Reserve Powers: Clean Air Act 1993 & Environment Act 1995, Part IV (Air Quality)

La naturalesa física de l’entonació, que com hem vist en el punt anterior es manifesta amb les variacions de la freqüència fonamental (F0), i amb menor mesura la intensitat, el ritme i el tempo, fa que per estudiar-la sistemàticament calgui utilitzar algun sistema de transcripció que la pugui representar almenys en els aspectes més essencials. Les transcripcions poden ser amples o estretes depenent del nivell de detall aconseguit en la transcripció. Les transcripcions amples només representen les línies generals de la corba, mentre que les transcripcions estretes donen informació més precisa del contorn d’F0 al llarg del temps.

finalitat de situar els sistemes de transcripció de l’entonació que descriurem més endavant en els models teòrics que els van propugnar, ja que en molts casos els sistemes de transcripció física del contorn d’F0 s’emmarquen en models lingüístics concrets. El primer grup de lingüistes que es va interessar per l’estudi de l’entonació va ser el que conformà, a cavall entre els segles XIX i XX, l’escola britànica. Aquest moviment, encapçalat per Bell i Sweet, tenia una finalitat clarament pedagògica. El seu mètode, anomenat anàlisi de contorns o anàlisi de configuracions representava la corba melòdica amb una sèrie de punts marcant l’alçada tonal de cada síl·laba (més gruixuts si la síl·laba en qüestió era tònica).

Figura 2.23. Contorns melòdics afirmatius/imperatius (Tune I) i interrogatius/incerts (Tune II), extrets de Mascaró (1986).

Aquesta escola considera que l’accent és determinat per la intensitat, mentre que l’entonació ho és per la tonalitat. Són els primers a dividir les oracions en parts: head, nucleus i tail. La primera part comprèn des de l’inici de l’oració fins a la síl·laba que conté la inflexió tonal; el nucleus és la síl·laba més prominent de l’oració, i conté la inflexió tonal; la coda (tail) està formada per la resta de síl·labes fins al final de l’oració. Les obres més representatives d’aquesta escola són, a part de Bell i Swett, Jones (1909), Palmer (1922), Armstong i Ward (1926), Kingdon (1958), O’Connor i Arnold (1961) i Crystal (1969).

Una altra escola fonamental en l’estudi de l’entonació és l’anomenada escola americana, que segueix el mètode d’anàlisi de nivells. Aquesta escola abandona la pedagogia i se centra en la teoria estructuralista (Bloomfield 1933). El seu mètode utilitza nivells tonals, accents i juntures (d’aquí el nom d’anàlisi de nivells). Mostra interès principalment en el nivell fonològic de l’entonació més que no en el nivell semàntic. Per a cada oració identifica un accent primari (conté la inflexió tonal), accents secundaris, terciaris i dèbils (síl·labes no accentuades), i separa el concepte d’accent (stress) i d’accent melòdic (accent).

Les principals obres de referència de l’escola nord-americana són Wells (1945), Pike (1945), Trager i Smith (1951) i Ladd (1980).

Amb l’inici del generativisme, trobem dues visions contraposades de l’entonació: per una banda, Lieberman (1967) defensa que l’entonació és un fenomen universal i innat, que està estretament condicionat a la fisiologia dels parlants. Per tant, creu que està deslligat de la lingüística i que no té un significat propi. En canvi, Chomsky i Halle (1968) relacionen l’entonació amb el nivell sintàctic (i més concretament en l’estructura profunda).

Aquestes primeres aproximacions generativistes de l’entonació evolucionen cap a la

fonologia mètrica. La fonologia mètrica (Liberman 1975, Hayes 1995, Liberman i Prince 1977, Nespor i Vogel 1986, 1989, Selkirk 1984) es va constituir com a reacció a l'anàlisi lineal de l'accent proposat per la fonologia generativa de Chomsky i Halle (1968), en el qual l'accent es considerava una propietat individual dels segments (concretament de les vocals). Amb la fonologia mètrica, en canvi, l'accent és considerat com una propietat relacional que depèn del context fonològic i sintàctic. Per tant, l’accent depèn del ritme.

