The Internet for activists’ internal relations

En la seva investigació sobre la construcció identitària i la trajectòria social de les dones peruanes migrants del camp cap a la ciutat, Vargas identifica els factors que contribueixen a trobar una certa coherència entre el projecte i l'acció, entre altres destaca: la reflexió, la voluntat vinculada a un desig, i la confiança en un mateix.

124

1) La reflexió

La reflexió entesa com el retorn del pensament sobre ell mateix. Castoriades (1986) defineix el subjecte per la seva “capacitat de reflexió i d’acció deliberada”. En els RV la reflexió no sempre apareix; una part de les accions que defineixen la persona singular, així com els desigs que guien les seves actuacions no sempre són conscients. En la seva recerca, Vargas-Thils (2008) ha observat tres tipus de reflexió: a) la reflexió orientada al passat, b) la reflexió com a mediació entre el passat i el futur; c) la reflexió orientada al futur.

La reflexió orientada al passat, suposa una distància crítica de sí mateix i serveix per prendre consciència dels determinismes que han anat construint la pròpia identitat. No comporta necessàriament una acció, una transformació, i pot fer que el subjecte esdevingui un espectador passiu de la seva vida. En aquests casos serveix per justificar un posicionament. No obstant de vegades produeix una reapropiació de l’acció, que suposa assumir la responsabilitat de determinades accions del passat.

La reflexió orientada al passat pot conduir a un reconeixement d’un desig i posteriorment, en conseqüència, a la construcció d’un projecte, aleshores es pot identificar com una reflexió que comporta una mediació entre el passat i el futur. En aquests casos la reflexió condueix a pensar que una altra lectura és possible i per tant que alguna cosa pot canviar, donat que un es posiciona de manera diferent. En alguns casos, aquesta reflexió pot contribuir a reduir una contradicció interna: una presa de consciència en relació a un mateix i al propi desig. Permet construir un projecte realista, la qual cosa que és essencial per a la coherència entre el projecte i l’acció.

Aquesta convicció de que alguna cosa pot canviar, en alguns casos comporta una reflexió orientada al futur: una forma de reflexió que serveix a una mena de previsió, a una manera de concebre estratègies apropiades per conduir el projecte a partir de la voluntat i la capacitat de prendre decisions responsables.

125

2) La voluntat vinculada al desig

En la recerca sobre les dones peruanes migrants per bé que totes elles compartien el valor de l’autonomia, no totes mostraven la voluntat de canviar. La voluntat va vinculada a un desig27 _{i és un}

dels criteris que, necessàriament intervé perquè hi hagi coherència entre el projecte i l’acció.

El subjecte esdevé actor de la seva història en tant que és capaç de situar-se davant d’ella, assumir-la i projectar-se cap el futur desenvolupant projectes. S’entén el concepte de “projecte” en un sentit de direccionalitat, orientar la vida en una direcció, amb una finalitat, evitant així la reiteració sense sentit o la inadaptació. En un sentit existencial, projectar-se o tenir projecte és anar cap endavant. Cada relat de vida té multiplicitat de projectes en funció de diferents períodes de la trajectòria de vida i del context i circumstàncies en què es desenvolupa. Vargas-Thil (2008), en el seu estudi proposa que el subjecte-actor segueix la seqüència següent:

Situació ______ Mancança ________ Desig _______ Projecte _________ Acció

La situació fa referència als diferents condicionaments de la nostra història i també a les diferents situacions que ens concerneixen i determinacions que ens constitueixen. La mancança fa referència a la característica pròpia de l’ésser humà de sentir-se incomplet, a una certa insatisfacció davant la condició existencial. El desig sorgeix de la mancança, de la necessitat d'omplir un buit i es pot entendre com a motor de la vida. El projecte té a veure amb allò que un fa a partir del desig. L’actuació és la transformació que s’opera a partir del que hom fa amb la situació a partir d’un desig que el precedeix. L’actuació transforma la situació i al mateix temps els altres elements de la seqüència. El sentit que dóna l’autora al terme acció és el de realització d’un mateix.

