Acceleration Features, Background Training Data, and Model Size

La tradició catalana de llenguatge jurídic té una història i una vitalitat paral·leles a les del llenguatge administratiu, al qual està estretament connectat. Arrenca amb els grans codis jurídics medievals (Usatges de Barcelona, Costums de Tortosa, Furs de València, Consolat de Mar) i s'atura en els Decrets de Nova Planta (s. XVIII). En el sector notarial, la tradició no s'estronca fins a la Llei del Notariat de 1862 (per a més informació, vegeu Duarte i de Broto, 1986).

Amb el redreçament democràtic, les institucions públiques endeguen diverses iniciatives per recuperar aquesta tradició, encara que potser amb menys energia, de moment, que en l'àmbit administratiu. Cal destacar la Revista de llengua i Dret, editada per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya des de 1982, com també el manual de Duarte i de Broto (1986), el qual no deixa de ser ―segons els mateixos autors― un complement especialitzat dels manuals administratius esmentats més amunt. Pel que fa a formularis jurídics, cal destacar el de C. A. Jordana de 1931 (reimprès el 1983), que segueix la tradició d'altres formularis i manuals de documents del mateix autor, els 50 documents jurídics en català (1983), el Formulari jurídic (1994) i el Manual de documents i lèxic de la gestoria (1994).

En la introducció al monogràfic sobre discurs legal a Journal of Pragmatics, Trosborg (1994) fa un repàs sintètic però clar de l'estat actual de la recerca en aquest camp. Els escassos estudis realitzats entenen el discurs jurídic com un llenguatge específic (LSP: Language for Specific Purposes47) i se centren en les característiques sintàctiques i lèxiques dels textos escrits més formals. En general, els resultats mostren un estil fossilitzat, en què les fórmules i els tics pretèrits s'imposen damunt de les convencions modernes d'escriptura48. L'esquema següent recull els trets més importants del discurs legal en anglès:

47 _{Duarte i de Broto (1986) coincideixen amb aquesta opinió: qualifiquen el llenguatge jurídic de tecnolecte.} 48

Diu exactament: "Research into the legal register has centered on syntactic and lexical features, reporting a 'frozen' style where formulaic structures abound, and old (arcaic) structures defy the principles of modern writing (for example, many contracts are not written afresh but make use of old formulas)." (Trosborg, 1994: 1). Així doncs, el llenguatge jurídic anglès pateix el mateix rovellament que el català o el castellà. També caldria afegir que, dissortadament, l'ús del català en els judicis i, en general, en l'àmbit jurídic és molt més deficitari que en altres sectors i, doncs, que això en dificulta el desenvolupament. Comparativament, el llenguatge administratiu català gaudeix d'un ús molt més saludable i d'un nivell de desenvolupament força més elevat.

TRETS DEL LLENGUATGE JURÍDIC (en anglès)

GENERAL SINTAXI LÈXIC

Estil impersonal, fraseologia i fórmules específiques, oracions llargues i complexes, vocabulari legal Freqüència alta de

nominalitzacions, formes passives, subordinades condicionals complexes, complements preposicionals, dobles negacions, expressions binomials i ‘quiz deletion’

Presència de termes tècnics, termes comuns amb significats específics, expressions arcaiques, doblets o al·lòtrops, frases preposicionals poc corrents.

Davant d'aquest pobre panorama, Trosborg suggereix que la recerca futura hauria d'adoptar un punt de vista més pragmàtic i discursiu. D'una banda, cal estudiar les funcions comunicatives del discurs, com també les tècniques retòriques que s'hi usen. De l'altra, convé analitzar la llengua com a discurs complet i no frase per frase.

A més a més, no és possible reduir tot el llenguatge jurídic a un sol tipus homogeni de discurs. Dins d'aquest àmbit cal distingir diversos subtipus lingüístics encara més especialitzats i infinitat de situacions comunicatives diverses. Per exemple, les argumentacions orals dels advocats, els codis escrits civil i penal o els llibres de text sobre dret poden discrepar enormement pel que fa a usos lingüístics. La mateixa Trosborg dóna aquest arbre de subtipus textuals dins del discurs jurídic:

Duarte i de Broto (1986) identifiquen i comenten diversos discursos judicials, però no estableixen cap tipologia semblant a la de Rebés, Sallas i Duarte (1989) per al llenguatge administratiu. Centrant-se en els discursos dels contenciosos judicials (el llenguatge de la sala de justícia, en l'esquema anterior), tracten els oficis, el certificat i la diligència, les convocatòries i les actes, i les resolucions (provisió, interlocutòries, sentències)49.

Finalment, cal destacar que el Plain Language Movement ha obtingut força ressò en l'àmbit jurídic en anglès (Wydick, 1985; Martineau, 1991; Goldstein, 1991) i en francès (cal destacar el Centre canadien d'information juridique au Québec, que publica monogràfics com el de Fernbach, 1990). Aquest moviment també ha promogut l'edició de nombrosos manuals de redacció de lleis i documentació legal (Thornton, 1987; Child, 1988; Garner, 1991), com també de formularis judicials (Mellinkoff, 1987; Ray, 1987; Pratt, 1990).

