Vegetation structure chronosequence analysis

L’any 1857 Rogent va llegir i publicar un assaig que pot considerar-se una veritable proclama medieval,7

en el que, després de fer un ràpid repàs per la història de l’arquitectura al Principat, afirmava que: “Este es en resumen el cuadro que presentan las artes de la edad media y que tan vilipendiadas se han visto en los últimos siglos. Hora es ya que de las academias de bellas artes salga el grito de regeneracion y que olvidando lo pasado, sin pensar en los yerros y profanaciones cometidas, empleemos nuestros esfuerzos, dediquemos nuestra actividad á restaurar estas masas de las que cada piedra simboliza una tradicion y cada motivo es un recuerdo de nuestra antigua historia politico religiosa. Ya que hablamos con tanto cariño de nuestras antiguas glorias, de nuestras veneradas costumbres y constituciones, acordémonos que los monumentos son la vivificación de tan sagradas creencias”8

La consciència de que els monuments són l’expressió “viva”, els veritables mediadors, de les tradicions, de la història, i de les “creencias”, és a dir, d’allò que som, recorda també la clarividència de Balaguer sobre aquests. Idees que també evoquen directament les que es poden llegir a l’informe sobre

7. “Acta de la sesión pública celebrada por la Academia de Bellas Artes de la provincia de Barcelona el día 11 de octubre de 1857 bajo la presidencia del iltre. Sr D. Agustín de Torres Valderrama, Gobernador civil de la misma provincia para la distribución de premios a los alumnos de la escuela que los obtuvieron en tos certámenes de fin de curso”

8. Arxiu de la RABASJ. Llibre d’actes de les sessions públiques. Curiosament, en aquesta lliçó no va comentar res ni de Ripoll, ni de Montserrat, ni de Poblet... i es va centrar especialment en la ciutat de Barcelona.

Fig. 1. El monestir de Ripoll

arruïnat, abans de la intervenció de Rogent i Villar, 1865 (Hereu, 1987:113).

Fig. 2. A la dreta, primer projecte

de reconstrucció de Ripoll, de Villar Lozano i Rogent, basat en la reconstrucció volumètrica dels absis 1865 (Hereu, 1987:120). A dalt, postal dels absis de Ripoll reconstruïts (Col·lecció Enrique Granell).

Fig. 3. A la dreta, segon projecte

de reconstrucció de Ripoll, de Rogent. És evident la diferència de proporcions dels absis i de la relació d’aquests amb el terreny, conseqüència dels recents estudis de Rogent, 1885 (Hereu, 1987:124).

A dalt, postal del monestir recons- truït per Rogent (Col·lecció Garcia Fuentes).

Montserrat que es troba entre els papers de Rogent.

Es difícil assegurar si l’informe que ens ha arribat entre els papers de Rogent és totalment de la seva autoria; o fins a quin punt, hi ha també la probable influència de Balaguer. Les inquietuds de Villar, en canvi, tant a la seva memòria com a d’altres textos, com els seus apunts de classe (Villar Lozano, 1869) semblaven més preocupades per la discussió sobre el caràcter dels espais i la seva interpretació moral. Així es desprèn també de la seva lliçó per a una sessió pública de l’Acadèmia l’any 1860. Però aquesta aparent diferència d’interessos no va ser tal, com demostra l’estreta relació que van mantenir Villar Lozano i Rogent. Van ser col·legues d’Acadèmia i d’escola, cadascú amb el seu tarannà diferenciat, i també col·legues professionals en diferents projectes. Una relació que és especialment important, ja que fa més difícil distingir fins l’aportació real de cadascú en el cas de Montserrat. Com també en altres casos que van ser especialment influents en ell. Entre aquests, el del monestir de Ripoll, una de les “quatre perlas”balaguerianes.

