Analysis of Stored Information Content

L’ètica aplicada remet a una dimensió que transcendeix el terreny privat i que ens obliga a ressaltar les diferències entre el jo privat i el jo públic. Com indica Cortina, l’ètica aplicada “limita su ámbito de actuación a las cuestiones exigibles por una ética cívica y no se entromete en los proyectos personales de vida plena” (Cortina, 2003: 22). En el terreny de les professions, tot i que un conflicte de valors sempre implica una vivència individual i subjectiva, la seva gestió ha

55

d’emmarcar-se en el conjunt d’unes obligacions com a servei públic. En aquest sentit, i seguint Jaume Trilla (1992: 52), “la fidelidad a las propias opciones personales incluye la fidelidad a la opción de ejercer correctamente la profesión de educador. Ser congruente es ser congruente también con los requerimientos

de la profesión que se ejerce”15

Com hem dit ja anteriorment, malgrat que hi hagi una vivència personal i subjectiva, en el moment que es tracta d’un conflicte que es genera en un context públic, no es pot gestionar com si fos un problema privat. Precisament, aquesta és una de les confusions més habituals en el terreny de les ètiques aplicades en general i de l’educació social en particular (Vilar, 2007: 38)

.

16

A aquests elements, nosaltres hi afegim també les responsabilitats que deriven del treball col·legiat amb altres professionals d’aquella o altra institució que poden estar implicats en una situació específica i, finalment, les responsabilitats que deriven de la pròpia consciència personal.

. En aquestes situacions, com a mínim, es posen en joc les responsabilitats cap als destinataris del servei on s’està treballant, cap a l'entitat contractadora, cap a la professió a què s’està representant i cap a la societat que espera resultats d’aquella professió (Banks, 1997: 139).

En qualsevol cas, l’ètica aplicada limita el seu àmbit de prescripció a tot allò que seria exigible des d’una ètica cívica (o ètica de mínims) en el món social (podríem dir públic i col·lectiu), però evidentment no pretén entrar en la regulació de l’espai personal o privat (que estarien representats per les ètiques de màxims). Neix de la reflexió pública i la seva tasca consisteix en resoldre qüestions públiques (Cortina, 2003: 35), com és el cas de les professions.

15 _{A la vegada, s’hauria de donar un criteri de concordança (Trilla, 1992: 160): “equilibri dinàmic entre}

l’autonomia del professor per actuar responsablement en les qüestions controvertides i unes bases consensuades per la comunitat que assegurin la mínima i necessària concordança en el funcionament global de la institució”.

16 _{Aquest aspecte el desenvoluparem amb més detall en el capítol dedicat a descriure els problemes}

56

1.6.2. Activitat col·lectiva.

Una conseqüència del punt anterior és que l’ètica aplicada cal entendre-la com una activitat de caràcter col·lectiu. Tot i que, com dèiem abans, la vivència de conflicte pugui ser subjectiva i individual, l’origen, el context on es produeix el conflicte i les repercussions de les decisions que es puguin prendre, habitualment transcendiran l’esfera individual de la persona que aborda el conflicte. D'altra banda (i com argumentarem més endavant), la gestió del conflicte de valors en les professions compta amb la utilització d’instruments que s’han elaborat de manera col·legiada en el marc d’una o diverses professions (per exemple, els codis deontològics o les guies de bones pràctiques). Finalment, la tendència cada vegada més clara a treballar en xarxes o, com a mínim, en equip que construeix coneixement, comporta inevitablement un tractament dels conflictes on de manera habitual estan implicades una gran diversitat de persones, ja sigui directament o indirecta. Victòria Camps ho descriu de forma molt clara:

“La ética es proyecto, pero no un proyecto individual sino colectivo. Y la colectividad es la que decide y determina el curso del proyecto. Si el proyecto es colectivo y, además, hay que irlo determinando sobre la marcha, no podemos partir de un ¿qué debo hacer? Singular, ni aun cuando la prueba del deber sea la universalidad. Hay que partir del ¿qué debemos hacer?, decidido colectivamente, dialógicamente. Lo ético no son los resultados, o no lo son únicamente: la ética está también y sobretodo en el procedimiento.” (Camps, 1988: 101).

