Thesis summary

www.hoteltorredelmar.com

CNAE 5510: explotació de l’hotel Torre del Mar (4 estrelles i 400 places). Director executiu: Juana M. Torres Marí.

Accionistes Matur SL (33%)

Joan Cardona Escandell (<0,01%) Catalina Cardona Molin (<0,01%) Joan Cuasch Noguera (<0,01%) Rafael Mari Escandell (<0,01%)

Participacions

Puerto Deportivo de La Punta SL (25%).

La banca espanyola, després del cop d’Estat, va jugar un paper molt rellevant en la configuració del nou ordre econòmic i sociopolític. La contribució d’aquesta a l’enderrocament de la República havia de ser recompensada, per la qual cosa les polítiques d’intervenció promulgades per la Falange no acabaren d’imposar-se sobre la banca. Tortella i García-Ruíz (2003) exposen com es va donar, en un primer moment, un cert distanciament entre la banca i el primer franquisme que promulgà la Llei d’Ordenació Bancària de 1946. Una llei que tampoc acabava de ser del gust dels sectors més intervencionistes de la Falange. Ferrer (2004; 2008b) exposa com Joan March, en vistes a la política proteccionistes del primer franquisme, va

finançar el moviment monàrquic en els anys 1940 que es mostraven més proclius a la defensa dels interessos de March. Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial i amb la definició del nou ordre internacional, a banca –així com bona part de les elits del capitalisme– varen experimentar un fort impuls de la mà dels tecnòcrates, majoritàriament vinculats a l’Opus Dei (Envalira, 1965). La Llei d’Ordenació de la Banca i del Crèdit de 1962 va fomentar l’expansió de la banca privada que aniria assolint unes considerables dimensions i es felxibilitzava l’obertura de sucursals en el territori. Aquesta llei també va dur la nacionalització del Banc d’Espanya que dictaria la política monetària, al temps que seguia mantenint rigideses en torn a les caixes d’estalvi que eren les principals finançadores del règim (Maixé, 2001). La banca aniria guanyant un poder polític, amb participació directa (o indirecta) en les institucions del règim feixista, però també un enorme poder econòmico-empresarial per la seva vinculació amb l’entramat empresarial espanyol157 _{(Muñoz, 1969). Tortella i García-Ruíz (2003) exposen com aquella llei} del 1962 pretenia posar fi als bancs mixtes i propugnava la seva especialització en “bancs comercials” i “bancs industrials”.

Per altra banda, a partir dels anys 1960 es va dur a terme un procés de concentració de la banca en torn a uns grans grups que a principis dels 1980 quedarien definits en torn a: Banco Español de Crédito SA (Banesto) (president, J.M. Aguirre Gonzalo, 1970-1983); Banco Hispano Americano (president, Claudi Boada Villalonga, 1985-1990); Banco Santander (president, Emilio Botín Sanz de Santuola García de los Ríos, des de 1986); Banco Bilbao (president, José Sánchez Asiaín, 1966-1988); Banc Popular (president, Lluís Valls Taberner Arnó, 1972-2004); Banco Central (president, Igancio Villalonga Villalba 1944-1973; Alfonso Escámez, 1973-1993), Banco de Vizcaya (president, Angel Galíndez fins 1987 i Pedro Toledo 1987-1990).

Les transformacions en el panorama bancari varen estar marcades pel canvi de tessitura del règim en la seva etapa d’obertura i acceptació per part dels països del capitalisme avançat. L’esmentada llei de 1962 va ser la primera passa, però l’anomenada liberalització del sector financer es va donar, especialment, entre el 1974 i el 1977 (Reforma Fuentes Quintana). Al llarg d’aquells anys es liberalitzen els tipus d’interès, es flexibilitzen les condicions per a la implantació i creació de noves entitats, fins i tot estrangeres. A més, amb la reforma Fuentes Quintana, bancs i caixes quedarien pràcticament homologades, amb la qual cosa les caixes iniciarien un procés expansiu tant territorial com en matèria d’inversions, amb una creixent inserció dins de l’aparell industrial. També, s’inicià l’obertura a les entitats financeres estrangeres, però l’entrada a la UE i l’adopció de les polítiques comunitàries, obriren encara més el pas a la penetració d’aquelles i també se flexibilitzaven les regulacions per a que el capital bancari iniciés l’expansió internacional (Almirón, 2006; Ontiveros i Valero, 2003).

Les crisis econòmico-financeres dels 1970 i de principis dels 1990, en plena expansió del règim d’acumulació flexible, foren aprofitades per part de la gran banca per dur endavant un procés de fusions i adquisicions, al mateix temps que s’iniciava un procés de consolidació oligopòlica a escala planetària. A finals dels 1970, i com a conseqüència de la crisi, d’acord amb Martín-Aceña i Pons (2005:655) “donada l’estreta dependència de les empreses espanyoles respecte als bancs, aquests aconseguiren traslladar part del cost de la crisi als seus clients augmentant el marge entre el tipus d’interès que els bancs pagaven pels seus dipòsits i el tipus d’interès que cobraven pels seus crèdits”. Per altra banda, el govern va crear el FGD (Fons de Garanties de Dipòsits) per tal de salvar a les entitats financeres afectades per la crisi, que en bona mesura havia estat provocada per elles mateixes, amb el cas RUMASA com a paradigma. José M. Ruíz Mateos va constituir un holding gegant (RUMASA) a partir d’un capital de 300 mil pessetes al 1962, per passar a tenir un capital de 2 mil milions de pessetes al 1969. Sembla que el que catapultà a Ruíz Mateos fou la seva vinculació amb l’Opus Dei (Suplemento del CRI, 1972).

