Font: DAT-5. Tests de Aptitudes Diferenciales (1997). Madrid: TEA Ediciones, S.A.
3.1.2. Àmbits d’aplicació
Les proves de factor g, de factors múltiples i d’aptituds tenen escassa aplicació en contextos clínics. Els seus àmbits d’aplicació més importants són el de l’orientació vocacional i professional i el camp de la
selecció de personal, pel seu valor com a instruments de predicció de l’èxit acadèmic i del rendiment, en general.
Aquestes tècniques s’han d’usar amb molta prudència en l’avaluació infantil, ja que són instruments que s’adapten poc a l’exploració cognitiva de la infantesa. Contestar els ítems que es presenten en aquests tests de paper i llapis requereix una sèrie d’habilitats complementàries, que poden interferir en els
resultats, per exemple: atenció a la tasca, control de la interferència davant altres estímuls, o habilitats de lectura i escriptura. Per aquesta raó, sempre que amb aquestes proves s’obtinguin resultats deficients, s’ha de qüestionar en quina mesura el resultat reflecteix dificultats en les habilitats analitzades, o dèficits en aquestes habilitats instrumentals complementàries.
També és necessari tenir en compte que l’administració col·lectiva, pròpia d’aquestes proves, encara que sigui en un grup petit, pot provocar variabilitat en els resultats, en la mesura que aquest tipus d’aplicació recorda i evoca situacions escolars. L’administració col·lectiva de proves és poc adequada per als nens, especialment si presenten dificultats acadèmiques, problemes de comportament o afectius. Algunes de les principals dificultats a les quals l’avaluador i avaluat han de fer front són: la falta d’interacció i de
retroacció sobre les seves execucions, la impossibilitat d’explicar de manera individualitzada les consignes de les tasques i la dificultat per a adequar l’administració de la prova al ritme dels subjectes avaluats (Forns i Amador, 1995b).
3.2. L’anàlisi del desenvolupament cognitiu: de l’escala de Binet a l’Stanford-Binet-4
Alfred Binet (1857-1911) va ser un esperit ple de curiositat, que va explorar camins molt diversos en el seu intent de mesurar la intel·ligència. Un dels enfocaments que va seguir va ser relacionar la mida del crani, considerat com una mesura indirecta de la magnitud del cervell, amb la intel·ligència (Huteau i Lautrey, 1997).
Binet coneixia els tests mentals elaborats per Cattell, però no estava d’acord amb la seva forma de mesurar la intel·ligència. Creia que les diferències individuals, en els processos sensorials i perceptius, tenien poca influència sobre les aptituds intel·lectuals més complexes. En la seva opinió, la intel·ligència s’allunya del contingut de les funcions elementals (sensació, atenció, etc.) i no està continguda en una aptitud específica, sinó en un conjunt de processos cognitius complexos entre els quals es troben la memòria, la imaginació, el raonament i el judici. Considerava que la intel·ligència és com una estructura o potencial intern, l’activitat del qual permet l’“assaig” i l’adaptació a la realitat, mitjançant la selecció de les formes d’actuar.
Per Binet, la intel·ligència és una capacitat unitària, global, que s’expressa en quatre funcions bàsiques: comprensió (de les situacions, problemes i de la realitat), invenció (establiment de relacions entre elements i descobriment de nous elements), direcció (o estat de consciència director de les accions, que inclou el tempteig i l’assaig) i censura o sentit crític (facultat de control conscient sobre les pròpies accions que permet l’autocorrecció).
El 1904, el Ministeri d’Educació de França va encarregar a Binet que estudiés un mètode de diagnòstic de la debilitat mental. Binet i Simon, que treballava en una institució per a nens retardats, van començar a provar una sèrie de qüestions o petits problemes (ítems) que els permetien de discriminar entre els nens amb retard mental i sense. El 1905 van presentar una escala de 30 ítems, de dificultat creixent, que avaluava diferents habilitats cognitives. El nivell de dificultat el van establir aplicant la prova a 50 nens normals, entre els 3 i els 11 anys, i a alguns nens i adults retardats. El 1908, Binet i Simon van revisar
l’escala i van organitzar els ítems en nivells d’edat. Van aplicar l’escala a 300 nens normals, entre els 3 i els 13 anys, i van agrupar els ítems per edats utilitzant el criteri següent: un ítem se situava en un nivell d’edat (per exemple, 3 anys, 4 anys, etc.) si el resolia entre un 80% i un 90% del grup de nens normals d’aquesta edat. Així, els resultats d’un nen en la prova es podien expressar com el nivell mental. Aquest nivell equival a l’edat cronològica corresponent als ítems que el nen havia resolt correctament. Segons Anastasi i Urbina (1998), el terme nivell mental va ser substituït pel d’edat mental (29)en les successives traduccions i adaptacions de l’escala, encara que Binet evitava l’ús d’aquest terme per les seves
implicacions no verificades de desenvolupament, i preferia el més neutre de nivell mental.
El 1911, l’escala va ser revisada novament. A partir d’aquesta data se succeeixen les traduccions i
adaptacions. El 1916, adaptada i transformada per Terman, es va passar a denominar Stanford-Binet. En aquesta versió s’aplica per primera vegada el concepte de quocient intel·lectual, introduït per Stern. El quocient intel·lectual (QI) és el resultat de dividir el nivell mental (és a dir, l’edat que correspon als ítems resolts correctament) per l’edat cronològica. A aquest QI se’l coneix com a QI de
desenvolupament.(30)
La versió americana de l’escala de Binet-Simon s’ha revisat i readaptat en tres ocasions: 1937, 1960 i 1972. Actualment, està en la seva quarta revisió (Stanford-Binet quarta edició: SB-4), realitzada per Thorndike, Hagen i Sattler (1986a i 1986b).
3.2.1. L’Stanford-Binet-4
L’escala d’intel·ligència de Binet és, juntament amb les escales de Wechsler que estudiarem en el pròxim apartat, un dels tests d’intel·ligència més coneguts i utilitzats. La quarta edició de l’Stanford-Binet (SB-4) (Delaney i Hopkins, 1987; Thorndike i altres, 1986a, 1986b) és l’última adaptació de l’escala original de Binet. Es pot administrar a adults i a nens, a partir dels 2 anys. Consta de quinze subtests. D’aquests, sis se n’administren a tots els subjectes, i formen el nucli de la prova; els altres nou subtests s’administren, els uns o els altres, depenent de l’edat de la persona avaluada.
En les anteriors adaptacions de l’escala de Binet-Simon, els ítems s’agrupaven per nivells d’edat. En l’SB-4, els ítems s’agrupen en subtests i, en cada subtest, són ordenats segons el seu grau de dificultat, des dels més fàcils als més difícils.