L'element central de la fonologia mètrica, pel que respecta a l'accent, és que existeix un principi d'eufonia que propiciaria l'alternança rítmica (PAR), de manera que s’evitessin les síl·labes accentuades en posicions contigües (xocs accentuals) i els grups de més de dues síl·labes inaccentuades contigües, de manera que sempre hi hagués una alternança de posicions accentuades i inaccentuades. El model formal de la fonologia mètrica proposa una representació de la jerarquia accentual en xarxes mètriques, utilitzant un asterisc per marcar la síl·laba prominent de cada nivell prosòdic: síl·laba, peu mètric,

regles que produiran la melodia que pronunciaran els parlants. El sistema de transcripció ToBI17 (Tone and Break Indices) es basa en aquest model.

Fins ara, tots els models que hem vist (escola britànica, escola americana, model mètric i autosegmental) eren fonològics, és a dir, que pretenien establir un inventari de categories abstractes de l’entonació amb significat lingüístic. Hem de destacar que també hi ha models fonètics, que no tenen interès en el significat lingüístic de l’entonació sinó només en els seus correlats físics. Els principals models fonètics són els de l’anomenada escola holandesa (‘t Hart, Cohen i Collier 1990), el model de Fujisaki (1983, 1988, 1991) o el Thorsen-GrØnnum (1998).

Finalment, hi ha els models que combinen el nivell fonològic (lingüístic) i el nivell fonètic (físic). El més representatiu d’aquests models és el model d’Aix-en-Provence. Aquest model, desenvolupat per Hirst, Di Cristo i Espesser a la Universitat d’Aix-en- Provence, pretén detectar tots els aspectes universals de l’entonació i separar-los dels que són específics de llengües determinades (Hirst, Nicolas i Espesser 1995; Campione et al.1997, 2000; Hirst i Di Cristo 1998; Hirst 1999; Hirst, Di Cristo i Espesser 2000).

Aquest model assumeix quatre nivells diferents de representació, de més a menys concret: el nivell físic, el nivell fonètic, el nivell fonològic profund i el nivell fonològic superficial (figura 2.24):

17 _{Es descriu més endavant.}

Figura 2.24. Esquema dels 4 nivells de representació del model d’Aix-en-Provence. (adaptat de Hirst, Di Cristo i Espesser 2000). Font: Riera (2001: 8).

El nivell físic està format per les dades acústiques “en brut”, sense cap tipus de modificació ni cap interpretació lingüística. Per tant, és una representació exacta de la corba d’F0 amb totes les variacions produïdes. El nivell fonètic correspon a una

Figura 2.25. Oscil·lograma, corba melòdica original i corba melòdica estilitzada corresponents a l’enunciat “tenia en comú amb aquests artistes”. Font: Riera (2001: 12).

El següent nivell és el nivell fonològic superficial. En aquest nivell, es codifiquen els punts d’inflexió fruit de l’estilització en el nivell fonètic i s’etiqueten seguint el sistema de transcripció INTSINT (International Transcription System for INTonation) (Hirst, Nicolas i Espesser 1995; Campione et al.1997, 2000; Hirst i Di Cristo 1998; Hirst 1999; Hirst, Di Cristo i Espesser 2000). En el capítol 3 (Metodologia) s’expliquen els detalls d’aquest sistema de transcripció, una variació del qual ha estat la utilitzada en la transcripció dels corpus de lectures i de parla semiespontània en temps real d’aquesta tesi.

Finalment, en el nivell fonològic profund “es pretén donar compte de les relacions entre els patrons d’entonació i les característiques pròpies d’una determinada llengua, assumint l’existència d’una estructura prosòdica jeràrquica, a partir de dos tipus d’unitats: la unitat d’entonació (Intonation Unit) i la unitat tonal (Tonal Unit)” (Riera 2001: 18).

Deixant de banda els models lingüístics, a continuació ens centrarem en els sistemes de transcripció de l’entonació. La taula 2.3 esquematitza les principals convencions de transcripció fonètica de l’entonació, i a continuació s’expliquen amb més detall.