Passive Non-framework Data

3- Els coneixements específics: on entren en joc les produccions raonades,

l’esquema conceptual preexistent, així com les possibilitats d’elecció segons els seus coneixements, les seues aptituds culturals, les seues investigacions i els límits dels materials, així com el grau de destresa tècnica.

Aquesta visió de les activitats tècniques i de les cadenes operatives presenta tres nivells d’interacció. El primer seria entre els elements que intervenen en una (activitat) tècnica, el segon entre les diferents (activitats) tècniques desenvolupades per una societat i on el conjunt constitueix el seu "sistema tècnic" pròpiament dit, el tercer és entre aquest sistema tècnic i els altres components de l’organització social (Lemonnier, 1983; Pelegrin et al., 1988). Aquest raonament no ens ha de fer pensar en una concepció lineal dels fets en l’estudi d’una cadena operativa, sinó que cal valorar en cada moment l’articulació dels diferents elements.

El concepte no és, per tant, exclusiu dels estudis industrials i es pot aplicar a qualsevol element de la vida quotidiana. Hi ha autors que han centrat les seues definicions en els instruments lítics, mentre que altres, tot i ser generalment

especialistes en aquesta matèria, han realitzat explicacions del procés amb una vocació més generalista. Totes dues visions responen, òbviament, a un mateix objectiu, i en aquelles en les que trobem especificada la seua adscripció a un material en concret, el podríem substituir per algun altre que ens evoque una concepció més general.

No és la nostra intenció diferenciar entre totes dues formes de definició, ja que les considerem igualment vàlides per a comprendre a què ens referim amb el concepte de cadena operativa. Com exemple podem exposar la definició que realitza Zilhao, per a qui el concepte ve de l’intent d’explicar el procés mitjançant el qual una massa inicial

de pedra pateix un procés, antròpic, de reducció progressiva mitjançant l’extracció de fragments de diferent natura (Zilhao, 1997). Ens trobem en aquest cas front a una

definició clarament lítica, però d’on podem extreure dos dels conceptes que, tal i com anirem veient, es repetiran en la major part de les definicions: procés antròpic i progressivitat.

Per a Perlès, la cadena operativa seria l’encadenament de les operacions mentals

i dels gestos tècnics destinats a satisfer una necessitat (immediata o no), segons un projecte que preexisteix (Perlès, 1987). Aquesta definició aporta alguns elements molt

importants que, com veurem, seran constants en el desenvolupament de la majoria de les definicions de les cadenes operatives, hagen estat formulades anterior o posteriorment a aquesta. Els dos primers fets a destriar són els d’operacions mentals i

gestos tècnics. Cal tindre en compte que una cadena operativa, tot i ser una realitat

física, comença sempre en la ment. Són les idees i els coneixements que es posseeixen els que determinaran els conseqüents gestos a realitzar, és el pensament (la idea) de que determinat gest tècnic produirà cert resultat el que condiciona l’acció física del gest. Fins i tot podríem dir que qualsevol cadena operativa comença quan una persona, degut a unes necessitats determinades, es planteja realitzar una acció.

La tercera idea seria la de satisfer una necessitat. La necessitat és la que mou a la persona a efectuar un acte que desembocarà en una successió de fets, d’actuacions, per arribar a aconseguir l’objectiu.

La quarta idea de la definició és la del projecte que preexisteix, aquesta podríem substituir-la per: objectiu, ja que és aquest el que marcarà els diferents gestos realitzats per arribar a aconseguir-lo. Aquests poden ser generals, com per exemple anar a un aflorament de matèries primeres; com concrets, per exemple realitzar l’abrasió

II-4. La tecnologia lítica.

d’una cornisa per afavorir la següent extracció.

Entre aquests quatre elements no podem crear una relació de dependència, però sí una seqüència temporal: el primer seria la necessitat de, per exemple, fabricar una sèrie de làmines. Un cop sabem que necessitem els objectes, s’elabora un projecte mental de com aconseguir realitzar-lo, i finalment s’encadenarien les operacions mentals i físiques (gestos) necessaris per obtindre l’objecte desitjat.

