Trajectory formulation and selection

L’aparició de Balaguer a Montserrat va precedir l’adveniment d’un canvi important en el seu horitzó. Un canvi que va comportar una millora substancial del context montserratí; i del que, sense cap mena dubte, Balaguer en va ser responsable com a mínim en bona part. Primer, a través de la divulgació i de la construcció de llocs simbòlics nacionals que va realitzar a través dels seus llibres sobre els monestirs i a través dels seus articles i llibres sobre Montserrat. I, en un segon moment, immediatament després d’aquest primer, a través de les seves gestions polítiques –tant a Barcelona com a Madrid. Per que, en efecte, com ell mateix afirmava, ell havia sapigut “adelantar con paso firme apoyándome por una parte en el estudio y por otra en mis buenos deseos de ser útil á mi Patria.” (Balaguer, 1853:6)

Fig. 1. “Montserrat...” de Víctor

Balaguer, obert per l’últim capítol, titulat “A la condesa de Barcelona”, en una reedició de 1880 (Col·lecció Garcia Fuentes).

Així, Balaguer afirmava al final del seu penúltim article de la seva sèrie montserratina de 1850, titulat “En el día”, que

“despues de haber escrito la crónica de Montserrat, despues de haber pasado en revista toda su historia, despues de haber hablado de sus recuerdos religiosos, de sus recuerdos de vida, ¿no es verdad, amigo mio, aquel á quien van dedicadas estas páginas [...] , no es verdad que es triste su presente?

Triste y desconsolador es; triste y desconsolador para el peregrino, para el cristiano, para el poeta, para el catalan.

Montserrat necesitaría un soplo que le animara, necesitaría un soplo que lo animara, necesitaría oir una voz que, como un día la del Señor á Lázaro, le dijera: ¡Levántate!1

Y esta voz... esta voz existe...” (Balaguer, 1850-1880:282)

Però, quina era aquesta veu que segons Balaguer ja “existe”? A qui havia de correspondre aquesta tasca gegantina segons Balaguer? La resposta estava just a continuació, en l’últim article, “XXXI Y último”, que “lo trobador de Montserrat” va titular “A la condesa de Barcelona.” Per que, en efecte, segons Balaguer, a qui corresponia la tasca de reconstruir Montserrat era ni més ni menys que a la reina d’Espanya, o més precisament, i tal i com ell s’hi dirigeix, la comtessa de Barcelona. Aquesta era la figura a qui correspondria restaurar Montserrat segons el projecte balaguerià; una idea conseqüent amb l’univers de llocs imaginaris que va construir per al seu projecte de monarquia federal ibèrica inspirada en l’antiga monarquia de Catalunya i Aragó. Per aquest motiu, Balaguer va adreçar l’últim dels seus articles directament a la reina Isabel II, en qualitat de comtessa de Barcelona -i no de reina d’Espanya- tot urgint-la a complir amb el seu deure, tal i com van fer-ho abans els seus avantpassats. D’aquesta manera s’expressa Balaguer a la reina:

“[...] Hay en nuestra vieja Cataluña un monte que se extremece, un monumento que tiembla, un gigante que se concorva bajo el peso de sus siglos, y al que cada soplo de una nueva tempestad parece destinado á hacer rodar al abismo, compañero de las rocas que cada vez arranca y desempeña el indómito huracan.

Es Montserrat, Señora.

Es el monte de las crónicas y baladas, el monte de la religión y la gloria, es la Jerusalen catalana. [...] De allí brotan las tradiciones ricas, puras, frescas, como brotan las ramas del árbol misterioso de la Eneida: á cada una que se arranca otra más tierna aparece. [...] Allí en otro tiempo, Señora, acudían los romeros de todos los paises del mundo [...] Estas eran las caravanas que deslizándose por las orillas de los precipicios, trepando por las escaleras de las peñas, hundiéndose en la garganta de la montaña, llegaban por fin bajo la arcada bizantina, donde enjugaban el sudor de su rostro y sacudian el polvo de sus sandalias, entrando después a orar y á doblar la rodilla allí

1. Una veu que remet directament a la que narra el mateix Balaguer a “Cuatro perlas de un collar...” quan en la història de Ripoll se li apareix una verge al comte Guifré i li diu: “¡Wifredo, conde de Barcelona, levántate y sígueme! ” Una dels passatges més comentats i citats de l’obra balagueriana. (Balaguer, 1850-1880:282)

donde habían orado y doblado la suya, Señora, todos esos ilustres monarcas que os han precedido en el solio de Aragon y Cataluña. [...] Hé ahí, tambien, Señora, lo que hicieron y vieron toda esa série de reyes que, ántes que Vos, se sentaron en el trono condal de Barcelona.

A esa Tebaida catalana, Señora, á esa metrópoli de las montañas han ido á orar con el bordon del peregrino en la mano casi todos vuestros antecesores; ante esa Vírgen querida de los catalanes han doblado sus régias rodillas y rendido su vencedora espada todos los reyes héroes que nos ha dado vuestro trono.2

[...] ¡Y bien! De todo eso, Señora, ya no queda apénas más que el recuerdo. Un monton de piedras indica el sitio donde estuvieron las ermitas, un motón de escombros obstruye la puerta del templo catalan.

