Overall processing flow

Encara que el monestir va quedar clausurat després de la desamortització, a partir del final de la primera guerra carlina (1833-1840) les peregrinacions a Montserrat van tornar a renéixer; i el culte al cambril es va reprendre “clandestinament” amb una petita còpia de la imatge encarregada expressament per fra Josep Campderrós. (Muns y Seriña, 1855:50) Ni les destruccions bèl·liques ni la desamortització van aconseguir extingir la devoció dels tradicionals pelegrins. Degut a aquest context de latent desig popular per tornar a venerar la imatge de la Mare de Déu, les principals autoritats polítiques de Barcelona van demanar oficialment a la reina regent Maria Cristina que permetés recuperar el culte a Montserrat. (Altés, 1992:194) D’aquesta manera, i malgrat que la legislació civil s’oposava a la reobertura de qualsevol santuari, l’any 1844, d’acord amb el desig de la reina mare Maria Cristina es va permetre l’obertura de l’església i el monestir de Montserrat, així com el retorn de la imatge; per que, quan la comunitat va abandonar el santuari obligada per la desamortització va amagar-la amb la finalitat de protegir-la. (Altés, 1992: 193-194 )

Segurament la idea de reobrir el santuari sota la protecció de la família reial va resultar la opció més segura. I no ens ha de semblar estranya la facilitat amb la que es va aconseguir aquesta reobertura, ja que al llarg de la història de Montserrat tots els reis que havia tingut el Principat i Espanya havien demostrat sempre grans mostres de generositat envers el monestir, i molts d’ells fins i tot el van arribar a visitar. A més a més, la reobertura del santuari també es podria interpretar com un gest del govern moderat de Narváez amb l’objectiu de pacificar i millorar les relacions del país -tant les interiors com les exteriors. Així, el nou govern degué trobar en la reobertura de Montserrat la manera d’ajudar a acontentar el poble i alhora de millorar les relacions amb el Vaticà de cara a fer possible el concordat de 1851.

Aconseguit el permís reial, i amb l’objectiu de reobrir el santuari, el bisbe de Barcelona-a qui va recaure la responsabilitat d’executar l’ordre de la reina3_{- es va posar en contacte amb l’últim abat}

del monestir, el P. Josep Blanch, que llavors residia exiliat a Palerm. Les gestions van ser positives, i finalment el 7 de setembre de 1844 l’abat Blanch va col·locar novament la imatge al seu tron. Però malgrat els intents d’aconseguir

“la restauració del monestir i la cessió de l’església, el monestir i la muntanya, s’hagué d’acontentar amb una situació més precària: jurídicament el monestir es va convertir en una parròquia, l’abat en un ecònom, i els seus companys en coadjutors, teòricament simples sacerdots, que no podien vestir l’hàbit monàstic ni presentar-se com a benedictins.” (Massot, 1979:10)

Per aquest motiu, els primers esforços de l’abat Blanch van estar encaminats a intentar aconseguir

3. Per nomenament del reial decret, tot i que el santuari era jurisdicció del bisbat de Vic, l’encarregat de prendre la seva possessió jurídica va ser el bisbe de Barcelona (Massot, 1979).

Fig. 6. La destrucció dels edificis

en cromos i còmics del segle XX -alguns, com per exemple el de l’esquerra, amb anacronismes importants, com la inclusió del cambril de Villar (Col·lecció Garcia Fuentes).

Fig. 5. Imatge de la destrucció

dels edificis del Montserrat antic publicada a la “Història de Catalunya” de Víctor Balaguer, 1863 (Col·lecció Garcia Fuentes).

el reconeixement oficial de la comunitat i del monestir.4 _{Fent que les millores materials fossin de}

moment tan sols adobs d’emergència per fer possible la incipient vida monàstica i sobretot per reobrir el culte a l’església i acollir els peregrins que novament començaven a pujar a Montserrat. La feina a fer va ser intensa en aquest sentit, només cal recordar la descripció del jove Rogent, o les descripcions que el mateix P. Abat Muntadas va escriure a la seva història –publicada, com veurem, l’any 1871- en la que precisa com a la seva arribada a Montserrat –l’any 1844- va dormir sobre un munt de palla “en el actual Refectorio, que en aquellos días era un lugar en ruinas.”