Les idees de necessitat i tecnologia són també defensades per Geneste quan afirma que qualsevol producció humana serà, almenys en part, el fruit tant d’una

resposta momentània en el temps i l’espai a les necessitats biològiques de subsistència, com d’una tradició tecnològica (Geneste, 1991), al que afegeix que segons Bordes

també és fruit de la qualitat de la matèria primera accessible.

Altres autors han simplificat la definició eliminant precisament el caràcter humà del procés. Karlin defineix la cadena operativa com una sèrie d’operacions amb un

principi i un final delimitats per dos estats de la matèria: matèria primera en brut i producte (Karlin, 1991a). Per la seua banda, per a Pelegrin la cadena operativa

representa la successió dels actes tècnics, i està determinada pel que ell anomena

esquema operatori conceptual, que correspon al conjunt diacrònicament organitzat dels

conceptes intermedis i finals els quals, amb el seu rol d’imatges mentals modelades, guien en la pràctica la successió de modalitats realitzades (Pelegrin, 1985). Si bé afirma que està determinada per conceptes, aquesta definició deixa fora les necessitats humanes i se centra només en els gestos tècnics: és la tecnologia en si la que defineix la cadena operativa.

Segons Geneste (1985) la cadena operativa lítica pot ser dividida en sis fases (Figura 4-11). Aquesta divisió però, té en compte només la cadena operativa física (la lítica), però reprenent breument un raonament fet amb anterioritat, podríem afegir que la cadena operativa comença en la ment d’una persona en el moment que es planteja una necessitat. El problema és que aquests pensaments no han deixat evidències materials (sí la seua execució), pel que la cadena operativa completa es podria veure un tant ampliada (Figura 4-12).

Com podem veure en la figura 4.12, seria la fase III la que ens aportaria els materials lítics que trobem en el jaciments i sobre la que bascula la divisió tradicional de fases de la cadena operativa, a la que hauríem d’afegir “lítica”, per a diferenciar-la

d’una concepció més teòrica i general.

Adquisició Producció Consumació Abandó

TALLA (débitage) FAÇONNAGE UTILITZACIÓ ABANDÓ

Fase 0 Fase 1 Fase 2 Fase 3 Fase 4 Fase 5

Extracció Entame Test Donar forma Descorticat Pla de percussió Producció dels suports Retoc dels útils Ús Revifat Reciclatge Transformacions Abadó Fractura Desgast

4-11: Fases de la cadena operativa segons Geneste (1985).

Fase I Fase II Fase III Fase IV Fase V

Creació d’una necessitat Elaboració d’un projecte Realització del projecte Consecució de l’objectiu Canvi de necessitat

Mental Mental Físic i mental Físic Mental

Presentació d’un problema Solució teòrica del problema Cadena operativa lítica (Fases 0 a 5 de Geneste) Problema solucionat Inici d’una nova cadena operativa

4-12: Fases de la cadena operativa completa.

Final vs finalitzat

Segons les fases de Geneste, una cadena operativa acaba amb l’abandonament del suport o útil, però dins de les cadenes operatives es planteja quin és el final de la producció. Aquest pot entendre’s tant com un útil acabat (per exemple una producció de bifaços), com en termes de suport d’útil (com una producció de làmines) (Geneste, 1991). Un procés de talla pot tindre com a objectiu la fabricació de suports de reserva per a unes possibles necessitats futures, si és així hauríem de considerar aquests suports com el final de la producció. Aleshores ens hem de plantejar si el que cal és diferenciar entre el producte final i el finalitzat. Segons Pigeot (1987) en un procés de talla, el

II-4. La tecnologia lítica.

producte final no és forçosament el producte finalitzat. Aquesta autora es pregunta si

existeixen estils de talla sistemàticament orientats cap a l’obtenció de certs útils; si la resposta és afirmativa podran veure’s com a productes finalitzats i, si és negativa, l’únic producte vertaderament finalitzat seria el suport (una làmina per exemple).