3) La confiança en un mateix

El fet de creure que una situació existencial pot canviar, implica la convicció i la confiança en el futur la qual va associada a la confiança en un mateix. Confiança en els propis recursos i capacitats.

Les teories psicoanalítiques de les relacions d’objecte proposen algunes hipòtesi per comprendre com s’origina la confiança en un mateix, que està vinculada a les primeres relacions entre la mare i el bebè. Erikson (1994), defensa que l’adquisició de confiança és la primera tasca de desenvolupament de la

27 _{Per aquesta autora, el desig té un sentit de mancança, en el sentit psicoanalític del terme (buit, incompletud), però també evoca un sentit}

126

persona, implica que s’aprèn a confiar en la similitud i continuïtat dels proveïdors externs, però també en la confiança en sí mateix i en la capacitat de fer front a les necessitats. La qualitat de la confiança adquirida en les primeres experiències infantils depèn sobretot de les primeres relacions d’objecte. Certament, aquesta confiança de base, es tradueix en una confiança en el futur, una tendència del subjecte en la manera de posicionar-se en el món.

Pel que fa al marge de llibertat, Vargas Thils (2008) alerta que ser actor de la pròpia vida no significa ser lliure. El marge de llibertat per a cada individu és diferent, de la mateixa manera que no som iguals en quan als recursos necessaris per donar coherència al nostre projecte-acció. Tot allò que ens determina és a la vegada una dificultat i un recurs. Aquests determinismes són les dimensions que ens constitueixen (biològica, psicològica, social, cultural, econòmica....). Quan aquestes dimensions siguin més un recurs (bona salut física i mental, recursos culturals i econòmics...) els marges de llibertat són més amplis ja que és a partir d’ells i dels nostres desitjos que ens projectem al futur. A l’inversa, quan aquestes dimensions són una dificultat, els marges de llibertat són més petits.

Per aquesta autora, la pràctica clínica amb els RV té com a objectius: elucidar una qüestió existencial a la llum de la història individual, familiar i social; i fer balanç de l’existència. Aquest balanç significa una posició subjectivant davant la història individual, familiar i social. Això significa representar-se en la pròpia història i situar-se en ella; vincular-se a la família, la cultura, l’època o la classe de pertinença, assumir-se com a producte d’una història però també com actor de la mateixa per a projectar-se cap al futur28_{. No té una finalitat terapèutica. La intenció és facilitar que la persona s’aturi i reflexioni sobre}

allò que vol fer amb la seva vida. Altres autors consideren (Golpe i Molero, 2011; Poncelet, 2008; Cornejo, 2006) que pot ser un dispositiu d’acompanyament en moments difícils, com pot ser una malaltia de pronòstic incert o invalidant, o davant determinades pèrdues reals o simbòliques.

En conjunt podem dir que els investigadors que treballen des d’aquesta orientació parteixen de la idea que l’ésser humà, no és només una reproducció social de l’ordre de les coses sinó que són capaços de qüestionar - se, de dissentir i de transformar-se per a generar un projecte d’autonomia propi.

L’enfocament biogràfic des la perspectiva d’intervenció que plantegen diversos autors (Golpe i Molero, 2011; Burrick, 2010; Desmarais, 2009/10; De Gaulejac, 2008; Légrand, 2008; Vargas-Thil, 2008; Poncelet, 2008; Cornejo, 2006;) és una metodologia que, a priori, considerem de gran interès per a la

28 _{Alguns autors com Golpe i Molero (2011) parlen de “projecte d’autonomia”. Considerem que aquest concepte es equiparable al projecte}

127

nostra recerca, en tant que és un dispositiu de treball existencial de revisió i de reflexió sobre la pròpia vida, sobre la cerca de sentit (s), que facilita un treball de (re) significació i al mateix temps permet fer balanç de l’experiència viscuda.