Gaussian Assumptions: I-Vector Length Normalisation

Isenberg (1983) fa una primera distinció bàsica entre classe de text i tipus de text que també ha esdevingut paradigmàtica en la disciplina:

Utilizamos la expresión clase de texto como designación, conscientemente vaga, para toda forma de texto,

cuyas características pueden fijarse mediante la descripción de determinadas propiedades, no válidas para todos los textos, independientemente de si estas propiedades pueden concebirse teóricamente y de qué

manera, dentro del marco de una tipología textual. Utilizamos, en cambio, el término tipo de texto como

designación teórica de una forma específica de texto, descrita y definida dentro del marco de una tipología textual.

Todo tipo de texto es, según esta diferenciación, al mismo tiempo también una clase de texto, pero no a la inversa. Es decir: no toda forma de texto, diferenciable según determinados puntos de vista, puede ser caracterizada necesariamente también dentro del marco de una tipología textual como tipo de texto. Denominaciones del lenguaje coloquial como “diálogo”, “instrucciones de uso”, “descripción”, etc. han de ser consideradas, en principio, como nombres de clases de texto. Que tales clases de texto puedan

caracterizarse y hasta qué punto como tipos de texto, es algo que depende de la estructura de la tipología textual que se elabore. [Isenberg, 1983: 101]

Així doncs, text i classe són els mots corrents que usem per referir-nos a cada discurs, tant en la parla com en l'escriptura i, al contrari, tipus esdevé un terme clau en la lingüística del text, que designa la categoria teòrica bàsica d'anàlisi de la diversitat, la unitat en què caldria basar una tipologia general de textos.

Tot i això, en l'estat iniciàtic i precari de la recerca actual es fa totalment impossible usar aquesta unitat de tipus de text per identificar i catalogar discursos en les organitzacions. El gran desconeixement que encara tenim de la comunicació empresarial fa fins i tot difícil que puguem distingir i descriure les principals classes de text que s'usen.

Per exemple, paraules simples com informe o memòria, que aparentment designen classes de text, poden amagar al darrera exemples discursius molt variats i fins i tot contradictoris. Només en una mateixa entitat financera, es pot anomenar informe tant el document preimprès i esquemàtic, d'una pàgina d'extensió, que omple un analista de riscos amb les principals dades econòmiques d'una empresa que ha sol·licitat un préstec; com l'estudi tècnic de màrqueting, de 500 pàgines, sobre els mercats potencials d'un producte; com un discurs oral persuasiu que pretén convèncer el destinatari de portar a terme un projecte; com un conjunt dispars de taules i gràfiques estadístiques sobre l'estat de comptabilitat anual. (Per oposició, és obvi que termes com carta, factura o esquela només designen agrupacions textuals més concretes i descriptibles.) A causa d'aquesta gran heterogeneïtat, en l'anàlisi discursiva de les organitzacions he hagut de prescindir dels conceptes de tipus i classe de text i he preferit basar-me en designacions més genèriques que permetin encabir aquesta tremenda pluralitat. Així, he utilitzat els conceptes d'àmbits comunicatius i de tipus de comunicació, que defineixo a continuació:

• Àmbits comunicatius (en plural):

Estableixen distincions dicotòmiques absolutes en les comunicacions d'una organització. En teoria, tota la comunicació d'una empresa es pot dividir en externa o interna, o en horitzontal o vertical. Així mateix, una determinada comunicació no pot ser alhora formal i informal o oral i escrita, sinó que només pot ser una de les dues coses. Aquestes distincions es basen en criteris extralingüístics (situació contextual, perfil dels interlocutors, etc.) o lingüístics (grau d'especialització). Tenen l'avantatge de diferenciar els grups més bàsics de comunicació en les organitzacions, i es corresponen amb les denominacions que solen aparèixer en els manuals generals de psicologia industrial, màrqueting o tecnologies de la informació.31

• Tipus de comunicació:

Designa un grup de comunicacions que comparteixen unes determinades característiques lingüístiques i extralingüístiques. Aquest grup o tipus constitueix una categoria en una proposta concreta de tipologia de comunicacions en l'organització (vegeu I-3.3). Es tracta d'un concepte paral·lel al de tipus de text, que pretén tenir el mateix abast epistemològic i la mateixa funció.

Així doncs, l'aproximació a la diversitat discursiva de les organitzacions es basa en els conceptes d’àmbit comunicatiu i de tipus de comunicació. En cadascun dels àmbits comunicatius dicotòmics, i també per a cada tipus de comunicació, s'esmentaran diversos exemples de text que formen part de cada grup.

31

També es fan servir els termes mode, per referir-se a les comunicacions orals i escrites, i canal, per referir-se a les formals, a les horitzontals i a les verticals (vegeu I-3.2.).

3

LES COMUNICACIONS DE L’ORGANITZACIÓ

ÍNDEX

3.1. Tipus d’organitzacions i llengua 59 3.2. Àmbits comunicatius 60 3.2.1. Extern i intern 61 3.2.1.1. Extern 61 3.2.1.2. Intern 65 3.2.1.3. Extern / intern? 67 3.2.2. Formal i informal 68 3.2.3. Horitzontal i vertical 70 3.2.4. Oral i escrit 71 3.3. Tipus de comunicació 73 3.3.1. Tecnicocientífic 74 3.3.2. Organitzatiu 76 3.3.2.1. Llenguatge administratiu 77 3.3.2.2. Llenguatge jurídic 79 3.3.3. Comercial 81 3.3.4. Protocol·lari 82 3.4. Comunicació global 84

Aquest capítol descriu el complex i variat entramat de comunicacions que es presenta en una organització. Després de distingir diversos tipus d'empreses, segons la funció general que hi exerceixi la llengua, s'estudien els àmbits comunicatius dicotòmics més corrents, analitzant-ne les característiques i els usos. A continuació es proposa una primera tipologia de comunicacions en l'organització, que distingeix, caracteritza i exemplifica quatre grans tipus i alguns subtipus. El darrer apartat exposa un dels darrers conceptes comunicatius que han proposat els teòrics per referir-se a l'organització: la comunicació global.