòpic segons el qual es diu que el gran propietari ha estat el que ha vetllat per la conservació de l’illa (Tomàs-Bendito, 2001), hauria de ser capgirat. En el seu lloc, es podria avançar la hipòtesi que alguns dels grans propietaris han estat els principals esquarteradors de l’illa (quí sinó?). I, en tot cas si l’illa de Menorca entrà més tardanament al procés de “balearització”, degué ser més aviat pell “retard virtuós” que ha definit Sergi Marí (2004) i, pel fet que la seva economia tenia un perfil industrial i exportador amb una bona part de la població concentrada a la ciutat i vinculada a dites activitats (Casasnovas, 2006).

Taula 7. La gran propietat en mans de les oligarquies terratinents (propietaris amb més de