Segons la definició de Karlin, el final de la cadena operativa serien els suports, donat que aquests són el producte desitjat. Però aleshores, quan aquests productes són transformats en útils, encetaríem una nova cadena operativa?. Possiblement, en aquest cas podríem parlar de discontinuïtat d’una cadena operativa, que si bé en un primer moment té l’objectiu dels suports en brut, en la ment del tallador està la futura necessitat d’un útil, i no és fins la fabricació, ús i posterior abandonament d’aquest quan aquesta cadena operativa quedaria finalitzada.

Tot i això, pensem que seria millor parlar de dos objectius: l’objectiu primer, que seria el suport, i l’objectiu segon, que seria la transformació d’aquest en un útil, retocat o no. Aquests dos objectius poden realitzar-se consecutivament o estar distanciats en el temps, depenent de les necessitats del moment. D’aquesta forma, la fase de la plena producció acompliria un primer objectiu: l’obtenció de suports que s’adeqüen a les característiques desitjades, mentre que el retoc (transformació o ús dels suports) permetria arribar al segon objectiu: fabricar un útil.

La diferència podria estar en una visió bé econòmica o bé tecnològica, ja que si

la làmina (el suport) no és per força un producte econòmicament finalitzat, no hi ha cap dubte que representa un producte tècnicament finalitzat (Pigeot, 1987).

Continuïtat vs discontinuïtat

Les cadenes operatives, tant en el temps com en l’espai poden ser contínues o discontínues. En estricta teoria, a nivell temporal, una cadena operativa serà contínua quan no hi haja cap aturada massa extensa entre el moment de l’abastiment fins l’abandonament (i viceversa). A nivell espacial, serà contínua quan totes les etapes es produesquen en una zona no massa allunyada o en el mateix lloc.

Aquestes definicions però, no deixen de ser teòriques, ja que la realitat és prou diferent. Primer de tot caldria saber quins són els límits, tant temporals com espacials, entre una continuïtat i una discontinuïtat, i a partir d’aquí començar a veure on i quan es produeixen uns i altres fets. Si som vertaderament estrictes, és molt complicat que la

cadena operativa sencera es produesca en un espai i un temps continus.

Els remuntatges fets per Bodu en Pincevent amb materials que es trobaven a diferents distàncies els uns dels altres ens mostra que alguns moments successius d’una mateixa cadena operativa es poden desenvolupar en diferents llocs, i que certs tipus de productes circulen a través del campament. Aquest fet permet a Bodu relacionar un sistema interior del campament, confirmant l’especificitat tècnica de certes unitats o llocs especialitzats (Bodu, 1987).

Un exemple molt interessant de mobilitat de materials és el descrit per Cattin en els jaciments de Champréveyres i Monruz (Cattin, 2002b), els quals poden ser relacionats mitjançant el remuntatge de dues làmines. Aquest fet permet a l’autora plantejar-se diverses hipòtesis: l’existència d’un sol jaciment en una llarga extensió (en aquest cas la vora d’un llac), un intercanvi de materials entre dos grups veïns, una reutilització dels materials per un desplaçament de persones, o un desplaçament del campament. En el que a nosaltres respecta, aquest exemple ens serveix per veure una clara discontinuïtat espacial (i temporal?) en una cadena operativa.

Segons Karlin el treball sobre els materials no permet quantificar una durada, però sí una ordenació de les seqüències. Caldria interrogar-se també sobre el possible canvi d’actor, és a dir, que una persona preparés la matèria i altra efectués la talla. En

aquest cas l’autora afirma que on no pot haver-hi mai interrupció és entre la preparació del pla de percussió i l’extracció del producte (Karlin, 1991a).

D’acord amb aquestes dades, en la pràctica, la continuïtat o discontinuïtat entre dues fases d’una cadena temporal variarà depenent de les fases analitzades, ja que algunes requereixen una acció immediata, mentre que altres (com la recollida de la matèria primera o la preparació l’útil) poden estar molt separades, tant en temps com en espai.

