CHAPTER 3 THE THEORETICAL FRAMEWORK
3.2 Research Questions
El RV en tant que dispositiu d'intervenció es fonamenta en la capacitat humana i universal d'estructurar l'experiència de manera narrativa, "fer de la vida una història" (Vargas-Thils, 2013); entenent per vida l'existència humana i les experiències viscudes en el decurs del temps. Aquesta dimensió de la vida humana posa de manifest que els éssers humans ens desenvolupem en el decurs del temps i que en qualsevol moment de la nostra vida estem vinculats a un passat i a un futur. Vinculació al temps passat per tenir un sentiment d'identitat i de continuïtat personal però també per adaptar-nos, utilitzar i transmetre els nostres aprenentatges; i vinculació al temps futur com a continuïtat del passat i per albirar l'avenir i projectar-nos en ell, en un sentit de continuïtat i de donar un sentit a la nostra existència. Com diu Ricoeur (1999), la narrativitat i la temporalitat es troben estretament vinculades, tant com ho poden ser el llenguatge i una forma de vida. La temporalitat és una estructura de l'existència que accedeix al llenguatge mitjançant la narrativitat, mentre que aquesta narrativitat, a la vegada, estructura el llenguatge, que té com últim referent la temporalitat. El llenguatge s'apropia de l'experiència, per tant en la seqüència plantejada, la relació és recíproca.
Paul Ricoeur (1985), parla del valor que té el fet de narrar la pròpia vida atès que possibilita posar en ordre la nostra experiència temporal que, en un principi no està organitzada sinó més aviat fragmentada. Per aquest autor, la relació entre la vida i la història és una posta en intriga, que defineix com la síntesi d'elements heterogenis, és a dir que cada esdeveniment es relaciona amb d'altres, de manera que aquesta articulació contribueix a la progressió del relat.
Des d'aquesta orientació, parlar de la construcció de sentit mitjançant els RV fa referència a que, a partir de la reconstrucció de la pròpia vida, el qüestionament, la reflexió i les associacions o articulacions amb els diferents esdeveniments viscuts, sovint no articulats i discordants, es pot reconstruir una història que tingui coherència i sentit. El terme "sentit", en aquest cas, s'inscriu en la seva accepció de "direcció, orientació". Reconstruir la pròpia vida és una manera de comprendre's millor a un mateix i als altres, i elaborar determinades pèrdues, fracassos o conflictes, posicionant -se més clarament davant la vida. (Vargas-Thils, 2013, 2010, 2008) .
128
Conclusió
En la fase inicial de la nostra recerca varen poder accedir casualment a un article publicat per Marichela Vargas (2008), "Le récit de vie comme pratique clinique", el qual va obrir un camí pel desenvolupament de la nostra recerca basat en el model proposat per Michel Legrand en les consultes especialitzades en relats de vida de la UCLLN, els treballs realitzats pel grup de recerca vinculat a elles o altres grups d'investigadors relacionats, com és el cas de Marcela Cornejo a Xile, Delphine Burrick a França o Danielle Desmarais al Quèbec, entre altres. També va permetre entrar en contacte amb el marc teòric de la sociologia clínica que ja hem vist en l'apartat anterior.
L'article que hem esmentat en el paràgraf anterior formava part de la compilació d'articles dirigits per Michel Legrand i Vincent de Gaulejac en el llibre Intervenir par le récit de vue: entre histoire collective et histoire individuelle, on es recullen diverses pràctiques d'intervenció basades en l'enfocament biogràfic i els relats de vida en l'àmbit francòfon. Totes elles tenien com a finalitat produir efectes benèfics a partir de la reconstrucció de la pròpia història, ja fos de forma individual com grupal. L'article de Marichela Vargas va ser cabdal pel desenvolupament del desenvolupament del meu projecte ja que la descripció i explicació de la seva experiència i del dispositiu en el que s'emmarcava feien cristal.litzar moltes de les meves inquietuds, motivacions i pressupòsits que guiaven la meva tesi atès que proporcionaven un model d'intervenció i de dispositiu en el qual sostenir i desenvolupar el meu treball de camp i així poder verificar els efectes de la reconstrucció del RV en un context de relació interpersonal, podent esdevenir una proposta d'acompanyament i de suport per a afrontar els canvis i els reptes inherents a les transicions, crisi i reptes de la segona meitat de la vida.
El model d'intervenció que proposava Michel Legrand, de caràcter individual es basava en els seus referents socioanalítics que va ampliar a partir dels coneixements i pràctiques de la Sociologia Clínica de Vincent de Gaulejac.
El treball biogràfic que proposa el dispositiu convoca dos interlocutors. La persona que acompanya la construcció del relat estimula i activa la memòria biogràfica i el flux dels records, que sovint emergeixen de manera sobtada i espontània, sobre la pròpia experiència, així com les vivències i les emocions que els embolcallen. La perspectiva socioanalítica que promou l'investigador (escoltador) facilita la reflexió i l'aprofundiment de les representacions, significacions, les formes d'afrontar les tensions i els conflictes, la pressa de decisions i les possibilitats del context de vida, així com també les
129
concordances i discordances de les representacions i les accions. Aquest procés permet una millor comprensió d'un mateix i de la pròpia història, que guarda relació amb les motivacions pels quals la persona accedeix al dispositiu de treball biogràfic. El procés de refiguració de la història pretén que tingui un efecte d'activació de la voluntat de la persona, reconeixent un ventall d'estratègies possibles per afrontar allò que l'inquieta, preocupa o qüestiona, de manera que pugui ampliar el seu marge de llibertat.
Donada la importància de la relació interpersonal que proposa el dispositiu, en el següent apartat s'aborda els aspectes vinculats a la interacció.
131