1.6.3. Contextualització.

La reflexió que desenvolupa l’ètica aplicada es genera a partir de situacions específiques i de fenòmens concrets de la realitat. Per tant, habitualment remet a espais o escenaris on conflueixen un ventall ampli de variables polítiques, socials, culturals, geogràfiques, tècniques, científiques, morals... que acaben

57

configurant escenaris de gran complexitat on s’han de resoldre els diferents conflictes de valor. L’ètica aplicada vincula els grans principis de referència amb les particularitats de cada situació específica. Com diu Hortal (2002: 100), “en perspectiva ascendente los principios se invocan. En perspectiva descendiente se “aplican” o, por mejor decir, se ponen en práctica (…) Los principios se justifican en razón de su capacidad de articular y orientar las decisiones y

actuaciones en conexión con el telos de una vida humana vivida en plenitud”.

L’aproximació a aquestes situacions singulars requereix tot un seguit d’habilitats específiques que superen el que seria pròpiament l’ús del discurs ètic. Ens mostra el seu caràcter plàstic, flexible i compromès. La qual cosa no significa que sigui un tipus de reflexió estrictament local, que no permet una certa

generalització17

L’agent moral es troba sempre en una situació històrica on no sempre es donen les condicions d’aplicabilitat dels grans principis morals. Això no implica que hagi de renunciar a aplicar-los, sinó que ha de treballar també per a la creació de les condicions d’aplicabilitat dels principis (Maliandi, 2002: 115). En aquest sentit, podem parlar d’una situació interactiva entre les capacitats de l’agent per crear respostes i les condicions específiques del context, el resultat de la qual és la . Vol dir que la seva raó de ser i allò que la diferencia de la reflexió filosòfica en sentit estricte és la vinculació que manté amb el dia a dia de la societat on es produeix aquesta reflexió. No es tracta de reflexionar sobre escenaris hipotètics sinó de solucionar situacions reals que a la vegada són molt concretes i específiques (Bayertz, 2002: 49). La contextualització li dóna el seu caràcter aplicat. En aquest sentit, és una ètica realista (Hortal, 2002: 28), perquè no perd de vista la cultura moral dels escenaris on es produeix, té en compte els factors que afavoreixen o dificulten l’aplicació dels principis ideals i entén que aquesta aplicació és progressiva canviant i millorable, que no funciona amb criteris tancats de “tot o res”.

17 _{Com hem vist anteriorment, l’ètica aplicada està construint un itinerari intermedi entre els}

plantejaments de caràcter deductiu (de la norma general d’un determinat marc teòric a la seva aplicació en la situació específica) i els inductius/relativistes d’arrel més o menys hermenèutica (que renuncien a generalitzar cap criteri general i se centren en les particularitats de cada fenomen específic).

58

construcció d’un sistema de respostes circumstancial, però sense renunciar a destriar el que hi hagi de valuós i que pugui servir de referència per a una nova situació.

1.6.4. Transversalitat, interdisciplinarietat.

Com a conseqüència del punt anterior, podem afirmar que es tracta d’un tipus de reflexió que utilitza coneixements procedents del conjunt de disciplines i camps de coneixement que acaben confluint en una situació específica. L’època actual es caracteritza per una fragmentació del coneixement que està molt allunyada de la realitat dels fenòmens socials i de les professions que els donen resposta (com diu Adela Cortina, “la realidad tiene problemas pero la universidad tiene departamentos” –Cortina 2003: 14-).

És comprensible la necessitat de coherència interna dels discursos acadèmics en “estat pur” elaborats des d’òptiques teòriques concretes, però la gestió dels conflictes de valor o de situacions complexes els mostren clarament insuficients si no són capaços de considerar la complementarietat dels diferents punts de vista que hi poden confluir i que estan representats pels diferents actors que hi participen.

Així doncs, l’intent explicatiu/interpretatiu fet des d’una única perspectiva comença a tenir problemes en el moment que “baixa” a la realitat del dia a dia professional, ja que entra en contacte amb altres disciplines o perspectives i tradicions teòriques diferents dins de la mateixa disciplina per explicar el mateix fenomen i conviu amb les circumstàncies pròpies dels agents professionals i no professionals que intervenen en aquella situació determinada. L’ètica aplicada requereix, doncs, de la transversalitat entre els coneixements que, des d’una perspectiva més acadèmica, es construeixen i es presenten de manera aïllada i independent (Hortal, 2002: 16; Cortina, 2003; 14; Palazzi, Román, 2005: 165) i això fa que inevitablement es mogui en la interdisciplinarietat (Maliandi, 2002: 107; Bayertz, 2003: 49).