Única vs múltiple

Les cadenes operatives poden ser úniques o múltiples, és a dir, que pot existir un sol procés de talla per a obtindre un únic tipus de suport, que serà diferenciat a l’hora de transformar-lo en útil (producció de suports indiferenciats), o pot ser que existesquen diferents processos de talla destinats a l’obtenció de suports diferenciats per a la fabricació dels diferents tipus d’útils (producció de suports diferenciats) (Perlès, 1991).

II-4. La tecnologia lítica.

El fet de que les cadenes operatives puguen ser úniques o múltiples ens introdueix dos nous conceptes: economia de les matèries primeres (économie des

matières premières) i economia de la talla (économie de débitage). Segons la definició

de Perlès (1987) l’economia de les matèries primeres és tota forma d’explotació de les

matèries primeres en un jaciment donat. Aquesta es posa de manifest mitjançant quatre

elements: ús, procedència, forma d’introducció i finalitat de la recollida de les matèries primeres. Aquest concepte és també anomenat per Tixier estratègia d’adquisició (Tixier et al., 1980) però definit com l’explotació eventualment diferenciada de materials

diferents segons el seu origen i/o la seua morfologia i qualitat.

L’economia de la talla posa en evidència un ús diferencial dels productes de

cada estadi tècnic (Inizan, 1976). La talla d’un bloc no pot donar tots les productes amb

les mateixes característiques, pot haver-hi doncs una selecció d’uns suports en concret per al seu ús o per ser transformats en diferents tipus d’útils. Per a Pelegrin (1995) aquesta noció d’economia de la talla s’ha d’estendre al conjunt de productes en sentit ampli (productes i subproductes) obtinguts al llarg de tota l’operació de talla, els quals, siga quin siga el valor intencional de la seua extracció, podrien ser utilitzats.

Els productes de talla en les fases de la cadena operativa

Les característiques físiques de les restes lítiques que recuperem en els jaciments ens permeten inserir-les en alguna de les fases que hem vist anteriorment. Tot i això, hem de remarcar que algunes peces podrien inscriure’s en més d’una fase depenent, en alguns casos, del tipus de talla que estiguem classificant. Per exemple, en la majoria dels casos, l’existència de flancs naturals o corticals en els productes laminars ens indiquen que pertanyen a la fase de condicionament del nucli, però hem de tindre en compte que en altres sistemes aquestes peces poden ser perfectament un dels objectius de la talla o si més no, poden ser tractades com a vertaders suports recercats, i per tant, formar part de la plena producció. Per exemple, Langlais defineix, per a les produccions de laminetes del Magdalenià a Crès, una talla de fulletes que anomena de pan revers (Langlais, 2004) que no són més que laminetes extretes dels laterals dels nuclis i que han agafat part del flanc lateral, a mode de cops de burí o laminetes de rectificació del de la curvatura longitudinal, però que són sistemàticament transformades en laminetes de dors, el que ens estaria marcant, de ser aquesta una producció intencional, que

aquests productes serien de la fase de plena producció i no del condicionament del nucli.

No és aquest exemple un intent de desacreditar les inclusions dels materials dins d’una o altra fase de la cadena operativa. El nostre objectiu és mostrar com cada sistema de talla o, fins i tot cada cadena operativa, s’ha de prendre intentant oblidar el que s’ha vist en el jaciment del costat i fins i tot oblidant-se altre cop dels rígids sistemes teòrics que tantes vegades ens ajuden, però que altres tantes ens tanquen els ulls front a materials que s’escapen de la norma establerta.

A partir de tot el vist anteriorment es pot realitzar una divisió de la cadena operativa lítica en sis fases (Figura 4-13): aprovisionament, configuració (que hem subdividit en preparació i inici de la talla), producció de suports desitjats, condicionament de les superfícies de talla dels nuclis, modificació mitjançant el retoc i/o ús dels instruments i abandonament, on bàsicament s’inclouen els nuclis.