L’any 1865, davant la negligència de l’Acadèmia de Belles Arts de Girona i a petició d’Eduald Raguer (Ganau, 1997:111) l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona es va ocupar de l’estat ruïnós en què es trobava Ripoll, de manera que

“eligió a los Académicos señores Rogent y Villar para que estudiando su estado y sus condiciones emitieran ditamen. Evacuado su cometido, Rogent en su parte gráfica y Villar en su informe, fué éste remitido á la de San Fernando, mereciendo de aquélla los más honrosos plácemes para su autor é instándole á que desarrollase el proyecto de restauración.” (Font i Carreras, 1897:19)

Finalment Rogent va ser l’autor del projecte definitiu quan l’Església catalana va voler capitalitzar el simbolisme de la seva restauració; un fet prou conegut del que tindrem ocasió d’ocupar-nos. Però ara fixem-nos en el projecte que Rogent i Villar van definir conjuntament a Ripoll. Un projecte que es va centrar especialment en la recuperació volumètrica dels absis de la capçalera de l’església, tant pel que fa al seu volum interior com a l’exterior. Especialment de l’absis central, el “grandioso y bellísimo ábside del siglo XI, admiración del inteligente y gran adorno para la población” (Pellicer y Pagés citat per González-Varas, 1996:264) Una preocupació aquesta, la de la recuperació volumètrica dels absis, que no va ser quelcom excepcional d’aquest projecte sinó quelcom comú a molts dels projectes de restauració d’esglésies medievals -tan romàniques com bizantines- que es van realitzar al llarg del segle XIX; com es pot comprovar també, per exemple, en els esforços de Viollet-le-Duc per recuperar l’absis de Saint-Sernin de Tolouse d’acord amb la seva idealització medieval.

Així, a Ripoll, com en el cas d’altres esglésies, Rogent i Villar van donar una especial importància a la regularització dels volums dels absis; és a dir, a la seva reconstrucció d’acord amb la idealització que els arquitectes tenien d’aquesta arquitectura. De fet, el tester oriental de Santa María de Ripoll va ser netejat a la seva secció central, ja que aquesta estava “destrozada y aun ruinosa con motivo de la moderna construcción del camarín que se había levantado a manera de pantalla frente de dicha sección.” D’aquesta manera, per alliberar totalment els absis de l’església, no només era necessari enderrocar l’antic cambril de Ripoll -que hi estava situat- sinó que també calia realitzar un gran buidat

Fig. 4. A la dreta, el monestir

reconstruït per Rogent en una vista des dels absis (Hereu, 1987:127). A dalt, dues postals de l’interior “romànic” idealitzat de Rogent (Col·lecció Garcia Fuentes).

de terres; per que, amb el temps, la sedimentació de terres havia provocat gairebé 4,5 metres de soterrament dels murs dels absis. I, aquesta excavació fins al nivell original del sòl, també comportava la recuperació de les proporcions esveltes dels absis; de manera que a més de la restauració volumètrica dels absis, també es va contemplar en el projecte la restauració de les seves cornises. Curiosament, en aquest primer projecte, i a diferència del segon, les arcuacions cegues i les lesenes -els elements característics del primer romànic- de l’absis principal no cobrien tot el parament disponible.9 _Així

doncs, en aquest primer projecte es va proposar principalment la recuperació del sistema d’articulació mural dels absis de l’antiga església, de manera que també es va projectar la restauració de la cornisa de petits nínxols amb finestres cegues com a solució correcta del mur de façana de fons dels absis. Aquesta preocupació per la recuperació de l’articulació dels absis demostra l’interès de Rogent i de Villar per la visió exterior de l’edifici; i segons alguns estudiosos també significa la comprensió del primer romànic llombard. (González-Varas, 1996:265) Però més enllà d’aquesta discussió, el que ens interessarà és evidenciar la influència que aquest primer projecte de reconstrucció de Ripoll realitzat entre Villar i Rogent va exercir sobre el projecte que Villar va definir per a Montserrat l’any 1871 -del que tot seguit ens ocuparem.