[...] Montserrat a quedado solo, aislado, entregado á sus propios recursos, guardado por nueve pobres solitarios que no han retrocedido -¡pios varones!- ante todo el valor que se necesitaba para amortajarse vivos en una sepultura de escombros. [...] Montserrat se desmorona piedra á piedra, recuerdo á recuerdo, crónica á crónica. Un dia, Señora, los catalanes despertaremos y se nos dirá: -¡Montserrat ya no existe!- ó lo que es peor aú: -¡Una mano extranjera se ha encargado de reparar á Montserrat! Todo podría ser. ¿No ha estendido la república francesa una mano protectora sobre el gran San Bernardo, ese rival de Montserrat, al que, como nosotros con este, su patria tenía criminalmente abandonado?

Y entónces, Señora, los catalanes tendríamos que ocultar la ruborizada frente, y entónces nuestras miradas apénas se atreverian á clavarse en el santuario montañés, y entónces, desde que una protección extranjera le hubiese hecho con su contacto casi extraño para nosotros, entónces, ¡adios gloria! ¡adios poesía! ¡adios monumentos de nuestros padres!

¡Señora, Señora! Montserrat es la historia de Cataluña.” (Balaguer, 1850-1880:283- 290)

“Montserrat es la història de Catalunya” afirmava Balaguer. Així que la seva restauració suposava també restaurar la història de Catalunya mateixa; per que, en efecte, a la mateixa vegada que Balaguer treballava en la seva història montserratina, també ho feia a la seva “Història de Catalunya”, la primera història de Catalunya que es va escriure després de la desfeta de 1714. Una aspecte important del que tindrem ocasió d’ocupar-nos més endavant, per què, tal i com deixa a entreveure Balaguer, el problema de la construcció del Montserrat modern serà el problema de construir la seva història; i amb ella, el de construir també la història de Catalunya.

Efectivament, després de la crida de Balaguer la intervenció règia no es va fer esperar massa; i molt probablement aquesta no va ser només conseqüència de l’apassionada crida de “lo trobador de Montserrat” al seu article, sinó que aquesta més aviat va ser el resultat de la influència i les gestions

2. De fet, al llibre dedica el capítol “Reyes peregrinos” a realitzar un repàs dels reis espanyols i estrangers que han visitat el monestir i han fet grans donacions al llarg dels segles.

de Balaguer a Madrid. Per que, en efecte, l’any 1854 el vilanoví va començar la seva carrera política com a diputat a la capital de l’estat amb l’objectiu de defensar els interessos dels industrials catalans. I Don Víctor ràpidament es va fer un lloc a Madrid, a on va fer grans amics i a on va establir contactes importants. Entre ells, els de la mateixa casa reial.

En qualsevol cas el primer gest de la reina Isabel II es va produir finalment el mes de juny de l’any 1857, quan la reina va regalar a la Mare de Déu un mantell blanc ricament brodat en or i dos joiells d’or i pedreria. L’acte es va realitzar mitjançant la duquessa de Noblejas3 _{i van ser-hi presents}

totes les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de Catalunya; i, com ja hem vist, Balaguer va assistir- hi en qualitat de corresponsal del diari “El Conceller”, el que pocs dies abans havia publicat el seu poema “A la Verge de Montserrat.” A la “Entrega de los regalos regios a la virgen de Montserrat”, Balaguer va dedicar una sèrie d’articles en els que, com no podia ser d’una altra manera, va tornar a estrènyer més llaços entre Catalunya, Montserrat i la monarquia. (Comas, 2006:70-75) Però el gest reial, tot i no agradar per igual a tots els grups socials contemporànis, va fer que tota la societat s’hi sentís identificada.

“Per als catalans, dividits políticament en carlins i en isabelins, aquell mantell de la reina tenia un gran significat, talment que el músic Antoni Oller compongué un oratori titulat El manto de la Virgen de Montserrat, que fou presentat a la reina [i que] durant aquesta visita reial a Montserrat actuà de reporter gràfic el pintor barceloní Ramon Martí Alsina, que no tenia res de monàrquic ni de devot, però sentí aquest fet com un acte de patriotisme; tragué diversos dibuixos ràpids de la festa, que foren inclosos en un àlbum de record dedicat a la reina.” (Laplana, 1998 : 142)

Com permeten comprovar aquests fets, l’imaginari nacional “de tothom” que Balaguer somiava construir al voltant dels monestirs, i en especial, al voltant del de Montserrat -juntament amb la singular muntanya- es va consolidar ràpidament entre la societat contemporània. Encara que, pel que fa al cas concret de Montserrat, convé precisar també que Balaguer no va ser l’única personalitat que va influir sobre els reis d’Espanya. Per que, per exemple, i de manera gairebé simultània a l’entrega dels regals regis a la verge de Montserrat, el P. Antoni Maria Claret –el futur Sant- va ser nomenat “confesor y director espiritual” de la reina.4_{Un nomenament que, sens dubte, va ser de gran ajut per a}

Montserrat; per que el P. Claret –en aquells anys Arquebisbe de Santiago de Cuba- va ser durant tota la seva vida un montserratí reconegut, i com a tal degué intercedir sovint a favor dels interessos del santuari davant la reina i la seva germana. (Fort i Cogul, 1954)