Methodological Approach and Research Design

Des la perspectiva de la psicosociològica, la narració del RV es construeix en el marc d’una relació interpersonal i conversacional, no directiu. Aquest marc obra la possibilitat d’accedir a l’experiència viscuda per una persona concreta. Designa les dimensions subjectives que una determinada persona atorga a una situació, esdeveniment o sensació, així com la significació que per ella en té. L’experiència remet al subjecte. Els espais conversacionals i relacionals faciliten una via específica per accedir als valors, les normes interioritzades i els sistemes de representacions i construccions imaginàries de la persona. La no directivitat té una qualitat heurística innegable, en tant que permet accedir als sabers individuals i socials, vehiculats a través del discurs (Giust-Olivier, 2002).

132

La sociologia clínica pren com a referents els abordatges rogerià i freudià en la relació, desmarcant-se de posicionaments de dominació i d’instrumentalització, de manera oposada a l’actitud d’intervenció i de consell, i obrint així un espai no directiu, en el qual la persona singular contribueix a construir el camp d’investigació de l’experiència.

El mètode no directiu de Rogers (1987) assenyala les actituds d’acceptació i d’escolta comprensiva com essencials per a facilitar que la persona pugui comunicar-se amb ella mateixa i amb els diferents nivells de la seva experiència intel.lectual i emocional.

Rogers proposa un model que es basa en la capacitat de l’individu per afrontar i superar les dificultats. Parteix del supòsit que hi ha una tendència natural al creixement i l’adaptació. Segons la seva proposta, es pot acompanyar a una persona a través d’un tipus de relació que el permeti una millor comprensió de sí mateix, aprofundint en el seu món intern i apropiant-se d’allò que viu i que sent. Aquesta relació es basa en la qualitat de l’espai relacional i de la interacció entre dues subjectivitats: qui narra i qui escolta. Posa l’accent en els aspectes afectius i les emocions de la persona. Per altra banda destaca també les actituds de l’entrevistador, entre les quals destaquen: la disponibilitat per escoltar les emocions i els sentiments experimentats per l’altre; l’empatia, entesa com la capacitat del terapeuta per percebre el marc de referència interna de la persona, esforçant-se en comprendre l’altre des del punt de vista d’aquest altre, sense deixar de ser ell mateix; la consideració positiva incondicional o acceptació de l’altre sense prejudicis o reserves. Totes elles tenen un efecte de restauració de l’autoestima de l’altre perquè pugui connectar amb la seva pròpia experiència subjectiva, així com perquè pugui avaluar-la i modificar-la. La pràctica rogeriana utilitza essencialment la reformulació dels sentiments i s’absté de qualsevol intervenció directiva (consell, suport moral o interpretació), facilitant així la comunicació de la persona amb ella mateixa.

Rogers (1987) en el seu llibre "El camino del ser", comparteix amb els lectors els seus aprenentatges com a resultats de les seves investigacions relacionades amb la comunicació i la relació interpersonal, i tenint en compte les condicions que ell considera indispensables per adoptar un enfocament personal, com són: a) autenticitat o congruència, b) la visió incondicional de l'altre, c) la projecció de la comprensió. El que ha après ho sintetitza de la manera següent:

133

 La satisfacció que li produeix el fet d'escoltar. Ho podem entendre com l'experiència relacional de conèixer i descobrir el món de l'altre, les seves lògiques d'acció, els seus fantasmes, significacions i representacions tant en relació a ell mateix com al món que l'envolta.

 La satisfacció de sentir-se escoltat. Segons la meva opinió, la nostra societat està molt mancada d'espais socials on la persona pugui sentir-se escoltada. Paradoxalment, en la societat comunicacional, la comunicació decreix, en tant que el llenguatge a través de les pantalles (mòbil, watshapp, tauletes, correus electrònics....) han simplificat i reduït l'expressió comunicativa i el llenguatge entre les persones. Les icones substitueixen els missatges, s'adopten noves paraules per agilitzar els missatges, els quals s'escurcen i es buiden de matisos i/o argumentaris. No obstant el què diu Rogers em suggereix que la predisposició a l'escolta pot tenir a veure amb aquelles motivacions que arrelen en la pròpia història personal. En qualsevol cas, reconèixer les raons per les quals tenim aquesta predisposició per escoltar les experiències dels altres, és un requisit indispensable per dedicar-se a aquesta tasca.

En el seu enfocament, Rogers considera essencial que el professional per construir un espai relacional estigui en contacte amb sí mateix i alhora tingui consciència de la pròpia manera d'actuar segons les pròpies lògiques d'acció i de pensament, les pròpies contradiccions i les pròpies necessitats per aconseguir la reciprocitat constructiva i la cooperació.

Aquest espai relacional es caracteritza per escoltar ens confronta tant amb la pròpia experiència com amb la de l'altre. L'observació d'un mateix i de l'altre contribueixen a la construcció d'un estil relacional que permet apropar-se a l'altre a través del diàleg i del debat, sense distorsionar els possibles espais de comunicació (Tarsia, 2015).