ADQUISISCIÓ PRODUCCIÓ ABANDÓ

Abastiment Configuració Producció Condicion

ament

Retoc i

ús Abandó

Fase 1 Fase 2 Fase 3 Fase 4 Fase 5 Fase 6

Preparació Inici talla Extracció Testat Decorticat Donar forma Corticals Crestes Laminetes Làmines Ascles L Ascles Tauletes Flancs Neocrestes Útils Revifats Nuclis Desfets

Fig. 4-13: Divisió de fases de la cadena operativa lítica.

4.2.4-Tecnologia vs tipologia

Des de la seua generalització, els estudis tecnològics han estat vistos, més que com el complement necessari, com una disciplina substitutòria de la tipologia clàssica. Aquest argument s’ha enfocat en que les divisions per tipus i la inclusió dins d’uns o altres d’algunes peces sempre depèn dels ulls amb els que es miren, és a dir, depèn del investigador que classifique la peça.

II-4. La tecnologia lítica.

La finalitat de la tecnologia no deixa de ser la creació d’una “tipologia tecnològica”. Els estudis que es porten a terme en aquest camp tenen per objectiu crear nous fòssils guia, en aquest cas però, en base a criteris tecnològics i no morfològics. Si en la tipologia clàssica una punta de peduncle i aletes és característica del Solutrià superior, l’objectiu de la tecnologia és poder conèixer els esquemes o les tècniques de talla específiques de cada moment, pel que, al final, el que acabarem creant és una tipologia que ens diga que, per exemple, un esquema de talla de microlaminetes sobre aresta transversal d’ascla gruixuda, sense tractament tèrmic i amb la tècnica de la pedra tova és característica del Magdalenià inferior.

Creiem per tant, que el debat sobre la major o menor conveniència de relació entre els tipòlegs i els tecnòlegs és completament superficial i estèril, ja que tots dos mètodes es complementen perfectament i ens serveixen per a una mateixa finalitat: el coneixement de les societats prehistòriques.

4.2.5-Els estudis tecnològics del Magdalenià i l’Epipaleolític a la façana mediterrània de la península Ibèrica.

En aquest apartat volem fer un repàs a com s’ha tractat la tecnologia dels jaciments del Paleolític superior final i Epipaleolític en la façana mediterrània de la Península Ibèrica amb l’objectiu de comprovar en quin moment es comença a prendre consciència de la importància dels estudis sobre la tecnologia.

Com podrem veure a continuació, aquests treballs són relativament recents. Tot i això no podem negar que des de ben antic es poden rastrejar breus apunts sobre aspectes que van més enllà de l’estrictament tipològic, encara que en la major part dels casos els materials no retocats eren considerats absents de valor i en el millor dels casos recollits i emmagatzemats. Com exemple podem veure com en la mateixa monografia sobre la cova del Parpalló s’afirma que una gran proporció de les peces trobades pren la forma

d’ascles sense el menor interès o bé del que anomenem ascles o resquills folioïdes, és a dir, amb tendència a la fulla, però sense que puguen considerar-se com a vertaders útils, sent estrany veure en elles senyals d’utilització (Pericot, 1942: 29).

No és la nostra intenció analitzar en profunditat les conclusions de cadascun dels treballs que hagen estudiat alguna faceta tecnològica, ja que les reprendrem per a les comparacions en el capítol final. Per tant, ens limitarem a realitzar alguns comentaris i a

mostrar algunes de les conclusions extretes en relació als esquemes de talla per a nivells de cronologies que ens afecten en aquest treball, és a dir, de moments adscrits al Magdalenià superior i l’Epipaleolític microlaminar. Degut a açò, quedaran exclosos aquells jaciments que no aporten dades tecnològiques, tot i que puguen ser importants per a posteriors debats seqüencials o crono-estratigràfics, o aquells treballs que sobrepassen de lluny els límits temporals d’aquest treball.

Els estudis realitzats per a nivells del Magdalenià superior i Epipaleolític

La cova lleidatana del Parco ha aportat en els darrers anys una bona sèrie de treballs en els que s’han estudiat diverses facetes tecnològiques de la indústria lítica, com les matèries primeres, la traceologia o els processos de talla (Mangado, 1998 i