59 1.6.5. Eclecticisme, integració.

Inevitablement, la transversalitat i el contacte entre disciplines porta a la creació de nous coneixements, que són el resultat de la integració entre ells. Per sort, cada vegada amb més claredat, aquesta voluntat cooperativa i generadora de coneixement va guanyant terreny, i l’eclecticisme, que tan mal vist ha arribat a estar des dels estaments acadèmics, s’obre com una alternativa eficaç, però no per això menys rigorosa.

Amb freqüència (i en funció de determinades cultures professionals de caràcter mecanicista que més endavant desenvoluparem), el tractament dels fenòmens socials ha estat més una competició entre models amb la finalitat d’imposar-se per damunt dels altres que no un treball de cooperació amb voluntat de generar un bé. El que està clar avui dia és que “un solo modelo de ética es impotente para orientar las decisiones de los mundos político y económico, médico, ecológico o, simplemente, la convivencia ciudadana” (Cortina, 2003: 31).

L’ètica aplicada és un bon exemple d’actitud integradora de coneixements, tant de les diferents teories ètiques com de les aportacions de les diferents disciplines i representa una forma clara d’eclecticisme per la seva voluntat integradora de sabers en relació a les particularitats de cada context social específic (Cortina, 2003: 20). Com més diversitat de punts de vista i materials teòrics hi hagi en contacte, més possibilitats de creació hi haurà i, per tant, més oportunitats de proposar solucions que s’acostin a un ideal de justícia.

1.6.6. Activitat comunicativa.

En l’escenari actual de pluralitat (teòrica, ideològica, cultural...), la construcció de coneixement es va fent, de manera inevitable, des del diàleg intersubjectiu. El pluralisme és a la vegada una font de riquesa però també de complexitat, perquè, davant dels conflictes de valor, quin sistema valoratiu de referència cal seguir?, ¿Quins principis generals es poden compartir sense arribar a caure en un relativisme moral que tot ho justifiqui des de les diferents “morals” particulars

60

(cristiana, musulmana, jueva, agnòstica,...)?, ¿Des de quin enfocament moral (kantià, comunitari, utilitarista, pragmàtic, crític,...) cal construir aquests principis generals (Cortina, 2003: 19)?, ¿Quines disciplines expliquen “millor” un determinat fenomen o quin enfocament teòric és el més adequat en cada una d’elles?

Com es pot veure, per no caure en els paranys que deriven d’aquestes preguntes i superar les dificultats que deriven d’aquesta diversitat, l’ètica aplicada s’ha de construir inevitablement des d’una actitud dialògica. Aquesta és l’única estratègia possible per assegurar que, finalment, s’ha generat un coneixement adequat a l’exigència del fet que s’està tractant, que és compartit per tots els agents que hi participen. Les ètiques aplicades no segueixen un ordre deductiu elaborat per filòsofs experts en la traducció d’una determinada teoria en elements aplicables, sinó que es va construint de manera dialogada entre diferents sectors implicats (filòsofs, persones expertes, juristes, persones afectades per una problemàtica, etc). No es tracta de la circulació vertical d’un coneixement que neix d’una única font i acaba aplicat en una situació concreta, sinó que es va fent de manera circular amb el concurs de tots els participats. Es tracta doncs d’un procés de construcció conjunta basat en la comunicació i el diàleg, de manera que la qualitat d’aquest diàleg arriba a ser tan important com el contingut d’allò que es discuteix.

Així doncs, una característica bàsica de l’ètica aplicada és que renuncia a aportar una veritat moral i, en lloc d’això, el que fa és presentar un estil argumentatiu i un bagatge de coneixements ètics (Dare, 1998: 185-186, citat per Cortina, 2003: 22). Amb paraules de Maliandi, la lògica tradicional cartesiana, “jo penso”, és substituïda des de la lògica de la comunicació pel “nosaltres argumentem” (Maliandi, 2002: 109).