Francesco Scotti (1984)29_{, subratlla la importància de les emocions de l'investigador en la}

relació durant el procés de comprensió de l'altre, en tant que significa també, una forma de coneixement.

29 _{Francesco Scotti, psiquiatra de Perusa (Itàlia) partint de l'experiència de la Clínica Tavistok de Londres, va crear un grup de recerca sobre}

el mètode d'observació directa dels fenòmens socials, especialment del malestar psicosocialde joves i adults. És un dels fundadors del Centre d'Estudis Apeiron, per a la recerca psicoanalítica i educativa, des d'un enfocament interdisciplinari.

134

 En la interacció amb l'altre, cal permetre's a un mateix que l'altre sigui diferent, amb idees, propòsits, valors i lògiques d'acció que no són iguals a la pròpia manera de pensar i actuar, és a dir no voler, directa o indirectament, mollejar o manipular l'altre.

En certa forma, aquestes aportacions ens fan un toc d'alerta respecte un dels perills de la interacció en aquest tipus de dispositius d'escolta, que és la confusió entre un mateix i l'altre. Probablement és un dels motius pels quals una supervisió externa es fa necessària en aquest tipus de dispositius i d'intervencions.

Les corrents crítiques al model rogerià, es fonamenten en l’excés d’optimisme dels seus postulats , donant escassa importància a la dimensió conflictual de la realitat psíquica. En aquest sentit, la pràctica freudiana i l’aproximació psicoanalítica, té en compte la paraula com a via que permet accedir a aquesta realitat psíquica i el conflicte entre les diferents instàncies que la conformen (jo superjo i ço, jo ideal i ideal del jo), les quals persegueixen diferents finalitats característiques de cadascuna d’elles. Des d’aquesta perspectiva, el llenguatge desvetlla els significats de la persona singular. La relació permet al subjecte accedir als significats de les seves construccions psíquiques. Les diferents trobades faciliten que el subjecte pugui reconèixer els seus desitjos inconscients i els seus avatars (formes de realització, objectes investits, resistències...). Aquest abordatge té com a objectiu una major tolerància al conflicte i una més ajustada apreciació de la realitat interna i externa. Des la psicoanàlisi, l’entrevista és un procés d’acompanyament a la subjectivització, a través del qual la persona es vincula a un treball d’elucidació de les pròpies representacions, posicionaments, i formes d’actuar.

Des la perspectiva de la sociologia clínica, la narrativitat i el RV en particular, es co-construeix en el marc d'una relació interpersonal i intersubjectiva, en la mesura que el relat es dirigeix a algú capaç d'escoltar, conversar, qüestionar i dialogar. Segons alguns autors (Vargas - Thils, 2013; Gaulejac, 2012; Mattelé, 2012; Hanique, 2012; Ferrarotti, 2007), el RV i la relació es construeixen mútuament, si la relació entre la persona que narra i qui l'escolta construeix el relat, el relat construeix i crea la relació entre ambdues persones. La relació que s’estableix en els dispositius de RV entre els dos protagonistes de l’acció es basa en un “contracte” de confiança mútua (Bordieu:1993). Significa escoltar i comprendre. Justament és la comprensió profunda i no la descripció dels fets el motiu pel qual serveixen els RV.

Tenint en compte l’enunciat anterior i a propòsit de la nostra recerca, assumim que una condició bàsica perquè es pugui produir un RV, fruït de la reflexió i l’anàlisi, és a dir subjectivant, requereix un espai de confiança i de proximitat que faciliti una “relació significativa” (Ferrarotti:2007), que permeti la

135

interacció entre ells, i els involucri de manera natural, no forçada. Aquest tipus d’interrelació permet dissipar o pal.liar les asimetries culturals entre les dues persones que intervenen en la relació. L’investigador ha de renunciar, en l’escolta de l’altre, a la cultura professional entesa com a capital privat, per apropar-se de manera natural a l’altre.

Per Marichela Vargas – Thils la relació i el RV es construeixen mútuament: si la relació entre l’investigador i el narrador construeixen el relat, també és cert que la producció del relat construeix la relació de col.laboració entre ells. La relació en aquest marc col.laboratiu obra la possibilitat de revisar i reflexionar sobre el passat, mitjançant una experiència intersubjectiva, que és actual. Els diferents elements que configuren la relació (reconeixement, empatia, transferència, vinculació....) són transformadors en la mesura que cadascú de nosaltres necessitem de l’altre per a definir i reafirmar la nostra identitat.

Aquesta interacció, segons Guy de Villers (2002) constitueix un procés compartit, que té implicacions importants en el posicionament d’ambdós subjectes, l’investigador i el narrador. Per aquest autor, sense negar les competències formals i informals del marc relacional, la manera de concebre la pràctica implica reconèixer que el narrador pot ocupar les places d’analista i d’intèrpret del seu relat. El narrador és l’actor principal del seu projecte de comprensió d’ell mateix per a sí mateix, tot i que passi per la mediació d’un altre, en el ben entès que no hi ha relat si no s’adreça a una altra persona. La interacció té com a finalitat promoure, orientar, travessar i donar suport al subjecte narrador per a la seva emancipació personal i social. Entenent per emancipació que la persona vol deixar la seva posició de subjecte subjugat (sotmès) per accedir a una relació més equitativa, en el sentit de la confiança en sí mateix, de la pròpia representació i registre de sí mateix, que el permetin abordar les qüestions existencials de manera més lúcida i pertinent (Niewiadosmski, 2002; De Villers, 2002 ). La interacció es construeix a partir de la comunicació, mediatitzada pel llenguatge, la paraula i el diàleg, entre dues subjectivitats, amb tota la càrrega d'influències d’un sobre l’altre en el decurs de la interacció. Aquest espai d’influència recíproca es considerat per alguns autors com “camp intersubjectiu” (Coderch, 2010).

