Data, Information & Knowledge Definitions & Relationships

ESTRATÈGICA

En educació, el procés d’ innovació es caracteritza, entre altres, per la complexitat que suposa introduir canvis substancials en els sistemes educatius, ja que la majoria dels canvis involucren també noves formes de comportament en els educadors i un apropament diferent als alumnes (Carbonell, 2006). Per això, les innovacions en educació tenen davant seu com a principal objectiu, els processos d’adopció dels canvis per part de les persones, els grups i les institucions; les coses materials i la informació són més fàcils de manegar i d’introduir que els canvis en actituds, pràctiques i valors humans. La innovació és un procés que ha d’originar-se en l’espai d’acció de la institució educativa, mitjançant la participació dels seus actors, orientats per uns objectius i unes finalitats proposades en un projecte comú (Cano, 2008; Flores, 2010).

Si bé el principal objectiu dels processos d’innovació educatius és millorar la qualitat de l’educació, també és cert que té uns altres objectius com els que recullen Rimari (2009), López (2008), Carbonell (2006) i Escudero (1998). Per exemple, promoure actituds positives en tota la comunitat educativa en funció d’un comportament permanent, obert a la necessitat del canvi, i de les seves implicacions, a l’adequació a les necessitats i interessos dels educands.

La innovació educativa està molt lligada a la investigació educativa precisament pel repte intel·lectual que suposa. En qüestionar-se sobre el món, sobre com es vol

32

transformar l’entorn, sobre quina actitud s’ha d’emprendre i quina estratègia s’ha d’escollir per fer-ho, són moltes les preguntes que es formulen i que provoquen voler saber més.

S’observa que la innovació educativa apel·la a les raons i les finalitats de l'educació i al seu replantejament, de forma continuada en contextos específics i canviants. La motivació principal de la innovació educativa és donar eines a les persones per a què puguin elaborar les seves estratègies per convertir-se en ciutadans crítics en un món en transformació. Demanar que la innovació és conflictiva i genera un focus d'agitació intel·lectual permanent (Carbonell, 2006). En aquest sentit, estimular la investigació com un element quotidià determinant de la formació professional continuada dels educadors a partir de la seva pròpia pràctica educativa pot resultar una bona estratègia (Moreno, 2006; Rimari, 2008)

Segons aquesta visió, la innovació educativa no s'emprèn mai des de l'aïllament ni la solitud, sinó des de l'intercanvi i la cooperació com a fonts de contrast i enriquiment. La innovació educativa es du a terme tant en equip com individualment, ja que té afectes molt més enllà de la persona: ha d’arribar al centre, a tots els educadors, als alumnes, a altres centres educatius. En participar de la innovació educativa i ser conscient de què s’està actuant per a transformar la realitat i canviar-la apareixen els desitjos de tots els participants de la innovació. Si el procés d’innovació és l’adequat hi haurà moments per expressar aquests interessos i consensuar-los amb els altres. Implicar-se en la innovació educativa comporta la reflexió teòrica sobre les vivències, experiències i interaccions de l'activitat educativa. En el propòsit de buscar una millor qualitat de l’educació, les institucions educatives han d’implementar l’aplicació de teories, processos, mètodes i instruments reconegudament vàlids, congruents amb les necessitats de la institució.

Recuperar i sistematitzar experiències del personal docent, directiu, supervisor, etc. pot ser útil però, s’ha d’actuar amb un marc teòric de referència vàlid, i partint del que ja existeix o ja s’ha provat.

Per fer-ho resulta indispensable crear espais i mecanismes a les institucions educatives on identificar, valorar, sistematitzar, normalitzar, aplicar i difondre les

33

experiències noves que contribueixin a la solució de problemes educatius, de la mateixa manera que es proposa a totes les empreses (Flores, 2010).

Existeixen certes característiques, valors i actituds comuns a les organitzacions que promouen i faciliten els processos d'innovació? Seguim amb atenció, i puntualitzem, l'anàlisi de l’organització i la gestió de les institucions de l'àmbit educatiu que fan, principalment, Carbonell (2006) i Ferrari (2007), tot detectant quins són els factors clau on actuar per facilitar l’ impuls dels processos d'innovació.