3.3.3. COMERCIAL

S'utilitza per regular, mantenir i potenciar les relacions comercials entre l'organització i els usuaris; té funcions referencial i conativa. La gestionen unitats específiques (àrees de comercial, màrqueting, publicitat, vendes, etc.) i s'adreça sobretot a clients. Per tant, és una comunicació externa, oral i escrita, de tema poc especialitzat o general.

Cal distingir-hi com a mínim dos subtipus importants: la correspondència comercial i la publicitat. La primera està formada per cartes, comandes, factures, albarans, xecs, etc. S'encarrega de regular les transaccions de compra i venda o bescanvi de béns i serveis amb els clients actuals. Com que conté una part de burocràcia administrativa, guarda força punts de contacte amb la comunicació organitzativa. El seu tipus de text més freqüent és la carta. Busca un estil simple i respectuós i té especificitats en terminologia i fraseologia.

La publicitat té l'objectiu de captar nous clients: informa, persuadeix i pretén aconseguir comportaments determinats dels destinataris (comprar un producte, visitar un local, etc.)50. Se sol distingir la publicitat directa (anuncis, espots als mitjans de comunicació, tríptics, cartells, presentacions, etc.) de la indirecta (articles a la premsa, informació adjunta en cartes, actes, etc.), que disfressa amb informació pretesament neutra els seus objectius comercials. En aquest mateix subtipus se situa la propaganda (campanyes socials, discursos polítics), que redueix la quantitat

49 _{A títol d'exemple de la gran diversitat discursiva que presenta aquest tecnolecte, Duarte i de Broto (1986)}

presenten aquesta llista de documents inicials entre les dues parts d'un contenciós judicial: "escrit inicial de demanda, denúncia de delicte, querella o interposició de recurs contenciós administratiu, escrit de contestació, de ratificació o de rèplica, de dúplica, escrit de personació, de proposició o estructuració de prova, escrit demanant l'ampliació de termini, la realització de vista pública, escrit de conclusions, escrit demanant la notificació personal, l'execució, l'embargament de béns, la taxació pericial dels béns embargats, la taxació de coses, etc., escrit oposant- se a admissió de la impugnació de la quantia fixada per a un recurs, d’al·legacions prèvies, de desistiment, etc.

50

És clar que els publicistes matisen força aquests objectius que jo he exposat de forma crua. D'acord amb els seus plantejaments, la publicitat dóna a conèixer possibilitats de benefici mutu entre una organització i els clients; és a dir, la primera fa negoci del que ven als segons, però aquests també treuen beneficis lícits del que li compren. A més a més, la publicitat no actua sobre la conducta dels destinataris, sinó exclusivament sobre l'opinió: informa, amplia dades, transmet imatges positives, etc.

d'informació i el grau d'objectivitat i apel·la a les emocions i a les opinions dels destinataris. L'esquema del darrer apartat (I-3.4.) distingeix diversos tipus de publicitat, segons el mitjà de transmissió de la informació.

No és estrany que en una societat consumista com la nostra, la comunicació publicitària s'hagi desenvolupat molt per sobre dels altres tipus i subtipus, i a un ritme frenètic. D'una banda, és l'únic tipus comunicatiu que ha deixat de ser gestionat personalment per l'organització; com que ha adquirit tanta importància, sol encarregar-se als estudis i a les agències de publicitat especialitzats. De l'altra, ha mantingut en tot moment una actitud renovadora i creativa, permeable a tota mena d'influències (literatura, cinema, moda, tradicions, etc.) i recursos (imatges, poètica, música, humor, sorpresa, etc.). Els textos publicitaris són els menys fossilitzats, els més versàtils i els més sensibles als canvis i a l'evolució socials.

D'altres grups més específics que també es poden incloure en aquest tipus són les relacions amb els mitjans de comunicació (textos que l'organització adreça a diaris, ràdios i televisions: convocatòries, rodes de premsa, comunicats, avisos, anuncis, notes, entrevistes, publicitat indirecta, etc.), molt propers al periodisme i amb un fort component de comunicació protocol·lària; o tota la varietat de tècniques de màrqueting modernes: les vendes a domicili, per telèfon, per televisió o en reunions.

La tradició de comunicació comercial té arrels llunyanes i diverses. En primer lloc, cal constatar que la publicitat entronca amb la tradició retòrica grecollatina i amb les tècniques de persuasió (Laborda, 1993). En català, disposem d'una feble tradició de llenguatge comercial, limitada sobretot a la correspondència, que arrenca amb el formulari de C. A. Jordana i S. Montnegre (1933), continua amb Baiget (1974) i es desenvolupa amb Cardona (1977), Niubò (1986) i Riera i Riera (1990). En altres llengües, la tradició de manuals de correspondència comercial o de publicitat i màrqueting és prou extensa.