En el camp de les relacions humanes, la interacció descriu una relació interpersonal entre dos o més individus, a través de la qual, els seus comportaments, cognicions o afectes, estan subjectes a una influència recíproca, atès que cada individu modifica el seu comportament en funció de la reacció de

136

l’altra. No obstant, relacionar-se amb l’altre no comporta, en sí mateix, reciprocitat. La noció de reciprocitat implica feed-back, el qual designa un procés circular en el qual la resposta del receptor del missatge o d’una acció, retorna en direcció a l’emissor, qui el tracta a la vegada, com un estímul que l’influencia i el mobilitza a través dels intercanvis. La interacció és una forma particular de relació que requereix la co-presència de l’altre, de manera que no és possible efectuar-la a distància.

Etimològicament, la paraula diàleg, significa que la paraula va i ve, circula lliurament, sobre una base de reconeixement explícit de que cap dels protagonistes de la interacció està en possessió de la “veritat”, sinó que ambdós intenten trobar un fragment de la “veritat” a través del reconeixement mutu de la experiència intersubjectiva (Coderch, 2010)

Aquest autor considera que el diàleg analític és una conversa entre dues persones que ha de seguir un estil lliure, natural i senzill per reflexionar conjuntament sobre quelcom que sigui d’interès comú, entre ambdós. El que està en joc és la cerca mútua de la comprensió i l’exploració en un espai de trobada compartit. Aquest diàleg conversacional és una interacció continuada, en la qual els dos protagonistes s’influeixen mútuament, de manera que els sentiments i pensaments que cadascú comunica no provenen d’una ment “aïllada”, sinó que sempre estan mediatitzades per la influència de l’altre, a través de la comunicació. De manera que l’observador deixa de ser “objectiu” per ser co- partícep de la construcció.

Des la perspectiva de la narrativitat, el fet de poder fer ús del llenguatge i de la paraula permet que la persona singular pugui elaborar un relat coherent i amb sentit. Té un efecte de direccionalitat en tant que s'adreça a una o més persones i també un efecte transformador sobre els esdeveniments en tant que poden ser percebuts, interpretats i intercanviats des de punts de vista molt diferents. En el curs d'aquesta relació, es comparteixen coneixements que poden verificar els significats i les experiències, modificar-les i crear- ne nous significats.

Des la perspectiva de la sociologia fenomenològica, la interacció implica parlar de la relació dialèctica entre el “JO” i “L’ALTRE”, i és el punt de partida de la construcció social dels contextos de sentit i per tant de la construcció de la realitat. Schütz (1979) ho expressa així: “el fet de viure en el món, és viure amb altres i per a altres. En la mesura que els vivemciem com altres, contemporanis i/o congèneres, com predecessors i successors, al unir-nos a ells, en l’activitat i el treball comú, influint sobre ells i rebent al mateix temps, la seva influència, al fer totes aquestes coses, comprenem el comportament dels altres i suposem que ells comprenen la nostra”.

137

En el marc de la interacció, l'escolta forma part d’un procés circular, qui escolta, a través de la paraula de l'altre, el reconeix com a persona singular i li retorna la seva pròpia paraula perquè pugui fer-se la seva i clarificar així, la pròpia existència (determinismes, contradiccions, repeticions, decisions...). L'escolta, l'aproximació empàtica i la implicació formen part d'aquesta interacció. La sociologia clínica considera que l’escolta i la implicació caracteritzen l’escolta “clínica” (Hanique: 2012, Rizet: 2012). El fet que la investigador accepti corre el risc de ser "tocat" emocionalment pel sofriment o les emocions del narrador, obra la possibilitat que aquest últim, accepti igualment corre aquest mateix risc. La implicació pressuposa que l’investigador treballa des la seva pròpia subjectivitat i renúncia al mite de la neutralitat. A través de les seves pròpies experiències de vida i el coneixement acumulat, pot trobar recursos per a la comprensió d’allò que veu, entén o sent. Per altra banda, significa també, assumir que l’investigador, a través de l’escolta, l’intercanvi i la comprensió, també experimentarà canvis en ell matix (Hanique, 2012).

Des d'aquesta perspectiva, l'empatia30 _{significa l'autorització que es dona a l'altre per dir el que vulgui}

lliurament en tant que s'està en disposició d'escoltar-lo sense fer cap mena de judicis valoratius. Més endavant, reprendrem el concepte de comprensió empàtica, quan parlem de les actituds facilitadores per a la construcció del relat.