En primer lloc la innovació és un procés que fa imprescindible que aquelles persones que l’han de dur a terme tinguin garantida la seva permanència en el lloc de treball durant el procés, per tant, caldria que s’establissin equips educatius estables. El coneixement del passat, la vivència del present i la visió del futur per part dels membres de l’equip de treball és un punt clau en el desenvolupament d’una innovació. És important fer sentir que tothom pot aportar idees, fer propostes i sentir-se part de l’experiència. Caldria facilitar que tots els implicats puguin actuar segons una visió compartida (Potter, 2008).

Una institució amb un clima emocional on els seus treballadors es sentin, còmodes, confiats i tranquils a l’hora d’expressar les seves inquietuds, preguntes i coherències, afavoreix la innovació (Carbonell, 2006). De la mateixa manera que ho afavoreix una cultura professional reconeguda per part de la institució, caldria que aquesta valori la tasca de les persones que en formen part (Ferrari, 2007).

És vital que la innovació no aparegui com un producte aïllat sinó que es valori en si mateixa, com a manera de fer, com a distintiu de la cultura del centre. Aquest fet afavoreix que siguin més les persones de la institució les que poden proposar, liderar o intervenir en innovacions. La innovació no pot quedar aïllada dins d’una institució, ha de formar part de l’estructura d’aquesta, del comportament dels seus treballadors (Ferrari, 2007). De la mateixa manera és important elaborar un recull de com la innovació ha tingut lloc i quins objectius s’han aconseguit amb ella. Aquesta sistematització pot facilitar la consolidació de determinats procediments per a la innovació com a nova cultura o nou estil de la institució. Caldria institucionalitzar i garantir la cultura de canvi (Potter, 2008).

34

Tot i que la innovació formi part de la identitat de la institució, ser receptius, rebre estímuls o suports externs a l’hora d’innovar serà molt convenient. L’experiència prèvia d’altres equips, així com un punt de vista extern, respecte al que poden tenir els membres de la institució, pot complementar i enriquir la innovació a realitzar. Per tant, potenciar les xarxes d'intercanvi i cooperació, les relacions amb assessors i col·laboradors crítics o altres suports externs serà recomanable (Carbonell, 2006). Mantenir aquesta perseverança ajudarà a definir quins són els límits de la innovació, tant temporals com territorials: quan s’haurà d’aplicar, a qui es dirigirà o en quin context s’implementarà són preguntes a les quals caldria donar resposta al dissenyar la innovació (Carbonell, 2006). La planificació i la visualització dels beneficis que pot aportar una innovació ajudaran a dur-la a terme. La planificació permetrà imaginar com serà el futur i com arribar a fer-lo possible. De totes maneres, si bé és beneficiós treballar dur i pressionar per aconseguir els primers resultats de la innovació, seria un error continuar aplicant un canvi rere un altre sense permetre establir i consolidar la innovació proposada.

Quan es vol innovar es vol oferir quelcom nou i millor i, per tant, s’ha de tenir present què existeix ja en el mercat (Flores, 2006). En el cas de la innovació educativa la saturació i la fragmentació de l'oferta pedagògica poden dificultar la innovació, per la gran varietat de productes ja existents i l’àmplia competència en aquest sector.

Un dels obstacles amb que es troben les institucions innovadores és la por al fracàs (Flores i Cornella, 2006), que fins i tot pot portar a la por al risc. I sense risc no hi ha innovació. Possiblement per poder assumir riscos caldrà una estratègia que permeti assumir les seves conseqüències i aprendre dels errors acceptar-los com un aprenentatge que pot ensenyar a millorar. Parlar de fracàs, també comporta parlar d’experiència, de coneixement, d’assaig-error, d’ambició. En la mesura que un procés d’innovació provoca desestabilitzacions la situació inicial cal preveure mecanismes de reequilibri per proporcionar confiança en afrontar els processos de canvi. Mentre es canvia hi ha desequilibri però, com diuen Corbella i Flores (2006), ningú vol estar permanentment desequilibrat.

Sota una visió global, es pot concloure que, d'alguna manera, gestionar la innovació a les organitzacions és articular una visió i una dinàmica que, a partir de la

35

configuració del context organitzatiu adequat, permeti la creació del clima relacional i les connexions emocionals que facilitin l'establiment de consens sobre el canvi. Una institució que vol ser innovadora incorpora els elements anteriors en la seva cultura organitzacional. La innovació es converteix d’aquesta manera en un tot identitari que està present en diferents graus d’intensitat en tots els àmbits de la institució. La innovació es converteix en una estratègia que demana aprenentatge continu per part de tots els agents que formen la institució i una clara estratègia de treball.

37