Una influència que, com veurem tot seguit, va ser clara i important, encara que sigui realment difícil precisar fins a quin punt la participació de Villar amb Rogent a Ripoll va incidir en l’evolució dels projectes de Montserrat. Per que, en efecte, la relació entre Villar Lozano i Rogent va ser molt intensa i continuada, fins al punt que sovint és difícil distingir l’aportació directa d’un o de l’altra. De fet, Bassegoda arriba a afirmar que “sembla que Rogent tingués especialitat en fer obres que prèviament havia dissenyat Villar, com és el cas de Ripoll i el del Seminari.” Influència mútua, o potser tan sols directa de Rogent sobre Villar, que a Montserrat és intrigant; ja hem vist l’estret paral·lelisme entre l’informe de Rogent i la memòria de Villar, per exemple. Tan intrigant com ho és la presència-absència de Rogent al llarg de tota l’evolució dels projectes, per que aquesta no serà l’última vegada que el nom de Rogent hi estarà vinculat d’una o una altra manera.

En qualsevol cas, però, la influència d’aquest primer projecte sobre l’evolució dels projectes montserratins va ser important, i això malgrat les diferències evidents entre ambdós casos. Unes diferències que sobretot s’evidenciaven en el fet que Ripoll, a diferència del de Montserrat, tenia un objecte d’estudi que permetia -com a mínim teòricament- la reconstrucció a través d’un estudi de la seva arquitectura; un estudi singularitzat i concretat en l’anàlisi dels volums dels espais interiors i de les seves masses exteriors. D’aquesta manera, a finals del segle XIX, quan es va definir i precisar què era l’arquitectura romànica per primera vegada, el monestir de Ripoll va ser considerat un monestir netament romànic i va ser reconstruït d’acord amb els estudis que Rogent va realitzar d’aquesta arquitectura; o, més precisament, d’acord amb la seva idealització d’aquesta. Montserrat, en canvi, tant per la seva arquitectura confusa i de poca qualitat, com per la seva història i el seu present, mai no va encaixar en uns paràmetres que fessin possible la seva restauració arqueològica a la manera de Ripoll.

El projecte de 1871

A partir de 1860 la crisi econòmica i la crisi política es van unir, provocant una situació de greu inestabilitat. Es va originar una crisis financera que va coincidir amb una altra d’industrial, encara més greu, sobretot a Catalunya. La situació va empitjorar més any rere any, fins que al setembre de 1868 va esclatar la revolució, el govern va dimitir i la reina Isabel II va sortir cap a l’exili a França el 29 de setembre. Aquestes circumstàncies van fer que el procés de construcció montserratí s’aturés gairebé completament després de l’avantprojecte de 1857 i del projecte de restauració de la Santa Cova. D’aquesta manera, la restauració de la cova es va aconseguir acabar pràcticament en la seva totalitat, però pel que feia a la decoració interior de l’església del santuari-monestir, tan sols es va arribar a executar una proba. La crisi, el clima de revoltes socials i polítiques, i, significativament, l’exili de la monarquia no van afavorir la continuació de les obres. Aquesta vegada, però, no van haver-hi més destruccions ni altres desamortitzacions. Ben al contrari, durant els anys de crisis es van aconseguir realitzar algunes poques actuacions malgrat el context marcat pel pessimisme que es va estendre entre la societat -i també entre la comunitat de monjos de Montserrat. Es van realitzar, però, només aquelles intervencions imprescindibles, que van consistir bàsicament en les millores a l’hostatgeria i en petites intervencions al cambril; actuacions urgents per resoldre els aspectes que afectaven directament als pelegrins que visitaven el santuari i que van centrar les queixes de la “Junta...” i de l’Acadèmia de Belles Arts. Una junta que en aquestes circumstàncies es va extingir, segons alguns autors per manca de recursos (Altés, 1992:197); però un fet degut, sens dubte, a l’adversitat de la situació política i social que va comportar la crisi i l’exili reial.