La tasca que tenia al davant el president de Montserrat era d’allò més difícil: no només havia d’aconseguir consolidar la comunitat monàstica, sinó que també havia d’assegurar el futur del santuari revitalitzant les peregrinacions i reconstruint materialment un conjunt d’edificacions d’una dimensió immensa que es trobava totalment destruït. Durant els primers anys es van realitzar tot un seguit de petites obres i millores amb la finalitat d’habilitar algunes dependències que fessin possible la vida quotidiana de la comunitat entre el conjunt de runes. Aquests petits adobs també es van estendre a l’església5 _{-per reprendre el culte amb tot l’esplendor que fos possible- i a l’arranjament d’algunes}

habitacions que permetessin acollir els primers pelegrins. El procés general, tant de reconstrucció material com de consolidació de precari, envellit i petit grup de religiosos va avançar molt lentament durant aquets anys, no només per la complicada situació del país, sinó també per la situació del mateix santuari. La vida en el Montserrat d’aquells anys no podia somiar en grans projectes, sinó que havia de solucionar molts altres problemes que, tot i ser de petit abast, resultaven elementals per permetre la vida entre les runes. Una situació que encara es va agreujar més durant la Guerra dels matinés (1847- 1849) quan no només les peregrinacions van disminuir considerablement, sinó també l’activitat reconstructora; en un primer moment degut a la guerra, evidentment; però poc després per la mort del president Blanch l’any 1852. Aquestes circumstàncies, afegides a les dificultats –tan econòmiques, com polítiques i socials- en què es trobava la comunitat, no van permetre pensar en grans projectes d’arquitectura que segurament es veien com un somni llunyà. El successors de Blanch, els presidents Ramir Torrents i Ignasi Corrons –tots dos d’edats avançades- encara que van intentar continuar la tasca engegada per Blanch ràpidament van desanimar-se. No van haver-hi canvis significatius fins que el president Corrons va ser substituït l’any 1855 per un jove monjo, el futur abat Muntadas, el veritable reconstructor del monestir a tots els nivells.

En efecte, les gestions constants i el caràcter incansable6 _{del futur abat Muntadas van aconseguir} 4. Va ser el successor de l’abat Blanch, el P.Miquel Muntadas (Abat des de la mort de Blanch l’any 1852 fins l’any 1885) qui va aconseguir el reconeixement de la insegura comunitat, que va arribar amb la unió d’aquesta a la Província de Subiaco (1863), ja que totes les congregacions espanyoles (inclosa la de Valladolid, a la que va pertànyer Montserrat) van desaparèixer durant la desamortització. (Per una explicació detallada veure Massot, 1979: 11-25).

5. El 1844 l’església ja estava totalment coberta de nou, ja que aquesta tasca va ser realitzada just després de la destrucció, i abans de la desamortització (veure Altés,1992: 177-191)

6. En aquells anys el grup de monjos –legalment encara no eren no tenien permís per a constituir-se com a comunitat monàstica- era molt petit i la seva mitjana d’edat força avançada; Muntadas no només era dels més joves del grup, sinó sens dubte també el més enèrgic.

Fig. 6. Montserrat després de la

destrucció en diferents gravats de Langlois, 1830; el monestir es va convertir en el lloc romàntic per excel·lència: runes, boira, natura singular, llegendes, bandolers i guerres, entre d’altres. Convé notar les diferències i contradiccions entre els diferents gravats.

ràpidament petites rentes per al monestir que van facilitar aquests treballs. (Massot, 1979:11-25) Petites intervencions que es decidien directament des del monestir, sense cap supervisió ni controls externs. Així, per exemple, l’any 1852 es va decidir estucar en policromia les parets del presbiteri; una intervenció que no deuria ser massa bona, ja que es va crear una petita polèmica en la que va intervenir l’ Acadèmia de Belles Arts de Barcelona queixant-se tant al president de la comunitat de Montserrat i als bisbes de Barcelona i de Vic –ja que entre ambdós bisbat estava dividit l’emplaçament del monestir. Segons el parer de l’Acadèmia, s’estava pintant l’església del santuari “de un modo que repugna á cuantas personas visitan aquel sagrado templo, dando al propio tiempo tanto á nacionales como á estrangeros una pobre idea de sus autores y de los que lo permiten.”7

No és estrany doncs, que després d’aquests fets la comunitat de Montserrat entengués que, donat el caràcter públic dels edificis i la creixent afluència de visitants, abans d’actuar era convenient assessorar-se i cerca d’obtenir l’aprovació de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, delegada de l’Acadèmia de San Fernando de Madrid; la mateixa entitat que també gestionava la “Comisión provincial de monumentos.”