La consolidació de la gran banca va afectar, tal com se pot veure a les taules 45 (caixes) i 46 (bancs), a algunes entitats financeres de les illes que foren absorbides per part dels grans bancs espanyols que començaren una cursa per tal d’estendre’s per tot el territori estatal. El múscul del capital financer espanyol s’ha reflectit tal com s’ha exposat al capítol 8 en una expansió internacional de les principals entitats financeres espanyoles. A la mateixa vegada, aquest procés s’ha dut a terme quan l’Estat s’integrava a la UE, la qual cosa implicà

157 _{Al 1966-1967, els sis majors bancs estaven presents als consells d’administració d’unes mil empreses (Tortella i}

una sèrie de canvis estructurals de gran calat. En referència als canvis normatius corresponents als procés de flexibilització-liberalització del règim neoliberal, Tortella i García-Ruíz (2003:320) comentaven que “resulta irònic que trenta anys més tard [després de la Llei de 1962] els papers s’invertissin, i en els anys vuitanta i noranta fossin els polítics els que pressionasssin als bancs per que se desespecialitzassin i se fusionassin, mentre que el 1962 el legislador adoptà principis exactament inversos”. La tendència del sector bancari al llarg dels 1990 ha estat cap una creixent concentració en torn als grans grups, resultat del desmantellament del teixit bancari tan públic com privat, dels que destaquen els dos superbancs: BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) i BSCH (Banco Santander Central Hispano).

Les lògiques especulativo-financeres pròpies del règim d’acumulació flexible han desencadenat, des de la seva imposició, tot un seguit de crisis econòmico-financeres mundials que s’han resolt, contradictòriament, amb majors dosis de liberalització i majors dosis d’intervencionisme públic a favor del capital financer (veure capítol 4). La particular situació de finals dels 1990 va fer que una part significativa dels capitals especulatius s’assentessin en el sector immobiliari, amb la conseqüent creació d’una espectacular bombolla financero- immobiliària. Finalment, la combinació de múltiples elements, entre els quals destaca l’efecte inflacionista degut a les pujades del preu del petroli –final del petroli barat–, acabà arrossegant l’eufòria especulativo-financera. L’epicentre de les turbulències es localitzà als EUA on s’havien implantat més fidelment les pràctiques del règim neoliberal, però les repercussions de la crisi financera –provocada per entitats financeres i reguladors– es varen escampar ràpidament i tot el sistema financer n’ha resultat contagiat. Com s’ha vist en el capítol 8, el tsunami urbanístic espanyol ha estat un dels més importants a escala planetària, per la qual cosa és plausible que els efectes de la crisi provocada, siguin també dels més importants del planeta158_.

10.5.2.3. Síntesi: Caixes i bancs cavalquen junts.

Les entitats financeres s’alimentaren en bona mesura dels dipòsits en estalvi, tal com es pot veure a la taula 49. Les caixes d’estalvi protagonitzaren entre el 1883 i el 1935 una major capacitat d’atracció de l’estalvi que no les entitats bancàries. Entre d’altres motius, la preferència per les caixes d’estalvi es trobava el fet que aquelles no estaven tan capficades en les turbulències financeres que sí afectaven als bancs entre els quals s’enregistraven pèrdues quasi constants (Manera, 2005). Per altra banda, la banca més interessada en les activitats especulatives i empresarials tenien una mica desatesa les funcions de captació de l’estalvi (Alemany, 1973).

No obstant això, cal tenir present que el passiu de les caixes fins a la segona meitat del segle XX, es limitava bàsicament als recursos procedents dels seus impositors; mentre que en el cas dels bancs, amb un marc normatiu diferenciat, la part corresponent a la secció d’estalvi representaven una reduïda fracció. Per exemple, a l’any 1911 les caixes de les Balears comptaven amb un passiu de 7,87 milions de pessetes (corrents) que es corresponien a dipòsits, mentre que els bancs comptaven amb uns passius de 7,37 milions de pessetes (corrents), dels quals el 28,2% corresponien a dipòsits (Maixé, 2001). El 1920, tendríem que les caixes comptarien amb uns 69,2 milions de pessetes (corrents) (Maixé, 2001); mentre que, per exemple el Banc de Crèdit Balear al 1922 amb un passiu de 53,54 milions de pessetes, del qual tan sols un 7,8% corresponia als dipòsits en estalvi (Payeras, 1973).

Taula 49. Dipòsits en el sistema financer de les Balears, 1883-1935 (mils de pessetes