Però tot i aquestes dificultats, l’abat Muntadas no va perdre la il·lusió. L’any 1867 va publicar la seva història de Montserrat, titulada “Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir. O lo que fue hasta su destrucción el año 1811, lo que es desde su destrucción, y lo que será en adelante.” Un llibre que, com el títol fa evident, s’estructura en tres parts referents a la història montserratina: “su pasado, su presente y su porvenir.” El passat, és, evidentment, el passat gloriós de Montserrat –és a dir, tot allò previ a la destrucció de 1811. El present s’ocupa de la construcció moderna i dels seus

problemes –especialment el de la manca de “recursos”- i agraeix profundament l’ajut rebut de la reina i dels ducs de Montpensier. I, és al final d’aquest capítol -del present- quan Muntadas detalla les millores que ha realitzat al cambril de la Mare de Déu,1 _{considerat per ell com l’espai més important}

de tot Montserrat, i que qualifica d’interí tot queixant-se de les conseqüències d’aquest estat -–fent seus els comentaris de l’informe de Rogent.

“Si Felipe III hubiese construido un camarin régio como su posición le permitía, su dignidad exigía, y antes de precipitar la definitiva traslacion de la Santa Imagen de la antigua á la iglesia nueva, hoy la Santa Imágen no continuaria en un camarin mezquino é indecoroso hasta cierto punto, sino que estaría en una régia cámara como reclaman la fé, y la piedad. Pero se contentó con una interenidad, y ésta lleva ya una fecha de casi tres siglos, sin que tengamos esperanzas de realizar lo que Felipe no realizó. [...] “España! Cataluña! Montserrat! Ah! cuan severamente os juzgará un dia la historia y la piedad de las venideras generaciones!! ¡Ah! habeis realizado todo lo accesorio y dejasteis en proyecto y en sus cimientos lo principal: pero hablan muy alto las ruinas de Montserrat, y este grito nos dispensa á nosotros de hablar.” (Muntadas, 1867:420-421)

Finalment Muntadas tanca la seqüència dels tres capítols amb el que dedica al futur; un capítol molt breu perquè considera que és a Déu a qui li toca parlar del futur. Però tot i així, hi escriu:

“La educación y civilización moderna, la creación de sociedades que puedes reunir grandes capitales y vencer dificultades que en siglos anteriores se reputaban insuperables, han fijado sus miras en Montserrat, y por medio de las vias-férreas y carreteras abiertas sin perdonar gastos han allanado sus caminos, han facilitado á todas las clases, edades, sexos y constituciones presentarse en él con ahorro de tiempo y dinero, y han podido lograr que no ya uno que otro, sino muchos miles en un mismo dia puedas ir y volver de Montserrat, y que vengan de todas provincias.” (Muntadas, 1867:453)

Un fragment molt significatiu, ja que precisa amb claredat com s’ha multiplicat el nombre de fidels que visiten el santuari gràcies a la recent implantació del ferrocarril Manresa-Barcelona.Montserrat cada vegada estava més a prop de Barcelona. Un nou mitjà de transport que s’identifica amb “la educación y civilización moderna” i que es relaciona amb “sociedades que pueden reunir grandes capitales y vencer dificultades que en siglos anteriores se reputaban insuperables”. Unes paraules que també evidenciar la consciència de Muntadas de que Montserrat havia guanyat amb els anys un poder de convocatòria creixent i important entre persones de tot tipus; i d’aquí, sens dubte, la seva preocupació constant pels fidels que visitaven el santuari i per oferir-los un estada agradable. D’aquesta manera,

1. Muntadas explica també que va decidir tirar endavant la reforma de la decoració del cambril degut a la manca de recursos per aixecar el cambril projectat. Segurament es refereix al cambril del projecte que Villar va entregar a Isabel II, on estava previst dignificar-lo augmentant l’altura, i fent de cambril i sobre-cambril una única habitació de gran alçada. No crec que es refereixi al nou i ambiciós cambril que es va proposar al projecte de 1871, del que tot seguit ens ocuparem.

conclou aquest últim capítol així:

“En estos y otros hechos contemporaneos nos parece que podemos augurar, sin pretensiones, [...] que en la época de grandes pertubaciones, y de grandes calamidades para todos, ha prevenido [Dios] misericordiosamente una Casa de asilo, un consuelo, un lugar en que respirar, en que calmar la agitación, en que hacer volver al hombre en sí, y esto para todas las provincias y pueblos, para todas las clases y condiciones, restaurando el Montserrat, y haciendo brillar el culto de su Santísima Madre.” (Muntadas, 1867:454)

No és estrany, doncs, que Muntades intentés afavorir en tot el possible aquesta tendència, a través de la millora del seus “aposentos”. I tampoc és estrany que en aquest context la seva preocupació principal fos la millora del cambril i també –com veurem- la del contacte entre els pelegrins i la imatge de la Mare de Déu, en un intent evident per potenciar la devoció dels pelegrins que visitaven el santuari- monestir; però també de tots aquells que el visitaven. Per aquest motiu, l’objectiu de Muntadas va ser aconseguir la popularització i generalització del “besamanos”, una tradició que consistia a pujar al cambril i en besar la mà la imatge; quelcom que en el passat es considerava un privilegi exclusiu dels grans personatges, però que ara Muntadas estava decidit a començar a generalitzar, ja que, com precisa el mateix Muntadas, els devots que pujaven i podien apropar-se físicament a la imatge experimentaven un gran felicitat. (Muntadas, 1867: 423-424) Però de la descripció de Muntadas també es desprenen els problemes, encara sense solució, que comportava una afluència massiva de pelegrins a una estructura arquitectònica d’escales i passos privats que no havia estat projectada amb aquesta finalitat; i, encara més, de manera “interina”.

Fig. 1. Portada de “Montserrat.

Su pasado, su presente y su porvenir...” de Miguel Muntadas, 1867 (Col·lecció Garcia Fuentes).

Amadeu I

D’on sortirien en aquesta situació els recursos per reprendre el projecte montserratí i per dignificar el cambril? Amb una greu crisis de diversos anys d’evolució, la “Junta...” extingida, i la reina Isabel II exiliada el setembre de 1868, d’on sortirien ara els diners? Víctor Balaguer va estar, novament, darrera de la resposta a aquesta pregunta. Per que, en efecte, si malgrat les adversitats Muntadas no va perdre la il·lusió, tampoc la va perdre el seu bon amic seu; Víctor Balaguer. La perseverança al llarg de la seva vida en els seus ideals va ser una de les característiques més importants del vilanoví, i Montserrat va esdevenir un dels fils –més o menys visible- que va recórrer i va vertebrar tota la seva vida. De fet, com ja hem vist, el mateix 1868, Balaguer va fundar el seu diari “La Montaña de Montserrat”; i també aquell mateix any va pujar a Montserrat amb Mistral i amb els poetes provençals dels Jocs Florals, i –recordem- es van fer fotografia davant de les runes del claustre gòtic; en la mítica fotografia a la que ja ens hi hem referit. Montserrat continua sent per a Balaguer, doncs, el Montserrat de tots, el símbol català i espanyol, entre d’altres possibles; i també el Montserrat monàrquic.

En efecte, amb l’exili de la reina es va constituir un govern provisional dirigit per Serrano i Prim que va convocar eleccions a Corts constituents l’any 1869. Balaguer va ser escollit diputat i va marxar a Madrid; fet que no va impedir que “el trobador de Montserrat” mantingués intactes les seves relacions amb Catalunya i amb personatges catalans. I, en aquest sentit, pel que fa a Montserrat cal puntualitzar que “la vida madrilenya de Balaguer no va ser cap obstacle per a una fluïdesa epistolar amb l’abat Muntadas, que va més enllà de les felicitacions i dels condols. Balaguer fins i tot li matret obres de literatura.” (Altés, 2002:43)

En aquest nou context, les noves Corts van redactar la Constitució de 1869, i van decidir mantenir la monarquia com a forma de govern; pel que calia trobar un candidat legítim al tron